Cercar en aquest blog

divendres, 26 d’abril de 2019

Un hexàgon visionari

Gènere: assaig
Autor:  Rossend Domènech
Pàgines: 224
Preu: 19 €


La meva intervenció, per parlar d’aquest llibre i més concretament del primer assaig «El bàrbar que salvà la Sixtina», serà breu i l’he dividida en dos moments. Un primer, de caire tàctic: coses concretes, característiques del text i un segon moment, de consideració estratègica: què s’hi amaga darrere els textos o millor què hi albirem.
A nivell tàctic m’escau de dir, en primer lloc l’aspecte formal, estructural de l’assaig. Una sèrie de 51 capítols, per ésser més precisos, d’articles explicatius, fins i tot amb un caire didàctic gens pretensiós, més aviat irònic i murri, ple de dades, on es comenten i precisen les «barbaritats» que poden produir les noves tecnologies, la realitat virtual, la intel·ligència artificial, la robòtica i una munió d’activitats i situacions «noves i desconegudes». Per part de les societats democràtiques caldrà oblidar-se de les actituds de «consumidors passius» per esdevenir uns «consumidors actius», que conreïn una actitud crítica i d’anàlisi.  Caldrà fomentar els raonaments i la participació col·lectiva a l’hora de prendre les decisions: caldrà la recuperació de l’exercici del ple sentit democràtic, cívic i ciutadà.
També cal esmentar l’aspecte metodològic: una presentació binària de les coses que es fan (malament) i que es podrien fer molt millor ( o quasi); binari del qual participen els conceptes de tradició /modernitat (no són oposats sinó complementaris, pensem en els versos d’en J. V. Foix: «m’exalta el nou i m’enamora el vell»); la realitat real i la realitat virtual (per no esmentar les realitats onírica, simbòlica, imaginada, psicològica, etc).
Mirem l’únic dibuix (p. 18, es tracta d’un «centre comercial»). És la figura d’un òval (elíptic) que representa el centre comercial on hi ha tots els gadgets i estris tecnològics i ens recorda- si deixem volar la imaginació-  el lingam (omphalos)[un ou encerclat per una serp] i que no només es tracta del signe masculí del fal·lus, sinó dels dos sexes integrats. Simbolitza el poder generador de l’univers. Una mica com l’empenta que ens volen facilitar els assaigs d’en Rossend D.
Són 51 capítols, cadascun dels quals presenta, al capdavant, un títol, una mena d’epifonema que pretén captar (i ho aconsegueix) l’atenció del lector. A més a més, cada capítol presenta unes «paraules d’ordre», o mots-rima com s’anomenen dins de la composició poètica de la sextina (tan preuades pels trobadors o pel nostre Joan Brossa o per qui això escriu). Mots-rima, que a la sextina són sis, aquí de vegades més d’un, que expliciten i comenten la idea (o les idees) que s’amaguen darrere el títol epifonemàtic.
Per cloure aquests fets concrets, tàctics, veiem com 51, 5 més 1 esdevé 6 (sis). Sis, també, serà el nombre total  dels assaigs. Des del punt de vista simbòlic (Diccionario de Símbolos de Cirlot, dixit) el 6 és l’ambivalència i l’equilibri. També és el signe de l’ànima humana; era l’hermafrodita pels grecs. Número de la prova i de l’esforç. Tot el que vol representar quest llibre.
A nivell estratègic, tot parlant del primer assaig com una sinècdoque del conjunt del llibre (Els nous bàrbars) i del proper llibre amb els tres altres  assaigs (pobresa, llibertat i sexe), voldria comentar els dos camps semàntics en els quals es poden arrelar tots els textos. Un de filosòfic i un de poètic.
Filosòficament, després de tant d’anys a Itàlia, i més concretament a Roma, l’autor coneix prou bé l’Antonio Gramsci. I sap que una de les consideracions més originals del pensador sard era voler conjuminar, harmònicament, el binari «raó-voluntat». Per aquest motiu afirmava que de vegades cal actuar «amb el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat». Aquest és un llibre deliberadament racional (les fonts, els documents, la veritat, la lectura de base, els matisos..); alhora, però, és el resultat d’un gran esforç de la voluntat del seu autor: ho confirmen la seva configuració i la pròpia estructura. Sembla, només sembla, un llibre planer, mentre ha estat bastit amb materials i elements fruit d’una rigorosa, pregona i meditada elaboració. Aquesta aparent i fictícia «lleugeresa» esdevé la seva força de cara a la recepció i l’acolliment dels lectors.
Poèticament mereix una resposta, que arribarà al final. Ara només vull dir que semblen tan evidents i carregades de veritat les consideracions i reflexions que fa l’autor que, de vegades, llegint-les pensem si no estem pas, per casualitat, enmig d’un somni o mig adormits. Pensant que tal vegada somniava, em va venir al cap el poeta persa medieval  Saadi, el qual deia: «com vols que l’adormit desperti els qui estan adormits?» (Tots nosaltres: bàrbars o barbaritzats o a punt de ser-ho!).
L’autor, gat vell, sap que a Itàlia, país del simulacre i més concretament a Roma, escenari de les obres més inimaginables, una de les expressions més sovints és: fare finta! (fer veure...). Fare finta di essere il più bravo, fare finta di capire tutto, fare finta di essere addormentato (fer veure que hom està adormit).
Això és el que ha fet en Rossend: fer veure que estava adormit (mentre treballava, estudiava, viatjava i llegia com un boix) i anar preparant uns textos (assaigs en forma de llibre) que puguin despertar  totes aquelles persones que de moment, estem mig adormits (n’hi ha adormits del tot!). Dic: de moment, perquè els criteris d’orientació —que enumera  l’autor— o més aviat les «pre-visions», afegeixo jo, que ens suggereix, tal vegada esdevindran, chi  lo sa, unes realitats d’allò més sostenibles, socialment justes i solidàries. Si fins ara en Rossend Domènech feia de periodista amb els seus «ulls d’escriptor», amb aquests textos crec, sincerament,  amb «ulls de periodista» (seriós, de recerca i d’investigació)  ha esdevingut un original escriptor.
Acabo les meves paraules amb un sonet, tal com vaig prometre a en Rossend, quan em va dir si volia presentar el seu text. Parla de les pre-visions:


                                              pre-visió
                                                                     Todos los tiempos fueron oscuros.
                                                                     José Luis Giménez-Frontín, Los días que hemos visto

Quan veus morir la gent sense adonar-te’n
quan veus morir els amics sense esperar-ho
quan veus morir els parents sense voler-ho
quan veus morir-te tu sense saber-ho

aprens a  viure sol amb senzillesa
aprens a riure sempre que no plores
aprens a veure el cel damunt l’obaga
aprens a cloure el cor quan tot t’ofega.

Tot d’una has capit que sols vivim
malgrat que tots plegats patim la vida,
tot d’una has comprès que la tristesa

ens acompanya arreu per més que el riure
conreï tants moments del nostre viure
que s’esmunyen, del cert, com degotim.


Valentí Gómez Oliver
Escriptor i poeta




dijous, 18 d’abril de 2019

"Un clam contra els silencis imposats per la societat"

Gènere: novel·la
Autor:  Maria Amèlia Pedrerol
Pàgines: 240
Preu: 18 €



El brogit del silenci és el títol d’una novel·la que parla al lector del drama dels més indefensos que, quan se senten en perill, busquen la protecció dels adults, però només reben la incomprensió de l’entorn més proper, que els imposa un silenci poruc que sigil·losament tenallarà el seu futur i els enfonsarà en la inseguretat i la desorientació.
El coneixement profund de les emocions i sentiments que mouen els personatges es fa ben palesa en tota aquesta novel·la escrita per Maria Amèlia Pedrerol, psicòloga i psicoanalista, que en l’exercici de la seva professió ha atès i escoltat durant gairebé quaranta anys el patiment d’infants i adults que cerquen ajuda i orientació en la consulta dels professionals.
El brogit del silenci és una alerta, un clam contra els silencis imposats per la societat, el grup, la família i fins i tot els autoimposats pel mateix individu que els pateix. El lector reconeixerà en la ficció fets, actituds, fragments de vida, que no són rars en la nostra quotidianitat. L’autora dona forma a un tema que ens interpel·la i ens commou creant una trama que obre pas a la intriga a partir d'un ritme narratiu que combina amb precisió l’acceleració i l’alentiment. El llenguatge, element essencial de transmissió, és viu, àgil, ric, potent, però també poètic i simbòlic, especialment en les descripcions del paisatge marí.
La Clara és una dona jove, mestra d’educació especial, entregada a la seva professió, que malviu des de fa un any amb la seva parella. També en la relació amb la mare i el germà sovintegen des de sempre les friccions.
El patiment i la culpa que sent pel nou fracàs amorós quan la seva parella l’abandona en el moment més inesperat i la intensificació de les tensions familiars conformen una conjunció de situacions que la trasbalsaran. Però el retrobament i la invitació a Llançà de l’Olga, una vella amiga, i la Tanit, la filla d’onze anys amb qui sempre ha tingut empatia, enceten uns dies d’il·lusió: les confidències entre amigues durant un sopar especial, els alegres banys al mar en companyia de la Tanit, les bones estones transcorregudes a la casa  s’estroncaran poc després de l’arribada per sorpresa d’en Paul, la nova parella de l’Olga. La Clara se’n torna a Barcelona amb un cert malestar que augmentarà amb la notícia d’un incident tràgic a l’escola on treballa. Malgrat tot, poques setmanes després accepta a contracor anar de nou a Llançà per la Tanit. Allà trobarà les relacions mare-filla molt deteriorades; amb tot, aconseguirà petites converses amb la Tanit que li provocaran un efecte inesperat i inquietant que anirà prenent forma gradualment fins a esclatar més endavant en el desenllaç de la novel·la.
Els fets narrats transcorren en menys de tres mesos, cosa que no impedeix l’autora aprofundir en el comportament humà fent ús tant del domini del temps entre el moviment narratiu i la reflexió, com de les descripcions sovint impregnades de simbolisme. El mar, descrit meravellosament, esdevé un testimoni que embolcalla els sentiments confusos de la Clara i la Tanit que, en els moments de més tensió, troben refugi en la contemplació de la immensitat profunda del mar, com si esperessin que hi surés la resposta a la seva angoixa. Els viatges que fa la Clara en tren entre Barcelona i Llançà, amb l’aparició del Ventura, un personatge estrafolari, són també elements amb càrrega simbòlica d’una novel·la que parla del viatge retrospectiu a l’interior d’un mateix.
La confluència entre la vigència del tema de què parla la novel·la; les magnífiques descripcions, mai gratuïtes sinó en plena complementarietat amb el contingut; l’ús dels símbols que presenten imatges que permeten anar més enllà del que s’explicita en paraules; el llenguatge àgil i precís, l’estil planer i a la vegada acurat de la Maria Amèlia Pedrerol fan que El brogit del silenci capti l’atenció des de les primeres pàgines i es llegeixi amb una avidesa paral·lela al ritme intern de la narració per  deixar el lector, quan ja s’han desfet tots els interrogants, immers en la reflexió.
Montserrat Combalia 
Professora de lengua i literatura castellanes

dimarts, 9 d’abril de 2019

V Trobada d'Autors de Gregal


V Trobada d'Autors de Gregal (fotografia: Teresa Fargas)


(...)
Hola...
...em dic Josep Manuel... i soc escriptor...
Vaig començar a caure en l’escriptura a l’adolescència... quan encara s’és massa jove per controlar els efectes de l’abús d’algunes substàncies com ara... la literatura.
Per sort, als “vint-i-pocs” ho vaig poder deixar...
Però... ja se sap... això d’escriure és com una ombra que ens persegueix tota la vida. Mai no pots dir que estàs curat del tot... mai!
Un dia, trobant-me una tarda tot sol davant un ordinador, vaig començar a teclejar unes primeres lletres que a poc a poc començaren a formar paraules, sense cap intenció... en silenci i com d’amagat... Sí, les paraules van formar unes primeres oracions que van estirar unes altres i línia a línia començaren a aparèixer paràgrafs sencers que produïen vertigen... va ser quan me’n vaig adonar... havia tornat a enfonsar-me en aquesta profunda addicció.

[...] Per aquest costat es trenca el silenci. [a la meva esquerra]
—Escriure és l’ofici més solitari del món —sento que diu Manuel de Pedrolo.
—Solitari? Però si aquí en som un munt! (faig).
—Doncs per mi escriure és com fer ganxet... sempre tinc por que s’escapi un punt! —diu algú que riu fluixet.

No ho entenen, no hi ha retorn possible, no hi ha sortida! Captivat pel llenguatge específic, la narrativa intencional... què és la literatura? Per què escrius? Per què escric...? Cric-cric-cric-cric... Sento el ressò burleta d’un grill, que sona al fons de la freda sala... potser és la consciència que truca a la porta.
—Doncs no us preocupeu —crida des del fons Antònia Vicens—, el més difícil no és escriure, el que és veritablement difícil és que et llegeixin.
I a això, Garcia Márquez respon dolçament:
—L’única cosa decent que pot fer un escriptor perquè els seus llibres es venguin és escriure’ls bé.
—L’estil, em preocupa l’estil (faig).
—No hi pensem en l’estil. Cada història exigeix el seu propi estil a partir de la veu que la narra, del tema, del conflicte, dels personatges, de la trama... —fa William Faulkner movent fent cercles la seva pipa fumejant.
—I l’èxit? On s’amaga l’èxit? (faig).
—Mireu, per a un escriptor l’èxit sempre és temporal i això ho converteix en un fracàs —diu “misteriosament” Graham Green.
Ho sé. En aquestes reunions d’addictes sempre hi ha la veu pessimista que tot ho enterboleix i l’altra que burxa la nafra sense fer-ne massa sang.

Quan vaig a parlar novament sento que algú amb veu nerviosa i mans tremoloses, torna a cridar sense forces.
—No trobo la veu! —diu.
—Em costa molt la primera pàgina! —replica un altre.
—Mireu —fa Rosa Leveroni—, a mi una pàgina em du molt de temps, quan n’escric dues penso que he tingut un bon dia, i quan en faig tres, per mi el dia ha estat esplèndid.
—És així, sí. El pensament vola, però les paraules van a peu —diu sarcàstic Julien Green—.
—En alguns casos van al rem —fa Joaquim Ruyra.

Aquest és el veritable drama de l’addicte a escriure. Que tot això és pitjor que un part.

—No ho podem deixar aquí. (faig)
El terapeuta riu, però no intervé. [seu a mà dreta]
—Acabar un llibre és com treure un infant a la llum i pegar-li un tret —clama Truman Capote A Sang Freda. I jo em giro i acoto el cap.

Josep Manuel Vidal-Illanes durant la seva intervenció a la
V Trobada d'Autors de Gregal (fotografia: Teresa Fargas)


Talent, sensibilitat... un cop enganxat no te’n pots desfer. És com una maledicció universal: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre.

—No sé si us passa, però quan jo escric —fa Pere Calders—, projecto el món a la meva mida.
—Manipulador! —se sent dir a algú que no s’identifica.
—La literatura, tota ella és manipulació —diu ara el terapeuta—. En el procés d’escriptura la imaginació i la memòria es confonen... tot és mentida.
—Jo, realment, quan escric penso que ho faig assegut damunt una capsa plena d’explosius. (faig).
—Explosius? —El terapeuta trenca novament el seu silenci i diu: —Escriure organitza les vostres vides perquè així aconseguiu fer tangibles les idees i sentiments, per això és addictiu, per això es fa incontrolable.
—Doncs jo sempre he pensat que hi ha tres motius per caure en l’escriptura. O bé hi caus perquè necessites diners, o bé perquè sents que tens quelcom a dir, o bé perquè no saps què fer les llargues tardes de diumenge —fa algú en la penombra.
—Jo escric perquè vull robar-li vida a la mort! (faig).
—Jo ho faig pel plaer que em produeix i perquè no puc deixar de fer-ho —fa algú altre.
—I tots aquells que escriuen molt bé per no dir-ne res? —diu Francisco Ayala mig rient.
—N’hi ha que disparen abans de pensar —se sent al fons la veu de Borges darrere la cortina.
—Lamento molt no haver estat jo qui va escriure Guerra i Pau. —No sé qui ho ha dit, perquè ha parlat tímidament des d’un racó fosc de la sala.

Estem perduts, o no. Potser estem salvats...

—Els escriptors fem el que fem perquè intentem compensar, com podem, les insatisfaccions o la mala sort que vivim —em corregeix Vicent Andrés Estellés.
—Crec que hauríem d’estar agraïts a la literatura, no? Moltes persones viuen o moren per la literatura (faig).
—Oblida-ho, no hi ha cura per a la literatura —torna a fer Borges.
I el terapeuta segueix rient i fa:
—Crec que ja està bé per avui. Escriviu perquè voleu recuperar amb paraules aquelles coses complexes que no podeu dir durant el dia dins converses sense gens d’interès. Hi ha coses que us desborden i necessiteu arrencar-vos-les.
—Escriure no pot ser una maledicció. No ho hauria de ser (faig).

Escrivim per a persones que potser no han nascut, escrivim sense saber que passarà pel cap dels lectors. Escriure és sempre un esforç, un sacrifici, de vegades dolorós.

Llibres i addiccions. Escrit fugaç, instantani: llampec efímer. La vida va molt ràpida i cada dia tot és més curt. Els llibres, un cop llegits, romanen adormits a prestatgeries que es van omplint de pols morta.

També arriba el dia en què escrivim i no recordem el que deixem sobre fulls en blanc.

—No importa com s’assembla escriure a un somni (faig).
—El fet és que no sabem cap a on va la literatura... i en soc addicte.
—Avui fa un bon dia, gris —fa Josep Pla.
—Mireu, el record és més proper a la imaginació que a l’observació —diu Julian Barnes sense treure’s la gavardina marró que porta sempre a sobre.
—No entenc massa bé que té tot això a veure amb el fet d’estar enganxat, de no controlar els impulsos, d’oblidar la realitat. Potser és això: escric per oblidar (faig).

Abans que el terapeuta pugui dir que la sessió ha arribat al final, se sent algú que tus per aclarir la veu:
—Mentre existeixi el pensament, les paraules seguiran vives i la literatura es convertirà en una forma de fugida; Orlando, ni home ni dona: contradicció alternada, flux, reptes mentals —tanca severament Virginia Wolf.

El terapeuta aplaudeix i algú devora meu, plora...

Em dic Josep Manuel, però podria dir-me de qualsevol altre forma... Sabeu? Si sou aquí, és que pertanyeu a un grup persones addictes que escriviu o que llegiu i això és el que hi ha... En diem lletraferits, ferits de lletra, malalts de literatura. I aquí hi sou. Per això us acollim, mentre abandoneu tota possibilitat de curar-vos, a aquesta trobada de teràpia literària.

Josep Manuel Vidal-Illanes
Maçanet de la Selva, 30 de març de 2019