Cercar en aquest blog

dilluns, 16 de desembre de 2019


Reflexió després de la presentació a la Llibreria Vitel·la del llibre
El meu germà a les alforges


Autor: Paco Jiménez
Gènere: Testimonis
Pàgines: 206
Preu: 18,50 €

...........................................................................................................................................................................................................................................

Si la memòria no em falla, sempre que he intervingut en aquesta sala ha estat per parlar de mestres, d'exili, d'educació, d'història... Avui també parlaré d'història, però serà d'una història diferent. El meu germà a les alforges, el llibre que presentem avui escrit per en Paco Jiménez, és una història entranyable i, al mateix temps, dura sobre el seu germà Pedro, esquizofrènic.

Amb en Paco, fa molts anys que ens coneixem, de quan érem a la Universitat Autònoma a la dècada del anys vuitanta. El coneixement es va anar transformant en amistat quan va venir a viure a Girona. Recordo que em va demanar de fer-li una passejada per la ciutat; per dir-ho barroerament, de fer-li de «guia» per conèixer Girona.

A la universitat gironina hem treballat fins a la jubilació en el mateix departament, el de Pedagogia, encara que en àrees diferents. Hem tingut càrrecs de responsabilitat i hem compartit la direcció de la Facultat. Si la memòria no em falla, em va substituir en la direcció de la Facultat, en  aquells primers anys carregats d'il·lusió i de feina. Hem compartir alegries i misèries en el món universitari.

Amb el pas del temps li vaig descobrir l'afició a la bicicleta; afició que no comparteixo. A mi em van la muntanya i les passejades a Empúries. Una afició, la d'en Paco, que comparteix amb un grup potent de ciclistes que pedalen per tota la península. 

Quan va celebrar els 50 anys em va convidar, juntament amb altres amics, a celebrar-ho a casa seva. Guardo dos CD amb l'enregistrament de totes les cançons que va posar aquella vesprada sensacional. I encara els posem quan fem un viatge llarg amb la Montse. Allà vaig trobar de nou en Pedro, el seu germà, que ja coneixia d'altres vegades. Durant la festa vaig estar en contacte directe amb en Pedro. Encara el veig cantant, es considerava un cantant de categoria i no se n’amagava. «Millor que en Joselito», deia sovint. I s'ho creia. En el diari que feia hi havia escrit: «Quiero ir a bailar y cantar en el Molino de Barcelona porque es el lugar ideal para saltar a la fama».

En Pedro era esquizofrènic. El contacte amb ell, un contacte vital carregat d'energia, mai em deixava indiferent. Coneixent la seva peripècia personal d'internaments, de treball, de crisis... el contacte amb ell sempre em plantejava interrogants sobre la política sanitària, sobre l'acolliment de les persones amb necessitats especials, etc.

Quan en Paco es va jubilar, va deixar pràcticament del tot el món universitari. I va començar el camí per escriure el llibre que ara presentem. A mesura que l'escrivia, jo el seguia de lluny a través de la Montse, la seva dona, i en Pere, el seu cunyat, que trobava a la Facultat quan hi anava per seguir la pista dels mestres exiliats.

Una vegada publicat, me l'he llegit d'una tirada. Des del pròleg d'en  Guillem, el fill petit d'en Paco i la Montse, metge, fins als agraïments de les pàgines finals. Un pròleg escrit per un nebot d'en Pedro que és una excel·lent entrada a la història que seguirà. El vaig llegir amb una doble curiositat, ja que no coneixia el vessant d'escriptor d'en Paco. Volia saber què deia i com ho deia. I ara ja us puc dir que em va enganxar a la primera pàgina.

De totes maneres, el llibre no és només la història del seu germà esquizofrènic. És, també, la història de la seva família que, procedent d'un poble de Jaén, a la dècada dels cinquanta s'estableix a Sant Just Desvern. Un testimoni concret de les migracions que van viure tantes famílies del sud durant el franquisme.

Moltes vegades en Paco ha dit que ha escrit aquest llibre «perquè el lector entengui les peripècies que vam haver de passar el meu germà, la família i els nombrosos professionals que el van atendre».
  
Evidentment, el nucli del llibre gira entorn del seu germà, de la seva vida a Peal del Becerro, després a Sant Just Desvern, per seguir a Esplugues de Llobregat, Olot i Girona. Explica la seva vida, les diferents feines que fa, la mili a Canàries, els primers símptomes de la malaltia, els tractaments sanitaris, la relació amb els pares i germans, les crisis provocades per la malaltia, els ingressos al psiquiàtric de Sant Boi, les drogues, el treball a La Fageda, a Olot, la parella, etc. Nascut el 1943, els primers símptomes se li detecten a finals del 1970, quan tenia 27 anys. Tota aquesta història va acompanyada de les explicacions personals d'en Paco, de com l'acompanyava a les visites als metges, de com el controlava, etc. Una vida que en Paco explica amb detall i, sovint, amb una visió crítica de la política sanitària del moment, la dels anys franquistes i també dels de la democràcia.

El rerefons del llibre és la història del nostre país: la dictadura, les migracions, la falta de serveis públics, la sanitat...

El llibre té una originalitat que li dona més força: el seu origen. El títol ho deixa ben clar. El ciclista Paco Jiménez prepara i anota el que serà el contingut del llibre que ara presentem pedalant tot sol anant cap al seu poble. Lliure ja de la feina universitària, es va proposar anar al poble on havia nascut i havia passat els primers anys de la seva vida. A les alforges de la bicicleta, hi portava l'indispensable per anar fent camí, per anar fent les etapes fins a arribar a Peal de Becerro, a la província de Jaén. A cada pedalada, el cap de ciclista s'anava omplint d'història del germà, del germà gran a qui en Paco va fer d'assistent, de cuidador, d'assessor, de guia... però, per damunt de tot, li va fer de germà, amb una estimació que es nota en tot el llibre.

Físicament, el viatge el fa sol. Mentalment, no. A més, el contacte amb la família i la penya ciclista és diari, era el suport moral que l'animava a continuar.

L'autor del llibre no és només en Paco. Hi ha un altre autor, en Pedro, el seu germà, gràcies al diari que va anar escrivint durant força anys i del qual en podem llegir fragments. Un diari dur, d'un esquizofrènic, que llegit ara des de la llunyania em posa la pell de gallina i m'acosta més a la vida d'aquests que no són com nosaltres, que sovint toquen una partitura que no és la mateixa que la nostra.

És un llibre valent, diu les coses pel seu nom, el que va passar i el que en pensa en Paco, el que considera positiu i el que no, etc. Un llibre que vol trencar els estigmes. Ho diu en Guillem, el seu fill, en el pròleg: «Crec que el meu pare fa una reflexió molt necessària sobre com es va enfocar des d'un punt de vista terapèutic la malaltia d'en Pedro i crec que aquesta reflexió es pot extrapolar al tractament de totes les malalties, mentals o no, fins i tot en el moment actual».

El llibre és dur pel contingut: els textos del diari d'en Pedro toquen el moll de l'os i precisament per això és un llibre necessari. L'hauria de llegir molta gent, no només els professionals de la sanitat o els que tenen algun familiar esquizofrènic o amb altres situacions semblants. No. L'haurien de llegir els ciutadans d'aquest país perquè ens desvetlli els sentiments i el compromís per anar construint una societat en la qual capiguem tots i totes, vivint-hi de manera plenament humana i digna.


Us en recomano la lectura. I una vegada l'hagueu llegit, passeu-lo a una altra persona. 

Salomó Marquès Sureda
Professor emèrit de la Universitat de Girona
L'Escala,  14 desembre 2019


Cap comentari:

Publica un comentari