Cercar en aquest blog

dimarts, 27 de desembre del 2016

Els bessons rere la finestra

A Gregal no parem màquines durant les festes de Nadal, i és per això que avui us volem presentar una de les nostres novetats que han sortit darrerament. Es tracta d'Els bessons rere la finestra, la primera novel·la publicada d'Esther Vila; i diem que és la primera publicada perquè en els últims anys ha anat escrivint una sèrie de novel·les d'intriga, que es desenvolupen en escenaris de les comarques gironines. Cada trama és completament independent, això no obstant, hi ha un fil de connexió donat per dos personatges: una reportera gràfica, la Mercè, i la seva col·laboradora i amiga, l'Elisa. Feta aquesta petita introducció, us deixem amb un text de la mateixa autora. 



Títol: Els bessons rere la finestra
Autora: Esther Vila
Pàgines: 210
Preu: 18 €
Compra'l!

La Mercè Juanhuix ha rebut l’encàrrec de cobrir el reportatge fotogràfic del casament d’en Sergi Masferrer, conegut membre de la societat gironina. Res no la pot fer sospitar que aquesta feina serà diferent de totes les altres fins que, en un moment determinat, l’Elisa Dorca, la seva amiga i empleada, que l’acompanya, li diu a l’orella que el nuvi ja està casat. Així comença Els bessons rere la finestra.

Més tard, les dues amigues descobriran que la principal protagonista de la celebració és una dona que no hi ha assistit ni hi ha estat convidada. Començaran aleshores una carrera contrarellotge per intentar esbrinar què s’amaga darrere el misteri de la dona desconeguda i arribaran a descobrir-ne la identitat. La troballa les deixarà torbades i confuses i les farà dubtar respecte a l’ús que n’han de fer. Finalment, decidiran no parlar-ne amb ningú, però continuaran intentant destapar què s’amaga darrere aquella hipòcrita aparença de normalitat. Se sentiran aclaparades per la trista història dels bessons i la seva germanastra, prematurament orfes de pare i mare i abocats a un futur incert, i formularan mil hipòtesis i conjectures respecte al que ha passat amb el vaixell que navega sol, però mai no coneixeran tota la veritat. Només el lector la sabrà.

Els bessons rere la finestra us farà viatjar per tres generacions de la vida d’una família benestant de Girona, els Masferrer, i, a més de pels carrers i places de la capital, us portarà a l’Escala, el mariner poble de les anxoves, i al pintoresc i tranquil Ventalló, ambdós a l’Alt Empordà, també a l’idíl·lic Positano i a la bulliciosa Gènova, a Itàlia; llocs, tots ells, on els personatges es mouen, sense adonar-se algunes vegades del terra que trepitgen, immersos com estan en la seva complicada i intensa vida interior.

Esther Vila

Amors purs, amors de conveniència, amors prohibits. Desamors adults i desencisos infantils. Odis que s’esmunyen amb traïdoria i es cuinen a foc lent. I una obsessió que va cobrant cos i es converteix en raó de vida: aconseguir la venjança tant de temps cobejada. I sempre, per sobre de tot, determinant, la incondicional lleialtat fraternal.

En el transcurs de la novel·la, i amb 24 anys de diferència, es produiran tres morts poc clares en el si de la família Masferrer. Però la roba bruta es renta a casa. Oficialment, constaran com a desafortunats accidents, en cap moment seran investigats per la policia i quedaran impunes.

I al voltant de tot això, un home que té una manera despòtica de practicar sexe però que, d’una forma inexplicable, es deixa dominar totalment per la seva dona, que l’empeny a negligir les seves responsabilitats vers els fills; una jove i ambiciosa advocada disposada a tot per aconseguir allò que vol; una noia sensible i càndida que abandona estudis, família i pàtria per seguir el seu amant i dues entranyables dones que, en canvi, en un temps ja llunyà, van haver de renunciar a l’amor.

Els bessons rere la finestra no és només una engrescadora novel·la d’intriga. És un relat ple d'emocions que remou sentiments fins al punt que el lector, sorprenentment, acaba sentint-se identificat i còmplice dels botxins, mentre que es predisposa en contra de les víctimes... 

Esther Vila

dilluns, 19 de desembre del 2016

Miquel Àngel Estradé ressenya "Sota les llambordes, la platja"

Miquel Àngel Estradé, guanyador del III Premi Gregal de Novel·la (2014) amb L'home impassible ens presenta l'obra guanyadora del IV Premi Gregal de Novel·la, Sota les llambordes, la platja, de Núria Borrut Mulet.

Títol: Sota les llambordes, la platja
Autora: Núria Borrut Mulet
Pàgines: 260
Preu: 19,50 €
Compra'l!

Sota les llambordes, encara un paviment més dur.

La Núria Borrut, ja amb una sòlida i perllongada trajectòria literària a l'esquena, s'ha proposat amb la seva novel·la oferir-nos una visió crua i sense gaires efectismes sobre el compromís que adquireixen algunes persones molt singulars amb les utopies per tal de bastir un món sense explotadors ni explotats i on la llibertat més pregona amaria la societat, per tal que els individus que la integren puguin emancipar-se integralment.

Fa tota la impressió que l'autora sabia perfectament què volia reflectir des de la primera ratlla, i des del principi sotmet els seus personatges principals, sobretot la Sissi Rodoreda, la fotògrafa revolucionària i radical, a un guió estricte i ferri amb la intenció que no tinguin la temptació de prendre's cap llicència ni crear cap situació equívoca. Ho fa, a més, amb un llenguatge auster, un estil planer i exhibint un vigor narratiu notable.  D'altra banda,  dedica tant o més temps a explicar el context històric que vol destacar que a les vivències i a les emocions del personatges. És com si volgués recordar al lector, amb voluntat pedagògica, tot de períodes convulsos en el decurs del quals un seguit de règims i de dirigents polítics reaccionaris van  esclafar les ànsies revolucionàries dels pobles que lluitaven per una societat més justa i més lliure. Dedica, tal com el títol ja prefigura, una atenció preferent al maig del 68, però també hi ha referències documentades i prolixes al conflicte del Vietnam, el moviment hippie nord-americà, el cop d'estat a Xile sota el mandat d'Allende, les matances a Cambodja d'en Pol Pot, i sobretot a la Baader-Meinhof i la RAF.

Miquel Àngel Estradé


Utilitza la Sissi, una dona compromesa, dura, radical, una mica escèptica, exigent amb els altres i amb si mateixa i que acaba combregant amb la mística revolucionària d'organitzacions disposades a tot, per relatar-nos com el "sistema" acaba engolint o triturant tot allò que es vol interposar en el seu afany de dominació i de perpetuació d'una governança cruel i injusta, que quan convé manipula, mata o subjuga sense escrúpols.

Sense emprar gaires adjectius ni gaires llicències estilístiques, malgrat que quan s'hi aventura demostra tenir-hi traça, ni voler-nos tampoc commoure, la Núria ens narra un seguit de derrotes, o potser seria millor dir que ens en narra una de sola però escalonada. És la derrota dels qui lluiten incansablement per canviar el món i se senten decebuts i traïts, perquè sempre hi ha forces poderoses i aclaparadores que acaben esclafant i arraulint els moviments populars. Malgrat això, no defalleixen mai i encara combaten més aferrissadament pels seus ideals.

La Núria no ens vol explicar, a través dels comentaris de la neboda catalana de la Sissi, que custodia el seu dietari, si la seva tia va ser gaire feliç en l'àmbit personal. És com si volgués ser molt respectuosa amb la seva intimitat i l'assumpció del seu lesbianisme, procurant  no caure en cap detallisme que pugui semblar morbós. És clar que també pot ser que, al cap i la fi, aquests aspectes els consideri irrellevants, perquè són altres coses les que importen de debò. Bé, en tot cas el lector ja jutjarà fins a quin punt els personatges tenen per a l'autora un caràcter més o menys instrumental. Tanmateix, sí que sabem que la Sissi es va desvincular completament de la seva família d'origen sense conèixer per què, malgrat que estic convençut que més d'un lector s'ho preguntarà encuriosit i li sorprendrà que no li donin gaires pistes per a què pugui deduir-ho. També sabem que no va tenir fills, malgrat que va estimar força el fill de la Chantal, la seva parella i l'altre personatge principal de la novel·la. De tota manera, intuïm que per a la Sissi la seva vida professional i el seu compromís amb els moviments revolucionaris van ser fonamentals i indestriables, possiblement per damunt de la majoria d'altres coses. És evident que va convertir la fotografia en una arma incisiva de combat que supeditava l'estètica a l'ètica.

Núria Borrut
És significatiu constatar que la Sissi, decebuda pels resultats del Maig del 68, que considera infructuosos i més aviat estèrils, i crítica amb el consum abusiu de drogues dels hippies, esdevé, amb el pas dels anys i dels fracassos acumulats, una partidària entusiasta del terrorisme violent i revolucionari d'extrema esquerra, de la RAF, i com s'enamora, gairebé místicament, de la Ulrike Meinhof. Amb els diners que guanya amb els seus reportatges fotogràfics un cop ha triomfat, finança la Baader-Meinhof. És a dir, podríem deduir de la seva trajectòria, que com que no és possible enderrocar el sistema capitalista imperant mitjançant mobilitzacions pacífiques i massives com les del Maig del 68, l'única alternativa és emprar els atemptats selectius contra els qui el dirigeixen. L'autora justifica perfectament perquè la Sissi creu que la lluita de la RAF és justa i explica com l'estat, en aquest cas l'alemany (però es pot entendre que podria ser qualsevol altre), també practica el terrorisme. Obvia, però, que la Baader-Meinhof havia teoritzat a favor de la lluita armada en el modern estat capitalista, incidint en l'alienació de les masses. És a dir, per a ells com que les masses no saben què els convé, un grapat d'ideòlegs lúcids les han de desvetllar obligant l'estat a ensenyar la seva cara més sinistra. Aquest nucli revolucionari avantatjat constitueix, és clar, el nou despotisme il·lustrat que s'atorga el dret a fer qualsevol cosa, fins i tot assassinar, per tal de combatre l'alienació col·lectiva que els envolta.

La Sissi, insatisfeta amb el Maig del 68, acaba abonant, doncs, el comportament dels qui han decidit executar els principals dirigents del capitalisme proimperialista, per tal de construir un món millor. Deduïm que com que la Sissi ho volia tot i immediatament, no va gaudir mai de tot allò que tant el Maig del 68 com altres moviments socials transformadors van aconseguir, que mirat en perspectiva va suposar avenços importants en l'àmbit dels drets individuals i col·lectius. És la paradoxa del revolucionari intransigent i irreductible, que no s'adona de la transcendència d'allò que ha ajudat a assolir, perquè volia veure-ho assolit més ràpidament i de forma completa.  La Sissi Rodoreda, com tants altres, a sota les llambordes no hi va trobar la platja, sinó un altre paviment encara més dur, i això la portà a cavar més fondo per buscar-hi un paradís, que en realitat estava empedrat de violència revolucionària que sovint acabà anorreant tràgicament els qui la van practicar i va esdevenir socialment estèril.

Miquel Àngel Estradé

dimarts, 13 de desembre del 2016

Ángel Iturriaga ressenya "Quan no érem ni onze"

Ángel Iturriaga Barco (Logronyo, 1974) és historiador i escriptor, autor de llibres sobre el FC Barcelona com ara Diccionario de jugadores del FC Barcelona (2010), Diccionario de técnicos y directivos del FC Barcelona (2011) i Paulino (2013), llibre dedicat a la figura de Paulino Alcántara, davantar que va militar al club blaugrana a principi del segle XX.
Iturriaga ha volgut compartir amb tots nosaltres un escrit en el qual ressenya Quan no érem ni onze, de Josep Bobé, obra que repassa, de forma novel·lada però amb una gran quantitat de documentació històrica, el primer any d'història del club blaugrana.


Títol: Quan no érem ni onze
Autor: Josep Bobé
Pàgines: 270
Preu: 18 €
Compra'l!

«Algunos creen que el fútbol es solo una cuestión de vida o muerte, pero es algo mucho más importante que eso». Esta frase del mítico entrenador del Liverpool Bill Shankly sintetiza a la perfección Quan no érem ni onze, obra de Josep Bobé imprescindible en la biblioteca de todo culer con interés por la historia de su club. ¿Qué tiene un deporte que mueve y conmueve a las masas en todos los continentes con independencia de su religión o estatus?, ¿qué hace que nos abracemos al desconocido de al lado como si fuera nuestro hermano cuando el equipo de nuestros amores logra un gol?

Esta obra les dará muchas claves para responder a estas preguntas y a muchas otras. Estas páginas abren la trastienda de la historia del FC Barcelona, que como podrán comprobar va mucho más allá de las andanzas de un grupo de amigos que se juntaban para jugar en descampados de la parte alta de la ciudad. Al contrario, es un libro ideal para conocer con detalle las circunstancias y el contexto en el que se desarrollaron momentos importantes de la historia del balompié catalán en general y barcelonista en particular, así como pequeños detalles desconocidos para los aficionados. Todo ello forma un conglomerado de piezas que termina solidificando en una obra madura, propia del solido conocimiento de Josep Bobé, socio apasionado de la historia azulgrana, que lleva mucho tiempo realizando un esfuerzo hercúleo para rescatar los orígenes de la historia del club, para dar voz a aquellos fundadores de la entidad que parecían silenciados para siempre. Para los que conocemos su pasión y determinación por recuperar la memoria no es ninguna sorpresa el calado de Quan no érem ni onze. Para quienes no lo conozcan, estoy seguro de que se llevarán una gran sorpresa con este descollante miembro de una generación de apasionados por la recuperación de nuestros antepasados futbolísticos, sin los que el Barça que hoy conocemos no existiría.

La primera fotografia del FC Barcelona.
Hi apareixen barrejats els jugadors del FC Barcelona i del FC Català


Como podrán comprobar cuando se adentren en sus páginas no podrán dejar de leer hasta llegar al final. No es necesario que sean entusiastas del fútbol para que se metan dentro de estas historias, porque como verán, en el fondo son como las andanzas de nuestros antepasados, solo que con un balón de por medio. Cuando terminen su lectura quizás no piensen que el fútbol es algo más que una cuestión de vida o muerte, como señalaba Shankly, pero estoy seguro de que se darán cuenta de que este deporte es mucho más que 22 hombres en calzoncillos luchando por una pelota.

Siéntense y disfruten.

Ángel Iturriaga Barco