V Trobada d'Autors de Gregal

                      V Trobada d'Autors de Gregal (fotografia:Teresa Fargas)

..................................................................................................................................................

(...)

Hola...

...em dic Josep Manuel... i soc escriptor...

Vaig començar a caure en l’escriptura a l’adolescència... quan encara s’és massa jove per controlar els efectes de l’abús d’algunes substàncies com ara... la literatura.

Per sort, als “vint-i-pocs” ho vaig poder deixar...

Però... ja se sap... això d’escriure és com una ombra que ens persegueix tota la vida. Mai no pots dir que estàs curat del tot... mai!

Un dia, trobant-me una tarda tot sol davant un ordinador, vaig començar a teclejar unes primeres lletres que a poc a poc començaren a formar paraules, sense cap intenció... en silenci i com d’amagat... Sí, les paraules van formar unes primeres oracions que van estirar unes altres i línia a línia començaren a aparèixer paràgrafs sencers que produïen vertigen... va ser quan me’n vaig adonar... havia tornat a enfonsar-me en aquesta profunda addicció.

[...] Per aquest costat es trenca el silenci. [a la meva esquerra]

—Escriure és l’ofici més solitari del món —sento que diu Manuel de Pedrolo.

—Solitari? Però si aquí en som un munt! (faig).

—Doncs per mi escriure és com fer ganxet... sempre tinc por que s’escapi un punt! —diu algú que riu fluixet.

No ho entenen, no hi ha retorn possible, no hi ha sortida! Captivat pel llenguatge específic, la narrativa intencional... què és la literatura? Per què escrius? Per què escric...? Cric-cric-cric-cric... Sento el ressò burleta d’un grill, que sona al fons de la freda sala... potser és la consciència que truca a la porta.

—Doncs no us preocupeu —crida des del fons Antònia Vicens—, el més difícil no és escriure, el que és veritablement difícil és que et llegeixin.

I a això, Garcia Márquez respon dolçament:

—L’única cosa decent que pot fer un escriptor perquè els seus llibres es venguin és escriure’ls bé.

—L’estil, em preocupa l’estil (faig).

—No hi pensem en l’estil. Cada història exigeix el seu propi estil a partir de la veu que la narra, del tema, del conflicte, dels personatges, de la trama... —fa William Faulkner movent fent cercles la seva pipa fumejant.

—I l’èxit? On s’amaga l’èxit? (faig).

—Mireu, per a un escriptor l’èxit sempre és temporal i això ho converteix en un fracàs —diu “misteriosament” Graham Green.

Ho sé. En aquestes reunions d’addictes sempre hi ha la veu pessimista que tot ho enterboleix i l’altra que burxa la nafra sense fer-ne massa sang.

Quan vaig a parlar novament sento que algú amb veu nerviosa i mans tremoloses, torna a cridar sense forces.

—No trobo la veu! —diu.

—Em costa molt la primera pàgina! —replica un altre.

—Mireu —fa Rosa Leveroni—, a mi una pàgina em du molt de temps, quan n’escric dues penso que he tingut un bon dia, i quan en faig tres, per mi el dia ha estat esplèndid.

—És així, sí. El pensament vola, però les paraules van a peu —diu sarcàstic Julien Green—.

—En alguns casos van al rem —fa Joaquim Ruyra.

Aquest és el veritable drama de l’addicte a escriure. Que tot això és pitjor que un part.

—No ho podem deixar aquí. (faig)

El terapeuta riu, però no intervé. [seu a mà dreta]

—Acabar un llibre és com treure un infant a la llum i pegar-li un tret —clama Truman Capote A Sang Freda. I jo em giro i acoto el cap.

                  Josep Manuel Vidal-Illanes durant la seva intervenció a la
                    V Trobada d'Autors de Gregal (fotografia: Teresa Fargas)

Talent, sensibilitat... un cop enganxat no te’n pots desfer. És com una maledicció universal: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre.

—No sé si us passa, però quan jo escric —fa Pere Calders—, projecto el món a la meva mida.

—Manipulador! —se sent dir a algú que no s’identifica.

—La literatura, tota ella és manipulació —diu ara el terapeuta—. En el procés d’escriptura la imaginació i la memòria es confonen... tot és mentida.

—Jo, realment, quan escric penso que ho faig assegut damunt una capsa plena d’explosius. (faig).

—Explosius? —El terapeuta trenca novament el seu silenci i diu: —Escriure organitza les vostres vides perquè així aconseguiu fer tangibles les idees i sentiments, per això és addictiu, per això es fa incontrolable.

—Doncs jo sempre he pensat que hi ha tres motius per caure en l’escriptura. O bé hi caus perquè necessites diners, o bé perquè sents que tens quelcom a dir, o bé perquè no saps què fer les llargues tardes de diumenge —fa algú en la penombra.

—Jo escric perquè vull robar-li vida a la mort! (faig).

—Jo ho faig pel plaer que em produeix i perquè no puc deixar de fer-ho —fa algú altre.

—I tots aquells que escriuen molt bé per no dir-ne res? —diu Francisco Ayala mig rient.

—N’hi ha que disparen abans de pensar —se sent al fons la veu de Borges darrere la cortina.

—Lamento molt no haver estat jo qui va escriure Guerra i Pau. —No sé qui ho ha dit, perquè ha parlat tímidament des d’un racó fosc de la sala.

Estem perduts, o no. Potser estem salvats...

—Els escriptors fem el que fem perquè intentem compensar, com podem, les insatisfaccions o la mala sort que vivim —em corregeix Vicent Andrés Estellés.

—Crec que hauríem d’estar agraïts a la literatura, no? Moltes persones viuen o moren per la literatura (faig).

—Oblida-ho, no hi ha cura per a la literatura —torna a fer Borges.

I el terapeuta segueix rient i fa:

—Crec que ja està bé per avui. Escriviu perquè voleu recuperar amb paraules aquelles coses complexes que no podeu dir durant el dia dins converses sense gens d’interès. Hi ha coses que us desborden i necessiteu arrencar-vos-les.

—Escriure no pot ser una maledicció. No ho hauria de ser (faig).

Escrivim per a persones que potser no han nascut, escrivim sense saber que passarà pel cap dels lectors. Escriure és sempre un esforç, un sacrifici, de vegades dolorós.

Llibres i addiccions. Escrit fugaç, instantani: llampec efímer. La vida va molt ràpida i cada dia tot és més curt. Els llibres, un cop llegits, romanen adormits a prestatgeries que es van omplint de pols morta.

També arriba el dia en què escrivim i no recordem el que deixem sobre fulls en blanc.

—No importa com s’assembla escriure a un somni (faig).

—El fet és que no sabem cap a on va la literatura... i en soc addicte.

—Avui fa un bon dia, gris —fa Josep Pla.

—Mireu, el record és més proper a la imaginació que a l’observació —diu Julian Barnes sense treure’s la gavardina marró que porta sempre a sobre.

—No entenc massa bé que té tot això a veure amb el fet d’estar enganxat, de no controlar els impulsos, d’oblidar la realitat. Potser és això: escric per oblidar (faig).

Abans que el terapeuta pugui dir que la sessió ha arribat al final, se sent algú que tus per aclarir la veu:

—Mentre existeixi el pensament, les paraules seguiran vives i la literatura es convertirà en una forma de fugida; Orlando, ni home ni dona: contradicció alternada, flux, reptes mentals —tanca severament Virginia Wolf.

El terapeuta aplaudeix i algú devora meu, plora...

Em dic Josep Manuel, però podria dir-me de qualsevol altre forma... Sabeu? Si sou aquí, és que pertanyeu a un grup persones addictes que escriviu o que llegiu i això és el que hi ha... En diem lletraferits, ferits de lletra, malalts de literatura. I aquí hi sou. Per això us acollim, mentre abandoneu tota possibilitat de curar-vos, a aquesta trobada de teràpia literària.

Josep Manuel Vidal-Illanes

Maçanet de la Selva, 30 de març de 2019

Un segon fora del dubte, segons Jordi Margarit i Viñas

Títol: Un segon fora del dubte

Autora: Marta Pérez i Sierra

Pàgines: 100

Preu: 14€

COMPRA'L ARA!

De la mort, se n'ha parlat i se n'ha escrit molt; com a amant de l'òpera, m'agradaria començar aquesta presentació parlant de dues òperes, Aida i La Bohème, per exemple, on la mort hi és present de manera molt concreta, i que penso que per iniciar aquesta presentació poden ser un bon punt de partida. El gran duet final d'Aida de Verdi, "O terra addio" entre Radamés i l'esclava Aida, ens explica com dues persones que s'estimen saben que moriran plegades, perquè l'amor que les ha unides no agrada a una tercera persona amb poder, Amneris, i que sota la seva poderosa mà venjativa seran condemnades a mort i seran enterrades vives. Pel que fa a La Bohème de Puccini, des de ben aviat sabem que Mimí, la protagonista femenina, morirà perquè té una malaltia mortal. Serà una altra mort tràgica, en aquest cas per sabuda i, en certa manera, esperada. Una història d'amor en què una malaltia es creua fins a portar a la mort la protagonista, Mimí, davant dels crits desesperats de qui més se l'estima, Rodolfo.

I és segurament des de la desesperació que representa la vivència de la mort d'una persona estimada, que saps que està patint malgrat les seves ganes de viure, com ens descriu el verisme de La Bohème, on es pot començar a intentar mirar de saber què ens diu i què ens explica, des de la poesia, Un segon fora del dubte de Marta Pérez i Sierra, amb l'aportació essencial de la fotografia d'Enric Maciä. 

Jordi Margarit

La primera idea que es pot plantejar és la força i la valentia per parlar de la mort, des de la reflexió poètica, que ens presenta la Marta Pérez i Sierra. Una història d'històries, on l'experiència vital i personal de l'autora, des de cada vers i cada paraula, només es pot entendre si es llegeix i s'escolta des de la mateixa vitalitat amb la qual ella ens ho presenta. La mort i el seu camí, sense més. Una experiència vital que, d'una manera o altra, tots hem conegut i haurem de conèixer. I això és el que podem llegir a Un segon fora del dubte, una obra on es palpa tot, des de la ràbia fins a la tristesa, passant per la incomprensió del que representa el gran enigma que és la mort i el sofriment que cal, a vegades, per arribar-hi.

La reflexió de la mort que podem trobar al poemari és la vivència d'una mort lenta, feixuga i, tanmateix, inesperada. I que, malgrat l'esforç de voler creure que no passarà, saps des del primer moment que és un fet inevitable "I totes les veritats són molt relatives. I una a una les mentides tenen perdó", ens diu la Marta. I com un fet inevitable no et quedarà, no ens quedarà, més remei, com també ens diu més endavant, de manera extraordinària, "deslligant una escala de llàgrimes per poder-s'hi enfilar", d'acceptar-la; i si cal plorar, per entendre millor que l'adeu, aquesta vegada, va de debò i és per sempre.

De fet, Un segon fora del dubte neix de la reflexió i de la digestió, diria jo, d'una mort. La del seu estimat amic Jordi Gamundi. Que després que li fessin dos trasplantaments, de pàncrees i de ronyó, sense èxit, finalment morí l'octubre de 1984.

És després d'aquesta llarga reflexió, qui sap si només d'un segon, que la Marta oblida els seus dubtes i que ens diu que sí, que 30 anys després és el moment de parlar, obertament, de la seva experiència amb la mort i el camí inevitable cap a ella. Camí com el que va viure des de l'amor per un amic, el qual a poc a poc va anar perdent qualitat de vida, que no ganes de seguir sent. Camí com el que fem cada dia o com el que no sabem si demà serà possible fer altra vegada, encara. La Marta ens parla del camí cap a la mort i de la lluita per sentir-se viu, amb una gran valentia i amb una duresa en el llenguatge quasi ferotge: "Em lliurà una carta. Havia escrit sobre el futur, el que se li escolava pel pàncrees florit".

Josep Partegàs i Marta Pérez

És potser una explicació més prosaica del que representa el dies irae, dies illa (dia d'ira, dia on tot s'acaba) dels rèquiems, o dels que demanen que s'aturi el món perquè la persona que més estimes et deixa i avui necessites silenci per plorar i cridar i no estàs per cap festa; per més que el calendari de sempre que et guia per no perdre't en el dia a dia et digui que avui toca somriure i ser feliç. La Marta Pérez i Sierra també ens fa aquesta reflexió amb la mateixa rudesa, si se'm permet la paraula, i cruesa: "Acomiadàrem l'any, 1983 se'n va. No t'espera, no li fa vergonya avançar-se. Dotze grams de raïm verd (cava, tu no, tu sí, que és Cap d'Any). L'últim any". Penso que no es pot dir més amb tan poc espai; amb tanta claredat i honestedat. Allò que saps que, d'una manera o altra, ja et fa mal saber-ho, ja et fa mal saber que ho sabràs i que no en podràs defugir. És la vida, és la mort. Així és i així ha de ser.

Un altre aspecte a destacar del poemari és la gran aportació de l'Enric Maciä amb les seves fotografies en blanc i negre; que es podrien definir com poesia del silenci, on les paraules encara estant per escriure. Una poesia d'imatges de bellesa tosca. Una poesia que s'escriu des de la voluntat que el lector/a necessàriament sigui ell/a qui haurà de llegir i observar la imatge per poder copsar cada enquadrament i la voluntat amb què s'ha fet. No valdrà l'ajuda de cap vers ni de cap mot. Només sabent que ara és i ha de ser ell o ella qui, cara a cara, es plantegi el perquè hi ha imatges que poden colpir. Com algunes paraules, com alguns moments ho fa la vida, com massa vegades ho fa la mort.

I una petita reflexió abans d'acabar. Qui sap si la possibilitat de preguntar-nos si hem après a viure i si sabem què vol dir viure ens pugui acostar a entendre una mica què representa la mort. Des de la sort de saber-nos vius amb les mirades i els somriures, la pell i les carícies, les imatges i les paraules o la música i el silenci. Qui sap si el secret per entendre la mort i el seu procés dolorós no rau a saber entendre la vida i el seu, també a vegades, procés dolorós.

La Marta Pérez i Sierra i l'Enric Maciä ens ho proposen a Un segon fora del dubte amb una reflexió des de la poesia i des de les imatges en blanc i negre. Gràcies Marta, gràcies Enric, per regalar-nos aquesta reflexió; i més si és per poder dubtar, més enllà d'un segon, d'un temps o uns anys.

Jordi Margarit i Viñas

A l’ombra del temps, d’en Josep Maria Huguet

Avui us presentem A l'ombra del temps amb un petit text del mateix autor, Josep Maria Huguet.

Títol: A l'ombra del temps

Autor: Josep Maria Huguet

Pàgines: 265

Preu: 18,50€

Compra'l ara!

Març de 1981 a una platja del Maresme. L’Oriol, estudiant d’enginyeria, rumia davant del mar. Acaba de descobrir el primer amor d’una manera fortuïta, un amor que l’acompanyarà sempre.

Així comença aquest relat sobre l’amor i l’amistat a través de la joventut i la maduresa d’un baby boomer igualadí.

Trasbalsat existencialment, el protagonista se’n surt com pot pilotant la seva vida a través de situacions diverses i encontres inesperats. L’Oriol cerca, descobreix, s’interroga, o simplement lluita per subsistir i mantenir-se dempeus.

Parlant amb una amiga l’Oriol s’esplaia vomitant el seu desfici: «Un dia ets aquí, un altre vés a saber on... Un dia rius, un altre plores, un dia mors... Això és tot. La vida s’esmuny... És com sembrar un camp per a ningú. Tot el que fem i vivim ja està caduc només començar, put a podrit; aquesta és la fotuda realitat... Potser sí que visc dins una fumarada que no em deixa sentir la vida, però he procurat no tornar-me boig cada vegada que reconec alguna cosa bonica que sé que ja no m’arribarà mai. No és una insensatesa creure que tu superes el món que t’envolta i voler anar més enllà?».

En una època de canvis vertiginosos i esdeveniments que somouen, ell ens fa evident que els néts de les guerres europees es plantegen les mateixes preguntes, tenen els mateixos somnis i topen amb les mateixes perplexitats de sempre. I tanmateix, juntament amb algunes certeses, obtenen com a resposta els mateixos dubtes de tots els temps.

«D’acord Pep. Aprenem a bastonades que no érem tan invencibles com crèiem, que el bé fracassa freqüentment i que el mal triomfa massa sovint. Però això ens dóna dret a claudicar?», li diu l’Oriol, ja madur, a un amic seu.

Transcorrent per la línia fronterera que separa una vida amarga d’una vida feliç, el relat es qüestiona si podem estar mai preparats per entomar la nostra pròpia existència,  i intenta narrar com traginar pel món duent sobre les espatlles amors absents, desesperances i solituds, fins arribar al difícil descobriment de que l’únic analgèsic possible, l’únic indici de felicitat, és fora de nosaltres mateixos.

La generació de la independència, de Francesc Marco-Palau

L'actual procés sobiranista no es pot entendre sense conèixer la trajectòria d'aquells que al llarg de les darreres dècades han estat gestant la independència de Catalunya des de diferents àmbits i n'han modernitzat el discurs.

En aquest sentit, avui us presentem La generació de la independència, de l'historiador Francesc Marco-Palau. L'obra ens situa en el context en què es va fundar el Bloc d'Estudiants Independistes (BEI) a les universitats dels anys noranta, un fet transcendent que posteriorment ha permès a l'Associació Catalana de Professionals (ACP), el think tank dels antics alumnes, ser determinant en el projecte del futur Estat català.

El volum, que compta amb els pròlegs dels presidents de l'ANC, d'Òmnium Cultural i de la Plataforma per la Llengua, analitza la importància i els valors d'una generació clau, la que ha fet possible activar un ampli procés de transformació social i política prou important com per eixamplar la base del sobiranisme, dinamitzar el teixit associatiu i crear estructures empresarials i periodístiques.

Us deixem amb un text del mateix autor, Francesc Marco Palau.

Títol: La generació de la independència
Autor: Francesc Marco Palau
Pàgines: 326
Preu: 20 €
Compra'l!

La manifestació multitudinària de l’11 de Setembre de 2012 va encetar l’anomenat procés sobiranista. D’aleshores ençà cada vegada que s’han dut a terme grans mobilitzacions ciutadanes, coincidint amb la Diada, 2,3 milions de persones votaren a la consulta del 9-N i han tingut lloc les eleccions plebiscitàries del 27 de Setembre, que han ofert un mandat democràtic i un període de 18 mesos per preparar el nou estat.

Per valorar l’actual situació política, però, és necessari també fer una mirada enrere per conèixer de primera mà quins són els antecedents de l’independentisme actual. Així, en aquest llibre, analitzo la intrahistòria del procés a partir d’una escola de formació que va marcar, als primers anys noranta, molts dels actuals quadres polítics i associatius: el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI).

En aquest sentit, l’estudi se situa en primer lloc a cavall entre els anys vuitanta i noranta, amb la Crida a la Solidaritat, el rejoveniment d’ERC i les escissions de l’independentisme combatiu. A partir d’aquí es detalla l’evolució del BEI, les seves propostes ideològiques, els vincles amb entitats del conjunt de territoris dels Països Catalans i la trajectòria d’aquells que n’han format part i que avui són a la primera línia dels partits polítics i la societat civil.

De la mateixa manera, es posa una especial atenció en l’Associació Catalana de Professionals (ACP), que entre el lobby i el think tank, va sorgir per agrupar les fornades d’estudiants del BEI que sortien de les facultats, per tal que aquests quadres poguessin incidir en l’evolució del país. Quina va ser la seva funció? Quines iniciatives provenen del seu si?

El lector descobrirà al llibre el paper que aquesta generació ha tingut en la renovació d’Òmnium Cultural, en l’enfortiment de l’activisme lingüístic, en la creació d’empreses de país, en l’estructuració d’un periodisme compromès i en la modernització dels plantejaments polítics.

Una mirada interna de l’independentisme que ens enllaça els seus fonaments amb el present més immediat.

Francesc Marco Palau

recull de premsa (del 31 de març al 9 d'abril de 2017)

Aquesta setmana hi trobareu notícies de La gramola de l'Edèn, de Josep Busquets; de Tempus fugit, de Joaquim Pijoan; d'On em portin els ametllers, de Bàrbara Julbe, i d'Un segon fora del dubte, de Marta Pérez.

Trobada d'autors i col·laboradors 2017

Aquest passat dissabte 1 d'abril vam celebrar al Teatre de la Societat de Maçanet de la Selva la tercera trobada d'autors i col·laboradors de l'Editorial Gregal, amb l'objectiu de compartir i debatre aspectes relacionats amb l'ofici d'escriure i amb els projectes de l'editorial.

Us deixem amb la salutació que va fer un dels escriptors de la casa, Alfons Cama.

Bon dia companys. Bon dia gent de Gregal. Bon dia a tothom.

Gràcies, Jordi, per haver-me fet l’honor de proposar-me per aquesta “salutació literària d’obertura” –crec que en deies– i que, francament, no sé si en sóc el més mereixedor en veure les cares de tota la “gregalada” que per tercera vegada s’aplega en aquest teatre.

M’heu de permetre la llicència que, abans de res, us parli d’aquesta forta ventada que des del nord-est bufa amb força i que no és, ni més ni menys, que la de l’editorial de Maçanet.

Jo no us parlaré de poesia com ho van fer els companys que em van precedir en la feina que ara m’ocupa. Jo no sóc poeta com els altres dos Jordis: en Serra, el palamosí, i en Roig, el palmarenc. No! Jo us parlaré –si me’n surto– només de narrativa; de ficció; de novel·la.

Us parlaré des del punt de vista d’una persona que es va posar a escriure amb una seixantena a sobre. Una persona educada en les ensenyances del franquisme que va arribar a l’edat madura sense saber un borrall de català escrit. Una persona amb ganes de vomitar interioritats, de contar històries viscudes, històries explicades, històries amagades. Transformant-les, falsejant-les... inventant-les quan calia. Volent emular –pobre ingenu– les millors plomes de la  literatura catalana. I per més glòria de Déu, amb una formació estrictament científica, tècnica.

No us recordaré les dificultats que, sense padrins, sense premis, sense difusió mediàtica tenim els autors novells àvids de mostrar les nostres dèries, les nostres farses, les nostres trames, posant-les sobre fulls de paper en blanc. D’això, de les dificultats, ja us en parlen els editors, els agents literaris, els distribuïdors, els llibreters...

Jo us parlaré de la il·lusió d’escriure. Millor dit, de narrar. Perquè escriure i narrar no és el mateix. Escriu el periodista, l’articulista, l’assagista, el dramaturg, el poeta... Però, només narra qui té una història per explicar. Falsa, mig falsa o vertadera. Curta o llarga. Posada en el present, en el passat o en el futur. Realista, surrealista o fantàstica. Des de l’interior més amagat del protagonista o des de l’omnisciència d’un Déu totpoderós.

Us parlaré de facetes de l’escriptura que, barrejades amb sentit, tenen l’objectiu de crear una obra d’art.

Alfons Cama

I us en parlaré des del meu aprenentatge d’escriptor:

Quan m’hi vaig posar tan sols tenia una obsessió. Comprovar si era capaç d’utilitzar el llenguatge –la meva llengua, la que havia après a escriure de gran– tal com ho feien els autors que llegia. Sí: la llengua, el llenguatge. El llenguatge literari, és clar. Sabia que no podia crear un relat decent si no dominava l’escriptura. D’aquí va sorgir un primer llibre, que –ara– no m’atreveixo a dir-ne novel·la. Flaixos de la vida d’un personatge amb una trama senzilla, però amb un català que jo pretenia acurat... Un llibre autoeditat, per descomptat.

No per molt repetit, no ho vull deixar de dir: «Escriure és un ofici». Apassionant, íntim, solitari... Però, un ofici. I jo, amb aquell llibre, hi vaig iniciar el meu autoaprenentatge.

Quan em vaig endinsar en el meu segon relat, tocat per aquella il·lusió de què us parlava, ja portava dins una història per explicar, una sensació que –n'estic ben segur– molts coneixeu. Llavors encara pensava que un novel·lista havia de ser aquell Déu omniscient que ho sap tot de tots els seus personatges: el que fan, el que diuen, el que pensen... I per això el relator, sense més, fou algú que s’ho mirava tot des de fora.

Que difícil se’m va fer poder-me separar d’aquell narrador! Allunyar-me –jo, l’autor– de la «veu anònima» que ens havia d’explicar aquella història; una història que, en part, era la meva.

Amb aquell llibre, l’aprenentatge de l’ofici anava donant els seus fruits. L’argument i la trama –la manera de conformar la narració– semblaven aconseguits. Però, i els personatges? Havia entrar prou endins, dels personatge? Parlaven prou? Els feia pensar? Els havia donat la veu adequada?

A la segona novel·la –la darrera publicada, una història d’immigració–, em vaig voler apartar des del principi d’"aquella figura irreal” que m’havia de fer de mitjancer amb el lector. Una veu narrativa que també ens va explicar la història des de fora. Tanmateix, però, no vaig voler perdre de vista la veu dels personatges. Fins i tot, trencant cànons idiomàtics i entrant –en algun dels diàlegs– en les parles castellanoperuanes de la protagonista amb les seves filles... El llenguatge! Altra vegada la llengua!

«Fíjese que ando bien enamorada del muchacho, Julito, que le vengo contando en mis cartas, mamita».

Veus d’unes gents de l’altiplà andí, que, fins i tot, m’havia revisat un col·lega peruà.

Llenguatge, personatges, trama, veus mimètiques... i el temps? Com havia organitzat el temps de la narració?

«Qui domina el temps domina el relat!», m’havia dit algú.

En cap de les dues novel·les publicades he fet una escriptura lineal en el temps. Una,comença amb la primera visita del fill i seva xicota a casa dels pares; una jove que farà obrir el bagul dels records al futur sogre. L’altra, amb un cadàver flotant al port de Tarragona, la identitat del qual ens portarà de corcoll durant mitja novel·la. Sempre, doncs, generant expectatives al lector. Però intentant que, a la vegada, no es perdi entre l’entramat temporal.

Xavier Sala

Cada història –ja ho sabem– té mil maneres d’explicar-se. La perícia de l’autor en organitzar la trama farà despertar més o menys l’interès del lector. Cal evitar, amb la millor estratègia, que no deixi la lectura a les primeres pàgines.

He parlat de l’autor, del narrador i dels personatges. Deixeu-me que us parli, ara, doncs, del lector, la figura que ha de tancar el cercle del recorregut del nostre relat; “novel·la”, si l’entitat del text s’ho mereix.

Hi ha qui diu que escriu per a ell mateix. Jo no hi he cregut mai, en aquesta manera de veure l’escriptura en narrativa. Jo escric per al lector. Per als lectors, i com més, millor. Així que quan m’hi poso “intento” no defraudar-lo. Fer-li la lectura comprensiva, que es trobi immers en els llocs on passen els fets, no deixar que es perdi enmig d’una trama enteranyinada, no donar-li informació que no li interessa, pensar que és una persona intel·ligent, fer que tot li sigui versemblant, generar-li expectatives, deixar que ell mateix tanqui històries inacabades...

Això sí, també escric perquè, com a primer lector, el text, m’agradi a mi. El llegeixo i el rellegeixo fins a trobar-li la millor forma que sóc capaç, els mots adequats, els adjectius  adients... amputant paraules, texts, informació sobrera.

A més, hem de pensar que, d’un mateix text, cada lector en llegeix una història diferent. Tot depèn de les seves experiències vitals, del seu pòsit cultural. N’hem de ser conscients. De cada novel·la he rebut comentaris ben diversos. Doncs, a cada lector li han interessat aspectes diferents. Estic segur que els que escriviu també sabeu de què parlo.

En aquest meu recorregut d’aprenentatge, un nou text corre pels calaixos de l’editor. Segons m’ha dit, amb bones expectatives.

En aquest nou relat, m’he volgut endinsar a la pell del protagonista: li faig explicar la seva pròpia història, des de dins. Ell només sap el que ha viscut, el que veu, el que sent. Ell no coneix res del que pensen els altres. Res del que no percep amb els seus propis ulls. Res del que el seu recorregut vital no li ha proporcionat. Com a autor, us he de confessar que aquest penques de narrador encara m’ho ha posat una mica més difícil.

Quant a l'organització de la trama, deixeu-me que us llegeixi el que tinc pensat posar a la introducció del llibre:

«No esperis trobar un ordre evident en la lectura d’aquesta història.

Com no la té el pensament del protagonista: ara adult, ara nen, ara jove...»

Ja ho veieu: pretenc que el temps de la narració hi torni a jugar un paper important. En tot cas, els lectors diran si me n’he sortit, o no.

«Escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no-res –o del dubte– amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules»

Aquestes últimes són sentències del mestre Cabré. Penso que, almenys en aquestes, tots hi podem estar d’acord.

Carme Fenoll

Al principi parlava de la il·lusió en aquest meu aprenentatge de l’ofici d’escriptor. Il·lusió –i goig– per poder “crear” vides. Traficar amb les vides d’altres persones. Fer-les néixer, créixer o morir. Vides que conviuen amb nosaltres. ¿O no és veritat que cadascun dels que som aquí, els que escrivim, vivim amb els nostres personatges? Amb els que ara portem dins, i que més endavant voldríem que visquessin en la consciència de moltes més persones?

Ficció? Realitat? Quina importància té? Qui pot pensar que el Quixot no es va passejar pels camps de la Manxa? Que l’Emma Bovary no es va mal casar amb un metge de poble? Que la Colometa no era una de les dones que van viure, guerra i postguerra dura, al barri de Gràcia?

Deixeu-me que, per acabar, incideixi en el procés creatiu de qualsevol obra narrativa i us llegeixi una reflexió d'Umberto Eco, inclosa a la “postil·la” d’El nom de la rosa:

«Quan l’autor ens diu que ha treballat endut pel rapte de la inspiració, menteix».

I a continuació hi afegeix una sentència atribuïda, també, al Nobel del realisme màgic:

«El “geni” és 20% inspiració i 80% transpiració».

Doncs, ja ho veieu: ofici, dedicació i treball, amb tan sols una espurna d’il·luminació divina! Transpiració –suor!–, ens apunta l’autor d’aquella magnífica novel·la en què un “personatge testimoni” ens narra com ell i el seu mestre es mouen entre les hores canòniques de la vida d’uns monjos durant una setmana d’intrigues.

Altre cop el narrador; altre cop els personatges; altre cop el temps narratiu. L’estil, aquella manera d’escriure que caracteritza cada autor, que li posi cadascú.

                                                                      

I permeteu-me que, lligant-ho amb aquest “tret literari” que ens diferencia als autors –l’estil– i després d’aquesta petita explicació sobre la meva experiència literària, acabi amb una reflexió del mateix gran autor.  Un toc d’atenció per a la reflexió, un contrapunt.

“Explicar com has escrit no vol dir que hagis escrit bé” 

I no vull acabar sense manifestant-vos el goig i l’honor que sento de ser aquí davant representant-vos a tots vosaltres, els autors de la nostra editorial. Com diria el de Palafrugell: la “gregalada” de què us havia parlat al principi.

Jordi Albertí

I agrair –penso que també ho puc fer en nom vostre– a en Jordi Albertí i a tots els components de l’Editorial Gregal la tasca que fan en aquest difícil món de la cultura, de la cultura catalana; dels llibres.

Agrair-los la confiança que depositen en autors com jo mateix –i com molts dels que estem aquí– que difícilment podríem publicar si no fos per aquesta refiança, aquesta valoració positiva, valenta, de la qualitat literària del que escrivim.

I per a tots: salut, sort i èxits!   

Moltes gràcies.

Alfons Cama i Saballs