Cercar en aquest blog

dilluns, 15 de juny del 2015

Avui publiquem una ressenya d'On vas, Irina? feta per l'escriptor Jordi Roig.


Jordi Roig Pi (la Palma de Cervelló, Barcelona, 1957) treballa al seu videoclub.
Actualment, també és tècnic de Cultura de l’Ajuntament de la Palma de Cervelló. Va cursar estudis de poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha estat músic durant més de vint anys en una orquestra de ball. Col·labora habitualment amb el Grup de Teatre de la Palma.
Escriu poesia des dels 16 anys i és en aquest camp literari on se sent més còmode. Fruit del seu aprofundiment, recerca, estudis i vivències guanya alguns premis de poesia i des de l’any 2001 publica diversos poemaris: Contraban de silenci, Viena Edicions (2001); Intempèrie, Viena Edicions (2004); El melic de les teranyines, Editorial Malhivern (2006). Sota el perímetre del vent, March Editor (2008), i Després del tacte, Perifèric Edicions (2010).
L’any 2011 publica la primera novel·la, La noia d’aire blau amb Stonberg Editorial, la segona que escriu. Abans, l’any 2009, Un segon després de Praga comença a agafar forma.
Aquesta novel·la neix d’un desafiament que l’escriptor es proposa: iniciar i acabar un conte curt. Aquest conte s’estrena fent tentines; l’autor l’escriu sense guió ni escaleta ni sap la sort que correran els personatges que vagin sorgint, només sap que l’escenari ha de ser Praga. La novel·la segueix el camí d’un full en blanc rere un altre. Cada cop que el lector encari una pàgina nova percebrà la mateixa experiència que l’escriptor sentia mentre caminava cap al desenllaç final.


Us deixem amb la ressenya:



On vas, Irina?



QUAN UNA PREGUNTA FA DE RESPOSTA


Que el títol d’una novel·la inclogui una interrogació, d’entrada, em desperta la curiositat, bàsicament m’atrau. Potser és un truc de l’editorial per vendre més llibres o de l’autora per donar un toc d’intriga a la trama, sigui com sigui amb mi ha funcionat. Segurament un cop acabat el llibre no hauré trobat la resposta, però l’hauré buscada, si més no.
Amb On vas, Irina? m’ha passat una cosa curiosa i és que l’interrogant del títol m’ha perseguit durant tota la lectura. Jo era la Irina, jo era el Bacil, jo era l’Esperança , jo era el Willy i, fins i tot, era la iaia Rous, però també era molt més; era la desesperació, el sofriment, l’amor, la malaltia, la pobresa, l’abandó, la mort i Txernòbil. A la part final del llibre el narrador diu: «Les coses no rutllen bé quan una pregunta fa de resposta.» Vet aquí moltes claus de la solució.

El llibre està escrit amb una destresa poc habitual. L’autora ha sabut agafar la distància justa entre els fets i les paraules, segur que amb un esforç considerable. La persona que escrivia la novel·la era una autèntica novel·lista, no una mare o una esposa o una dona que acollia a casa seva nens d’Ucraïna i que l’any 2007 va viatjar fins a Kíev. Però una persona no es pot dividir en dues i la Rosa Maria menys, cosa que vol dir que la novel·lista s’ha amarat d’unes històries de lluita i de generositat, de sofriments i valentia i d’una manera rellevant de relacions humanes i ho ha traspassat al paper primer i després a nosaltres. Al seu cap hi havia la voluntat de recuperar la tragèdia d’uns fets passats que semblaven oblidats pel món occidental, on tot el que no ens afecta d’una manera directa es veu com una pel·lícula de ciència-ficció, per clavar-nos a la ment la dimensió de la catàstrofe. Hauria volgut canviar el passat i en conseqüència el futur, hauria volgut convertir l’odi en amor i el fred en calor, la derrota en valentia.



En cap cas he fet servir la paraula «drama», és un fet que constato ara que escric aquestes paraules i potser l’he obviat inconscientment per allunyar la complexitat dels fets d’un acte teatral i acostar-los a la vida real.

L’obra de la Rosa Maria Pascual és plena de saviesa, per una part pel coneixement que té dels fets que narra i per l’altra per la qualitat de la seva literatura. La novel·la forada l’argument de la història per tres racons, uns forats que es van trobant de tant en tant i d’altres que són fruit d’ells mateixos. No et canses de llegir. Quan un forat és massa fosc se n’obre un altre per deixar-te respirar. I tot comença amb un forat a l’extrem d’un país que vivia en pau, en silenci, amb la seva quotidianitat de cada matí, les botigues, els tramvies, els petons, una ciutat que respirava sense molestar a ningú. De cop van córrer pels carrers paraules com: reactor, nuclear, explosió, potència, radioactivitat, incendi, mort. Rutina nova. La conseqüència insostenible de l’explosió de la central nuclear de Txernòbil l’any llunyà de 1986, un mes d’abril, un dia 26.

La passió que hi ha posat es fa palesa gairebé en cada tram, en cada giragonsa, en cada llàgrima, en cada pregunta i en cada alegria. Passió, realitat, curiositat i ofici, potser els quatre millors i únics ingredients que, si els saps combinar bé, fan que una novel·la tingui interès i qualitat, com és el cas d’aquesta, o només sigui una novel·la mediocre.
No he descobert gaire el guió del relat perquè crec que no li faria cap favor. El títol, la magnífica fotografia de la portada, la paraula Txernòbil i el nom de l’autora són motius prou imperiosos que per si sols fan imprescindible que la llegiu.

M’agradaria que aquestes senzilles paraules us impregnessin d’una realitat poc coneguda però real, que us contaminessin de les peripècies que algú ha de fer per sobreviure, que us emocionessin amb la valentia i la solidaritat que sovint nosaltres no tenim i que tot plegat us dugués a l’aventura –al cap i a la fi llegir és una aventura– de llegir On vas, Irina? sense por. I que amb una mica de bona voluntat us feu la mateixa pregunta que fa de resposta o doneu resposta a la que fa de pregunta.

La Palma, 15 de juny del 2015
Jordi Roig



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada