Maria Vilanova ressenya "Descalça", de Jordi Romeu

Maria Vilanova i Vila-Abadal, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Filologia, autora de la casa amb la novel·la Cendra viva, ha ressenyat la segona novel·la de l'escriptor riudebitllenc Jordi Romeu i Carol, Descalça, que va sortir al mercat el passat mes de novembre. Descalça és un retrat viu del món rural a mitjans segle XX i un homenatge a la dona treballadora del camp català durant massa temps silenciada per la història.

Títol: Descalça 

Autor: Jordi Romeu Carol

Pàgines: 304

Preu: 18 €

Compra'l!

Maria Vilanova

Descalça: dos llibres en un. Sí, Descalça és una novel·la, però és també un llibre de consulta, de referència del món de la pagesia, d'una realitat que els que venim de ciutat desconeixem, per vergonya nostra. Sortosament, però, Jordi Romeu Carol ens obre els ulls i ens hi acompanya, agafats de la mà, per fer un recorregut per uns quants anys de la vida de la Cinta, la protagonista, una nena que es fa adulta al transcurs de les pàgines d'aquest llibre. 

Alternant present i passat, l'autor descabdella, pausadament, el camí que la Cinta ha de fer fins a reconèixer el que la pot fer feliç, el que la identifica com a persona, el que li permet anar descalça, per tal que pugui trobar i trepitjar el seu lloc, el lloc que li pertoca, el lloc on la seva vida serà seva i de ningú més. I l'autor així ens ho fa saber en la darrera pàgina del llibre: “Només posar els peus damunt la terra, ja ha notat la lleugera escalfor que el sol hi ha amagat, l'agradable tacte de l'argila humida i temperada l'uneix més que mai a aquella casa”.

Les feines del camp marquen el ritme de la història. A pagès, ni es pot córrer ni es pot fer salat. Tot té el seu temps i en Jordi Romeu ho sap, tan bé com els seus personatges. Amb gran meticulositat i un extens vocabulari ens descriu cadascuna de les feines de la terra. Aquesta precisió en l'ús de les paraules i en les descripcions de les tasques del camp fan recelar del que es diu a la solapa del llibre: que a l'autor li ha estat relativament fàcil, perquè viu en un poble on l'activitat agrícola sempre ha tingut una presència constant. Es fa difícil de creure que darrere de les explicacions detallades de la sembra i de la collita —per posar només un parell d'exemples—, no hi hagi dies, setmanes, mesos i, tal vegada, anys, de recerca i documentació sobre el que tan hàbilment ens explica. I dic “hàbilment”, perquè saber molt sobre un tema, no necessàriament significa, saber-ho transmetre. I en Jordi Romeu demostra que no només sap de què parla, sinó que sap, també, fer que els lectors entenguem i puguem seguir, fil per randa, cada acció que els personatges executen en l'entorn rural que els envolta i que els ha de donar tot el que els cal per viure.

Jordi Romeu, l'autor

La protagonista és la Cinta, ben cert, però jo crec que tant o més protagonista és l'espai on es desenvolupen els fets. El món rural, sí, però també la ciutat. Els contrastos, els arrelaments i els desarrelaments i, sobretot, les contradiccions que viu en tots dos àmbits, esculpeixen el caràcter de la jove, forta i fràgil, alhora. És en un pis de l'Eixample de Barcelona on aprèn que, sovint, els silencis diuen més que les paraules. Per a la Cinta, la seva vida té sentit a pagès, perquè a ciutat “els morts s’apilaven en nínxols, en cementiris, que més semblaven colomars que no pas llocs on reposar. Els de ciutat eren sepultats com vivien, uns damunt dels altres”. I a ella li cal poder contemplar un horitzó lliure de cases, de terrats amb jardins artificials; li cal respirar el “seu” aire, el del seu tros, el de casa seva, enmig de camps i boscos.

I, paradoxalment, qui li facilita que, finalment, pugui retrobar-se amb el seu “paradís perdut”, no és aquell que li ha promès l'oro i el moro i que diu que l'estima, però que mai no li ha preguntat què necessita; aquell que l'ha de dur de dret a la felicitat, però que no li ha interessat mai saber on rau, per a ella, aquesta felicitat. No, el camí cap a la llibertat i la felicitat anhelades, la Cinta el troba de la mà de persones alienes, llunyanes del seu entorn familiar, persones, però, que creuen en la seva força, en la seva determinació; que confien, de veres, en ella.

Descalça és una lectura que ens mostra i ens fa recórrer un tapís molt ben teixit, amb varietat de fils i de textures. Un tapís que fa de molt bon contemplar. Un llibre, en definitiva, molt recomanable per a tothom; per als que coneixen el món de la pagesia i per als que no en sabem ni un borrall. Gràcies, doncs, Jordis; un per haver-lo escrit; l'altre per haver-lo publicat! 

       

Jordi Dorca presenta "Cendra viva", de Maria Vilanova

Ara que sembla que ja ha arribat el fred, no hi ha res millor que quedar-se a casa asseguts al sofà, a la vora del foc o amb una manta, i començar a llegir un d'aquells llibres que no pots parar de llegir-lo fins que l'has acabat. Això és el que passa amb Cendra viva, de Maria Vilanova. Us deixem amb el text que va fer servir el filòleg Jordi Dorca per presentar la novel·la.

Títol: Cendra viva

Autora: Maria Vilanova i Vila-Abadal

Pàgines: 202

Preu: 18,50€

Web

Cendra viva, de Maria Vilanova i Vila-Abadal

Va ser amb motiu de la presentació, a Vic, del llibre El món per un forat, i precisament després d’haver llegit el llibre London is London, quan al meu cap es va anar conformant la idea –la necessitat, gairebé–  d’una novel·la de la Maria de mena introspectiva, molt psicològica. Vaig pensar: li has de dir. Era ben bé la mena de novel·la que jo volia llegir escrita amb les seves paraules i com a continuació lògica de la seva obra literària.

     

Dit i fet. Sortint d’aquella presentació a la Biblioteca Joan Triadú no em vaig poder estar de dir-li-ho. Maria, ho veig ben clar, hauries de fer una novel·la de mena psicològica. Me la imagino intensa, punyent, amb molta grapa, atapeïda de sentiments. Ho tenia clar com una il·luminació. L'has de fer, Maria, li vaig. L’has de fer. La seva resposta va ser contundent. Ja la tinc, em va dir. Ja la té l'editorial, crec que em va dir. Sortirà a Gregal. I vet aquí que el llibre ja és entre nosaltres.

Cendra viva és, segons el meu parer, una novel·la psicològica. Però ho és amb matisos. És costumista, tal com diu la Carme Parets en una ressenya publicada al bloc Quadern de mots, sols en el sentit que reprodueix les pautes de conducta, les pautes socials. Ràpida, diàfana, i rica com el llenguatge genuí que ella sempre fa servir. En algun moment –ho  confesso– em recorda la polidesa de Zola, del naturalisme francès, pel fet que els sentiments, les passions es destrien bé, amb claredat científica.

Maria Vilanova, l'autora, i Jordi Dorca durant la presentació a Vic

Però no és solament això que m’impressiona. L’ús de la primera persona del present d’indicatiu, tan audaç tècnicament, ens atansa a la veritat de la protagonista, a la seva voluntat de viure una vida pròpia, lliurement triada.  

El text es llegeix vertiginosament. Hi ajuda –segur que sí– l'ús d'aquesta primera persona. Cendra viva és, en efecte, una novel·la psicològica. Però plena d'acció, de voluntat d'acció, sobretot, i d'un desig de viure que topa amb les constriccions socials que fan al cas. El resultat és, doncs, una novel·la d'acció psicològica, com diria Helena Bonals, col·lega escriptora. 

Cendra viva és, a més, la història d’un setge. Més que feminista, és una novel·la humana, humanista.  La Josefina, dona nascuda al segle XIX, viu en solitud: una solitud en companyia, com ho són totes les solituds que el sistema imposa. Un sistema que es va carregant i recarregant. Varia l'èmfasi. Hi ha modificacions, però el pes de la història es nota. Les formes de relació social canvien. Però mentrestant, a escala humana –com diu l'autora– , ens toca viure el que ens toca viure. 

Hi ha una mamà (la sogra, una dona horrible, però real) que exerceix el paper dominant, i ho fa gairebé a distància. Tanmateix, sempre hi ha un fil d'esperança. La protagonista lluita, podríem dir que encara lluita. Dona anònima, nascuda el 1895, que lluita pel sentit de la vida.

La cendra viva és això. Això i moltes coses més. També aquesta lluita pel sentit de la  vida. Aquesta porta que convida a més primavera. Allò no dit. La paraula no dita, allò que no gosem dir, allò que no gosem fer.  

Hi ha, és veritat, uns mossens que se surten de la norma: antisavis, com diu la Maria. Aire, més aire per anar surant. La sensació arriba al lector. I una minyona, la Cisqueta, alta i grossa, confident o quasi confident, sobre la qual rebota el pes de la norma, de la interdicció, de les prohibicions socials.

Hi ha, en fi, el marit bon vivant, el marit d’aquesta dona jove, atrapada des del segle XIX.

 
De les seves calaverades a ciutat no en sabem gairebé res. O tot. La Maria Vilanova ho escriu magistralment, això. Ho sabem tot, el que fa aquest home. Però resta en silenci.   

I la mamà, tornem-hi, la mamà dominant, mamà de ferro. Fa contrast amb el papà, home sensible, amb característiques femenines, autèntic pol femení. “Passa’m la sal, Josefina”, diu la mamà. Autoritària, braç executor del sistema masclista imperant.  No sabem si estima o no...  No ho sabem.   

Però el final –no el dic–  convida a imaginar més llibres. I tal vegada a una continuació d’aquest mateix.  No ho sé. En qualsevol cas, el futur ha de ser lliure, de llum en la vida. Que no digui i que no calgui escriure “passa’m la sal, Josefina”.

Jordi Dorca, filòleg