Gregal ofereix A l’ombra del
Decameró. Catorze relats eròtics que, tenint en compte l’epíleg, potser no
serà l’últim que publiquin.
Els autors, per ordre d’aparició, han estat Anna
Pascual, Ramon Erra. Jordi Puig, Montserrat Grau, Oriol Guilera, Neus Ors,
Sònia Boj, Montse Rubinat, Isabel Domingo, Tuli Márquez, Carme Ripoll, Pilar
Blasco, Susagna Aluja i Quim Calvo.
Segons les notes biogràfiques, el
més gran va néixer el 1945 i el més jove el 1985 i la majoria s’han format en
tallers d’escriptura, si bé alguns ja tenen obra publicada, com Ramon Erra, Carme
Ripoll, Pilar Blasco i Tuli Márquez.
El primer que sorprèn
--mínimament, i si se’m permet la broma-- és que hi ha nou dones i cinc homes,
si fem cas de l’acudit que diu que les dones esperen al final de les
pel·lícules pornogràfiques per saber si al final es casen. Però és que
erotisme, no pornografia.
La majoria dels relats estan
impregnats d’humor, i s’agraeix, perquè són els que funcionen millor. Com en
tot recull, n’hi ha de millors i de pitjors, en aquest cas analitzant-los
tècnicament però també pel que transmeten. Un relat eròtic ha d’estar ben
escrit com qualsevol, però ha d’estimular la imaginació cap a una direcció
concreta i la majoria ho aconsegueixen.
Destacaré algunes de les
narracions d’aquest recull prou recomanable que es beneficia de la varietat d’estils
davant un repte com és escriure un relat curt i eròtic sense caure en tòpics,
cosa que la majoria eviten. A “De quatre grapes”, Quim Calvo fa una paròdia
punyeta i molt divertida del periodista Pedro J. Ramírez. “Nena, no t’ho
perdis”, de Carme Ripoll, és un visió fresca del “tupper sex”, la viduïtat i
les presumptes inhibicions de les dones madures. A “Sopa freda”, Isabel Domingo
fa un joc impecable en què relaciona la preparació d’una recepta amb el desig
sexual per una professora de tango. De fet, les imatges que relacionen sexe amb
productes alimentaris són força comuns a tot el recull, com ara al
divertidíssim, efectiu i sorprenent “Fricandó de cinc i una patata bullida”, de
Sònia Boj.
El cert és que, en diferent grau, tots tenen algun o molts detalls
lloables, però acabaré amb “Qui la té, la T”, de Ramon Erra, un dels més
estimulants tot i que, en això de l’excitació i els estils literaris, tot són
gustos i millor ben variats perquè cadascú triï el que més li agradi.
Un recull
ben trempat. N’esperem més.
Lluís Llort
Escriptor i periodista