Cercar en aquest blog

dimarts, 23 de juny del 2015

Maria Barbal presenta Quadres d'una exposició


L'amistat entre Anna Crusafont i Maria Barbal va començar a néixer a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès ja fa uns quants anys. Fins i tot, Barbal va prologar el llibre de Crusafont, Rellotge d'arena, publicat l'any 2007. Ara, uns quants anys més tard, continua l'amistat i Barbal presenta l'última obra de Crusafont, Quadres d'una exposició.

Anna Crusafont

Maria Barbal resumeix aquesta novel·la com la història d'una família, i afegeix que ja se sap que totes les famílies s'assemblen, però que poden arribar a ser ben diferents entre sí. Dels personatges en destaca un gran treball d'aprofundiment en els aspectes físics, de caràcter i de comportament. Sobretot, en la protagonista, Lluïsa, la seva filla Anna, la mare, l'àvia i fins i tot la sogra. També, afegeix, tenen definició i coherència el germà, Ernest, el marit Adrià i el pare, que és la figura més fosca. 

Pel que fa a la forma en si, Barbal argumenta que la novel·la s'estructura en sis quadres i sis dates que corresponen a les sis parts de l'obra:

1. Figures sobre paisatge de tardor. Rosa Canut i Tort (1963-2005)
Present: Confessió de mare a filla (Ernest); la recíproca d'Anna a Lluïsa. 

2. Figures sobre paisatge urbà. Arnau Focs i Saus (1939-1963)
Passat: Història dels pares de la Lluïsa. 

3. Figures amb fons de llac. Franc Tosau i Nart (1974-2005)
Història de l'Anna i la Marta. 

4. La família. Composició. Conrat Faus i Torà (1967-1993) 
Història de la Lluïsa adolescent amb la d'Adrià i l'Anna fins a l'adolescència. 

5. Composició.  Dona jove davant de mirall antic. Anònim 
Anna i oncle Ernest (diàleg i últims secrets; la casa d'origen) 

6. Esbós per a amants davant finestral. (Llapis sobre paper; sense referències)
Anna i amant (present i futur)




En referència a l'estil de Crusafont, menciona que és un estil minuciós en la descripció dels fets, dels objectes i en especial, dels personatges, dels seus pensaments i de les seves paraules. A més, manifesta que és una novel·la on el diàleg adquireix una gran importància per descabdellar els secrets del passat i també del present.

Per acabar, us deixem amb la reflexió final que fa Maria Barbal de l'obra d'Anna Crusafont: 

Quadres d'una exposició


"Al principi he esmentat que és la història d'una família, sobretot, de quatre generacions de dones: Soledat, Maria, Lluïsa i Anna, però també dels homes corresponents. Una història on destaca una casa, vora un estany, potser el somni de qualsevol persona, on es pot gaudir de la natura, de la posta de sol, de la calma i del benestar. Encara que n'hi ha una altra de casa i, dins d'aquesta, a l'escala hi ha un mirall on els personatges s'hi poden veure reflectits.

Per aquestes coincidències que no signifiquen necessàriament influència, he pensat, després de llegir la novel·la de Crusafont, en Mercè Rodoreda i ara vull recordar una frase que va escriure al preciós pròleg de Mirall trencat

"Una novel·la és també un acte màgic. Reflecteix el que l'autor porta a dintre seu sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast"


S'ha dit també que la novel·la té un sentit moral. Si ens podem abstreure dels personatges i dels seus mots, dels moltíssims detalls interessants que hi ha a la novel·la hi trobarem, potser, el substrat del pensament de l'autora. Crec que l'obra subratlla la importància del diàleg; ens ve a dir que qualsevol secret o acció inconvenient pot ser confessada, que qualsevol malentès pot aclarir-se i, malgrat el temps que hagi transcorregut, podem recuperar l'amor i l'amistat de quasi tothom si tenim una mica de valentia i de capacitat de portar-ho a terme. 

Però el pensament d'Anna Crusafont no es resumeix tan sols en aquest punt. Hi he vist una filosofia  de vida que propugna, per damunt de tot, la generositat, el valor primordial del dia a dia; el passat tan sols importa si encara l'hem d'entendre i el futur ja vindrà, no cal pas que hi patim.

La novel·la, barrejada amb els fets de l'argument, per mitjà de les paraules pot ensenyar-nos a viure millor. Crec que Quadres d'una exposició ho aconsegueix plenament.

Sens dubte, aquella dona farmacèutica, elegant, respectuosa i apassionada alhora, que vaig conèixer a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha fet sòlida la seva carrera d'escriptora. A cada llibre ha assolit nous reptes i jo me'n congratulo amistosament."


dilluns, 15 de juny del 2015

Avui publiquem una ressenya d'On vas, Irina? feta per l'escriptor Jordi Roig.


Jordi Roig Pi (la Palma de Cervelló, Barcelona, 1957) treballa al seu videoclub.
Actualment, també és tècnic de Cultura de l’Ajuntament de la Palma de Cervelló. Va cursar estudis de poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha estat músic durant més de vint anys en una orquestra de ball. Col·labora habitualment amb el Grup de Teatre de la Palma.
Escriu poesia des dels 16 anys i és en aquest camp literari on se sent més còmode. Fruit del seu aprofundiment, recerca, estudis i vivències guanya alguns premis de poesia i des de l’any 2001 publica diversos poemaris: Contraban de silenci, Viena Edicions (2001); Intempèrie, Viena Edicions (2004); El melic de les teranyines, Editorial Malhivern (2006). Sota el perímetre del vent, March Editor (2008), i Després del tacte, Perifèric Edicions (2010).
L’any 2011 publica la primera novel·la, La noia d’aire blau amb Stonberg Editorial, la segona que escriu. Abans, l’any 2009, Un segon després de Praga comença a agafar forma.
Aquesta novel·la neix d’un desafiament que l’escriptor es proposa: iniciar i acabar un conte curt. Aquest conte s’estrena fent tentines; l’autor l’escriu sense guió ni escaleta ni sap la sort que correran els personatges que vagin sorgint, només sap que l’escenari ha de ser Praga. La novel·la segueix el camí d’un full en blanc rere un altre. Cada cop que el lector encari una pàgina nova percebrà la mateixa experiència que l’escriptor sentia mentre caminava cap al desenllaç final.


Us deixem amb la ressenya:



On vas, Irina?



QUAN UNA PREGUNTA FA DE RESPOSTA


Que el títol d’una novel·la inclogui una interrogació, d’entrada, em desperta la curiositat, bàsicament m’atrau. Potser és un truc de l’editorial per vendre més llibres o de l’autora per donar un toc d’intriga a la trama, sigui com sigui amb mi ha funcionat. Segurament un cop acabat el llibre no hauré trobat la resposta, però l’hauré buscada, si més no.
Amb On vas, Irina? m’ha passat una cosa curiosa i és que l’interrogant del títol m’ha perseguit durant tota la lectura. Jo era la Irina, jo era el Bacil, jo era l’Esperança , jo era el Willy i, fins i tot, era la iaia Rous, però també era molt més; era la desesperació, el sofriment, l’amor, la malaltia, la pobresa, l’abandó, la mort i Txernòbil. A la part final del llibre el narrador diu: «Les coses no rutllen bé quan una pregunta fa de resposta.» Vet aquí moltes claus de la solució.

El llibre està escrit amb una destresa poc habitual. L’autora ha sabut agafar la distància justa entre els fets i les paraules, segur que amb un esforç considerable. La persona que escrivia la novel·la era una autèntica novel·lista, no una mare o una esposa o una dona que acollia a casa seva nens d’Ucraïna i que l’any 2007 va viatjar fins a Kíev. Però una persona no es pot dividir en dues i la Rosa Maria menys, cosa que vol dir que la novel·lista s’ha amarat d’unes històries de lluita i de generositat, de sofriments i valentia i d’una manera rellevant de relacions humanes i ho ha traspassat al paper primer i després a nosaltres. Al seu cap hi havia la voluntat de recuperar la tragèdia d’uns fets passats que semblaven oblidats pel món occidental, on tot el que no ens afecta d’una manera directa es veu com una pel·lícula de ciència-ficció, per clavar-nos a la ment la dimensió de la catàstrofe. Hauria volgut canviar el passat i en conseqüència el futur, hauria volgut convertir l’odi en amor i el fred en calor, la derrota en valentia.



En cap cas he fet servir la paraula «drama», és un fet que constato ara que escric aquestes paraules i potser l’he obviat inconscientment per allunyar la complexitat dels fets d’un acte teatral i acostar-los a la vida real.

L’obra de la Rosa Maria Pascual és plena de saviesa, per una part pel coneixement que té dels fets que narra i per l’altra per la qualitat de la seva literatura. La novel·la forada l’argument de la història per tres racons, uns forats que es van trobant de tant en tant i d’altres que són fruit d’ells mateixos. No et canses de llegir. Quan un forat és massa fosc se n’obre un altre per deixar-te respirar. I tot comença amb un forat a l’extrem d’un país que vivia en pau, en silenci, amb la seva quotidianitat de cada matí, les botigues, els tramvies, els petons, una ciutat que respirava sense molestar a ningú. De cop van córrer pels carrers paraules com: reactor, nuclear, explosió, potència, radioactivitat, incendi, mort. Rutina nova. La conseqüència insostenible de l’explosió de la central nuclear de Txernòbil l’any llunyà de 1986, un mes d’abril, un dia 26.

La passió que hi ha posat es fa palesa gairebé en cada tram, en cada giragonsa, en cada llàgrima, en cada pregunta i en cada alegria. Passió, realitat, curiositat i ofici, potser els quatre millors i únics ingredients que, si els saps combinar bé, fan que una novel·la tingui interès i qualitat, com és el cas d’aquesta, o només sigui una novel·la mediocre.
No he descobert gaire el guió del relat perquè crec que no li faria cap favor. El títol, la magnífica fotografia de la portada, la paraula Txernòbil i el nom de l’autora són motius prou imperiosos que per si sols fan imprescindible que la llegiu.

M’agradaria que aquestes senzilles paraules us impregnessin d’una realitat poc coneguda però real, que us contaminessin de les peripècies que algú ha de fer per sobreviure, que us emocionessin amb la valentia i la solidaritat que sovint nosaltres no tenim i que tot plegat us dugués a l’aventura –al cap i a la fi llegir és una aventura– de llegir On vas, Irina? sense por. I que amb una mica de bona voluntat us feu la mateixa pregunta que fa de resposta o doneu resposta a la que fa de pregunta.

La Palma, 15 de juny del 2015
Jordi Roig



dimarts, 2 de juny del 2015

Las hijas de las horas, de Teresa Buzo, rep unes crítiques excel·lents


Teresa Buzo Salas és natural de Santa Marta (Badajoz). Va cursar Turisme Empresarial a la Universitat de Sevilla i va continuar els seus estudis de postgrau en Literatura Hispànica a la Universitat de Geòrgia Southern (EUA), on exerceix de professora d'estudis hispànics
en el Departament de Llengües Estrangeres.

Les seves peces literàries han estat seleccionades en nou ocasions com a guanyadores, i en dinou com a finalistes en diferents certàmens literaris. La majoria dels seus treballs estan recollits en diversos volums i antologies.

Col·labora en mitjans periodístics amb contribucions culturals i literàries. Entre les seves aportacions podem trobar el diari Las Cabezas (Sevilla), i La semana del sur (Oklahoma, EUA). També fa de ressenyadora de literatura al diari Sevilla actualidad i a la revista crítica de literatura Vísperas

Actualment combina la seva funció de docent amb la de columnista mensual per al diari bilingüe La voz latina (Geòrgia, EUA).




¿Qué faries si rebessis un missatge de Facebook d'algú que està mort? Aquesta és la història que ens planteja Teresa Buzo en la seva última obra.

Virgilio no ha tornat a ser el mateix des que la seva filla va morir de càncer als quinze anys. Divorciat, sense feina i submergit en una profunda depressió passa els dies planejant el seu suïcidi. Un día, però, rep un missatge de la seva filla morta a la seva pàgina de Facebook i la seva vida fa un gir. La desesperació per saber qui hi ha darrere d'aquests missatges el porta a entendre una odissea plena de perills en terres africanes. Tràfic de dones, drogues, violència i dolor són alguns dels components que, units als records de la seva filla, canviaran la perspectiva que té Virgilio del món.

Una combinación de thriller psicològic amb grans dosis d'acció en una atmosfera de persecucions i sora el marc literari de La Divina Comedia, on els protagonistes baixen als inferns per arribar a la redempció.





«Teresa Buzo Salas ha escrit una interessant novel·la sobre la pèrdua i la impossibilitat de resignar-s'hi. A mig camí entre la novel·la psicològica i el thriller, ens entrega un personatge, Virgilio, d'enorme intensitat en els seus errors i en els seus èxits. I tot i que a ell li agradaria que tots el deixessin tranquil amb el seu dolor, poc a poc va descobrint que la pena mai no és individual i que l'única salvació s'aconsegueix apropant-se a la dels altres. Encara que per això hagi de jugar-se la vida; més difícil encara, tot i que per aconseguir-ho hagi d'aprendre de nou a estimar. Teresa Buzo Salas ha aconseguit crear un d'aquests personatges complexes que, malgrat comportar-se de manera detestable a vegades, acaba conquerint el lector»
José Ovejero, Escriptor

«Un pare enfonsat en el dolor rep un missatge d'ultratomba de la seva filla morta... a través de Facebook. Amb aquesta enginyosa premissa  Teresa Buzo Salas posa en funcionament un engranatge fascinant que combina la novel·la de fantasmes contemporània amb el thriller de suspens. Val la pena deixar-se emportar per aquest avatar de Virgilio a altres inferns inesperats»
Guillermo Martínez, Escriptor


«Amb mestratge narratiu, Teresa Buzo Salas desencadena un viatge reflexiu a l'abisme dels sentiments»
Esteban Navarro, Escriptor


«Amb una narració àgil i rica en dicció, Teresa Buzo Salas reconstrueix la memòria dels sentiments, la cruesa de la pèrdua, alçant ponts comunicatius que cicatritzen l'ànima quan arriben des del Més Enllà i de la manera més inesperada... Un thriller descarnadament esperançador...»
Violant Muñoz (Calaix de Llibres)
                                                         

«Las hijas de las horas, primera novel·la de Teresa Buzo Salas, és un relat dur, servit en dosis amargues que van sorprenent al lector des del depressiu infern del pare que perd la seva filla adolescent fins a l'esperançador final. L'autora construeix un suggeridor personatge central, Virgilio, abstret en el seu dol, abúlic i absorbent al mateix temps que, tot i les seves resistències, descobrirà que viure té sentit en la mesura que som com els altres, i que aprenem a assumir la pèrdua i l'absència. La novel·la avança entre les doloroses reflexions del protagonista, que busca respostes, i les aventures que, a manera de thriller i en escenaris imprevists, es veu envoltat juntament amb una inesperada noia. Ambdues es redimiran de l'infern imaginat… i del real en una obra d'ecos dantescs»
Manuel Sollo (Biblioteca Pública RNE)

«És el que ens porten les hores, el pas del temps, que tot ho cura segons la saviesa popular. Tots som fills de les hores»
Dra. Isabel Estrada
Professora de literatura, City College of New York (CUNY)

«La novel·la inclou simultàniament acció i introspecció. En altres paraules, l'acció avança a un ritme considerable tot i les recurrents divagacions filosòfiques i nihilistes en torn a la mort, el dolor, la pèrdua, la malaltia i la vida com a teatre absurd i vall de llàgrimes»
Dr. Luis I. Prádanos
Professor d'estudis hispànics contemporanis a Miami University (Ohio, EUA)