Cercar en aquest blog

dimecres, 31 d’octubre del 2018


"La mort no té perquè ser trista, o tètrica"
Presentació de la novel·la El cementiri dels vius a Barra Llibre (27/10/2018)


      


Títol: El cementiri dels vius
Autora: Noemí Molinero
Gènere: Narrativa juvenil
Pàgines: 116
Preu: 12,00 €

....................................................................................................................................................................................

La Noemí i jo ens vam conèixer gràcies a en Joan, el seu marit. Amb en Joan fa temps que ens coneixem, a tots dos ens perd l’amor per la paraula justa i ben dita i ens agrada compartir aquesta passió amb tothom. Com que, a més, ens tenim un gran respecte i consideració professional i personal, al llarg de la vida ens hem anat seguint en diferents aventures. I en una d’aquestes aventures, a Vilassar, em va presentar la Noemí.


No hem tingut ocasió de veure’ns personalment gaire sovint, però he de dir que vam connectar molt ràpidament. Gràcies a les xarxes socials hem compartit pensaments i reflexions, ens hem indignat juntes i hem aplaudit juntes els èxits i fracassos dels esdeveniments polítics del nostre país. He descobert en ella una dona forta i sensible, amant de la vida i de la natura; culta, gran lectora i amb unes enormes ganes de viure. Així que puc dir, sense equivocar-me gaire, que la nostra relació s’assembla molt a una bona, tot i que peculiar, amistat.

Per això em va fer molta il·lusió que em demanés de presentar-li el seu darrer llibre, El cementiri dels vius. Per tot això, i per altres motius que ara us explicaré.

El primer és que, com ella, soc des de ben petita una incansable i àvida lectora. Recordo aquells estius interminables d’infantesa i adolescència enganxada a llibres que en alguns casos llegia i rellegia: Juli Verne, Emilio Salgari, Mark Twain, Dickens, però també Sebastià Sorribes i el gran, immens món del Cavall Fort, que ens va descobrir en Benet Tallaferro, en Jan i Trencapins o els Barrufets, entre tants i tants d’altres. Tots aquests llibres llegits de ben jove han deixat sens dubte una gran empremta en mi, i en guardo un gran record, que he reviscut anys més tard amb els meus fills, a qui he transmès tot aquest meu univers i junts n’hem descobert de nous.

Ara, amb la perspectiva dels anys, penso com n’és d’important que s’escriguin llibres pensats per als joves. Però alerta, perquè no és gens fàcil... Cal recordar que no per joves són ignorants, o incomplets. No se’ls ha de tractar amb condescendència, però tampoc escalfar-los el cap amb les reflexions a vegades retorçades dels adults. I la Noemí ha aconseguit aquest equilibri amb aquest llibre, però amb tanta gràcia que si ja no ets tan jove i el llegeixes també t’hi enganxes. El món des dels ulls d’un nen, amb la seva simplicitat i autenticitat, explicada amb un llenguatge molt real, gens forçat.

Un altre motiu pel qual em fa il·lusió presentar aquest llibre és perquè, i això ho puc dir sense desvelar-ne el contingut perquè ja n’heu vist la coberta, els morts no són del tot morts. La meva feina ara consisteix a buscar fosses comunes de la Guerra Civil, obrir-les, analitzar-ne les restes i trobar els familiars d’aquella persona per retornar-li el nom i la dignitat. I no sabeu, allà a la Direcció General de Memòria Democràtica, el que donaríem perquè ens parlessin i ens diguessin qui són, on vivien, què els va passar. I, a banda d’això, a quants de nosaltres no ens agradaria tornar a abraçar aquell ésser estimat que hem perdut i tenir-hi una bona xerrada! Què donaria jo per tornar a tenir una conversa amb el meu avi Josep, o amb l’avi Joan! El caràcter que la Noemí ha donat als personatges «morts» fa que et sembli tan normal que puguin parlar, ballar o riure. I ens fa, fins i tot, envejar la Paula i l’Oriol per poder viure aquesta emocionant aventura!

Vull fer també un esment a la coberta del llibre. No sempre hi parem esment i que en són, d’importants, les cobertes! Sovint ens ajuden a decidir si un llibre pot ser o no interessant. I en aquest cas, reflecteix molt bé aquest tarannà alegre amb què la Noemí ha retratat els morts. Potser no en parlem prou, de la mort, i al capdavall forma part de la vida. La mort no té perquè ser trista, o tètrica.

No em vull allargar més perquè, avui, és l’autora la protagonista. Només vull recomanar-vos que llegiu (i compreu) El cementiri dels vius; estic segura que us agradarà. I Noemí, no paris mai d’escriure. Sé que a tu et fa molt feliç, però és que a nosaltres també! Gràcies!

Mireia Plana 
Filòloga i sub-directora general de Memòria Democràtica

dijous, 18 d’octubre del 2018

Passejant pels calls de Catalunya


Passejant pels calls de Catalunya de Josep Maria Casas


Autor: Josep Maria Casas


Gènere: He mirat aquesta terra
Pàgines: 342
Preu: 22,00 €

..................................................................................................................................................

La història dels jueus catalans no és un fet aliè a nosaltres. És part de la nostra pròpia història i, això, aquest llibre de Josep Maria Casas ho explica perfectament. Perquè, per parlar d’ells, no n’hi prou amb endinsar-se en el call de Girona, visitar el micvé de Besalú o fer un tomb pel cementiri de Les Corts. Més enllà dels espais arquitectònics i els traçats urbans, parlar dels jueus catalans és explicar com els comtats cristians van conquerir les terres de la Catalunya Nova als sarraïns amb la seva ajuda; és esmentar la confiança absoluta que els tenien els reis de la corona catalanoaragonesa, fos a l’hora d’operar-se de cataractes, com Joan II, de demanar consells diplomàtics o de gestionar les finances reials. De fet, l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània no es pot explicar sense els jueus que vivien a casa nostra i, especialment, sense els seus diners. I, a la fi, també és parlar de la saviesa dels rabins que vivien a Perpinyà, a Girona o a Barcelona i de com aquí va tenir lloc un dels debats filosoficoreligiosos més importants de la història del judaisme.
  
Lògicament, no és fàcil seguir el llegat jueu més enllà dels carrerons estrets de les antigues aljames. Com es pot trobar una presència feta de pregàries i d’aromes de menjars de festa?
Els cants, les llums de les llantes rituals o les veus que reciten versos del Talmud no deixen cap rastre. Vet aquí la dificultat i el mèrit d’aquesta obra de Josep Maria Casas. A través d’un ampli recorregut a banda i banda del Principat, el lector anirà esbrinant el patrimoni ocult que ens ha llegat aquesta comunitat. Perquè si en aquest país «fem dissabte», mengem carn de porc per esmorzar, dinar i sopar o regalem el julivert als mercats és gràcies als jueus o, millor dit, als esforços que feien els cristians conversos que hi convivien per diferenciar-se d’ells.

Sí, tot i que els reis catalans van ser dels pocs monarques europeus que els van intentar protegir, la Catalunya medieval també va ser l’escenari de brutals pogroms i massacres, d’estigmes i persecucions. És probable que el sentiment antijueu es covés justament pel fet de ser la nineta dels ulls reials. I també per la tossuderia de mantenir viva la seva llengua i orar al seu Déu, o el que és el mateix, afermar-se en la seva identitat al preu que fos. En aquest sentit, la tragèdia que van patir els nostres avantpassats jueus no només ens ha d’importar per la tragèdia en si mateixa sinó perquè és un bon reflex de les tragèdies que hem patit i encara patim les minories ètniques. Ells, en aquest cas, per partida doble, per jueus i per catalans. Aquest llibre és un bon compendi de tot plegat, amè i instructiu a parts iguals. Bona lectura!

Sònia Casas Codinach
Sàpiens

dijous, 11 d’octubre del 2018

Pau Faner: entre la realitat i la fantasia


Pau Faner: entre la realitat i la fantasia


Títol: El dia i la nit
Autor: Pau Faner


Gènere: Narrativa juvenil
Pàgines: 261
Preu: 18,00 €

....................................................................................................................................................................................

Pau Faner és l’escriptor menorquí més prolífic, el més premiat i el més publicat que mai no hi ha hagut en tota la història de Menorca. Pau Faner ha assolit una gran rellevància en el panorama de la literatura catalana actual feta, en gran mesura, des de la singularitat dels seus textos i des particularitat de l’illa de Menorca.

Una novel·la és una història amb una trama i aleshores resulta difícil parlar d’una novel·la sense parlar d’allò que n’és la part més essencial d’una novel·la. És com si a un cirurgià bisturí en mà li demanessin que operi sense obrir. Perquè realment quan una persona ha llegit una novel·la o ha vist una pel·lícula i ens la vol recomanar, quina és la primera pregunta que fem? La pregunta bàsica és «de què va?», «tracta d’un fill bord d’un noble ric a la Menorca del s. XVIII que se’n va de viatge...». Per tant, és la pregunta que demana sobre l’argument i la trama, sobre la història que s’hi explica. Si responem fem açò que avui s’anomena spoiler. Mercè Rodoreda va dir que una novel·la són paraules. Ben cert però no només. Tota presentació hauria de parlar doncs de les paraules i de tot allò que envolta el discurs literari: gènere, estructura, estil, o sigui, els aspectes probablement més avorrits, però també són els que donen la talla de la qualitat.

No es poden anticipar aquelles informacions que devaluarien un dels ingredients substanciosos de l’obra: la sorpresa, les giragonses que fa el protagonista i els enamoraments i els morts, que n’hi ha uns quants. No faré la malcriança de filtrar informació clau per xalar de la lectura. Una solució seria que només es permetés l’entrada a qui ja hagi llegit el text i, per tant, això es convertiria en un seminari.

Si abans Pau Faner escrivia molt i portava un ritme de publicació d’obres considerable, en aquests darrers anys la producció s’ha accelerat a quasi una obra cada any, a part de les traduccions a d’altres idiomes d’obres escrites en català. El seu currículum literari ja acumula més de 40 llibres de contes i novel·les. D’ençà del primer llibre publicat, els ja mítics Contes menorquins a l’Editorial Moll l’any 1972, han passat 46 anys d’una carrera literària fecunda, coronada per molts i prestigiosos premis. Tot plegat ha fet que l’any passat l’IME i la UIB dediquessin a Pau Faner un col·loqui internacional[1] en el qual es va analitzar el conjunt de la seva obra literària i pictòrica, que va donar molt de si.

La narrativa de Faner en la seva globalitat es mou entre realitat i fantasia. En gairebé totes les seves obres l’element màgic hi té una presència en graus diferents. Tracti el gènere narratiu que tracti (narracions d’aire costumista, relats més o manco fantasiosos, novel·la històrica i d’aventures, contes de recreació de la memòria personal, etc.) en tots els casos s’hi produeix un fet, una escena, un personatge, una ubicació que participa de la meravella o del prodigi. S’ha qualificat l’estil de Faner de maneres diverses, potser el més habitual és el de realisme màgic. Tal com ha dit en Joan López Casasnovas[2] «la fantasia és el mitjà creador: Faner l’assumeix amb tota la profunditat de les seves conseqüències». I les conseqüències últimes a què pot arribar Pau Faner en les seves fabulacions poden ser tan radicals que alguns lectors les perceben com a extremes i de difícil acceptació. Poden arribar fins a l’absurd, fins a l’al·lucinació i fins a la paradoxa. Perquè el fil narratiu ens mena cap a viaranys surrealistes, a vegades incomprensibles i, per tant, de digestió difícil si no s’accepta d’antuvi que la llei que comanda en el món de la ficció de Pau Faner no és la versemblança, ni la coherència racional, ni la raó intel·lectual ni l’esdeveniment possible de la història sinó la fascinació, el somni i a vegades el deliri. Si tot açò es contextualitza en uns referents històrics coneguts i ubicats en uns espais ben concrets com succeeix en la novel·la El dia i la nit, aleshores produeix un xoc en el lectors que només s’explica per la capacitat fabuladora de l’home de crear una realitat de paraules fora de la realitat. Si no s’assumeix aquesta premissa, el lector de Pau Faner va venut.

En Pau Faner creu al peu de la lletra aquell vers de Shakespeare:
[La vida] és un conte explicat per un dement,
ple de soroll i fúria, i sense cap sentit

paraules de Macbeth, obra que com també a la novel·la de Pau Faner apareixen bruixes que interactuen amb els personatges.

I aleshores tot és possible i el lector, si vol xalar, ha d’acceptar-ho. Uns lectors que des dels temps remots que es van avesar a escoltar històries inventades sempre han acceptat la ficció i tot els graus de mentides per creure i recrear. L’èxit de les rondalles meravelloses que perduren al llarg de mil·lennis, l’extraordinària rebuda de la literatura d’aventures tan grata a Pau Faner de la mà de Defoe, Stevenson, Kipling, Salgari, o la popularitat de lectures com El senyor dels anells o Harry Potter, i també tot el món de la ciència-ficció, les novel·les gòtiques i de terror, etc.,  tots es regeixen per la mateixa atracció del prodigi i la meravella. I tanmateix, encara que ens sembli una contradicció, aquestes mentides assumides, aquests «disbarats» literaris que només són producte de la incontinència verbal i imaginativa que permet la paraula creada, tot aquestes quimeres i falòrnies, tots aquests enganys ens ajuden a entendre el món, a comprendre les persones i a eixamplar la vida. Ens obren a l’experiència de la vida. És una paradoxa que funciona. És el que Harari a Sàpiens explica com el progrés de la humanitat: és possible gràcies a la nostra capacitat de creure en els relats (religiosos, polítics...).

La novel·la El dia i la nit és un clar exponent del Pau Faner que coneixem, aquell que mescla sense cap prejudici la realitat i la ficció, la llegenda i la història, la veritat i la il·lusió. Sempre ha estat així l’art de la paraula: des de l’Odissea on Ulisses sent el cant de les sirenes fins ara i aquí on el protagonista Florià escolta la mussa Azhar. És justament aquest personatge, la musa Azhar, la porta que obre la fantasia. La musa intervé en els moments més delicats i compromesos del protagonista Florià, quan la seva ajuda màgica resulta imprescindible per sortir del mal pas en què es troba. Aquesta ajuda es presenta com la força de la bellesa i de la seducció perquè les persones canviïn de parer, ens estovin el caràcter i així el curs de la història afavoreixi el desig i el bé. Més endavant, altres personatges que han mort en mans del mal esdevenen també fantasmes que es trasmuden en la consciència del protagonista, que apareixen en somnis i en deliris tot formant part de la trama, de manera que la «solució màgica» forma part natural de la realitat que viuen els personatges, tal com passa amb les rondalles. El nom de la musa Azhar pot llegir-se, crec, com una metàfora de l’atzar, allò que succeeix sense causes conegudes. També els noms de Florià i Severià no són convencionals, responen a la manera de ser de cadascun.

D’altra banda El dia i la nit incorpora elements propis de la novel·la històrica, com ha fet en altres obres Pau Faner amb molt bons resultats, com Flor de sal, obra que també recrea la Menorca del s. XVIII al llarg de les diverses dominacions anglesa, francesa i espanyola. Incorpora també pinzellades de la situació política i cultural d’Europa: l’expansió colonial de l’Imperi Britànic, la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Guerra de Successió, etc. Són pinzellades breus just per emmarcar l’acció dels personatges en el seu lloc i temps. En aquest sentit Flor de sal i El dia i la nit comparteixen la mateixa concepció novel·lesca i tenen ambdues obres molts aspectes comuns. En concret, la novel·la abasta des del 1757 amb Menorca sota dominació francesa fins al 1818 poc després de la revolta dels menorquins contra la dominació espanyola. Són una seixantena d’anys en una Menorca i una Europa en plena ebullició cap a la modernitat. Els continus viatges del protagonista el porten a París, Montpeller, Londres, Dublín, Lisboa, Amsterdam, Milà, Roma, Nàpols i fins a l’Índia. Déu n’hi do. Es tracta, per tant, d’una estructura cronològica del seguiment dels viatges del protagonista.

Joan Mas i Vives en un article de diari on ressenyava el recull de narracions Amb la mort al darrera publicat el 1980 parla d’autobiografia al·lucinada en detectar en aquell llibre de Pau Faner referències explícites al mateix autor. Diria que una cosa similar passa a El dia i la nit ja que el protagonista de la novel·la podria interpretar-se com un Pau Faner absolutament fantasiós: viatger, escriptor internacional de reconegut prestigi, bondadós fins a la innocència, carregat d’experiències i ens mans de les dones més precioses de la terra, amb l’ajuda inestimable de la musa inspiradora de la vida imaginada... és com si Pau Faner projectés els seus ideals de vida sobre el protagonista. Com si diguéssim, «mirau, si jo fos fet de paraules sobre un paper seria en Florià...». Pensem que l’obra escrita pel protagonista Florià és qualificada per alguns intel·lectuals d’aleshores –enciclopedistes revolucionari‒ com un «símbol de la llibertat d’imaginació i fantasia». Es refereixen a la segona obra publicada per Florià titulada Les ombres de la place du Dam. No sembla parlar de l’obra de Pau Faner? És justament allò que diríem de l’estil de Pau Faner, amb obres plenes de la llibertat de la imaginació i de la fantasia.

El to dominant de la novel·la és l’aventura. És, de fet, una novel·la d’aventures i tanmateix també podríem qualificar alguns dels capítols com de novel·la eròtica, a estones com de novel·la fantàstica, o com de novel·la d’amor, millor dit d’amors i, si estiram el fil també la qualificaríem de novel·la popular per tots els ingredients propis de best-sellers. Que sigui sobretot una novel·la d’aventures ens ho demostra el fet que les parts descriptives i les dialogades es redueixen al mínim. Predomina la narració dels fets. Els personatges i els espais són descrits de forma ràpida, com si Faner ens volgués estalviar als lectors tant com pot allò que podríem anomenar reble, o el que els alumnes en diuen palla. Fins al punt que moltes vegades el diàleg entre personatges és encastat dins la narració, tot seguit. L’aventura del protagonista al llarg de la vida i a l’ample de tot Europa fa que les pàgines siguin una successió contínua de fets i d’accions. La novel·la d’aventures, amb un heroi que va superant amb el seu bon caràcter les mil trampes i putades del seu adversari, el seu germanastre, amb viatges continus i en contacte directe amb els esdeveniments més rellevants de la història, es fonamenta en el desig humà de viure altres vides interessants, és la il·lusió de la virtualitat.

Pau Faner estima les novel·les d’aventures, de ritme ràpid, gosaria a dir que accelerat. Les accions s’encadenen una rere l’altra: una pura narració talment fan els gèneres populars de la tradició oral (rondalles, llegendes) però també com fan molts dels gèneres moderns que s’han fet populars com la novel·la negra, la policíaca, el western, i per suposat la novel·la d’aventures. Alguns d’aquests gèneres han patit una certa desacreditació per part de la crítica més o menys intel·lectualoide, amb certs prejudicis, com si fossin formes degradades de l’alta literatura culta. És igual: el deure de tot novel·lista és fer-se llegir i jo crec que en Pau Faner té, en aquest sentit, una dèria ben fonda: ell escriu per tenir milions de lectors.

El títol El dia i la nit es refereix al caràcter diametralment oposats entre protagonista i antagonista, entre els dos germans amb dues sensibilitats inverses, contràries però ambdues extremes i molt capacitades. Per sota de les diverses aventures de la novel·la, n’hi ha una de latent que és la lluita entre la bondat i la maldat personificats en els dos germans. La nit i el dia es van succeint com se succeeixen la serietat i la comicitat, les alegries i les tragèdies, les tendreses i les crueltats. Aquest tema de fons em fa pensar que el motiu de la novel·la és la persistència del mal.  L’exploració d’aquets extrems és un dels filons de la literatura, com ho va ser a El mal de la guerra: fins a quin punt l’home és capaç de...

            La novel·la és plena d’ironies i sarcasmes amb algunes escenes com a paròdies. Per exemple, el protagonista quan és estudiant de medicina necessita cadàvers per fer les pràctiques d’anatomia i aleshores cerquen «un mort prou sofert com per deixar-se estudiar minuciosament». N’hi ha molts d’altres exemples de situacions còmiques.

La narrativa de Faner és molt sui generis, és un cas especial dins la narrativa catalana contemporània, com ho han fet notar alguns crítics. La de Pau Faner es resisteix a ser encofrada en una etiqueta. No n’hi cap que li faci prou justícia perquè és una obra expansiva, desmesurada, incontinent, que no hi cap en un contenidor que és una etiqueta. I en aquest sentit són obres difícils de qualificar. Pau Faner és un artista de la hibridació de gèneres diversos: una mixtura de novel·la històrica, fantàstica, eròtica, d’aventures, d’amor, i d’elements de la literatura popular i tradicional. Potser, amb permís seu, gosaria d’anomenar-la «rondalla d’autor». Així com hi ha una cuina d’autor que partint de l’herència culinària d’un país en reinventa les receptes, Pau Faner reinventa amb una enorme dosi de creativitat els plats de cada dia. A diferència de la rondalla tradicional, aquí en canvi tenim un llenguatge elaborat, una producció personal, ubicada en un espai i un temps moderns ben concrets i un aprofundiment en la trama i en els personatges. I els ingredients comuns entre la rondalla i l’obra de Faner són primer els recursos meravellosos com alguns personatges fantàstics, les formes lingüístiques col·loquials i les fórmules màgiques, la fixació de personatges amb funcions ben clares i diferenciades, l’estructura del viatge...

Jo crec que el conjunt de la narrativa de Pau Faner bascula entre dues memòries: la memòria personal i la memòria col·lectiva (històrica). De la primera memòria crea textos com els Contes menorquins que inaugura tot un seguit de narracions i novel·les com El cant de l’alosa, Lady Valentine, La núvia del vent, Per una mica d’amor, i un dels darrers Com s’assembla la vida als somnis. De la segona memòria hi trobam obres emmarcades en períodes històrics diferents com Flor de sal, Moro de rei, L’amor del capità Gavina, Les bodes del diable i aquesta última El dia i la nit.

Aquesta novel·la té tots els ingredients de les últimes obres de Pau Faner. El món de Menorca lligada a Europa per un costat, l’amor com a motor de la narració, les accions trepidants d’aventures, la gran varietat de registres lingüístics, que va del lirisme al col·loquialisme, l’estil fabulador ple de sorpreses de caràcter meravellós, una imaginació fantasiosa. I aquesta llibertat creativa d’escriure sense traves ni prejudicis que té Pau Faner, que és una de les seves marques d’identitat.

Deixau-me acabar amb una cita d’un crític literari de gran prestigi, Víctor Manual Aguilar e Silva[3], diu una cosa molt interessant: «És molt reveladora l’oposició que es dona entre Balzac, el gran mestre de la novel·la tradicional, i Stendhal, el genial eixarmador de molts camins de la novel·la moderna: el primer creia en l’eficàcia d’una “poètica de la novel·la”, en l’art de presentar amb mètode els personatges i els esdeveniments, i de construir una trama rigorosament ordenada; el segon confessava que mai no havia pensat en l’art de fer una novel·la, i, en les seves obres, els personatges apareixen i desapareixen, les aventures s’acumulen, domina el gust de la improvisació i de la sorpresa. Doncs bé, la novel·la moderna deu molt a Stendhal, i no a Balzac».

Pau Faner s’alinea amb la concepció stendhaliana de la novel·la: més atenta a la intuïció, a la improvisació, a la sorpresa i a l’aventura. Perquè allò que és rellevant en una novel·la no és que sigui creïble perquè les accions, els fets, les situacions i els personatges siguin versemblants, sinó perquè fa el lector crèdul. No és igual. Pot ser increïble com a ciutadà però creïble com a lector. Seduir el lector amb les mentides més meravelloses és la principal feina de l’escriptor.

Francesc Florit Nin
Filòleg i pintor




[1] Les ponències i comunicacions són en vies de publicació a IME
[2] LÓPEZ CASASNOVAS, J. Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora. Ed. IEB. Palma. 2009
[3] Víctor Manual Aguilar e Silva. Teoria de la literatura (Ed. Gredos, pàg.217)

dimecres, 18 de juliol del 2018

El cementiri dels vius, per Josep M. Ibarra


El cementiri dels vius, per Josep M. Ibarra


Gènere: Narrativa juvenil
Autora: Noemí Molinero
Pàgines: 116
Preu: 12,00 €

....................................................................................................................................................................................

Aquest petit llibre que tenim a les mans crida l’atenció per la seva coberta vermella. Què fa un esquelet tocant un instrument? O el que és més inquietant, què fa un esquelet passant-s’ho bé? Poden els esquelets gaudir amb la música? Doncs, us puc ben garantir que aquesta obra és una petita joia.

Potser pels molts estímuls cinematogràfics, sovint tenim la temptació, més aviat deformació, de relacionar la mort amb el mal, amb el dolor, amb la tristesa o com a mínim amb la por i l’ensurt.

Llibres, videojocs i pel·lícules de morts vivents, maldits zombis, no fan altra cosa que mostrar-nos un vessant de la mort contrària a la vida que, de fet, només busca matar o inclús menjar-se aquell que encara està viu.
Però què passaria si els morts no ens volguessin pas cap mal, sinó únicament conèixer-nos, petar la xerrada i xafardejar sobre les nostres vides comparant-les amb les seves?
Quan diem que El cementiri dels vius és una petita joia, ho diem amb el convenciment que és un petit llibre que explica una gran història.

Amb l’excusa del lloguer d’una casa per unes vacances d’estiu a un indret prop d’un cementiri, l'Oriol descobreix, primer amb precaució i després amb entusiasme, que no és pas un mal lloc per fer un passeig.
Les primeres paraules del text, «hem de tenir més por dels vius que no pas dels morts», són una autèntica declaració d’intencions que ens han de moure a una reflexió.
Per què tenim por a la mort? Per aquells que creuen que la vida és només un trànsit, haurien d’esperar ansiosos, no pas atemorits, la nova etapa. I per aquells que pensen que aquesta és l’única vida que tindrem i que l’hem de gaudir al màxim (carpe diem), potser la lectura d’El cementiri del vius els portarà a conclusions insospitades.
Sobre l’estil de la Noemí hem de destacar, a banda de tractar de manera natural un tema tan delicat com la mort, el fet que fa servir un llenguatge planer, amb un vocabulari fàcilment identificable amb l’argot actual dels infants.
Aquest punt de vista no és fàcil d’adquirir per part d’un adult, i aquí rau una de les principals virtuts de la Noemí, que sap com pocs autors expressar punts de vista infantils, simples, creïbles i planeres, però que, malgrat tot, no deixen de captar perfectament les frustracions i preocupacions del món dels adults, sense acabar d’entendre els motius que els provoquen. La trama argumental està molt ben dosificada i ens porta a un final no exempt de tensió i intriga.

La Noemí crea un grup de personatges propers, que pateixen, s’emocionen, dubten i mostren sentiments com ho fan els petits, sense gaires filtres. En definitiva, es tracta d’una lectura altament recomanable, no només per a nens i nenes, sinó per a tothom que vulgui trobar una història fresca, plena de vida i amb uns elements fàcilment identificables en cadascú de nosaltres que, certament, portem un petit a dins.


Josep M. Ibarra
Escriptor de narrativa juvenil

dijous, 12 de juliol del 2018


Una novel·la egarenca


Autor: Domènec Jofresa


Gènere: Novel·la
Pàgines: 330
Preu: 19,50€

....................................................................................................................................................................................

Els qui ens dediquem més o menys a la literatura, en aquest cas a la docència i a una certa crítica literària, quan llegim un text sempre tenim la tendència a establir comparacions, el que en diríem un exercici de literatura comparada. En llegir els primers capítols de Cridaré el teu nom, de Domènec Jofresa, alguns passatges de la novel·la de seguida m’han transportat a l’estil literari i als ambients, en primer terme de dos autors que pertanyen a la nostra cultura: l’un, Narcís Oller, un dels prosistes més importants de la literatura catalana del segle XIX. Per què Oller? Doncs perquè és l’autor que des d’un prisma d’estètica realista ha descrit millor la societat, l’ambient, els detalls de la vida i els usos i costums de la burgesia catalana. Cridaré el teu nom hi fa pensar molt, us ho dic ja d’entrada. Hi fa pensar per l’estil amb el qual escriu Domènec Jofresa. Hi ha descripció de detalls ben senzills que delaten la vida aparentment tranquil·la, plàcida i burgesa d’alguns dels seus personatges, aquesta comparança la podríem estirar fins a comparar-los als personatges de la burgesia lisboeta en la societat portuguesa del mateix segle XIX que ens descrivia també l’excepcional escriptor portuguès Eça de Queirós. En segon terme la novel·la ‒per l’estructuració dels parentius i familiars dels personatges, pels llaços que hi ha entre ells‒ fa pensar en les millors pàgines de novel·les d’ambient ‒evidentment burgès i barceloní‒ de Mercè Rodoreda, alguns passatges ens fan pensar en passatges de novel·les com Jardí Vora el mar, o Mirall trencat. Llegint les pàgines d’en Domènec Jofresa hi fa pensar, ja dic per la manera senzilla i col·loquial com anomena les coses i com fa parlar els mateixos personatges. 

Per altra banda, tanmateix, per un lector profà com jo, és a dir, per un lector, que no és del Vallès, ni de Terrassa, la novel·la evidentment ens remet a tota una sèrie de detalls i quadres socials que fan el text ben egarenc ‒molt egarenc‒ diria jo. Hi ha elements que s’hi tipifiquen: la burgesia industrial, les fàbriques, els obrers, les selfactines, els telers, els gerents, els advocats, els plets, la banca, les revolucions obreres tocades d’un abrandat anarquisme, el conflicte entre amos i treballadors, etc. És a dir, tots aquests ambients que no trobaríem per exemple si l’autor fos un clàssic de la literatura catalana de Girona, per posar un exemple; en el realisme de Prudenci Bertrana, posem per cas, on ens trobaríem  amb una literatura protagonitzada per clergues, capellans, canonges, pecats i no pecats, ambients eclesiàstics i una moral determinada... Per tant, Cridaré el teu nom és una novel·la ben egarenca, ben de Terrassa, com alguna que ha escrit Vicenç Villatoro, ja us ho avanço. Aquests detalls de la burgesia emprenedora, industrial egarenca, doten la novel·la d’unes característiques ben interessants que, per altra banda, l’entronquen de seguida amb la història de Catalunya, amb aquelles tesis dels Industrials i polítics dels quals ens parlava minuciosament l’historiador Jaume Vicenç Vives. 

El text de la novel·la entronca perfectament amb la història convulsa de Catalunya des dels anys vint als anys trenta, amb el deix encara d’alguns elements estètics del modernisme i alguns elements estètics del noucentisme; hi apareixen figures o personatges com Enric Prat de la Riba i la seva època, fins al daltabaix produït per la dictadura de Primo de Ribera de l’any 1923 a 1930, fins a desembocar en els anys de la República i amb els seus valors positius i progressistes, valors que, per exemple, queden molt ben caracteritzats, en la novel·la, en el personatge de l’Emília, una noia exemplar, abnegada, liberal, lluitadora, profundament lluitadora, que es desprèn dels seus lligams burgesos per adoptar els valors republicans al costat de l’Abel. L’Emília, una noia filla de la burgesia i del seu patriarcat, la qual decideix fer de mestra i evolucionar envers les essències d’aquell magisteri excepcional, altruista, voluntariós, que es va congriar a Catalunya justament en els anys de la República i amb el sistema pedagògic de llibertats i d’innovacions, que els temps de la República van afaiçonar tots els pedagogs i pedagogues de l’època. Recordem l’impacte que tingueren a Catalunya els nous mètodes d’ensenyament de Maria Montessori que es van desenvolupar a principis del segle XX. Com veurem, el personatge de l’Emília, en la totalitat de la novel·la esdevé crucial, per mi és quasi el personatge central que fa de frontissa entre els altres personatges més destacats i importants del text. L’Emília és una dona excepcional que medita, valora i analitza la seva circumstància, fins i tot en els moments durs del franquisme quan ella s’ha de fer valdre per a exercir de mestra i quan vol esclarir l’assassinat del seu company, l’Abel. L’Emília és el paradigma d’aquelles mestres de l’època republicana que van ser depurades per la seva «ideologia» i no van poder exercir de cap manera el magisteri durant els anys franquistes.  És més, l’Emília resultarà empresonada a les presons franquistes sense més ni més per comunista. En el fons, no li restà més remei en aquells temps que escriure un diari íntim on ens deixa per a la posteritat les seves reflexions de molts fets que van esdevenir-se a la ciutat de Terrassa en els anys dels falangistes i de la repressió. Per tant, amb el diari reflexionat de l’Emília, ja tenim un altre aspecte destacable de la novel·la. Cridaré el teu nom té fil argumental-novel·lesc, escrit des d’un punt de vista de la tercera persona; té també la representació literària d’un estil directe lliure amb les cartes o missives que s’escriuen els personatges i un estil directe íntim que és el diari personal que escriu la pròpia Emília, diari en el qual medita almenys un parell de venjances, l’assassinat de l’Abel i la creu, el tremend remordiment que arrossegarà tota la vida per haver perdut un fill, «la mort de l’Abel, i la pèrdua del nen, el meu fill. Sempre, sempre, mentre visqui cridaré el teu nom».

 Per altra banda ‒com deia fa un moment‒, la novel·la i els seus personatges, en Lluís, l’Abel, L’Eusebi, la Mercè, l’Emília, l’Edmon, viuen immersos en els fets històrics de la Catalunya dels anys vint, dels anys de la República, dels aldarulls anarquitzants, de l’ascens del feixisme, de l’esclat de la guerra civil espanyola i de la dura i sòrdida postguerra, tot en el marc català i de la història contemporània de la ciutat de Terrassa. 

«Pobre Abel, va tenir una vida difícil, va prendre el camí més perillós en aquells temps, el de la lluita social, i afiliat al sindicat reclamava contínuament uns drets que eren ben seus, indiscutibles.  La mort del seu pare, millor l’assassinat, la lluita, la milícia tant lluny i amb tant perill, la guerra, la manca del necessari, la pèrdua d’un fill, i un final imprevist no pas desitjat, i molt menys merescut. Una cadena d’injustícies. Algun Caín havia decretat, vés a saber per què, la seva extinció. Ens vam estimar molt, encara l’estimo, però no vam tenir l’oportunitat de viure junts». 

Enllà d’això però, la novel·la ens anirà donant també importants referents cronològics i històrics de les convulsions que es van donar a Europa entre els anys 20 i els anys de la postguerra d’allí. A través del periple d’algun dels personatges de la novel·la, per exemple el de l’Edmon, o el dels industrials egarencs que tenien negocis i contactes amb Europa i més concretament amb Alemanya, la novel·la ens ofereix un altre nivell de lectura, i és que, de tant en tant, l’escriptor, ben documentat, en Domènec Jofresa, ens va proporcionant com va fer l’excepcional escriptor i cronista de l’Europa d’entreguerres Stefan Zweig, en el seu llibre El món d’ahir, o el periodista Eugeni Xammar, a L’any de la serp, els referents històrics d’aquell continent embrancat en dues guerres brutals: la primera guerra mundial i les seves conseqüències, la crisi econòmica de l’any 29, després l’ascens d’Adolf Hitler al Reichstach alemany el 30 de gener de 1933 i el que va ser ulteriorment la guerra europea entre el període de 1940-1945. 
Domènec Jofresa fa bascular, doncs, els seus personatges enmig de les incerteses de l’Europa d’aquella època i ho fa d’una manera peculiar. Alguns personatges parlen i interpreten el que s’està esdevenint a Alemanya, per exemple, des d’un punt de vista certament esbiaixat, des de Catalunya, que «el miracle de l’economia alemanya a partir de 1930, que es va veure a la seva època i en principi com una grandesa», (jo he llegit en algun article de L’Autonomista, diari republicà de Girona, algun escrit en català que curiosament però amb desconeixement del que va ser després el III Reich, s’admirava de l’avenç econòmic del Tercer Reich alemany). És evident que era el periodisme fet des d’aquí, i altres, amb un coneixement de causa més concret i realista, des de les pròpies vivències a la ciutat de Berlín, com és el cas de l’artista Edmon, personatge que sembla que acaba fent el tomb envers el feixisme. Però no, i alguns d’aquests aspectes els descobrim a través de les cartes que s’escriuen entre ells els personatges, especialment entre Edmon i l’Emília, però resultarà ser que l’Edmon en un dels moments fonamentals, crucials de la novel·la rebel·la que havia fet d’espia (p. 185), havia ajudat el Front Nacional els membres dels quals col·laboraven amb els serveis secrets Britànics. Ell mateix explica com va començar a fer d’espia. 

«No ho sé, comences fent un favor a un amic, portant un paquet, o uns papers, ‒seguia dient i atenent el meu interrogatori‒o t’adones que pots ser molt útil, o tens un xoc, com em va passar a mi en una de les meves llargues estades a Alemanya, i veus que allò pot ser bo per la teva Pàtria,  per ajudar a guanyar una guerra, com la nostra guerra civil, o per donar un cop de mà a unes famílies indefenses. I després t’hi enganxes amb il·lusió, i tal vegada amb orgull. Ves a saber».

Sigui com sigui, en el desenvolupament de la novel·la hi ha els seus punts d’enjòlit, altrament dits de «suspense»; un moment que els lectors/es esperen des dels primers capítols del text és que es desvetllin també els pecats de la burgesia egarenca, que hi són. Aquests antecedents dels secrets ben guardats d’aquesta burgesia que ens descriu Domènec Jofresa, ens fan pensar també literàriament en la magistral prosa de Josep Maria de Segarra a la seva novel·la Vida Privada, la qual ens va desvetllar els secrets i els vicis ben guardats de la burgesia barcelonina justament dels anys vint. I a Cridaré el teu nom, també arribem a un punt culminant també molt esperat pels lectors; és el moment que en Lluís, l’amic capellà, el dia de l’aniversari del seu pare confessa en el recinte del mateix cementiri on es troben casualment els dos, en Lluís i l’Emília, que els dos són germans. Si dic això, i ho rebel·lo ara és perquè en els primers capítols de la novel·la ja s’explica. S’explica «el què», però no s’explica «el quan», i aquest «quan» tan esperat pels lectors arriba ja a la segona part de la novel·la i val a dir que aquesta espera dona emoció a la novel·la:

«Avui és l’aniversari de la mort del meu pare, Lluís... ‒vaig encertar a dir, no sé si era el més adient, o havia de continuar preguntant-li coses, però no vaig poder seguir, no em va deixar, tot dient-me: 
 ‒I del meu, germana, del meu ‒va dir en Lluís, amb cara de nen entremaliat, com aquell que dispara un tret, tot jugant, havent premut el gallet sense voler. Amb tot, va seguir ‒sí, Emília, sí, també és el meu pare».

Aquest esdevé un dels moments culminants de la novel·la, secrets de la burgesia egarenca, com els secrets que es donen en totes les col·lectivitats. O és que les pedres del Palau dels papes a Avinyó –posem per cas‒ no guarden secrets?, els murs del Vaticà? o el Palau episcopal de Girona?, o  seus convents? Arreu hi ha secrets, deu ser cosa de la condició humana. 

El personatge d’Edmon, doncs, passa per ser un artista que coneix l’Europa d’abans de la guerra i que ulteriorment, per les causes que s’expliquen al text, esdevé espia i veient amb els seus propis ulls com es desenvolupà el nazisme en els carrers de Berlín va canviar la seva visió i interacciona quan veu el que els nazis feien amb els jueus:

«Bé, el tema dels jueus, volia dir. Suposo que tot va començar quan vaig veure morir a cops de culata un amic jueu, davant la seva botiga i en presència dels seus, i després, per si allò no fos prou, aquells botxins mataren els fills i dispararen a la dona al ventre, estava en estat. La gent del voltant, a més, callada i sense fer res, o sense poder fer alguna cosa, o impedir aquella barbàrie. Parats, gelats, esporuguits...».

Però entre l’Emília i l’Edmon hi haurà més sorpreses i descobriments del que podríem imaginar. Ja els anuncio, doncs, que la novel·la té uns personatges que són clau, esdevenen els veritables i grans protagonistes de la narració, llavors a la segona part de la novel·la es desenvolupa tot en color gris perquè els fets evolucionen en els anys grisos de la postguerra i en el sòrdid règim franquista.

«Doncs que després d’una guerra, i no diguem d’una guerra civil, la llibertat la marquen els guanyadors, Emília. ‒En aquelles paraules vaig descobrir que aquell vell professor vivia la impotència política, com  molts, i una tristesa profunda, potser amagada, però real. Tot seguit em vaig acomiadar».

Com he dit abans, la novel·la a més està farcida de referents històrics com en la segona part, la connivència d’un dels personatges de la novel·la, L’Eusebi, convertit en conspicu falangista, quan el factòtum d’Hitler, Heimrich Himmler va presentar-se a Catalunya i va pujar a Montserrat per tal de cercar petges del Sant Grial.

«La guerra civil, acabada feia poc temps, que tantes coses havia remogut, canviat i fet mudar, també havia sacsejat la vida d’aquells amics, tant la de les dues noies com la dels tres xicots, els quals, alguns d’ells, havien tornat després de temps de restar fora de la ciutat, en la que havien conviscut de petits».

La novel·la, doncs, té la seva intriga fins que arriba al final que, en acabar-se, observem que s’enllaça amb el començament, amb els primers capítols. Es tracta, doncs, d’una novel·la que acaba com comença; es descriu de manera realista el periple de cinc amics, cadascun amb els seus secrets, els quals viuen la seva vida i la seva ideologia segons s’esdevenen els fets de la seva història contemporània, que és la del país. Jo no he conegut el seu autor fins avui, en Domènec Jofresa, però tinc la impressió que aquests personatges que apareixen a la novel·la, Cridaré el teu nom, no són només personatges de ficció sinó personatges que l’autor, en Domènec Jofresa ha bastit segurament a imatge i semblança de personatges de la ciutat de Terrassa els quals ell ben segur ha conegut o va conèixer i aquesta visió històrica egarenca és el fil conductor de la narració. 
Així, doncs, els deixo amb una novel·la, apassionant, entenedora amb molt referents a personatges històrics i a la pròpia història, una lectura senyores i senyors que ni els decebrà ni els deixarà indiferents.

Josep Brugada
Professor i escriptor

dijous, 5 de juliol del 2018

Què és la poesia?
 http://terracel.cat/gregal/fitxa_producte.asp?id_prod=174&id_cat=24

Autora: Teresa Costa-Gramunt
Gènere: Poesia
Pàgines: 96
Preu: 13,00€

....................................................................................................................................................................................

Jean Cocteau va dir que la poesia era indispensable, tot i que no sabia ben bé per a què. També es podria dir que si la vida humana pogués ser viscuda amb total plenitud no faria falta res més. No som en aquest Edèn. Per això l’escriptura, la poesia, vindrien a ser com l’or que uneix els trossos d’una peça de ceràmica: kintsugi, en diuen d’aquesta tècnica japonesa. L’esment no és balder: aquest llibre de poemes de Teresa Costa-Gramunt, Mans, còdols, el cel, com en l’estètica japonesa zen es mostra essencial a través del despullament dels mots en els quals, precisament per això, hi reverberen més nítidament símbols condensats en un vestit blau, en un còdol sense dents, en el banc de les mirades... I tot això amb un rerefons religiós, de comunió, ja sigui que parli de records, de relacions, d’iniciacions, d’aprenentatges, de viatges (que ho són cap enfora i cap endins), de reivindicacions, d’exaltacions de la imaginació en la contemplació de la natura o de l’art, de la festa de Nadal vista a través d’un museu imaginari, del diàleg entre cultures, del jo que sempre s’emmiralla en el tu, del misteri de la vida que ens va a l’encontre. La poesia potser no completa, però acosta elements diversos, busca el diàleg, el seu or ens fa més sencers.


Teresa Costa-Gramunt
Autora