Cercar en aquest blog

dijous, 31 de maig de 2018

Ressenya de 'No arriba la mort'

Premi Bellvei Negre, 2017
Maria Rosa Nogué i Almirall


Aquesta és una novel·la d’intriga i acció molt entretinguda. És el que es denomina com un
thriller. Es tracta d'una obra molt ben estructurada, amb la informació molt ben distribuïda i ambientada a Vilanova i la Geltrú.

El conjunt de personatges i successos, detectius, policies i criminals, la converteixen en una novel·la negra. Pel que fa a la trama, i per sota la xarxa de trames, de ritme trepidant, ben construïda i intercalada, inclou girs i sorpreses que dinamitzen la narració i fan que el lector no pugui deixar de llegir. Tot plegat està escrit amb una prosa molt límpida, clara, àgil i molt eficaç, cosa que la fa fàcil de llegir i difícil d’abandonar.

La veu i el poder de la narradora, que és omniscient en aquest cas, crea l’atmosfera que propicia la intriga, emfatitza el misteri o el drama que viuen els personatges i adopta el punt de vista de cada un quan procedeix. L’acció és fonamental per arribar a resoldre el cas.

El lector, en aquest context, seguirà les pistes -les veritables i les falses- amb l’investigador i
l’acompanyarà en les seves deduccions fins al final.
Hi passen moltes coses i té una gran varietat de personatges atractius, molt ben construïts. Tots tenen les seves raons per fer el que fan i actuar com actuen. Alguns d'ells estan malmesos per la seva patologia mental, cosa que els dificulta poder trobar la seva identitat. La trama policial i la trama psicològica s’emboliquen amb els temes habituals en aquestes històries: culpa, enveges, redempció, maldat. corrupció, amor, indefensió, dol...

Tornant als personatges, hi destaquen un delinqüent veterà que vol deixar de ser-ho (Frank Sattel); una Isis turmentada pel sentiment de culpa i que pateix malsons; un pare, cocaïnòman amb pèrdua
del sentit de realitat que creu que l’amulet, en el cor d’una mòmia egípcia, té poders
curatius... I Valeri Palau: el dolent, el més dolent per antonomàsia; un corrupte sàdic. La psicopatologia de la crueltat del seu cap fred i pertorbat.

Sinopsi de l’argument

Frank Sattel vol deixar la seva vida de delinqüent i desaparèixer. Fa un últim treball pel seu cap, xeic àrab. Per una banda, vol desembarcar i distribuir un gran carregament d’heroïna i, per l'altra, té intencions de robar una mòmia egípcia que es troba en el museu de la localitat. Al llarg de la història, hi ha grans complicacions progressives articulades en el fons de la trama, on passen molts successos i hi apareixen molts personatges involucrats. Tot això conforma el nus de la història que tindrà un desenllaç que ho resoldrà tot i ho posarà tot a lloc.

La construcció de la trama és competent i molt hàbil. Això atorga un ritme àgil a la novel·la i que, per tant, la tensió i l’atenció sempre es mantinguin.

Per tot això, augurem a aquesta obra una estupenda llarga vida, tant comercial com literària, que
interessarà a un ampli grup de lectors que desitgen passar-s’ho bé mentre llegeixen.

Rosa Maria Garcia i Santanach
Metgessa psiquiatra i filòsofa

dijous, 3 de maig de 2018

L'ESBORRANY, de Sílvia Romero i Olea, a Sant Pere de Ribes


La valoració de l’obra
En aquesta presentació, us oferiré un exercici de comentari de text que he fet intentant recordar l’audàcia o l’atreviment del professorat de Literatura de la Facultat de Filologia Catalana a l’hora de disseccionar una obra literària.

Per començar, em va semblar bonic que el tema de la novel·la estigués inspirat en uns versos de Montserrat Abelló que qüestionen la senzillesa aparent de les nostres vides i que ara voldria tornar a llegir:

«Tot sembla ben senzill. Quatre parets
fan una casa. Un home i una dona,
un fill. Una taula, quatre cadires,
i un llit per a dormir, néixer, morir.
Tot sembla tan senzill, si fos així!».
En realitat, totes les persones seguim un mateix cicle vital: naixem, creixem, «fem coses» i ens morim. I malgrat això -i a pesar de la intranscendència de la quotidianitat particular de cadascú- les biografies humanes no són tan simples com poden semblar a primera vista. Diria que aquesta és una paret mestra sobre la qual se sustenta aquesta obra: la complexitat que s’amaga sota l’aparença de la normalitat. Només pel tema ja tenim una bona excusa per llegir aquest llibre.

Imatge de la presentació a Sant Pere de Ribes (12/04/2018)

Pel que fa a l’estructura, l’autora ha volgut construir un relat que no es limités a la linealitat d’una història explicada cronològicament. Per això, la interacció entre els dos eixos en què es reparteix la narració busca un efecte de zàping argumental entre, d’una banda, una llarga història familiar i, de l’altra, els diàlegs entre l’autora de la ficció i la seva editora. A més a més, aquest joc es reparteix en quatre parts que es corresponen a les quatre trobades en què tenen lloc les converses literàries entre dues dones unides per una mateixa afició –la literatura– però que no tenen nom, ja que ni l’autora ni l’editora tenen una identitat explícita en la novel·la. Aquesta construcció formal resulta, en certa manera, insòlita perquè el relat més dens –el de la família Soriguera- queda supeditat a unes trobades en què no hi ha acció sinó reflexió. Per tant, sembla que la Sílvia pretén mostrar un vincle de dependència de la història familiar plena de protagonistes a l’espai d’anàlisi sobre el fet literari.

Aquesta estructura doble que acabem de descriure no té, però, el mateix pes en l’obra. Des del punt de vista  de la trama,  el que ens arrossega a abocar-nos en la lectura d’una pàgina i d’una altra és, de fet, la  madeixa  de  relacions  sobre  la  vida  i miracles dels membres de la família encapçalada per l’Aurelio i l’Helena i els personatges que es van incorporant al seu univers de planetes autònoms. De fet, la narració ens informa sobre les accions que construeixen la identitat de cada membre del clan sense deixar de remarcar que la interacció entre ells és sobretot física i temporal però molt poques vegades espiritual o afectiva. L’esborrany és un text habitat per persones solitàries que viuen en un mateix espai i que conflueixen en moments i episodis determinats però que molt sovint viuen al marge les unes de les altres. Per tant, la solitud invisible o no reconeguda és també un element substancial en aquesta història.

En realitat, aquesta trama està construïda sobre fets que es van succeint al llarg de més de 60 anys i la importància d’aquests fets ve determinada per allò que fa singular cadascun dels personatges. Els membres de la família Soriguera ens exemplifiquen un ventall d’elements que ajuden a donar rellevància a l’existència humana. En aquest sentit, una mateixa trajectòria familiar és viscuda de manera diferent segons la taula de salvació a la qual s’aferra cadascú. Concretament, aquesta manera de donar sentit a la pròpia existència passa per buscar l’èxit laboral, en el cas de l’Aurelio; per refugiar-se en la religió i en l’altruisme, en el cas de l’Helena; per perseguir l’excel·lència en els estudis, en el cas de les dues filles grans, o bé per consolar-se amb una promiscuïtat crònica, en el cas de la petita Úrsula.

Pàgines: 258
Preu: 18,00 €

D’altra banda, en el desplegament del bloc argumental de la família Soriguera, hi trobarem un ritme àgil. La construcció d’aquest petit univers flueix a través d’una narració que defuig la descripció detallada d’escenaris, però que resulta igualment eficaç per mostrar l’evolució de la història. Per contra, en el bloc de la conversa entre autora i editora, ens trobem davant d’un escenari estàtic, en què –com he dit– no hi ha acció sinó reflexió, cosa que contrasta amb el ritme de la major part de les pàgines de la novel·la, dedicades als Soriguera. De fet, que la lectura sigui amena depèn en bona part del ritme del text i, en aquesta ocasió, les pàgines ens van quedant enrere sense adonar-nos-en.

Quant a l’estil literari, destacaria l’eficàcia narrativa de l’autora i la capacitat d’inventar i teixir relacions entre ells, especialment mitjançant diàlegs fluids i desimbolts.

Finalment, si hagués de resumir l’experiència lectora de L’esborrany, podria dir que ha estat com anar degustant una presa de xocolata, sense esforç i amb el plaer que proporciona recórrer un camí que ha estat construït per entretenir-nos i desconnectar- nos de la nostra quotidianitat.

L’autora
Abans d’acabar la meva intervenció, voldria imitar el que la Sílvia fa en la seva novel·la: us explicaré el que us hauria d’haver explicat al començament de tot, la nota biogràfica de l’autora real de L’esborrany.

Sílvia Romero i Olea és, a part d’escriptora, conductora de clubs de lectura i llicenciada en Filologia Catalana. El seu camp de treball més habitual és la novel·la i cal destacar que ha guanyat alguns premis tan importants com El lector de l’Odissea, Columna Jove, Sebastià Juan Arbó i Ciutat de Lleida, amb obres com Amor a sang freda, Ànima mesquina, Júlia M. i El plagi. Actualment participa en programes de ràdio sobre llibres i forma part de l’equip editor de la revista de creació literària Inèdits.

A més a més, qualsevol persona que tingui debilitat pel món de la literatura se sentirà impressionada de saber que en quinze anys la Sílvia ha publicat 10 llibres i que té pàgina pròpia al web de la Institució de les Lletres Catalanes.

I això és tot de part meva. No cal dir que ha estat un plaer fer-vos aquesta introducció a les pàgines de L’esborrany i espero que tingueu curiositat per llegir-lo ben aviat. Així doncs, dono pas a la intervenció de l’autora.

Teresa Tort Videllet
Filòloga