Jordi Roig Pi (la Palma de Cervelló, Barcelona, 1957) treballa al seu videoclub.
Actualment, també és tècnic de Cultura de l’Ajuntament de la Palma de Cervelló. Va cursar estudis de poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha estat músic durant més de vint anys en una orquestra de ball. Col·labora habitualment amb el Grup de Teatre de la Palma.
Escriu poesia des dels 16 anys i és en aquest camp literari on se sent més còmode. Fruit del seu aprofundiment, recerca, estudis i vivències guanya alguns premis de poesia i des de l’any 2001 publica diversos poemaris: Contraban de silenci, Viena Edicions (2001); Intempèrie, Viena Edicions (2004); El melic de les teranyines, Editorial Malhivern (2006). Sota el perímetre del vent, March Editor (2008), i Després del tacte, Perifèric Edicions (2010).
L’any 2011 publica la primera novel·la, La noia d’aire blau amb Stonberg Editorial, la segona que escriu. Abans, l’any 2009, Un segon després de Praga comença a agafar forma.
Aquesta novel·la neix d’un desafiament que l’escriptor es proposa: iniciar i acabar un conte curt. Aquest conte s’estrena fent tentines; l’autor l’escriu sense guió ni escaleta ni sap la sort que correran els personatges que vagin sorgint, només sap que l’escenari ha de ser Praga. La novel·la segueix el camí d’un full en blanc rere un altre. Cada cop que el lector encari una pàgina nova percebrà la mateixa experiència que l’escriptor sentia mentre caminava cap al desenllaç final.
Us deixem amb la ressenya:
On vas, Irina?
QUAN UNA PREGUNTA FA DE RESPOSTA
Que el títol d’una novel·la
inclogui una interrogació, d’entrada, em desperta la curiositat, bàsicament
m’atrau. Potser és un truc de l’editorial per vendre més llibres o de l’autora
per donar un toc d’intriga a la trama, sigui com sigui amb mi ha funcionat.
Segurament un cop acabat el llibre no hauré trobat la resposta, però l’hauré
buscada, si més no.
Amb On vas, Irina? m’ha passat
una cosa curiosa i és que l’interrogant del títol m’ha perseguit durant tota la
lectura. Jo era la Irina, jo era el Bacil, jo era l’Esperança , jo era el Willy
i, fins i tot, era la iaia Rous, però també era molt més; era la desesperació,
el sofriment, l’amor, la malaltia, la pobresa, l’abandó, la mort i Txernòbil. A
la part final del llibre el narrador diu: «Les coses no rutllen bé quan una
pregunta fa de resposta.» Vet aquí moltes claus de la solució.
El llibre està escrit amb una
destresa poc habitual. L’autora ha sabut agafar la distància justa entre els
fets i les paraules, segur que amb un esforç considerable. La persona que
escrivia la novel·la era una autèntica novel·lista, no una mare o una esposa o
una dona que acollia a casa seva nens d’Ucraïna i que l’any 2007 va viatjar
fins a Kíev. Però una persona no es pot dividir en dues i la Rosa Maria menys,
cosa que vol dir que la novel·lista s’ha amarat d’unes històries de lluita i de
generositat, de sofriments i valentia i d’una manera rellevant de relacions humanes
i ho ha traspassat al paper primer i després a nosaltres. Al seu cap hi havia
la voluntat de recuperar la tragèdia d’uns fets passats que semblaven oblidats
pel món occidental, on tot el que no ens afecta d’una manera directa es veu com
una pel·lícula de ciència-ficció, per clavar-nos a la ment la dimensió de la
catàstrofe. Hauria volgut canviar el passat i en conseqüència el futur, hauria
volgut convertir l’odi en amor i el fred en calor, la derrota en valentia.
En cap cas he fet servir la
paraula «drama», és un fet que constato ara que escric aquestes paraules i
potser l’he obviat inconscientment per allunyar la complexitat dels fets d’un
acte teatral i acostar-los a la vida real.
L’obra de la Rosa Maria Pascual
és plena de saviesa, per una part pel coneixement que té dels fets que narra i
per l’altra per la qualitat de la seva literatura. La novel·la forada
l’argument de la història per tres racons, uns forats que es van trobant de
tant en tant i d’altres que són fruit d’ells mateixos. No et canses de llegir.
Quan un forat és massa fosc se n’obre un altre per deixar-te respirar. I tot
comença amb un forat a l’extrem d’un país que vivia en pau, en silenci, amb la
seva quotidianitat de cada matí, les botigues, els tramvies, els petons, una
ciutat que respirava sense molestar a ningú. De cop van córrer pels carrers
paraules com: reactor, nuclear, explosió, potència, radioactivitat, incendi,
mort. Rutina nova. La conseqüència insostenible de l’explosió de la central
nuclear de Txernòbil l’any llunyà de 1986, un mes d’abril, un dia 26.
La passió que hi ha posat es fa
palesa gairebé en cada tram, en cada giragonsa, en cada llàgrima, en cada
pregunta i en cada alegria. Passió, realitat, curiositat i ofici, potser els
quatre millors i únics ingredients que, si els saps combinar bé, fan que una
novel·la tingui interès i qualitat, com és el cas d’aquesta, o només sigui una
novel·la mediocre.
No he descobert gaire el guió del
relat perquè crec que no li faria cap favor. El títol, la magnífica fotografia
de la portada, la paraula Txernòbil i el nom de l’autora són motius prou
imperiosos que per si sols fan imprescindible que la llegiu.
M’agradaria que aquestes
senzilles paraules us impregnessin d’una realitat poc coneguda però real, que
us contaminessin de les peripècies que algú ha de fer per sobreviure, que us
emocionessin amb la valentia i la solidaritat que sovint nosaltres no tenim i
que tot plegat us dugués a l’aventura –al cap i a la fi llegir és una aventura–
de llegir On vas, Irina? sense por. I que amb una mica de bona voluntat us feu
la mateixa pregunta que fa de resposta o doneu resposta a la que fa de
pregunta.
La Palma, 15 de juny del 2015
Jordi Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada