Ressenya: Els refugis del pensament de Josep Pradas

Títol: Els refugis del pensament
Autor: Josep Pradas
Gènere: Assaig
Pàgines: 184
Preu: 17€

..................................................................................................................................................

L’assaig de Josep Pradas, Els refugis del pensament, fa ben bé honor al títol que l’encapçala: és una mostra de la diversitat en la relació amor-odi que creadors i pensadors en la història de l’art i el pensament occidental han mantingut amb el seus respectius entorns contemporanis. Aquesta transparència en la pretensió del text va a més acompanyada d’una altra virtut: la tesi que el recorre de vell antuvi és inequívoca. Així, el mateix títol ja fa explícita la idea que el pensador, el filòsof, l’artista o, ras i curt, l’intel·lectual, requereix per a la missió que té encomanada un cert retir del món en el qual, amb més o menys deliberació, es troba immers.

Pradas és taxatiu quant a la necessitat del creador d’establir un moviment de vaivé entre ‘el món’ (o el mercat, com s’hi refereix recollint la tradició filosòfica) i ‘el retir’ per tal de fer fèrtil la seva obra. Al capdavall, esgrimeix, és el món (també referit com el carrer) qui alimenta la pulsió creativa, i per tant, l’intel·lectual està obligat a conèixer-lo de primera mà. I obviem ara la qüestió de si les obres del pensament són o no veritables accions comparables a la pròpia acció política, i si compten, per tant, amb la pretensió de canviar el món.

L’argument de Pradas en favor d’aquest vaivé s’erigeix, doncs, sobre la necessitat de conèixer el món de primera mà per tal de posteriorment pensar-lo i representar-lo, d’una banda. Per l’altra banda, s’erigeix sobre la tesi que el retir sovint ha de ser efectivament un recer fortificat, idea visibilitzada en el text amb l’ús del terme militar ciutadella: un refugi on al pensador li cal fer-se fort. I de què li cal defensar-se, al creador? En primer lloc, del soroll mediàtic, que pot destorbar-li la concentració o la línia de pensament ‒i això serà força obvi per a qualsevol lector devot. I en segon lloc, i aquest factor té més pes argumentatiu, del mateix món, que tot sovint o bé no entendrà la seva producció, o bé li posarà traves a la difusió o inclús podrà molt bé procurar subvertir-ne el sentit, perseguir-la i arribar a perseguir-lo a ell personalment. Dels exemples il·lustres que recull el text ‒i n’hi ha d’infortunis diversos‒ podem concloure que Pradas s’inclina per convenir que, efectivament, els intel·lectuals, fos o no la seva intenció original, esdevenen actors en el món més que passius espectadors lliurats a la vida contemplativa.

Una de les dues cites que encapçalen el text, precisament d’un poeta, William Blake, triada perquè plasma el significat de la creació i el pensament propis per a l’intel·lectual que exerceix de facto com a tal, diu així: «Veure el món en un gra de sorra / i el cel en una flor; / Pren l’infinit al palmell de la mà. / Conquereix l’eternitat en una hora.» I aquesta és justament també la cita que la filòsofa Hannah Arendt inclogué en el darrer passatge de La vida del espíritu per il·lustrar el mateix punt: el procés de producció intel·lectual que, en els seus termes, incorpora una suspensió de la dimensió espaciotemporal i l’ingrés en una pseudoeternitat que ella denomina nunc stans. No és casualitat la coincidència entre tots dos autors: al capdavall, el text de Pradas no versa sinó sobre aquesta vida interior de l’artista i el pensador, de la vida de l’esperit en el seu sentit ample; sobre aquest món íntim que possibilita l’expressió d’una pulsió interna i que cal preservar a tota costa perquè constitueix el jo més irreductible de la persona que tot creador amaga al seu interior.

La solitud i l’estranyament ‒quan no l’ostracisme‒ en i amb el món són elements inherents a la posició de l’intel·lectual ‒suportats, això sí, amb més o menys desgrat‒: i no sols pels motius ja esmentats, sinó també per garantir la imparcialitat i independència del seu ‘bon’ judici. I com a coda d’aquestes línies, i novament de la mà d’Arendt, val la pena tenir present aquest fragment de Verdad y mentira en la política, en què la filosofa addueix, ferma i taxativa, raons de pes que, com Pradas assenyala, expliquen els atributs del pensador com a ésser solitari, incomprès i, tot sovint, extravagant. Un fragment que, a més a més, al·ludeix al contingut de l’altra cita introductòria d’Els refugis del pensament, aquest cop de la mà de Blaise Pascal: «Tots els conflictes del món són conseqüència de no saber romandre tot sol dins la pròpia cambra»:

Col·locar-se fora del terreny polític ‒fora de la comunitat [...] i sense la companyia dels nostres iguals‒ és [...] una de les diverses maneres d’estar-se tot sol. Entre les formes existencials de la veracitat sobresurten la soledat del filòsof, l’aïllament del científic i l’artista, la imparcialitat de l’historiador i el jutge, la independència de l’investigador [...] Aquesta imparcialitat [...] és inherent a la posició d’estrany que és requerida per exercir les ocupacions esmentades. Aquestes formes d’estar-se tot sol [...] són comunes a tots els humans: són formes d’existència humana. Només quan una d’aquelles s’adopta com a estil de vida ‒i inclús en aquest cas, un mai no viu la vida en soledat, independència o aïllament complets‒ és possible que entri en conflicte amb els requeriments de la política.

Crec que no cal ser més explícit per entendre per què Pradas, en les cent i escaig pàgines del seu text, ha considerat pertinent encabir-hi tot un ventall de vicissituds vitals, totes veraces i amb graus diversos de dissort, per als seus protagonistes.

Ester Astudillo