Cercar en aquest blog

dijous, 1 d’agost de 2019

Gàngsters, ploma i vaudeville

Gènere: poesia
Autora: Marta Pérez i Sierra
Il·lustrador: Pere Cabret
Pàgines: 90
Preu: 14,80 €


Gàngsters, ploma i vaudeville és un llibre insòlit pel que té d’excepcional. Un llibre extraordinari pel que té de desacostumat. Un llibre singular pel que té d’insòlit. Els textos, eclèctics i suggeridors, de Marta Pérez i Sierra, ironitzen amb el gènere, des de la novel·la negra fins als cabarets de segona, tots ells habitats per femmes fatales de gènere dubitatiu, però que trepitgen fort: ara decidides a assassinar sense escrúpols el gàngster que els fa xantatge, ara capaces de despullar-se sota el focus i ensenyar les seves vergonyes i veritats davant l’audiència que espera a la fosca. Totes elles, totes aquestes visions polièdriques de dona, tenen un nom com a comú denominador: Lizza Manolli, àlies artístic d’una trans novaiorquesa que després de matar a trets el gàngster que l’explotava fuig de la justícia fins a Barcelona, on s’amaga en la foscor dels cabarets tot escampant la seva ploma. En la recreació d’aquests mons, el vers lliure de l’autora troba l’aliat més adient i desvergonyit en les il·lustracions de Pere Cabaret. Així a les pàgines del llibre, una joia de per sí, es combinen en fort contrast les taques de negre i vermell. Negre, com la novel·la negra que la publicació homenatja. I vermell, com la sang vermella vessada per un tret... però també com la barra vermella que perfila violentament els llavis abans d’un petó assassí. Als dibuixos de Pere Cabaret, com sempre en ell, hi conviuen irònicament el traç en aparença innocent de la il·lustració infantil amb les temàtiques més adultes i desvergonyides. I és en aquest contrast entre traç i temàtica que esclata a les mans del lector, amb mugrons pintats de roig, i fins i tot algun la punta de vermell candents d’un gland inesperat.

Marc Rosich
Dramaturg i escriptor

divendres, 26 de juliol de 2019

RESSENYA KLAUS KLUGG I EL MISTERI DE LA CASA ABANDONADA


Gènere: Narrativa juvenil
Autor: Joan Oriol
Pàgines: 90
Preu: 14 €




La primera impressió que un infant pot rebre en veure aquesta obra és que no es tracta de cap llibre voluminós i feixuc de llegir. És un alleujament per aquells petits que, malauradament, a vegades conceben la lectura com una mena de càstig imposat.

El foment de la lectura és un dels objectius confessats de l’autor que, com a professional de l’ensenyament, ha de lluitar cada dia amb la frustració lectora.

I com diem, aquest petit llibre entra molt bé. Començant per la coberta, molt suggeridora, que dona a entendre, sense matisos, que aquell que gosi travessar aquesta reixa a mig obrir entrarà dins una aventura que no el decebrà. Les pàgines estan impreses amb una lletra còmoda de llegir, amb capítols curts que fan molt àgil la lectura. El llibre guanya sens dubte amb les il·lustracions interiors de na Carmen Vélez, que doten aquesta petita obra d’un halo de misteri. Imatges en blanc i negre que fan intuir una trama captivadora des de la primera pàgina, que com les bones històries, sap dosificar-se fins al final.

I la veritat és que la lectura és veloç, la narració està ben tramada i el ritme és trepidant. La intriga comença en dilluns i es va desenvolupant, a glopades, al llarg de només una setmana.

La narració en primera persona fa molt fàcil la identificació del lector amb en Klauss, el nen protagonista, que admet sense obsessions que vol dedicar la seva vida al món de la investigació. Quan els altres nens de l’escola pronostiquen pel seu futur oficis tradicionals, en Klauss, segur de sí mateix, considera que de gran vol ser detectiu privat. Tot i tenir només onze anys i malgrat les peculiaritats de la seva família, unida al fet de ser fill únic, de vegades, ha desenvolupat una maduresa impròpia de la seva edat.

Al llarg de la novel·la observem situacions habituals en la canalla de totes les èpoques, la solidaritat amb l’amic que és atacat, la picaresca per sortir-se de situacions compromeses, l’odi sempitern cap a l’etern abusador de la classe, que no fan més que confirmar que ens trobem davant d’una petita joia, intemporal, que segur farà gaudir tots aquells nens i nenes que s’atreveixen a travessar la reixa rovellada que dona pas al «misteri de la casa abandonada».



Josep Maria Ibarra,
escriptor

divendres, 19 de juliol de 2019

El primer piteu a la Seu d’Urgell

Títol: El primer piteu
Gènere: Novel·la històrica
Autor: Alfons Cama
Pàgines: 314
Preu: 19,50 €



L’Alfons i jo ens vàrem conèixer personalment perquè ell estava elaborant aquesta novel·la que presentem i jo, temps enrere, havia publicat la monografia històrica Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall sobre l’extint monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i, també, en qualitat de ser el fundador i president del Centre d’Estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles- Anserall, una petita societat cultural dedicada a la promoció del lloc i guiatge de visitants, entre altres activitats.
De la personalitat literària de l’Alfons Cama direm que el 2016 va guanyar el premi Drac de Narrativa Curta, d’Òmnium Cultural del Solsonès, amb el conte Maria Cinta, i que El primer piteu és la seva cinquena novel·la, la primera de caire històric, amb la qual ens mostra acuradament l’aventura vital del seu protagonista i la seva interacció amb el llavors important i poderós monestir benedictí de Sant Serni de Tavèrnoles, a Anserall, centre religiós i aleshores senyor territorial de moltes contrades pirinenques i també d’altres llocs molt més allunyats; probable protector de la branca del Camí de Sant Jaume de les Valls de la Valira.
Podem dividir la novel·la en tres trams: des del seu origen, el 1333 a Peitieu (Poitiers, en occità); el tram central, que correspon al desenvolupament del relat a Anserall, i el tram final a Sant Llorenç de Morunys. L’Alfons Cama ens va demanar la nostra col·laboració al tram central esmentat amb l’objecte de tenir la seguretat que no s’hi produís cap anacronisme relatiu als personatges reals que s’hi citen, atès que la resta són fruit de la inventiva de l’autor.


Hi trobareu un vocabulari ric en termes de l’època i ens aprofundirà en conèixer les tibantors intersocials d’aquells temps pretèrits i força convulsos.


Josep-Maria Nogués i Torre,
president del Centre d'Estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles-Anserall

divendres, 12 de juliol de 2019

Les mares que ens han parit, de Maria Rosa Ribas


Gènere: Cultura popular
Autor: Maria Rosa Ribas
Pàgines: 184
Preu: 18 €




El llibre que avui presentem té un títol molt il·lustratiu que, com podreu intuir, ens parla de maternitat. Doncs bé, la meva relació amb aquesta obra també hi té molt a veure amb aquest concepte, ja que he estat testimoni de la seva gestació i naixement. Us ho explico...
La majoria dels que sou avui aquí sabeu que vaig tenir una llibreria a Premià de Mar durant gairebé 14 anys. Doncs va ser allà, a finals dels 90, on vaig conèixer la Maria Rosa Ribas que venia a comprar llibres, ja que és una gran lectora. De seguida vam congeniar i, al cap d’un temps, em va proposar fer la presentació a la meva llibreria del llibre que havia escrit juntament amb una altra autora, Maria Rosa Serra. L’obra es titulava S’ha acabat, amor meu, i el vam presentar l’any 2000.
Quan vaig tancar la llibreria, el 2009, feia un temps que la Maria Rosa havia anat a viure a Vilassar de Mar i durant aquest període ens vam deixar de veure. Potser van passar un parell d’anys i jo ja m’havia instal·lat a Cabrera de Mar quan, un bon dia, em vaig trobar amb la Maria Rosa. Va ser llavors quan em va comentar per primer cop el projecte d’investigació que estava fent, en base a la seva experiència, sobre la maternitat al llarg de la història. Em va semblar tan interessant que, fins i tot, vam valorar que vingués a fer una conferència a Cabrera de Mar.
Mentre el projecte anava prenent forma de llibre, la Maria Rosa i jo ens vam trobar novament. Aquest cop va ser al club de lectura de la Biblioteca Ilturo del qual fa anys que en soc membre i al qual ella es va afegir. A partir d’aquell moment, vam anar coincidint cada mes i, de tant en tant, jo li preguntava per la seva «criatura».
Així va anar passant el temps fins que, una nit d’agost, al festival de poesia Poetes sota la lluna, que se celebra a Can Vallerià de Premià de Dalt, em va donar la notícia que ja havia acabat el llibre i que es titularia Les mares que ens han parit. No sé si per la influència de la lluna, tan vinculada com sabeu a la feminitat, uns mesos més tard em va anunciar que l’Editorial Gregal l’hi publicava.  Com podreu comprendre, em va fer molta il·lusió veure que aquell projecte havia acabat fructificant; i no només per l’amistat que m’uneix a la Maria Rosa sinó, també, perquè n’havia viscut la gestació des del seu estat embrionari.
Ara que la «criatura» ja és al món, us puc dir que ha estat un veritable plaer endinsar-me en les seves pàgines. Perquè Les mares que ens han parit aconsegueix transmetre’ns les vivències maternals de les nostres avantpassades, ens situa en les diferents societats i cultures que s’han succeït al llarg dels mil·lennis. Des del paleolític fins als nostres dies, el llibre ens mostra tant les dificultats com els avenços però, sobretot, la manera de viure la reproducció humana.
I és que Les mares que ens han parit és fruit de la experiència de la Maria Rosa com a infermera del Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Mataró, on va treballar més de 30 anys. A través del llibre mostra el gran desconeixement que durant molt de temps hi ha hagut en tot allò relacionat amb la maternitat, i recull la manera com s’ha passat d’una explicació màgica i mitològica a una de científica i empírica.  Un trajecte molt llarg en què la dona ha hagut de patir greuges tan escandalosos com no poder anar a la universitat fins al segle xx.

Acabo la meva presentació fent un repàs dels principals aspectes de Les mares que ens han parit que són, a més, els grans ingredients de tota gran lectura:

1.      Història: l’ordre dels capítols és cronològic i en ells es fa un recorregut per les diferents civilitzacions i societats explicant la seva manera d’entendre la maternitat.

2.  Ciència: hi apareixen un munt de descobriments i invents. Troballes com òvuls i espermatozous, però també creacions com el DIU o els fòrceps.

3.    Personalitats: hi ha un munt de personatges històrics que es mencionen per les seves contribucions, no només a nivell mèdic sinó en altres àmbits com el polític, el filosòfic, l’educatiu i fins i tot el literari.

4.     Fantasia: malauradament, algunes llevadores, fetilleres i trementinaires van ser titllades de bruixes des de la fi de l’edat mitjana fins a inicis del Renaixement.

5.    Sexe: no podia faltar-hi, ja que forma part del procés de la maternitat. S’explica la vinculació que ha tingut al llarg dels segles en les diferents societats, i com ha evolucionat la seva percepció amb el temps.


Sílvia Tarragó, escriptora
Biblioteca Ilturo. Cabrera de Mar, 23 de maig de 2019

dijous, 4 de juliol de 2019

La sivella, de Josep Viñas

Títol: La sivella
Gènere: novel·la 
Autor:  Josep Viñas
Pàgines: 184
Preu: 17 €




Tenim a les mans el llibre i, abans d’obrir-lo per iniciar-ne la lectura, ens fixem un
instant en la coberta: què ens suggereix, malgrat que el breu sintagma tan explícit i la
foto tan evident ja ens condicionen envers una interpretació quasi exclusiva? Doncs, a la
idea de subjecció, compressió i potser dolor que sens dubte se’n desprèn, s’hi entreveu
que aquesta sivella està relacionada amb la força i la duresa: la mà masculina tancada
amb fermesa, tensa, al voltant del cinturó, insinua un ús que neguiteja més que no pas
deixa indiferent.
La història que es desplega en aquesta novel·la és estructurada com un mena de mosaic
que es va completant –no vull dir trencaclosques, perquè en cap moment hi ha peces
difícils de col·locar, o de trobar– i ben aviat copsem que hi ha un leitmotiv o fil
conductor, insistent i reiteratiu –com una obsessió deliberada–: la sivella del títol (que,
de fet, és la metonímia d’un concepte més abstracte i profund: la violència). Aquest
objecte, en cinturons sobretot i, menys sovint, en sabates i en bosses, esdevé una
presència ineludible, persistent, com un amulet o, més ben dit, un fetitxe amb què els
personatges avancen o recorden, dubten o amenacen, es redrecen o agafen coratge. Són
sivelles lluents, daurades, o blaves, o d’un altre color, més grans o més petites,
omnipresents, reincidents... que configuren un tret que l’autor ha treballat a consciència,
per incidir en la intenció del seu relat.
Amb el recurs del narrador omniscient, Josep Viñas s’ho permet tot; així el lector sap el
que els passa als personatges i s’apropa als seus neguits més interns i als seus desitjos
més íntims; no hi ha secrets per a aquest lector, que, d’alguna manera, esdevé
còmplice –més que no pas confident– dels seus actes, intencions i pensaments, tant, que
en determinades ocasions pot tenir la sensació que està fent de voyeur. Són, en conjunt,
personatges força ben caracteritzats, amb les seves fílies i amb les seves fòbies, descrits
ocasionalment però no en excés, més des del vessant de la prosopografia que no pas del
de l’etopeia; i no podem parlar d’un personatge principal exclusiu, perquè n’hi ha quatre
de prou relleu, encara que un destaca i aglutina la focalització de la història.
A partir d’un entorn quotidià i rutinari (els dinars de diumenges a cals sogres, els
problemes a la feina, els partits de bàsquet dels fills, l’escassa comunicació entre la
parella...), se’ns revelen aviat dos temes que s’entrellacen i es complementen: la
violència –en una àmplia gamma– i el sexe –també en manifestacions ben diverses. Si no es troben sempre vinculats, sí que en més d’una i de dues ocasions l’un porta a l’altra
o a la inversa. Les escenes sexuals despleguen un ventall bigarrat –fetitxisme,
homosexualitat, onanisme, sadomasoquisme, trios...–, de vegades ufanós, de vegades
decebedor, sempre directe, sense circumloquis ni gaires eufemismes. I, encara, de
manera subjacent, un altre tema: la vellesa. Una vellesa que tant és objecte d’un humor
sense concessions com és presentada amb una mescla de tendresa i de resignació.
El registre lingüístic emprat per l’autor tendeix més a la informalitat col·loquial que no
pas a les filigranes literàries, perquè el que pretén és fer creïbles les situacions i els
personatges, per això en els diàlegs recorre a expressions familiars –i vulgars i barroeres
quan s’escau–, cosa que no priva que hi trobem, com uns esquitxos premeditats,
expressions carregades de lirisme.
La narració evoluciona amb un ritme prou dinàmic, contrapuntat en la ja esmentada
estructura de mosaic, que permet crear un cert to d’intriga, de ganes de saber qui és qui
i com es resoldrà el conflicte. L’alternança de narració i diàleg, falcada per
descripcions puntuals i no gaire extenses, ajuden a marcar aquesta agilitat narrativa.
També cal observar que els capítols no són llargs, cosa que ajuda el lector a avançar
amb diligència.
En definitiva, la lectura de La sivella resulta amena i manté les expectatives que es
creen en els primers capítols, malgrat l’ineludible regust amarg que ens deixa l’evolució
de la història, amb frases que ens deixen intuir amb subtilesa el desenllaç –«de vegades
calia sacrificar algun alfil per poder salvar la reina»– i, a l’ensems, ens conviden a
reflexionar: «la por fa molt més mal que el dolor».



Fina Masdéu
Dra. en Filologia Catalana
Coordinadora del col·lectiu Reusenques de Lletres

divendres, 21 de juny de 2019

La pell girada, de Tessa Julià


Títol: La pell girada
Gènere: novel·la 
Autor: Tessa Julià i Dinarès
Pàgines: 256
Preu: 17 €




Tinc el llibre a les mans i la imatge de la coberta em mostra un mirall trencat; un mirall que, amb el seu reflex, ens aporta el concepte del pas del temps i amb la trencadissa ens fa pensar en alguna cosa oculta. A la part posterior de la coberta podem veure, a la zona superior, un altre mirall –aquest cop amb roba penjada que ens ofereix la idea d’intimitat‒ i a la part inferior una fotografia que correspon a la manifestació del Primer de Maig de 1978 a Madrid.

I esmento aquests aspectes del disseny de la coberta perquè, al meu parer, representen amb encert algunes de les temàtiques que trobarem en llegir la novel·la: intimitat, secret, i evolució històrica.

La pell girada, per a mi, és la història d’un viatge iniciàtic. Una expressió, aquesta de «viatge iniciàtic», que avui en dia no es fa servir gaire però que durant molt de temps va estar força en voga i que fa referència, en el camp de la literatura, a aquelles obres que plantegen una experiència en base a la qual una persona es troba davant d’una situació adversa o hostil, i aquesta provocarà que la seva personalitat canviï. O potser, més que canviar, prendrà consciència d’ella mateixa, i amb aquest reconeixement recuperarà la seva essència.

Situem-nos de ple a l’any 2011. La veu narradora és en aquest any i va desgranant el que passa en el present i també el record de tota una vida: infantesa, joventut, edat adulta... i de retruc, aquesta narració del passat ens plasma un mosaic molt detallat de tots els fets històrics que van tenir lloc al llarg d’aquests anys: l’educació rígida i religiosa dels 50, el despertar de les consciències dels anys 60, les lluites i revoltes dels 70...

He dit que la veu narradora es troba en aquest any 2011 perquè la novel·la està escrita en primera persona i en present, deixant el temps verbal en passat per als fragments o passatges ens evoquen els records. Qui ens parla és Eulàlia Sellarés, que és, per tant, qui ens explica la seva vida:


«Jo era una d’aquelles progres de cabells llargs, bruses hippies, pantalons de pana i sabates de pell girada que, rodejada de muntanyencs amb fulards, cantava la nova cançó i música folk, una progre que lluitava contra el franquisme amb intel·lectuals barbuts i camarades amb ulleres de cul de got i vessava optimisme dels seixanta. Mentrestant, el pare s’enriquia amb les ajudes de la reconversió tèxtil a Terrassa d’ençà de les riuades del seixanta-dos. La mare titllava les meves ganes de canviar el món de malaltia de joventut, i tots dos ignoraven que me n'anava al llit amb el Marcel. 
És el que hauria dit al meu fill, el Lluc, per parlar del seu pare vertader, si m'hi hagués atrevit. Però he arribat tard. Ara, trenta anys després, el Marcel és mor».

Aquest fragment correspon a l’inici de la novel·la i considero que atrapa el lector, capta la seva atenció, el captiva, i provoca que continuï llegint. A més, amb aquests dos paràgrafs ja ens fem una idea del personatge de l’Eulàlia, del conflicte que mantenia amb els pares, de l’amor de joventut (Marcel), del possible secret sobre la paternitat del fill (Lluc), i també del motiu pel qual Eulàlia s’aboca a aquest viatge iniciàtic esmentat abans: la mort de Marcel.

I és des d’aquesta mort del Marcel que l’Eulàlia es gira endins (i aquí podríem entrar a parlar de l’ambivalència d’aquesta idea de la «pell girada») per observar l’ànima adormida i provar de reaccionar i recuperar les il·lusions.

Però, tot recordant que ens trobem al 2011, situem-nos en la família de l’Eulàlia. Està casada amb en Pere, un intel·lectual que s’ha dedicat en cos i ànima a la política i que sempre ho tot controlat. Tenen un fill, aquest tal Lluc, de vint-i-vuit anys, que es dedica a la terra, al cultiu ecològic, i està immers en les acampades de protesta i les assemblees que es van produir per aquesta època. Per l’altra banda podríem definir els pares de l’Eulàlia, ara ja grans, com un matrimoni burgès o aburgesat que no entén per què la gent fa tant de soroll amb les protestes, quan el que cal és que treballin, i punt. I per acabar l’Eulàlia dues germanes: Maria, la gran, que és un calc de la mare; i Mercè, la petita, que de joveneta sempre va agafar l’Eulàlia com a model i referent i que, en l’actualitat, treballa a Guatemala en una ONG.

Amb tot, el gran personatge que impera al llarg de la novel·la és el Marcel. Aquest Marcel

que, des de la mort, gairebé obliga l’Eulàlia a enfrontar-se a ella mateixa i replantejar-se la vida.

Aquest seria el marc familiar de l’Eulàlia, però cal afegir que els altres personatges que l’envolten, en la seva majoria, també ens aporten algun conflicte personal de més o menys rellevància. Hi ha personatges molt ben trobats i d’entre tots ells destacaria la Lola, amiga d’infantesa de l’Eulàlia que, malgrat aparèixer relativament poc, aporta sempre una intensitat i resolució de situacions força important.

És complex resumir en unes poques línies la potència, intensitat i ambició d’una novel·la com és La pell girada, perquè hi ha tanta cosa a dir que no saps per on començar i què deixar en el tinter. El que he remarcat fins ara és tot just un tastet perquè vegeu per on van els trets: l’Eulàlia, la mort del Marcel, la consciència d’estar-ne encara enamorada, el replantejament de vida, i la valentia de prendre decisions.

Però a més hi trobareu refranys i frases fetes d’aquella època rígida i moralitzant; hi trobareu música, i podreu apreciar la seva evolució i la presència que té en alguns moments de les nostres vides; hi trobareu títols de pel·lícules que han deixat petjada; hi trobareu referències literàries...

És un treball complet que fa una mirada endins de l’individu i de l’època històrica que tenim aquí, ben a prop, darrere nostre. I quan arribeu al final de la novel·la us adonareu que l’autora, Tessa Julià, ha conclòs la història amb una perfecta i precisa paràbola.

Llegiu-la! No us decebrà.


Sílvia Romero
Escriptora


dijous, 6 de juny de 2019

RESEÑA DE EL COMPLOT DE LOS INOCENTES

Gènere: novel·la negra en castellà
Autor:  Mª Carmen Crespo Saitua
Pàgines: 322
Preu: 18 €



El complot de los inocentes es una intrigante novela en la que el silencio de un pueblo compra la paz vecinal. Se trata de una novela intensa, profunda y bien narrada en la que Helena, la protagonista, llega al tranquilo pueblecito de Bresñeda tras heredar la casa de su tía Aurea. Poco tarda en descubrir que la calma es tensa y se va erigiendo en una revolucionaria cuyas pesquisas le llevarán a la solución de una serie de crímenes atroces que allí se cometieron y que desde siempre han reprimido la vida de sus habitantes. Una investigación que le permitirá personalmente limpiar el nombre de su abuelo.
Se trata de una novela humana y en ella el lector puede descubrir la amarga influencia de la
culpa y la importancia del perdón en el comportamiento humano, acatar el silencio o
enfrentarse a la verdad. Y es que en la lectura se plantea la pregunta ¿es necesario difundir
verdades dolorosas más allá de la aceptación? La verdad es un lujo, llega a decir uno de los
personajes. Y como respuesta se apunta a la responsabilidad de la justicia y al comportamiento humano de aquellos que enarbolan la bandera de la bondad escondiendo el egoísmo hasta sus cotas más altas, y la corrupción. En definitiva, es una novela en la que la culpa, la verdad, y la justicia disfrazando la venganza, conforman una trama subyacente que llega a un lector que de paso va a analizar el mito de que la vida en los pueblos es más fácil y la relación entre sus vecinos es siempre abierta y fraternal.
El complot de los inocentes es un drama rural tradicional en el que el tiempo pasado, el
presente y el futuro se entrecruzan, e intentan abrirse camino y adaptar tradiciones y
costumbres a los usos y necesidades de la vida actual.
A pesar de la tensión entre personajes y protagonista, ya que Helena y Don Lorenzo juegan a
una lucha de poder, es una historia en la que se mezclan los valores de la familia y la amistad
quedando el amor en una mera ilusión, con historias paralelas, unas crueles y otras llenas de
emotividad. Es una novela intensa vivida directamente desde el punto de vista de la
protagonista culta y amante de la pintura, muy conectada con un lector al que le resulta fácil
seguirla a través de los escenarios y los diferentes personajes y al que le despierta el lado friki de vivir en el ambiente soñado y deseado de un pueblo pequeño, convertido en un personaje más, con su paz y sus atractivos. 

La autora, Mari Carmen Crespo, muestra en esta intrigante novela negra muy bien tramada en la que mantiene en vilo hasta el final al lector ofreciendo un desenlace imprevisible, comportamientos de nobleza y señorío, categorías que tienen tanto el malvado personaje como la protagonista, solo que vistos y vividos con una perspectiva opuesta: la cerrazón y el propio miedo contra la libertad y la alegría de vivir.

Es una novela dirigida a un público adulto sobre todo por el trasfondo filosófico que transmite. Una buena historia, una buena trama, buenos giros y buen final.


Joan Barris Sabatés
Lector profesional

divendres, 3 de maig de 2019

Vida oculta de un exiliado


Gènere: novel·la en castellà
Autor:  Manuel Andreu
Pàgines: 154
                                                                  Preu: 18 €



Aquests dies vostès hauran vist per la televisió, o els ho han reenviat per les xarxes socials, l’anunci d’IKEA. Formulen pregunten a unes quantes persones que estan assegudes al voltant d’una taula. Són preguntes bastant bàsiques sobre fets de la respectiva família: quin és el somni no complert de la seva dona, quan es van conèixer o casar els seus pares, alguna pregunta de l’avi... Qui no ho sap s’ha d’aixecar i va quedant fora del joc.  
Al final tots queden fora. Ve a mostrar, i a demostrar, que sabem molt poc de les persones amb les quals convivim i que estimem... No cal dir què passa amb les altres. Recorda la importància del diàleg, de la relació personal, de manera ben especial dins la pròpia família.
Anticipadament a aquest espot televisiu, Manuel Andreu en aquest llibre de Vida oculta de un exiliado fa un exercici d’això. Ell mateix ho diu: Pensem que sabem moltes coses d’una persona  i resulta que és molt menys d’allò que pensàvem.
Aquest llibre és, essencialment, una mostra d’això.
En un altre aspecte ens dona la clau del perquè ha escrit aquest llibre. Diu així: «La vida que dejamos atrás está habitada por sombras, caminos por los que nunca nos hemos internado y, sobre todo, por misterios que piden a gritos ser resueltos».
Manuel Andreu recupera en forma de novel·la la història d’un exiliat.
És novel·la, és ficció, però no poques coses són reals en la vida del seu avi que es va exiliar arran de la Guerra Civil. Però per a fer una narració es planteja una sèrie d’incògnites: ¿Por qué el abuelo no volvió del exilio en cuanto fue posible? ¿Por qué abandonó a su familia, su mujer e hijos, huyendo antes de que acabara la guerra? ¿Qué le retuvo en Francia tanto tiempo? ¿Cómo sobrevivió durante la Segunda Guerra Mundial? ¿Qué clase de individuo se escondía detrás de aquel aspecto de persona corriente?

Il·lustracions

Abans de seguir amb les referències als aspectes literaris vull destacar que aquest llibre conté unes addicions molt importants de l’autor, específiques, perquè no aporta pràcticament cap novel·lista o escriptor: les il·lustracions.
Les ha fet el mateix Manuel Andreu, fent honor a allò que ha estat la tasca professional d’il·lustrador al llarg de la seva vida. Explica que ja des de molt petit, la il·lustració, el dibuixar, era una passió. A més, mostra una gran capacitat. Detalla que mentre els seus companys del col·legi estudiaven l’arrel quadrada, ell dibuixava. Al llarg de la vida ha il·lustrat moltíssims llibres i anuncis.
També ens diu, explicant la seva trajectòria, que ha dedicat la vida a la il·lustració dirigida a la publicitat, però ara allò que era un art i un resultat de la creativitat personal s’ha convertit en una ciència complexa, només apta per a iniciats. Se sent satisfet de quedar ara fora, perquè els canvis tecnològics van per altres camins.

El silenci

Torno al contingut del llibre. Com és lògic, no els desvetllaré totes les dades ni, sobretot, la trama de la novel·la, però sí que vull dir que al fil de la narració es van repassant, en uns casos ho descriu amb certa amplitud i en altres o fa aflorar suaument, una gran quantitat d’elements que configuren la història del país en el període de la guerra i els anys immediatament posteriors, tant dins d’Espanya com a l’exili.
En primer lloc, i com a element especialment rellevant, el silenci de la gent sobre la Guerra Civil. A la postguerra, a les persones el que els interessava era sobreviure, tirar endavant la seva família, trobar feina... O no es parlava o es «passava de puntetes» per no entrar en aspectes conflictius. Eren històries reprimides. Hi havia fatiga del que havia passat, el que s’havia patit, la por a les represàlies. Puc exposar la meva experiència en un llibre que publicaré sobre la història de la guerra al meu poble, que he descobert coses que van passar a familiars meus, veïns, famílies de nens que jugaven amb mi de petit o anaven junts a escola, i de les quals mai a les nostres famílies en van parlar. Temes com:

- Els assassinats comesos per uns i altres a la guerra, les tortures i fins i tot violacions per treure informació.
- La misèria d’aquells temps.
- L’exili i els camps d’exiliats al sud de França.
- La Segona Guerra Mundial a França.
- La resistència a França (a la part sud en bona part protagonitzada per exiliats espanyols).
- Les denúncies i maltractaments de la postguerra.
- El exiliats que simbòlicament es deia que tenien sempre les maletes fetes per tornar, pensant que Franco cauria d’un moment a l’altre per la pressió dels aliats guanyadors de la Segona Guerra Mundial.
- L’emigració que arribava a Barcelona des del sud d’Espanya amb aquelles maletes de cartró o de fusta. 
- Els mariners de la Sexta Flota americana a partir dels anys 60.

Tot això va apareixent al llibre de Manuel Andreu, però de manera molt especial el drama de les persones que en són protagonistes, que es van veient envoltades, involucrades, subsumides, ofegades, en quelcom que ni ells havien mai pensat, previst ni planificat. Allò que se’n diu «sin comerlo ni beberlo». Amb un element complementari: que no hi ha marxa enrere. En el llibre es veu el cas d’ingrés del protagonista a la resistència.  
Desfilen amb més gran o menor amplitud, amb més o menys profunditat en les seves intervencions, una sèrie de personatges. Manuel Andreu pretén captar l’ànima de les persones. Anota elements de la pròpia personalitat de l’autor (del llibre) que es planteja com actuar quan ha arribat a la jubilació, passant per dones de zones rurals que voldrien tenir un major protagonisme en la cultura i no quedar només a la llar com a portadores de les emocions i suport al baró, el funcionari indolent i dropo que no té interès per fer bé el seu treball i atendre la gent, i l’altre (altra en aquest cas) que s’hi interessa; la família que desitja tenir un fill que no els arriba i que el tindran per via indirecta que no conto perquè ho llegiran vostès; la gent que, com diu, «tiene encallecido el cerebro» per no voler canviar cap esquema ni adquirir més formació...
Del llibre destacaria, per fi, dos aspectes de manera especial:

- El valor de recuperar la història per fidelitat als familiars, als amics. Una història que, penso jo, i en els meus treballs així procuro actuar, no és per a revenges, ni per a prendre posicions al costat d’un o un altre..., sinó perquè sigui conegut allò que va passar. En la mesura que es pugui, també perquè moltes coses mai més no es tornin a produir, malgrat que sembla que l’ésser humà aprèn poc dels desastres anteriors.  Ho veiem en les guerres.
- Quelcom que és la referència de proemi: mai en nom de res, ideologia, religió, política... matar altres.


Daniel Arasa 
Doctor en Humanitats i Ciències Socials