Cercar en aquest blog

dilluns, 25 d’abril del 2016

L'enigma del vaixell Mary Celeste

Avui volem presentar-vos l'última novetat que acabem de publicar: L'enigma del vaixell Mary Celeste, de l'autor barceloní Josep Maria Ibarra.  

Els protagonistes d'aquesta història són quatre nois i dues noies. Tots ells veuran com una avorrida classe de reforç es converteix en un seguit d'aventures a través del temps, cada vegada més intrèpides i desafiadores. Així, tindran l'oportunitat de sentir-se protagonistes de la resolució de grans misteris de la nostra història.

L'enigma del vaixell Mary Celeste és la primera de les aventures d'aquest grup de joves. En aquest cas, seran traslladats al bergantí que, el 1872, després de sortir de Nova York amb rumb a Itàlia, va ser trobat navegant a la deriva i sense tripulació. 

Us deixem amb un text del mateix autor, que ens explicarà què s'amaga darrere d'aquest llibre.


Títol: L'enigma del vaixell Mary Celeste
Autor: Josep Maria Ibarra
Pàgines: 134
Preu: 12 €

L’enigma del vaixell Mary Celeste és el primer d'una saga de llibres sota el nom genèric de La colla del segon soterrani que té com a protagonistes un grup de joves, estudiants de secundària. Uns adolescents que viuen en una petita població propera a una gran ciutat, que estudien a la mateixa escola i que només tenen un tret en comú, la seva potencialitat.

No es tracta de superdotats, no disposen de cap habilitat extraordinària ni tenen cap característica física que els faci ressaltar sobre la resta. Simplement són sis joves que es mouen en la vida quotidiana d'un adolescent qualsevol: estudis, família, esport i amics.

Allò que els fa diferents és la seva trobada amb en Joan Salvat, un físic quàntic que treballa en secret al segon soterrani del col·legi i que els fa servir de provadors de la tecnologia que està desenvolupant i que permet la translació temporal.

Amb aquest invent, nois i noies tindran la capacitat de recórrer el temps investigant i resolent enigmes que s'han mantingut ocults a la llum de la història, i ho faran d'una manera quasi espontània, vivint mil i una aventures en diferents èpoques.

La identificació dels protagonistes amb els lectors és un dels estímuls que s'ambicionen, i és un dels al·licients per al qual els integrants de La Colla del Segon Soterrani són els qui resolen els enigmes i són els qui prenen rellevància al llarg de la narració.

L'objectiu últim de la sèrie La colla del segon soterrani és el foment de la lectura. La pretensió és que el lector trobi un mitjà que faci de pont entre el llibre infantil i els llibres “de grans” i el pas definitiu per poder dir “m'he llegit un llibre sense dibuixos”. Quan jo era petit, el primer llibre totalment de text que vaig aconseguir acabar de llegir voluntàriament, sense que ningú m'hi obligués, em va provocar una sensació d'orgull i confiança en mi mateix difícil d'explicar. Ja em podia considerar un adult, literàriament parlant.

Lluitar contra la frustració lectora és un altra finalitat de La Colla del Segon Soterrani. Per això, una de les eines que s'utilitza en el text és l'abundància de diàlegs, amb constants referències a trets de la vida diària farcits amb pensaments autoreflexius mitjançant la figura del narrador omniscient en passat.

El capità, la seva dona i la seva filla. Tots tres desapareguts quan navegaven amb el vaixell Mary Celeste


El repte que suposa cridar l'atenció dels preadolescents enfront de les noves tecnologies no és menor. Cada dia els nostres fills compten amb més tecnologia al seu abast des d'una edat més primerenca. Les tauletes i els smartphones, abans reservats només per a adults, arriben al jovent amb un infinit catàleg d’entreteniments fàcils, que proporcionen una “suposada” satisfacció immediata.

La lluita hauria de ser senzilla. El paper té molts avantatges enfront de qualsevol andròmina electrònica: un llibre mai no es queda sense cobertura, no s'esgota la bateria i no necessita cap endoll. Un llibre es pot transportar, es pot rellegir, es pot recomanar, es pot regalar i, com és el nostre cas, també pot convertir-se en la porta d'altres llibres.

En els successius volums de La Colla del Segon Soterrani les trames tenen un origen històric real, en el qual el lector pot fàcilment comprovar la veracitat dels fets i adonar-se que s'han elaborat anagrames amb els noms reals dels protagonistes. També s'acompanya cada llibre d'una pàgina final anomenada “Els Fets” en la qual es fa palès l'origen històric del relat i s'explica per què ha esdevingut un enigma.

La innata curiositat que comporta la resolució d'un misteri és el que pot motivar a indagar sobre els fets reals que van donar origen a la llegenda. Aquest interès per trobar la incògnita es pot traduir en una recerca de més informació que no pot fer sinó incrementar l'entusiasme i la implicació en la lectura.

Deliberadament no s’han incorporat imatges al text. Tot ha de succeir a la imaginació del lector. La seva ment ha de projectar escenaris i forjar personatges basant-se únicament en les descripcions del text.

Els personatges estan basats en amics i companys dels meus fills, i volen ser un fidel reflex de la nostra societat. Són nois i noies que creixen en famílies de diversa índole, nombroses, monoparentals, amb fills únics, etc. Aquestes noves generacions, provinents de diferents orígens, proporcionen un grup heterogeni en què cadascú manté la seva idiosincràsia, però a la vegada crea una amalgama amb gustos i interessos comuns que progressivament serviran per descobrir grans valors vitals que sovint no es tenen prou en compte.

La Colla del Segon Soterrani també s'esforça per incloure nou vocabulari d'una forma natural. Així, l'Anwar, un dels personatges, col·lecciona paraules i instaura "la paraula de la setmana” on repeteix tot sovint, al llarg de cada llibre, les seves troballes. L’Eva, per la seva banda, una noia que ha estat educada pels avis, incorpora al seu vocabulari un seguit de dites i d'expressions nostrades.

Jordi Albertí, director de Gregal, Josep Maria Ibarra, autor, i Raquel Carlús, filòloga i editora, presentant el llibre a la Llibreria Claret de Barcelona
L'inici gairebé immediat de l'acció pretén atreure el lector des de les primeres línies. Això també permet que, a la part final de cada llibre, s'incorpori el primer capítol del volum següent, per tal que serveixi d'esquer per continuar llegint.

El text amaga d'altres enigmes, un d'ells relacionat amb la numerologia. Intentant crear un vincle directe entre lector i protagonista, amb l'escriptor de mitjancer,  s'oculta a cadascun dels llibres una manera de formar part activa de La Colla del Segon Soterrani.

Deia Jorge Luis Borges: “Hi ha tres coses a la vida a les que ningú no ens pot obligar: a estimar, a somiar i a llegir”.

Aconseguir aquesta voluntarietat en la lectura, aquest fet d'endinsar-se en un llibre sense que ningú no t'ho exigeixi, aquesta ànsia per devorar històries i gaudir en la temptativa, és el que farà dels nostres petits, grans lectors.

dilluns, 18 d’abril del 2016

Glòria Berbel presenta "Amb dits de molsa", d'Alfons Cama

El passat 26 de febrer, Alfons Cama va presentar la seva última novel·la, Amb dits de molsa, a la sala de plens de l'Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. A la presentació, hi van intervenir, a més de l'autor, un dels membres de l'Associació Frederica Montseny, Eduard Claver, i l'escriptora Glòria Berbel. Aquesta setmana, volem compartir amb tots vosaltres el text que va fer servir Berbel per presentar Amb dits de molsa


Títol: Amb dits de molsa
Autor: Alfons Cama
Pàgines: 217
Preu: 18 €


Deia Virginia Woolf que una bona novel·la és aquella que et fa pensar o sentir. Deia que ha de posar el ganivet entre les juntes del cuir amb el que la majoria de nosaltres estem recoberts. Que ens ha de posar incòmodes i certament alerta. Deia que el sentiment que ens produeix una bona novel·la no ha de ser purament dramàtic i, per tant, propens a desaparèixer quan sabem com acaba la història. Ha de ser un sentiment durador sobre assumptes que ens importen d'una manera o una altra.

Una bona novel·la, deia Woolf, no necessita tenir trama; no necessita tenir final feliç; no necessita tractar sobre gent simpàtica o respectable, no necessita ser com la vida que coneixem. L'única manera de decidir si una novel·la és bona o dolenta, assegurava Virginia Woolf, és simplement observar les nostres pròpies sensacions en arribar a l'última pàgina. Si ens sentim vius, frescos i plens d'idees, llavors és bona; si ens quedem farts, indiferents i amb poca vitalitat, llavors és dolenta.

Amb dits de molsa arrenca amb un pròleg que ens situa al Moll de la Costa, al port de Tarragona, amb una barca carregada de gent que s'endinsa al mar per fer una sortida ornitològica i observar les diferents espècies d'aus de la zona. L'excursió acaba amb la troballa del cos d'una persona enganxat a una boia i que està sent devorat per alguns ocellots. Aquest és el començament impactant d'una novel·la que es podria etiquetar com un thriller, amb les seves intrigues, que ens fa entrar en un submón fosc, de corrupció, de delinqüència i petites màfies. O es podria etiquetar, també, com una novel·la d'amor i de passió.

Però això no ho desvetllaré, ho haureu de llegir...

L’Alfons se segueix superant. L'estructura de la novel·la és fàcil, és àgil, és lleugera i agraïda. Està dividida en quatre parts i els capítols són curts, molts d'ells amb aquell final que et convida a continuar perquè el lector es queda amb les ganes de saber què passarà, què vindrà després d'allò que ens ha posat sobre la taula però que no ens acaba de mostrar.

Alfons Cama i Glòria Berbel durant la presentació

La primera part és la que ens presenta els personatges principals: La Roxana, la immigrant peruana que deixa enrere la seva terra natal i les seves dues filles per buscar fortuna en aquesta terra promesa; l'Ignasi Torres, l'agent immobiliari carregat de duros gràcies, sobretot, a l'especulació i a algun tripijoc; i la Carlota, la noia jove i guapa que s'apunta a les classes de ioga on va l’Ignasi i de qui ell s’enamora perdudament. Així arrenca la novel·la...

Tres vides molt diferents que només tenen en comú que tots tres són fills de la immigració. En el cas de l’Ignasi, els seus pares són cordovesos, en el cas de la Carlota, el pare té orígens extremenys, tot i que va néixer al Carmel. I la Roxana, que prové de les illes flotants del gran llac Inca, al Perú, d'un món radicalment diferent al que es troba aquí. Aquests tres mons tan distants entre si convergiran en l'espai i en el temps, i d'aquest creuament en sorgirà una història plena de passions i d'intrigues. No vull donar moltes més pistes...

És una novel·la molt ben tramada, d'aquelles històries en què es té la sensació que es tanca el cercle tot i que, segurament, molts lectors desitjarien que es tanqués d'una altra manera.

M'agrada la seva utilització del llenguatge: directe en els moments en què s’ha de passar a l'acció sense miraments, suau i delicat i amb un ús de les metàfores molt ben triades quan les escenes ho han necessitat, sobretot en les escenes més calentes... Amb dits de molsa... Bonica metàfora que evoca uns dits suaus i flonjos...

L’Alfons ens passeja en la seva novel·la pels racons de Tarragona que ell tan bé coneix, també ens fa visitar el Priorat i les seves vinyes o ens porta a Lima o al Carmel. Uns paisatges plens de contrastos, com la història, on es recrea la diversitat d'emocions i sentiments que conviuen en la nostra estimada raça humana, des dels més purs als més obscurs.

Vull llegir-vos un tros de la novel·la en què la Roxana, la immigrant peruana, llegeix una carta que ha rebut de les seves filles i el sentiment que li provoca la seva lectura. Fantàstica la recreació de les expressions peruanes. Després l’autor ens haurà d'explicar quin és el treball que hi ha aquí al darrere per poder-ho reproduir tan fidelment...

“Querida mamacita:
Hemos recibido su carta con mucha alegria hace pocos días. Estamos contentas que esté bien en España. Nosotras también estamos bien. Los abuelos trabajan con turistas y nosotras ayudamos. Hacemos barcas de juguete con tallos de los totorales y las vendemos a los turistas. El abuelo pasea con ellos por el lago. Hace pocos días, vino un turista de España y le dimos un barquito para usted. Dimos la dirección que escribimos en esta carta que usted nos dio. Todavía voy a la escuela en la isla grande. Ahorita el profesor se llama Roberto. Me ayuda a escribir bien el español. Y yo ayudo a él con guagüitas. Dice que estoy progresando. Ahorita me ayuda con esta carta para usted. El abuelo deposita el dinero que nos envía en la Caja Rural de Puno y le da las gracias. La abuela compra comida buena. Ñaña dice que le gustaría que estuviera con nosotros. Yo también. La abuela pregunta si está comiendo bien. Si toma mate de coca para el espíritu. Si reza a la Virgen. La abuela tiene dolor de muelas y el doctor de Puno ya le sacó dos con el dinero de usted. Nosotras nos gustaría ir para España. En el colegio tenemos un mapa grande con el continente europeo, y el profesor Roberto ha puesto una banderita en el sitio exacto en qué usted está ahorita. 
La extrañamos harto, harto, harto.
Sus guaguas que la quieren y encomiendan a Dios.
Candela y Lorena Flores Mamami
Les llàgrimes li queien sense parar. No podia contenir l’emoció callada que li produïa aquell tros de paper escrit amb la lletra clara, grossa, cal·ligràfica, de la seva filla gran. No era capaç de discernir si era d'alegria o de pena. L'alegria de saber que les seves nenes estimades estaven bé, que menjaven bé, que aprofitaven l'escola, que s'estaven fent unes donetes. La pena de tenir-les lluny, molt lluny; massa lluny. De no saber quan les podria tornar a veure, a tocar, a petonejar-les. Encara havien de passar força dies per pensar a portar-les a Espanya amb ella. Sense comptar, a més, amb els diners que el viatge li suposaria.”

Alfons Cama en una entrevista a Ràdio Palamós
 
Amb dits de molsa, la tercera novel·la d'Alfons Cama, és una bona novel·la. Reprenent el que deia la Virginia Woolf, ni me n'he quedat farta, i ni molt menys indiferent i amb poca vitalitat, sinó tot al contrari, m'ha fet sentir viva, molt viva, sobretot quan he llegit les tòrrides escenes de sexe que es plantegen en alguns moments de la novel·la... Fantàstic l'erotisme que es desprèn en alguns passatges!

Jo només tinc una objecció a fer i és que la novel·la se m'ha fet curta. Hauria continuat llegint aquesta història de passions, d'intrigues, d'homes i dones plens de contrastos, amb les seves llums i amb moltes ombres. Aquestes històries de vides plenes d'esperança, de desitjos, de victòries i de derrotes, de sexe però, sobretot, de molt d'amor.


Felicitats, Alfons, per aconseguir que els sentiments traspassin les pàgines per instal·lar-se als cors dels lectors. Et desitjo molts, molts èxits.

dimarts, 12 d’abril del 2016

Jeroni Marín ressenya "La puta d'oros"

Aquest cap de setmana, els nostres autors més negres, Elena Torres i Jeroni Marín, han participat al festival de novel·la negra El vi fa sang de l'Espluga de Francolí. Aprofitant l'avinentesa, volem compartir amb tots vosaltres la ressenya que Jeroni Marín, autor de Sírius i El Maltès ha fet de la primera novel·la d'Elena Torres, La puta d'oros.


Títol: La puta d'oros
Autor: Elena Torres Girbau
Pàgines: 452
Preu: 20 €


La puta d'oros és una novel·la completa. Se subscriu amb comoditat dins el gènere de la novel·la negra, però la flexibilitat d'aquesta obra ens ofereix un relat amb una sèrie de peculiaritats que aporten complexitat i riquesa. El primer element que destaca és la protagonista, la Jana Martí, una escriptora especialitzada en la creació de guies de viatges. Per començar, aquesta protagonista no té res a veure amb el que és habitual en el gènere, no es tracta de cap policia ni de cap criminal. Allò que fa especial la Jana i que dóna un to molt particular a tota l'obra és el fet que es tracta d’una víctima. És la supervivent d'una agressió brutal que es va produir l'any 1976 i que, fins l'actualitat, és portadora de cicatrius físiques i mentals en la forma d'un trauma profund que l'atenalla implacable i l'aterreix. Però, l'octubre de 2008 decideix que ha arribat el moment de deixar de fugir, d'aturar-se i de refer la seva vida tot superant aquesta por aclaparadora. I aquesta decisió valenta, que no sap si podrà mantenir, fa que es miri al mirall, tant ella com la seva vida i les persones del seu entorn: la seva mare Eugènia, l'àvia Zoë i els amics Raimon i Júlia.

Elena Torres i Jeroni Marín a El vi fa sang
La personalitat de la Jana és la d'aquelles dones que sempre seran protagonistes de la seva vida. Tots hem conegut algunes persones així i sabem que mai seran part del paisatge ni cap apèndix de ningú. Són incontenibles com una tempesta o una riuada. I així, si bé el trauma la pot fer vinclar i limitar durant dècades, la Jana autèntica s'hi enfronta per sobreposar-se, perquè ella és així i perquè aquest és l'ordre natural de l'univers. I al voltant d'aquest personatge magnètic hi trobem una colla de secundaris dotats de profunditat, de girs, d'estirabots, de tendresa, de paraules encertades, de frases fetes que els donen vida i versemblança. És impossible construir una bona història sense bons personatges. I aquests són bons en el sentit que bateguen, reaccionen, transiten pel relat sense forçar-los, amb naturalitat. I això no és fàcil d'assolir, especialment amb el nombre de personatges i d'ambients que trobem durant la lectura. Diferents maneres de ser, de pensar, de viure, d'estimar, d'odiar...

“...Qui sap si el passat no ha tornat per posar-ho tot a lloc i per acabar el que va deixar a mitges fa anys. Però, per què ara?...” pàgina 300. Per a mi, aquestes frases sintetitzen tot allò que trobo de més extraordinari de la novel·la. Són dos factors molt concrets: el pes del passat en el present i l'absoluta manca de control sobre moltes coses que s'esdevenen a la vida. Sóc un enamorat de les històries que tenen profunditat temporal, el que els anglosaxons en diuen background. I això és importantíssim per a una protagonista traumatitzada com la Jana; cal anar a l’origen del trauma per entendre la seva història. I Elena Torres ens hi porta. Em refereixo a l’origen autèntic, més enllà de l'agressió física de 1976, sinó al Llançà de la postguerra. En un dels millors capítols, ens mostra l'origen primari de la mala relació entre els avis de la Jana i els dels Tamarite, els sospitosos de l'agressió, al Llançà dels anys quaranta. La violència més o menys explícita, l'ús de la por i de la força, la intimidació, la coacció econòmica que es varen esdevenir en molts pobles catalans durant el franquisme arran de la perpetuació dels bàndols dels vencedors i dels vençuts, dels cacics locals i dels subordinats a la seva voluntat. Aquest és un paisatge inquietant que els qui hem viscut als pobles petits, d'una manera o altra, hem intuït i hem vist els seus ecos. A mesura que avancem en la lectura, tot el passat de la Jana Martí es va lligant amb la persona amb qui té més afinitat, la seva àvia Zoë, un personatge encara més impactant i dinàmic, la força vital dipositària de la valentia i de la dignitat que hereta la seva néta. Aquest rerefons temporal, tramat de manera impecable, es va desvetllant amb el ritme apropiat i just.

Elena Torres

El segon factor que deia abans: la manca de control sobre bona part de les nostres vides. Mentre llegia La puta d’oros se'm va fer evident la idea inquietant que, com passa a la Jana Martí, en realitat coses importantíssimes de la vida succeeixen sense que hi tinguem cap mena de control ni de previsió. Qüestions tan centrals com enamorar-se, simplement succeeixen i no hi podem fer res. I aquesta realitat és molt present a la novel·la i li dóna una profunditat i una versemblança de gran solidesa. Com en els millors guions de cinema de Woody Allen, hi veiem un retrat fidel de la vida i de les relacions humanes, governades per impulsos, desitjos, esperances, pors, ressentiment, enyorança, penediment. Tot plegat com un món en moviment que arrossega els personatges cap a viaranys desconeguts. I en aquesta realitat magmàtica és on viu la Jana Martí i és on decideix que la por no serà més el sentiment que regeixi la seva vida. Vol viure plenament, heroicament al costat d'aquells que estima. Però en bona mesura no som amos de les nostres vides i la Jana viurà experiències que no pot preveure. I el lector també les viurà al seu costat amb un detall extraordinari: no hi manca cap gest, cap conversa, cap detall recòndit.

Resulta sorprenent que aquesta sigui la primera novel·la d'Elena Torres. Evidentment és el fruit d'anys de feina. Però hi ha facetes de l'escriptura que només s'aprenen escrivint. I en aquesta obra es detecta un domini absolut de temes tan delicats com el ritme narratiu, digne d'una escriptora amb una obra considerable al darrere. S'ha de reconèixer la solidesa del relat, l'efectivitat del mecanisme que hi ha a l'interior de tota novel·la negra. El coratge de la Jana Martí té un mirall en la valentia d'Elena Torres per afrontar aquesta història amb la profunditat, la proximitat i el detall amb què ho ha fet. Per a qui busqui una bona novel·la negra, però també per a qui busqui una bona història de relacions humanes, aquest és el seu llibre.


Jeroni Marín Surroca

Historiador i escriptor

dilluns, 4 d’abril del 2016

"Sota les llambordes, la platja", de Núria Borrut

Aquesta setmana volem presentar-vos l'obra guanyadora del IV Premi Gregal de Novel·la, Sota les llambordes, la platja, una novel·la d'amor i passió ambientada al París del maig del 68. Creiem que la millor manera de conèixer l'obra és de la mà de la pròpia autora, Núria Borrut.



  Títol: Sota les llambordes, la platja
Autora: Núria Borrut
Pàgines: 260
Preu: 19,50 €


Els últims anys de la dècada dels seixanta del segle passat són un període històric que sempre m'ha corprès i ha desvetllat, desvetlla i desvetllarà el meu interès i curiositat perquè per a mi representa el progressisme, oposat a la regressió en els camps socials i polítics que hi hagut fins a l'actualitat.A finals dels anys seixanta semblava que una part important de la joventut estudiant de la classe mitjana d'Europa i Amèrica despertava del seu somieig autocomplaent de currículums acadèmics. No tan sols volien obtenir un títol universitari sinó canviar la seva societat primer i el món sencer tot seguit. Que aquells grapats de joves fossin capaços d'enfrontar-se al poder polític establert a països tan diferents aparentment com Mèxic, Txecoslovàquia, Estats Units, Canadà, Alemanya, Itàlia i França, i iniciar i dur a terme una revolta de cara i ulls diu molt a favor seu, però va tenir conseqüències terribles en la majoria de casos. A Ciutat de Mèxic van assassinar, aquell octubre de 1968, més de mil estudiants a la Plaça de Tlatelolco en una concentració pacífica. A Alemanya es van assassinar a la presó d'alta seguretat de Stuttgart-Stammheim els membres de la RAF durant el seu judici. A Praga, els tancs soviètics acabaven amb les ànsies de democràcia i llibertat dels txecoslovacs expressades políticament per un socialisme no autoritari. Arreu hi va haver morts, les manifestacions van ser brutalment reprimides, molts van anar a parar a les presons. La Guerra del Vietnam era àmpliament rebutjada per la joventut dels EUA i d'arreu del món.Un dels factors que van contribuir a aquests moviments revolucionaris va ser que, per primera vegada a la història, amplis sectors de classe mitjana i fins i tot baixa podien accedir a fer estudis universitaris, estudis que, fins aleshores, excepte algunes excepcions, tan sols hi havien pogut accedir les elits. Avui dia molts dels països arrenglerats en el que alguns diuen el primer món han tornat a fer dels estudis superiors un privilegi a l'abast dels pocs que poden pagar-se'ls i no necessiten mantenir-se durant els quatre o cinc anys que duren. Crec que, així les coses, encara no hem aconseguit cap de les reivindicacions més bàsiques dels moviments de 1968.
El Maig del 68 francès s’inscriu en tots aquells moviments contestataris que van confluir en aquell mateix any i que van ser avortats arreu. A França no hi va haver cap canvi polític substancial al govern francès, es van neutralitzar els seus líders i es van reprimir molt violentament les manifestacions, ja he dit que a altres llocs la repressió va ser brutal i assassina. Tanmateix, les revoltes van tenir conseqüències duradores en la manera de viure i de pensar de bona part de la joventut i van impulsar el desenvolupament de moviments de caràcter civil reivindicatius d’esquerres que actuaven independentment dels partits polítics per donar sortida a les queixes de la ciutadania descontenta i que no se sentia representada per ells.
Núria Borrut i Jordi Albertí el dia de l'entrega del Premi Gregal
Jo en vaig sentir parlar per primera vegada la tardor 1976, quan estudiava, però fora de la facultat. Se’m desvetllà la curiositat i vaig llegir, entre d’altres, Albert Camus, Jean Paul Sartre, Herbert Marcuse, que era el que més m’agradava, així com tots els escrits que van caure a les meves mans publicats en revistes i diaris dels fets que van desembocar en les protestes de 1968. En aquella època de la meva joventut feia anys que la gran onada de reivindicacions havia passat, però com escriptora fascinada per les gestes dels dèbils contra els forts és lògic que més endavant tingués ganes d’escriure una història -o més d’una en el futur, qui ho sap?- que expliqués què es va coure al Maig del 68.
La narració la vaig plantejar viscuda en part en primera persona, els personatges no en podien restar al marge, i vaig crear dues dones protagonistes que participen en els esdeveniments del Maig de 1968 a París. Són membres del Moviment 22 de Març, un dels més radicals, anomenat els “Rabiosos”, estudien a la facultat de Sociologia, junt amb Dani Cohn Bendit. Elles dues es coneixen la nit del 10 de maig de 1968 mentre una fa fotografies i l'altra llença pedres a la policia des d'una barricada. Aquella nit se'n van aixecar més de seixanta al Quartier Latin, que la policia va prendre per assalt provocant centenars de ferits. Però si jo volia que la seva participació en aquells fets no quedés tan sols en el seus records d'estudiants rebels compromeses en la revolta havien de dedicar-se, posteriorment, a una activitat que les mantingués enganxades als esdeveniments polítics i socials de la seva època, havien de dedicar-se a una professió com ara el periodisme, que no les allunyaria dels esdeveniments. Així, Sissi Rodoreda és una fotògrafa de premsa i Chantal Maubeuge una reportera i comentarista de premsa. Treballaran juntes al llarg de tota la seva vida, seran parella, en part empeses per les circumstàncies que els ha tocat viure a cadascuna. Sissi Rodoreda, la fotògrafa, fuig de l'Espanya franquista; Chantal Maubeuge, la periodista, d'un marit ric, masclista i dominant controlat per una mare més dominadora encara.
Abans de morir de càncer, la tardor de 2007, Sissi Rodoreda decideix deixar constància escrita de les seves vivències des del Maig 68 fins a 1977, any de l'assassinat durant el judici contra els membres de la RAF empresonats a la presó d’alta seguretat de Stuttgart-Stammheim. Sissi veia una línia ideològica que connectava els fets de Maig del 68 i la RAF. Per què? Doncs perquè les protestes estudiantils a Alemanya, semblants a les franceses, són reprimides encara més. Sissi Rodoreda s’acosta a Ulrike Meinhof, membre de la RAF, seduïda pels articles que la periodista alemanya havia publicat, sobretot els apareguts a la revista Konkret. Admira la capacitat d'Ulrike d'escriure contra les desigualtats socials i els problemes polítics de la, aleshores, Alemanya occidental. Quan la coneix, la Sissi encara és molt jove i s'estableix entre ella i Ulrike una afinitat. De part de la Sissi és de respecte i profunda admiració, la veu com una germana gran. Per a Ulrike, a causa del seu compromís polític, la Sissi és tan sols algú que li cau bé, però no té temps de cultivar la seva amistat.
Núria Borrut i Isidre Grau presentant la novel·la a Barcelona
Ulrike Meinhof, afiliada al partit comunista d’Alemanya, aleshores en la clandestinitat, és un personatge present en tota la narració però sempre sota el prisma de la relació que vol establir la Sissi amb ella. Tanmateix, no ho aconsegueix perquè poc després d'haver-la conegut, la periodista alemanya entra a formar part de la RAF (Rote Armee Fraktion, Fracció de l’Exèrcit Roig), mal anomenada Baader-Meinhof.
A la novel·la hi ha una altra línia narrativa que lliga el passat amb el present. Poc després de la mort de Sissi, una editorial en la qual la Chantal i ella havien treballat, decideix fer-li un tribut pòstum 40 anys després, el 2008, amb l’edició d’un llibre amb les fotografies que Sissi Rodoreda va fer del Maig del 68. Això seria anecdòtic si no fos perquè un dels editors és un familiar seu, Luc Rodoreda, que ha heretat els escrits de la tia nacionalitzada francesa, rebel autoexiliada i fotògrafa compromesa. La Luc comparteix protagonisme amb la Sissi i la Chantal perquè és el personatge que lliga el passat amb el present de la història, dóna contemporaneïtat i vigència a la narració. Així, doncs, l'acció té dos temps i dos narradors: període de maig de 1968 a 1977 i període de primavera a tardor de 2008. El narrador “contemporani”, el de 2008, és un narrador omniscient que també narra en tercera persona quan i com es coneixen la Sissi i la Chantal. El narrador “del passat” són els escrits de la Sissi, narrats en primera persona i que comprenen el període de 1968 fins a 1977.
Sota les llambordes, la platja, malgrat ser una història de perdedors, és també una història d'esperança, esperança en què encara hi ha qui és capaç de revelar-se contra les injustícies i d'exigir la pròpia realització com a persones lliures, la valentia de dir no. Encara que no se'n parli als mitjans de comunicació ni a la premsa en general, n'hi ha molts més dels que alguns voldrien admetre.

Núria Borrut i Mulet