L'escriptora Rosa Nebot parla de Quadres d’una exposició, d’Anna Crusafont
L’autora d’aquesta novel·la ja n’ha publicat
dues més i diversos treballs de narrativa, com es pot veure a la solapa del
llibre. Des de molt jove, el seu desig era ser escriptora; Escriptora de
novel·les, en majúscula. Ara ja ho és. Li ha costat anys, arribar-hi; anys i
molta voluntat, perquè el fet d’escriure, i fer-ho bé, exigeix dedicació i
constància. L’Anna Crusafont ha aconseguit una cosa tan difícil com és dibuixar
personatges diversos d’una gran complexitat i descriure’n l’ànima, fins a
arribar a fer-nos comprendre el perquè d’uns comportaments que, d’antuvi, ens
poden semblar absurds, potser molestos. Cal llegir aquest llibre per adonar-nos
de la gran qualitat literària que ha assolit. Una qualitat que em remet, pel
contingut psicològic, a algunes pàgines de Fiódor Dostoievski; o al dramatisme
de Lleó Tolstoi; o a les delicades descripcions de Virgínia Woolf; o la
sensibilitat de Prudenci Bertrana; o la frescor espontània de Mercè Rodoreda...
Ara, tanmateix, vull destacar determinades
característiques de l’obra que us presentem, precisament aquelles que més m’han
colpit. Vull remarcar que els personatges principals d’aquesta novel·la són
dones, i no és que els homes que hi apareixen no siguin importants, que sí que
ho són, fins i tot determinants. Però és a través de les dones que descobrim
les vivències a cops felices, sovint dramàtiques, que enllacen i relacionen les
seves històries. I l’autora ens les fa descobrir amb la seva acurada i
minuciosa descripció dels personatges, no pas ni tan sols del seu aspecte
físic, que també hi és. Els sentiments, les cabòries, les sensacions... tot
està descrit de tal manera que el lector hi penetra i va descobrint tot allò que
conforma la manera de ser i sentir de cada personatge, l’ànima que he
esmentat abans. Igualment la delicadesa amb què remarca l’espai on s’esdevenen
els fets, que sembla talment una pinzellada
dels “quadres” que l’autora evoca. Fixeu-vos:
«El senyal de la seva vinguda fou un trepig
damunt la fullaraca del caminal seguit del xerric del portaló. El so rovellat
no la va alertar, no li va predir que aquella tarda no seria una de tantes.»
O una ferida pregona:
«Com si la causa del dolor que va haver d’engolir
a còpia de nits sense dormir mai no hagués existit.»
L’eloqüència sense mots:
«Més silenci. El silenci d’una nit distinta.
Les restes d’un sopar mal assaborit que semblaven tenir ulls i orelles. Calia
escurçar el mal tràngol.»
El cop atordidor:
«La visió aterridora i la música miserable
vocalitzada sense canvis de to li van seccionar la pubertat que tot just
acabava d’estrenar.»
Una joventut malmesa:
«Aquells anys de la meva vida van ser tan
estèrils com els camps en un hivern glaçat quan, per lògica, havien de ser els
millors. A dins i a fora meu, tot cridava vida, però jo la vivia dins d’una
casa morta, d’una família trossejada.»
Inconsciència:
«Hauria fugit amb ell si no l’hagués enganyat.
Ell fou l’ombra que cobrí el món sencer, que esborrà l’antiga vida i l’amor de
mare i... fins s’endugués la consciència del bé i del mal.»
Desesper:
«Sense la pietat dels estels, la nit era una
onada negra gegantina que ja avançava cap a ella i iniciava l’espiral
mortífera. El cel, negre; la mar, negra; l’avenir, negre.»
Record preciós:
«Damunt del joc de taula brodat de margarides,
la seva mare havia posat dos d’aquells plats de porcellana que guardava a la
vitrina del menjador, i dues culleretes de postres. Les set espelmes ensorrades
dins la molla d’un pa de pessic minúscul fet amb un parell de grapats de
farina, una mica de llet i un ou...»
Joia de la joventut:
«El seu cos li agradava. El gust era tan
pertorbador, tan intens, que es veia forçada a repetir aquell pecat en
solitari, una i altra vegada, mentre somniava els petons dels xicots, i com
devien ser de sucosos.»
Passió:
«El xerric de la porta de ferro i el feix de
llum que es projectà al terra cimentat els hauria d’haver alertat, però
l’abraçada arribava al punt on els mortals creiem assolir la condició de deïtat
i, naturalment, tota futilesa humana es volatilitza.»
Serenor:
«Asseguda, amb els colzes reposant damunt dels
genolls i les mans a les galtes, la seva ment retornava al passat, tot i que
els seus ulls continuessin fixos en el triangle d’aigua i de cel, de cel i
d’aigua, i els narius aspiressin aquella inefable sentor de terra humida amb
golosia.»
L’inici a la joventut:
«Res del meu voltant no m’agradava. Les noies
es delien pel sexe i jo trobava patètic tot el que m’explicaven. Més que espavilades,
les veia sotmeses. Com les besàvies que les casaven als divuit anys. O sia, que
tot el que ambicionaven era allò? Agradar al mascle? Què havíem guanyat? Em
sentia malament dins la meva pell i no trobava la manera d’escapar.»
Dolçor benvinguda:
«Ell va arribar, es va oferir tal com era, les
circumstàncies en van quedar fora. Una illa florida enmig de l’oceà. Més tard,
el vaixell de la vida els va recollir i cadascú va continuar el rumb
establert.»
Una escena deliciosa:
«Va obrir la capsa, n’aspirà l’aroma i en
pessigà una porció de mixtura que embotí fins al fons de la pipa. De l’estoig
de pell tragué un estri d’alumini, un eix rematat amb un peu rodó, que utilitzà
per prémer el tabac. Un cop premut, hi va afegir un segon pessic de barreja i
es va acabar el procés. Satisfet, es posà la pipa a la boca i, servint-se d’un
llumí de fusta, la va començar a encendre i la va aspirar a batzegades fins que
la combustió li va plaure. En acabar el ritual minuciós, es recolzà al
respatller, estirà el cos i les cames i es disposà a gaudir de la pipa amb el
front alçat per contemplar millor l’espiral de fum que, en elevar-se, s’anava
esfilagarsant.»
Benvinguda de l'escriptora Rosa Nebot a la presentació del llibre Quadres d'una exposició, d'Anna Crusafont, a la Llibreria Central del Raval.
Barcelona, 25 de febrer de 2015.