Cercar en aquest blog

dimarts, 23 de juny del 2015

Maria Barbal presenta Quadres d'una exposició


L'amistat entre Anna Crusafont i Maria Barbal va començar a néixer a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès ja fa uns quants anys. Fins i tot, Barbal va prologar el llibre de Crusafont, Rellotge d'arena, publicat l'any 2007. Ara, uns quants anys més tard, continua l'amistat i Barbal presenta l'última obra de Crusafont, Quadres d'una exposició.

Anna Crusafont

Maria Barbal resumeix aquesta novel·la com la història d'una família, i afegeix que ja se sap que totes les famílies s'assemblen, però que poden arribar a ser ben diferents entre sí. Dels personatges en destaca un gran treball d'aprofundiment en els aspectes físics, de caràcter i de comportament. Sobretot, en la protagonista, Lluïsa, la seva filla Anna, la mare, l'àvia i fins i tot la sogra. També, afegeix, tenen definició i coherència el germà, Ernest, el marit Adrià i el pare, que és la figura més fosca. 

Pel que fa a la forma en si, Barbal argumenta que la novel·la s'estructura en sis quadres i sis dates que corresponen a les sis parts de l'obra:

1. Figures sobre paisatge de tardor. Rosa Canut i Tort (1963-2005)
Present: Confessió de mare a filla (Ernest); la recíproca d'Anna a Lluïsa. 

2. Figures sobre paisatge urbà. Arnau Focs i Saus (1939-1963)
Passat: Història dels pares de la Lluïsa. 

3. Figures amb fons de llac. Franc Tosau i Nart (1974-2005)
Història de l'Anna i la Marta. 

4. La família. Composició. Conrat Faus i Torà (1967-1993) 
Història de la Lluïsa adolescent amb la d'Adrià i l'Anna fins a l'adolescència. 

5. Composició.  Dona jove davant de mirall antic. Anònim 
Anna i oncle Ernest (diàleg i últims secrets; la casa d'origen) 

6. Esbós per a amants davant finestral. (Llapis sobre paper; sense referències)
Anna i amant (present i futur)




En referència a l'estil de Crusafont, menciona que és un estil minuciós en la descripció dels fets, dels objectes i en especial, dels personatges, dels seus pensaments i de les seves paraules. A més, manifesta que és una novel·la on el diàleg adquireix una gran importància per descabdellar els secrets del passat i també del present.

Per acabar, us deixem amb la reflexió final que fa Maria Barbal de l'obra d'Anna Crusafont: 

Quadres d'una exposició


"Al principi he esmentat que és la història d'una família, sobretot, de quatre generacions de dones: Soledat, Maria, Lluïsa i Anna, però també dels homes corresponents. Una història on destaca una casa, vora un estany, potser el somni de qualsevol persona, on es pot gaudir de la natura, de la posta de sol, de la calma i del benestar. Encara que n'hi ha una altra de casa i, dins d'aquesta, a l'escala hi ha un mirall on els personatges s'hi poden veure reflectits.

Per aquestes coincidències que no signifiquen necessàriament influència, he pensat, després de llegir la novel·la de Crusafont, en Mercè Rodoreda i ara vull recordar una frase que va escriure al preciós pròleg de Mirall trencat

"Una novel·la és també un acte màgic. Reflecteix el que l'autor porta a dintre seu sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast"


S'ha dit també que la novel·la té un sentit moral. Si ens podem abstreure dels personatges i dels seus mots, dels moltíssims detalls interessants que hi ha a la novel·la hi trobarem, potser, el substrat del pensament de l'autora. Crec que l'obra subratlla la importància del diàleg; ens ve a dir que qualsevol secret o acció inconvenient pot ser confessada, que qualsevol malentès pot aclarir-se i, malgrat el temps que hagi transcorregut, podem recuperar l'amor i l'amistat de quasi tothom si tenim una mica de valentia i de capacitat de portar-ho a terme. 

Però el pensament d'Anna Crusafont no es resumeix tan sols en aquest punt. Hi he vist una filosofia  de vida que propugna, per damunt de tot, la generositat, el valor primordial del dia a dia; el passat tan sols importa si encara l'hem d'entendre i el futur ja vindrà, no cal pas que hi patim.

La novel·la, barrejada amb els fets de l'argument, per mitjà de les paraules pot ensenyar-nos a viure millor. Crec que Quadres d'una exposició ho aconsegueix plenament.

Sens dubte, aquella dona farmacèutica, elegant, respectuosa i apassionada alhora, que vaig conèixer a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha fet sòlida la seva carrera d'escriptora. A cada llibre ha assolit nous reptes i jo me'n congratulo amistosament."


dilluns, 15 de juny del 2015

Avui publiquem una ressenya d'On vas, Irina? feta per l'escriptor Jordi Roig.


Jordi Roig Pi (la Palma de Cervelló, Barcelona, 1957) treballa al seu videoclub.
Actualment, també és tècnic de Cultura de l’Ajuntament de la Palma de Cervelló. Va cursar estudis de poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha estat músic durant més de vint anys en una orquestra de ball. Col·labora habitualment amb el Grup de Teatre de la Palma.
Escriu poesia des dels 16 anys i és en aquest camp literari on se sent més còmode. Fruit del seu aprofundiment, recerca, estudis i vivències guanya alguns premis de poesia i des de l’any 2001 publica diversos poemaris: Contraban de silenci, Viena Edicions (2001); Intempèrie, Viena Edicions (2004); El melic de les teranyines, Editorial Malhivern (2006). Sota el perímetre del vent, March Editor (2008), i Després del tacte, Perifèric Edicions (2010).
L’any 2011 publica la primera novel·la, La noia d’aire blau amb Stonberg Editorial, la segona que escriu. Abans, l’any 2009, Un segon després de Praga comença a agafar forma.
Aquesta novel·la neix d’un desafiament que l’escriptor es proposa: iniciar i acabar un conte curt. Aquest conte s’estrena fent tentines; l’autor l’escriu sense guió ni escaleta ni sap la sort que correran els personatges que vagin sorgint, només sap que l’escenari ha de ser Praga. La novel·la segueix el camí d’un full en blanc rere un altre. Cada cop que el lector encari una pàgina nova percebrà la mateixa experiència que l’escriptor sentia mentre caminava cap al desenllaç final.


Us deixem amb la ressenya:



On vas, Irina?



QUAN UNA PREGUNTA FA DE RESPOSTA


Que el títol d’una novel·la inclogui una interrogació, d’entrada, em desperta la curiositat, bàsicament m’atrau. Potser és un truc de l’editorial per vendre més llibres o de l’autora per donar un toc d’intriga a la trama, sigui com sigui amb mi ha funcionat. Segurament un cop acabat el llibre no hauré trobat la resposta, però l’hauré buscada, si més no.
Amb On vas, Irina? m’ha passat una cosa curiosa i és que l’interrogant del títol m’ha perseguit durant tota la lectura. Jo era la Irina, jo era el Bacil, jo era l’Esperança , jo era el Willy i, fins i tot, era la iaia Rous, però també era molt més; era la desesperació, el sofriment, l’amor, la malaltia, la pobresa, l’abandó, la mort i Txernòbil. A la part final del llibre el narrador diu: «Les coses no rutllen bé quan una pregunta fa de resposta.» Vet aquí moltes claus de la solució.

El llibre està escrit amb una destresa poc habitual. L’autora ha sabut agafar la distància justa entre els fets i les paraules, segur que amb un esforç considerable. La persona que escrivia la novel·la era una autèntica novel·lista, no una mare o una esposa o una dona que acollia a casa seva nens d’Ucraïna i que l’any 2007 va viatjar fins a Kíev. Però una persona no es pot dividir en dues i la Rosa Maria menys, cosa que vol dir que la novel·lista s’ha amarat d’unes històries de lluita i de generositat, de sofriments i valentia i d’una manera rellevant de relacions humanes i ho ha traspassat al paper primer i després a nosaltres. Al seu cap hi havia la voluntat de recuperar la tragèdia d’uns fets passats que semblaven oblidats pel món occidental, on tot el que no ens afecta d’una manera directa es veu com una pel·lícula de ciència-ficció, per clavar-nos a la ment la dimensió de la catàstrofe. Hauria volgut canviar el passat i en conseqüència el futur, hauria volgut convertir l’odi en amor i el fred en calor, la derrota en valentia.



En cap cas he fet servir la paraula «drama», és un fet que constato ara que escric aquestes paraules i potser l’he obviat inconscientment per allunyar la complexitat dels fets d’un acte teatral i acostar-los a la vida real.

L’obra de la Rosa Maria Pascual és plena de saviesa, per una part pel coneixement que té dels fets que narra i per l’altra per la qualitat de la seva literatura. La novel·la forada l’argument de la història per tres racons, uns forats que es van trobant de tant en tant i d’altres que són fruit d’ells mateixos. No et canses de llegir. Quan un forat és massa fosc se n’obre un altre per deixar-te respirar. I tot comença amb un forat a l’extrem d’un país que vivia en pau, en silenci, amb la seva quotidianitat de cada matí, les botigues, els tramvies, els petons, una ciutat que respirava sense molestar a ningú. De cop van córrer pels carrers paraules com: reactor, nuclear, explosió, potència, radioactivitat, incendi, mort. Rutina nova. La conseqüència insostenible de l’explosió de la central nuclear de Txernòbil l’any llunyà de 1986, un mes d’abril, un dia 26.

La passió que hi ha posat es fa palesa gairebé en cada tram, en cada giragonsa, en cada llàgrima, en cada pregunta i en cada alegria. Passió, realitat, curiositat i ofici, potser els quatre millors i únics ingredients que, si els saps combinar bé, fan que una novel·la tingui interès i qualitat, com és el cas d’aquesta, o només sigui una novel·la mediocre.
No he descobert gaire el guió del relat perquè crec que no li faria cap favor. El títol, la magnífica fotografia de la portada, la paraula Txernòbil i el nom de l’autora són motius prou imperiosos que per si sols fan imprescindible que la llegiu.

M’agradaria que aquestes senzilles paraules us impregnessin d’una realitat poc coneguda però real, que us contaminessin de les peripècies que algú ha de fer per sobreviure, que us emocionessin amb la valentia i la solidaritat que sovint nosaltres no tenim i que tot plegat us dugués a l’aventura –al cap i a la fi llegir és una aventura– de llegir On vas, Irina? sense por. I que amb una mica de bona voluntat us feu la mateixa pregunta que fa de resposta o doneu resposta a la que fa de pregunta.

La Palma, 15 de juny del 2015
Jordi Roig



dimarts, 2 de juny del 2015

Las hijas de las horas, de Teresa Buzo, rep unes crítiques excel·lents


Teresa Buzo Salas és natural de Santa Marta (Badajoz). Va cursar Turisme Empresarial a la Universitat de Sevilla i va continuar els seus estudis de postgrau en Literatura Hispànica a la Universitat de Geòrgia Southern (EUA), on exerceix de professora d'estudis hispànics
en el Departament de Llengües Estrangeres.

Les seves peces literàries han estat seleccionades en nou ocasions com a guanyadores, i en dinou com a finalistes en diferents certàmens literaris. La majoria dels seus treballs estan recollits en diversos volums i antologies.

Col·labora en mitjans periodístics amb contribucions culturals i literàries. Entre les seves aportacions podem trobar el diari Las Cabezas (Sevilla), i La semana del sur (Oklahoma, EUA). També fa de ressenyadora de literatura al diari Sevilla actualidad i a la revista crítica de literatura Vísperas

Actualment combina la seva funció de docent amb la de columnista mensual per al diari bilingüe La voz latina (Geòrgia, EUA).




¿Qué faries si rebessis un missatge de Facebook d'algú que està mort? Aquesta és la història que ens planteja Teresa Buzo en la seva última obra.

Virgilio no ha tornat a ser el mateix des que la seva filla va morir de càncer als quinze anys. Divorciat, sense feina i submergit en una profunda depressió passa els dies planejant el seu suïcidi. Un día, però, rep un missatge de la seva filla morta a la seva pàgina de Facebook i la seva vida fa un gir. La desesperació per saber qui hi ha darrere d'aquests missatges el porta a entendre una odissea plena de perills en terres africanes. Tràfic de dones, drogues, violència i dolor són alguns dels components que, units als records de la seva filla, canviaran la perspectiva que té Virgilio del món.

Una combinación de thriller psicològic amb grans dosis d'acció en una atmosfera de persecucions i sora el marc literari de La Divina Comedia, on els protagonistes baixen als inferns per arribar a la redempció.





«Teresa Buzo Salas ha escrit una interessant novel·la sobre la pèrdua i la impossibilitat de resignar-s'hi. A mig camí entre la novel·la psicològica i el thriller, ens entrega un personatge, Virgilio, d'enorme intensitat en els seus errors i en els seus èxits. I tot i que a ell li agradaria que tots el deixessin tranquil amb el seu dolor, poc a poc va descobrint que la pena mai no és individual i que l'única salvació s'aconsegueix apropant-se a la dels altres. Encara que per això hagi de jugar-se la vida; més difícil encara, tot i que per aconseguir-ho hagi d'aprendre de nou a estimar. Teresa Buzo Salas ha aconseguit crear un d'aquests personatges complexes que, malgrat comportar-se de manera detestable a vegades, acaba conquerint el lector»
José Ovejero, Escriptor

«Un pare enfonsat en el dolor rep un missatge d'ultratomba de la seva filla morta... a través de Facebook. Amb aquesta enginyosa premissa  Teresa Buzo Salas posa en funcionament un engranatge fascinant que combina la novel·la de fantasmes contemporània amb el thriller de suspens. Val la pena deixar-se emportar per aquest avatar de Virgilio a altres inferns inesperats»
Guillermo Martínez, Escriptor


«Amb mestratge narratiu, Teresa Buzo Salas desencadena un viatge reflexiu a l'abisme dels sentiments»
Esteban Navarro, Escriptor


«Amb una narració àgil i rica en dicció, Teresa Buzo Salas reconstrueix la memòria dels sentiments, la cruesa de la pèrdua, alçant ponts comunicatius que cicatritzen l'ànima quan arriben des del Més Enllà i de la manera més inesperada... Un thriller descarnadament esperançador...»
Violant Muñoz (Calaix de Llibres)
                                                         

«Las hijas de las horas, primera novel·la de Teresa Buzo Salas, és un relat dur, servit en dosis amargues que van sorprenent al lector des del depressiu infern del pare que perd la seva filla adolescent fins a l'esperançador final. L'autora construeix un suggeridor personatge central, Virgilio, abstret en el seu dol, abúlic i absorbent al mateix temps que, tot i les seves resistències, descobrirà que viure té sentit en la mesura que som com els altres, i que aprenem a assumir la pèrdua i l'absència. La novel·la avança entre les doloroses reflexions del protagonista, que busca respostes, i les aventures que, a manera de thriller i en escenaris imprevists, es veu envoltat juntament amb una inesperada noia. Ambdues es redimiran de l'infern imaginat… i del real en una obra d'ecos dantescs»
Manuel Sollo (Biblioteca Pública RNE)

«És el que ens porten les hores, el pas del temps, que tot ho cura segons la saviesa popular. Tots som fills de les hores»
Dra. Isabel Estrada
Professora de literatura, City College of New York (CUNY)

«La novel·la inclou simultàniament acció i introspecció. En altres paraules, l'acció avança a un ritme considerable tot i les recurrents divagacions filosòfiques i nihilistes en torn a la mort, el dolor, la pèrdua, la malaltia i la vida com a teatre absurd i vall de llàgrimes»
Dr. Luis I. Prádanos
Professor d'estudis hispànics contemporanis a Miami University (Ohio, EUA)



dimecres, 29 d’abril del 2015

Ressenya del llibre de Daniel Arasa La batalla de las Ondas en la Guerra Civil Española

Aquí teniu la ressenya de Juan Franco Crespo, autor del ràdioblog natureduca.com, sobre La batalla de las ondas en la Guerra Civil Española: 


 LA RADIO EN LA LITERATURA:
LA BATALLA DE LAS ONDAS EN LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA
 
“Se puede quitar a un general su ejército, pero no a un hombre su voluntad”
[Confucio]

Autor Daniel Arasa Favà, Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, 327 páginas, 2015, info@gregal.cat.

Un nuevo ejemplar de temática radial ha visto la luz y arroja bastante imparcialidad [algo de lo que no andamos sobrados cuando nos adentramos en texto sobre la Incivil] en un mundo donde “todos” barren para su casa.

En algunas reseñas anteriores hablé [mejor decir escribí] sobre libelos o panfletos que, en algunos casos, valieron para dar el doctorado a cualquiera [se desprestigia el doctor y se desprestigia la universidad que da el “papel”]. Hoy tengo que decir que no estamos ante unos hechos novelados, sino “historia” de la buena aunque, como en todas las cosas, a veces se escape la sonrisa o la incongruencia por una pequeña desviación en un tema que levanta ampollas y, más de uno, todavía está dispuesto a batirse los callos.

Ciertamente hay infinidad de matices, pero el autor, el tortosino Daniel Arasa Favà no es un primerizo en el tema de la historia escrita y eso da un plus que contrasta con los “flamantes” doctores que saltan al ruedo sin paracaídas y crean simples panfletos o soflamas sin cuento que nadie debería realizar a estas alturas de la vida, mucho más cuando “es tarea del historiador depurar los mitos, despojándolos de falsos aditamentos” [página 54].

Se trata de un libro sobre la radio que podría encuadrarse dentro de la serie de “la radio en la oscuridad” que décadas atrás nos obsequiaba la inolvidable Radio Nederland aunque, en este caso, teóricamente, todos conocían quién era quien en el problemático mundo hertziano del ruedo ibérico. La dificultad en el tema no deja de ser insalvable y es ahí donde Arasa parece no logra avanzar o simplemente acceder a documentación de otras zonas geográficas donde, reconozcámoslo, no deja de ser una tarea de quijotes y no siempre se sale airoso del envite. A veces es un simple golpe de suerte el que te pone tras la pista, hay bibliografía y datos accesibles que no han sido consultados a pesar de constar en el Archivo de la Generalitat en la mismísima Barcelona [p.e. los fondos PSUC 1936-1977 que, al estar catalogados, permiten una consulta selectiva y ganaría en rigor esta postrera Batalla de las Ondas] o la búsqueda de emisoras que no siempre localizamos pero que se emplearon en publicaciones diexistas, sobre todo las que emitían en onda corta y que se recogían en los listados de las revistas de radioaficionados [sería el caso de Radio Guardia Civil que confirmaba con una QSL que es una joya de su tiempo pues este tipo de tarjetas no son muy frecuentes en época de conflictos armados donde la onda corta demostró su vigencia].

Hay que destacar, y agradecer, la gran cita bibliográfica que abrirá el camino a cualquiera que quiera saber algo más sobre el uso [o mal uso, porque la verdad, el medio no tiene la culpa de cómo el bípedo llamado humano lo utiliza, quizá por eso se estén desmontando en este XXI todas las emisiones analógicas y nos estén llevando, como a las ovejas, al matadero sin darnos cuenta porque con un solo “clic” se puede eliminar de la red lo que se tercie y dejarnos en la penumbra por mucho que nos hablen de libertad mientras nos vacían el cerebro y los bolsillos] del gran invento de la radiodifusión.

Debemos congratularnos por este magnífico aporte que, indudablemente, a muchos les sorprenderá porque no hace concesiones, avisa claramente de sus predilecciones, quizá por aquello de querer nadar y guardar la ropa en una época histórica donde lo políticamente correcto -y con ello la hipocresía y la mentira- arrasó nuestra adormecida sociedad en la que todo son apariencias y se esfumaron los valores [en ocasiones, si los tienes, el sistema se cachondea del ciudadano y para muestra tenemos las compañías de comunicaciones de nuestro tiempo, por no meter en el mismo saco a las escandalosas actuaciones de la banca que, a la que te descuidas, deja a CERO tu cuenta por inactividad y, encima, te pasan la factura por mantenimiento a unos intereses que ríete de los prestamistas y usureros; y todo dentro de la legalidad. ¡Faltaría más!].

Personalmente revisaría [por si hubiera una futura reedición] y puliría alguna que otra incongruencia o redundancia. Por ejemplo ¿tanto cuesta unificar criterios y colocar simplemente Nacionales y Republicanos? Por lo visto sí, y en lugar de una sistematización que facilita la lectura y evita entuertos al lector, el autor usa [o abusa] de nacional, nacionalista [término que entonces tenía una connotación que en nada se parece a la que le damos hoy], franquista [término acuñado tras su muerte], gubernamentales [republicanos], catalanización de personajes o de topónimos [aunque los políticos puedan “blindar lo que les dé la gana”, la lengua tiene sus reglas] que entonces no lo estaban [o ponerlos de las dos maneras], reiteraciones, etc. En definitiva, se podría aligerar el contenido sin perder un ápice de información ni de calidad narrativa, sólo se requiere un ejercicio de síntesis o revisión cuidada de las galeradas.

Me encantó comprobar algunos hechos que me narraron algunas personas que conocí  en los sucesivos paseos por el célebre Frente de la más sangrienta de las Batallas [por cierto los memoriales que se están montando por la zona son buenos instrumentos, pero aún serían mejores si hubiera menos intromisión o revisionismo histórico enalteciendo unos hechos y condenando otros]: la del Ebro. La última vez que estuve por la zona, apenas unos días antes de que apareciera este excelente libro de historia, un abuelo me explicaba [yo estaba charlando con otras personas que nos encontrábamos allí sobre la trayectoria de las balas cuyas huellas, del impacto, aún estaban sobre la pared trasera del Ayuntamiento; personalmente argumenté que las huellas –a más de dos metros de altura- eran de disparos realizados sin ánimo de matar aunque, en un pelotón de fusilamiento, en esos críticos momentos, no puedas negarte y, si lo haces, debes prepararte, de inmediato, para lo peor, así que esas balas a dos-tres metros del suelo eran de aquellos tiradores que no querían tener sobre su conciencia la muerte de nadie] que efectivamente estaba en lo cierto: allí recordaba habían sido ejecutados, en los primeros días de la contienda, en agosto del 36 los que no comulgaban con el estado de cosas en que se desvió de inmediato el conflicto.

En fin que muchos ya no podrán alegar ignorancia en unos hechos sobradamente documentados por el autor, basta una sencilla muestra que nos sirva de referencia en el terreno que nos preocupa, la radio:
-Las emisiones del bando republicano estaban impregnadas de la ideología de los grupos que controlaban las emisoras [página 20].
-Los republicanos tenían las más importantes y potentes emisoras del país [página 21].
-En la zona republicana todas las radios fueron incautadas y en la franquista (sic) no se desposeyó a sus propietarios de su titularidad [página 22].
-La presencia de varios sacerdotes que desde las ondas del bando republicano atacarían a los nacionales. A ellos se refiere de manera especial este capítulo [página 154].
-La vergonzosa orden del Estado Mayor del Ejército Republicano firmada por E. Sáinz: “Todo soldado que abandone o pierda el fusil será pasado por las armas” (conocía a un superviviente de esa terrible condena y la amargura –al sobrevivir al fusilamiento- le acompañó toda su vida) [página 266].
-Los republicanos movilizaron 26 quintas (una cuarta parte del total de los que estaban en el campo de batalla eran por lo tanto menores de edad) frente a 15 de los nacionales [página 265].

Finalmente hay un par de cosillas que no me cuadran cuando el autor escribe que las emisiones al exterior las realizaban en onda extracorta (sic) o cuando cita el Servicio MMundial de la BBC en ¿1937?, que yo sepa ese servicio se creó en 1988 [inicialmente se llamó Servicio del Imperio, cambió a Servicios Externos en 1940, para ser rebautizado como Servicio Mundial de la BBC. Las emisiones en idiomas extranjeros comenzaron en 1938, inicialmente fueron el árabe y el español] cuando se comenzó a emitir las 24 horas en inglés su célebre BBC WORLD SERVICE, hasta ese momento se agrupaba por áreas lingüísticas y/o continentales, por ejemplo Servicio Africano que comprendía no sólo las emisiones realizadas en los idiomas de este continente, sino también las del servicio francés o inglés que estaba concebido expresamente para esa área. En el caso de la lengua de Cervantes era el Servicio Latinoamericano y en un momento de la historia fui acogido en la sede de la prestigiosa emisora británica a resultas del concurso que sobre la boda del Príncipe Carlos realizó la sección española. La incongruencia del sistema es que la BBC tenía una audiencia estimada en los setenta [yo era uno de sus monitores en España] de 300 millones de oyentes al día; hoy con Internet, satélites, infinidad de emisoras de FM en los más apartados rincones del orbe -a veces simplemente no emiten como he comprobado en algún viaje- apenas llega a 150 millones. O sea, la tan cacareada adaptación técnica les ha hecho perder mercado y, además, han dejado huérfanos a millones de personas por la paulatina supresión de idiomas y áreas de destino… ¡Vivir para ver! Por supuesto, la BBC tampoco es lo que era y sucesivos escándalos la han ido bajando del pedestal.

Echo en falta alguna bibliografía [que se me antoja de utilidad], por ejemplo la de las revistas de los Clubes DX españoles que están en la Biblioteca Nacional e incluso publicaciones de radio de la época; algunas publicaciones norteamericanas informaban sobre el contenido, aunque escueto, en algunas emisiones de radio del conflicto; podría incluir aquí las célebres Memorias de Pasionaria que prologase Vázquez Montalbán o algunos opúsculos del SIM realizados en aquella aciaga etapa en que sus servicios estaban ubicados en Barcelona o los célebres boletines de escucha que un día cayeron en manos de un estudioso hace pocos años y que considero [mientras no se demuestre lo contrario] sería el primer material genuinamente DX editado en España. También hubiera sido de interés una mayor aportación gráfica de un medio tan diferente al actual.

Y hasta aquí la reseña del bien ejecutado trabajo de Arasa. Puntúa alto y eso le honra en un mundo de mediocridad. Felicitémonos y felicitemos al autor por este buen trabajo. Gracias maestro por devolvernos la confianza a los lectores [hay un libro de reciente aparición dedicado a La Pirenaica, tan tendencioso, que no logro superar la barrera de la página cincuenta a pesar de llevar medio año sobre la mesa; vaya que casi me dan arcadas cada vez que le hinco el diente y eso que fui uno de los primeros españoles que consiguió la QSL de esa histórica radioemisora “La única emisora española sin censura de Franco” como bien reza la leyenda que lleva la tarjeta inspirada por Picasso]. A estas alturas de la vida uno quiere “calidad literaria” y no “cantidad de soflamas huecas”. Basta de lisonjas y los historiadores a lo suyo: hacer historia, no libelos o panfletos infumables que, a veces, se pagan con los chavos de todos, gracias a que el autor tiene línea directa con la célebre “casta”.

En fin tenemos un libro sobre radio que merece la pena conocer. Sus 20€ es una de esas inversiones que un jubilado siempre se puede permitir aunque lógico sea decirlo: republicanos o nacionales acérrimos no deberían hacerse con él por aquello de tal vez descubrir algo que no les agrade, aunque el autor lo documente y justifique sobradamente.