Cercar en aquest blog

divendres, 3 de maig de 2019

Vida oculta de un exiliado


Gènere: novel·la en castellà
Autor:  Manuel Andreu
Pàgines: 154
                                                                  Preu: 18 €



Aquests dies vostès hauran vist per la televisió, o els ho han reenviat per les xarxes socials, l’anunci d’IKEA. Formulen pregunten a unes quantes persones que estan assegudes al voltant d’una taula. Són preguntes bastant bàsiques sobre fets de la respectiva família: quin és el somni no complert de la seva dona, quan es van conèixer o casar els seus pares, alguna pregunta de l’avi... Qui no ho sap s’ha d’aixecar i va quedant fora del joc.  
Al final tots queden fora. Ve a mostrar, i a demostrar, que sabem molt poc de les persones amb les quals convivim i que estimem... No cal dir què passa amb les altres. Recorda la importància del diàleg, de la relació personal, de manera ben especial dins la pròpia família.
Anticipadament a aquest espot televisiu, Manuel Andreu en aquest llibre de Vida oculta de un exiliado fa un exercici d’això. Ell mateix ho diu: Pensem que sabem moltes coses d’una persona  i resulta que és molt menys d’allò que pensàvem.
Aquest llibre és, essencialment, una mostra d’això.
En un altre aspecte ens dona la clau del perquè ha escrit aquest llibre. Diu així: «La vida que dejamos atrás está habitada por sombras, caminos por los que nunca nos hemos internado y, sobre todo, por misterios que piden a gritos ser resueltos».
Manuel Andreu recupera en forma de novel·la la història d’un exiliat.
És novel·la, és ficció, però no poques coses són reals en la vida del seu avi que es va exiliar arran de la Guerra Civil. Però per a fer una narració es planteja una sèrie d’incògnites: ¿Por qué el abuelo no volvió del exilio en cuanto fue posible? ¿Por qué abandonó a su familia, su mujer e hijos, huyendo antes de que acabara la guerra? ¿Qué le retuvo en Francia tanto tiempo? ¿Cómo sobrevivió durante la Segunda Guerra Mundial? ¿Qué clase de individuo se escondía detrás de aquel aspecto de persona corriente?

Il·lustracions

Abans de seguir amb les referències als aspectes literaris vull destacar que aquest llibre conté unes addicions molt importants de l’autor, específiques, perquè no aporta pràcticament cap novel·lista o escriptor: les il·lustracions.
Les ha fet el mateix Manuel Andreu, fent honor a allò que ha estat la tasca professional d’il·lustrador al llarg de la seva vida. Explica que ja des de molt petit, la il·lustració, el dibuixar, era una passió. A més, mostra una gran capacitat. Detalla que mentre els seus companys del col·legi estudiaven l’arrel quadrada, ell dibuixava. Al llarg de la vida ha il·lustrat moltíssims llibres i anuncis.
També ens diu, explicant la seva trajectòria, que ha dedicat la vida a la il·lustració dirigida a la publicitat, però ara allò que era un art i un resultat de la creativitat personal s’ha convertit en una ciència complexa, només apta per a iniciats. Se sent satisfet de quedar ara fora, perquè els canvis tecnològics van per altres camins.

El silenci

Torno al contingut del llibre. Com és lògic, no els desvetllaré totes les dades ni, sobretot, la trama de la novel·la, però sí que vull dir que al fil de la narració es van repassant, en uns casos ho descriu amb certa amplitud i en altres o fa aflorar suaument, una gran quantitat d’elements que configuren la història del país en el període de la guerra i els anys immediatament posteriors, tant dins d’Espanya com a l’exili.
En primer lloc, i com a element especialment rellevant, el silenci de la gent sobre la Guerra Civil. A la postguerra, a les persones el que els interessava era sobreviure, tirar endavant la seva família, trobar feina... O no es parlava o es «passava de puntetes» per no entrar en aspectes conflictius. Eren històries reprimides. Hi havia fatiga del que havia passat, el que s’havia patit, la por a les represàlies. Puc exposar la meva experiència en un llibre que publicaré sobre la història de la guerra al meu poble, que he descobert coses que van passar a familiars meus, veïns, famílies de nens que jugaven amb mi de petit o anaven junts a escola, i de les quals mai a les nostres famílies en van parlar. Temes com:

- Els assassinats comesos per uns i altres a la guerra, les tortures i fins i tot violacions per treure informació.
- La misèria d’aquells temps.
- L’exili i els camps d’exiliats al sud de França.
- La Segona Guerra Mundial a França.
- La resistència a França (a la part sud en bona part protagonitzada per exiliats espanyols).
- Les denúncies i maltractaments de la postguerra.
- El exiliats que simbòlicament es deia que tenien sempre les maletes fetes per tornar, pensant que Franco cauria d’un moment a l’altre per la pressió dels aliats guanyadors de la Segona Guerra Mundial.
- L’emigració que arribava a Barcelona des del sud d’Espanya amb aquelles maletes de cartró o de fusta. 
- Els mariners de la Sexta Flota americana a partir dels anys 60.

Tot això va apareixent al llibre de Manuel Andreu, però de manera molt especial el drama de les persones que en són protagonistes, que es van veient envoltades, involucrades, subsumides, ofegades, en quelcom que ni ells havien mai pensat, previst ni planificat. Allò que se’n diu «sin comerlo ni beberlo». Amb un element complementari: que no hi ha marxa enrere. En el llibre es veu el cas d’ingrés del protagonista a la resistència.  
Desfilen amb més gran o menor amplitud, amb més o menys profunditat en les seves intervencions, una sèrie de personatges. Manuel Andreu pretén captar l’ànima de les persones. Anota elements de la pròpia personalitat de l’autor (del llibre) que es planteja com actuar quan ha arribat a la jubilació, passant per dones de zones rurals que voldrien tenir un major protagonisme en la cultura i no quedar només a la llar com a portadores de les emocions i suport al baró, el funcionari indolent i dropo que no té interès per fer bé el seu treball i atendre la gent, i l’altre (altra en aquest cas) que s’hi interessa; la família que desitja tenir un fill que no els arriba i que el tindran per via indirecta que no conto perquè ho llegiran vostès; la gent que, com diu, «tiene encallecido el cerebro» per no voler canviar cap esquema ni adquirir més formació...
Del llibre destacaria, per fi, dos aspectes de manera especial:

- El valor de recuperar la història per fidelitat als familiars, als amics. Una història que, penso jo, i en els meus treballs així procuro actuar, no és per a revenges, ni per a prendre posicions al costat d’un o un altre..., sinó perquè sigui conegut allò que va passar. En la mesura que es pugui, també perquè moltes coses mai més no es tornin a produir, malgrat que sembla que l’ésser humà aprèn poc dels desastres anteriors.  Ho veiem en les guerres.
- Quelcom que és la referència de proemi: mai en nom de res, ideologia, religió, política... matar altres.


Daniel Arasa 
Doctor en Humanitats i Ciències Socials