Cercar en aquest blog

dimecres, 18 de juliol de 2018

El cementiri dels vius, per Josep M. Ibarra

Gènere: Narrativa juvenil
Autora: Noemí Molinero
Pàgines: 116
Preu: 12,00 €


Aquest petit llibre que tenim a les mans crida l’atenció per la seva coberta vermella. Què fa un esquelet tocant un instrument? O el que és més inquietant, què fa un esquelet passant-s’ho bé? Poden els esquelets gaudir amb la música?
Doncs, us puc ben garantir que aquesta obra és una petita joia.
Potser pels molts estímuls cinematogràfics, sovint tenim la temptació, més aviat deformació, de relacionar la mort amb el mal, amb el dolor, amb la tristesa o com a mínim amb la por i l’ensurt.
Llibres, videojocs i pel·lícules de morts vivents, maldits zombis, no fan altra cosa que mostrar-nos un vessant de la mort contrària a la vida que, de fet, només busca matar o inclús menjar-se aquell que encara està viu.
Però què passaria si els morts no ens volguessin pas cap mal, sinó únicament conèixer-nos, petar la xerrada i xafardejar sobre les nostres vides comparant-les amb les seves?
Quan diem que El cementiri dels vius és una petita joia, ho diem amb el convenciment que és un petit llibre que explica una gran història.
Amb l’excusa del lloguer d’una casa per unes vacances d’estiu a un indret prop d’un cementiri, l'Oriol descobreix, primer amb precaució i després amb entusiasme, que no és pas un mal lloc per fer un passeig.
Les primeres paraules del text, «hem de tenir més por dels vius que no pas dels morts», són una autèntica declaració d’intencions que ens han de moure a una reflexió.
Per què tenim por a la mort? Per aquells que creuen que la vida és només un trànsit, haurien d’esperar ansiosos, no pas atemorits, la nova etapa. I per aquells que pensen que aquesta és l’única vida que tindrem i que l’hem de gaudir al màxim (carpe diem), potser la lectura d’El cementiri del vius els portarà a conclusions insospitades.
Sobre l’estil de la Noemí hem de destacar, a banda de tractar de manera natural un tema tan delicat com la mort, el fet que fa servir un llenguatge planer, amb un vocabulari fàcilment identificable amb l’argot actual dels infants.
Aquest punt de vista no és fàcil d’adquirir per part d’un adult, i aquí rau una de les principals virtuts de la Noemí, que sap com pocs autors expressar punts de vista infantils, simples, creïbles i planeres, però que, malgrat tot, no deixen de captar perfectament les frustracions i preocupacions del món dels adults, sense acabar d’entendre els motius que els provoquen.
La trama argumental està molt ben dosificada i ens porta a un final no exempt de tensió i intriga.
La Noemí crea un grup de personatges propers, que pateixen, s’emocionen, dubten i mostren sentiments com ho fan els petits, sense gaires filtres.
En definitiva, es tracta d’una lectura altament recomanable, no només per a nens i nenes, sinó per a tothom que vulgui trobar una història fresca, plena de vida i amb uns elements fàcilment identificables en cadascú de nosaltres que, certament, portem un petit a dins.

Josep M. Ibarra
Escriptor de narrativa juvenil

dijous, 12 de juliol de 2018

Una novel·la egarenca

Gènere: Novel·la
Autora: Domènec Jofresa
Pàgines: 330
Preu: 19,50€


Els qui ens dediquem més o menys a la literatura, en aquest cas a la docència i a una certa crítica literària, quan llegim un text sempre tenim la tendència a establir comparacions, el que en diríem un exercici de literatura comparada. En llegir els primers capítols de Cridaré el teu nom, de Domènec Jofresa, alguns passatges de la novel·la de seguida m’han transportat a l’estil literari i als ambients, en primer terme de dos autors que pertanyen a la nostra cultura: l’un, Narcís Oller, un dels prosistes més importants de la literatura catalana del segle XIX. Per què Oller? Doncs perquè és l’autor que des d’un prisma d’estètica realista ha descrit millor la societat, l’ambient, els detalls de la vida i els usos i costums de la burgesia catalana. Cridaré el teu nom hi fa pensar molt, us ho dic ja d’entrada. Hi fa pensar per l’estil amb el qual escriu Domènec Jofresa. Hi ha descripció de detalls ben senzills que delaten la vida aparentment tranquil·la, plàcida i burgesa d’alguns dels seus personatges, aquesta comparança la podríem estirar fins a comparar-los als personatges de la burgesia lisboeta en la societat portuguesa del mateix segle XIX que ens descrivia també l’excepcional escriptor portuguès Eça de Queirós. En segon terme la novel·la ‒per l’estructuració dels parentius i familiars dels personatges, pels llaços que hi ha entre ells‒ fa pensar en les millors pàgines de novel·les d’ambient ‒evidentment burgès i barceloní‒ de Mercè Rodoreda, alguns passatges ens fan pensar en passatges de novel·les com Jardí Vora el mar, o Mirall trencat. Llegint les pàgines d’en Domènec Jofresa hi fa pensar, ja dic per la manera senzilla i col·loquial com anomena les coses i com fa parlar els mateixos personatges. 

Per altra banda, tanmateix, per un lector profà com jo, és a dir, per un lector, que no és del Vallès, ni de Terrassa, la novel·la evidentment ens remet a tota una sèrie de detalls i quadres socials que fan el text ben egarenc ‒molt egarenc‒ diria jo. Hi ha elements que s’hi tipifiquen: la burgesia industrial, les fàbriques, els obrers, les selfactines, els telers, els gerents, els advocats, els plets, la banca, les revolucions obreres tocades d’un abrandat anarquisme, el conflicte entre amos i treballadors, etc. És a dir, tots aquests ambients que no trobaríem per exemple si l’autor fos un clàssic de la literatura catalana de Girona, per posar un exemple; en el realisme de Prudenci Bertrana, posem per cas, on ens trobaríem  amb una literatura protagonitzada per clergues, capellans, canonges, pecats i no pecats, ambients eclesiàstics i una moral determinada... Per tant, Cridaré el teu nom és una novel·la ben egarenca, ben de Terrassa, com alguna que ha escrit Vicenç Villatoro, ja us ho avanço. Aquests detalls de la burgesia emprenedora, industrial egarenca, doten la novel·la d’unes característiques ben interessants que, per altra banda, l’entronquen de seguida amb la història de Catalunya, amb aquelles tesis dels Industrials i polítics dels quals ens parlava minuciosament l’historiador Jaume Vicenç Vives. 

El text de la novel·la entronca perfectament amb la història convulsa de Catalunya des dels anys vint als anys trenta, amb el deix encara d’alguns elements estètics del modernisme i alguns elements estètics del noucentisme; hi apareixen figures o personatges com Enric Prat de la Riba i la seva època, fins al daltabaix produït per la dictadura de Primo de Ribera de l’any 1923 a 1930, fins a desembocar en els anys de la República i amb els seus valors positius i progressistes, valors que, per exemple, queden molt ben caracteritzats, en la novel·la, en el personatge de l’Emília, una noia exemplar, abnegada, liberal, lluitadora, profundament lluitadora, que es desprèn dels seus lligams burgesos per adoptar els valors republicans al costat de l’Abel. L’Emília, una noia filla de la burgesia i del seu patriarcat, la qual decideix fer de mestra i evolucionar envers les essències d’aquell magisteri excepcional, altruista, voluntariós, que es va congriar a Catalunya justament en els anys de la República i amb el sistema pedagògic de llibertats i d’innovacions, que els temps de la República van afaiçonar tots els pedagogs i pedagogues de l’època. Recordem l’impacte que tingueren a Catalunya els nous mètodes d’ensenyament de Maria Montessori que es van desenvolupar a principis del segle XX. Com veurem, el personatge de l’Emília, en la totalitat de la novel·la esdevé crucial, per mi és quasi el personatge central que fa de frontissa entre els altres personatges més destacats i importants del text. L’Emília és una dona excepcional que medita, valora i analitza la seva circumstància, fins i tot en els moments durs del franquisme quan ella s’ha de fer valdre per a exercir de mestra i quan vol esclarir l’assassinat del seu company, l’Abel. L’Emília és el paradigma d’aquelles mestres de l’època republicana que van ser depurades per la seva «ideologia» i no van poder exercir de cap manera el magisteri durant els anys franquistes.  És més, l’Emília resultarà empresonada a les presons franquistes sense més ni més per comunista. En el fons, no li restà més remei en aquells temps que escriure un diari íntim on ens deixa per a la posteritat les seves reflexions de molts fets que van esdevenir-se a la ciutat de Terrassa en els anys dels falangistes i de la repressió. Per tant, amb el diari reflexionat de l’Emília, ja tenim un altre aspecte destacable de la novel·la. Cridaré el teu nom té fil argumental-novel·lesc, escrit des d’un punt de vista de la tercera persona; té també la representació literària d’un estil directe lliure amb les cartes o missives que s’escriuen els personatges i un estil directe íntim que és el diari personal que escriu la pròpia Emília, diari en el qual medita almenys un parell de venjances, l’assassinat de l’Abel i la creu, el tremend remordiment que arrossegarà tota la vida per haver perdut un fill, «la mort de l’Abel, i la pèrdua del nen, el meu fill. Sempre, sempre, mentre visqui cridaré el teu nom».

 Per altra banda ‒com deia fa un moment‒, la novel·la i els seus personatges, en Lluís, l’Abel, L’Eusebi, la Mercè, l’Emília, l’Edmon, viuen immersos en els fets històrics de la Catalunya dels anys vint, dels anys de la República, dels aldarulls anarquitzants, de l’ascens del feixisme, de l’esclat de la guerra civil espanyola i de la dura i sòrdida postguerra, tot en el marc català i de la història contemporània de la ciutat de Terrassa. 

«Pobre Abel, va tenir una vida difícil, va prendre el camí més perillós en aquells temps, el de la lluita social, i afiliat al sindicat reclamava contínuament uns drets que eren ben seus, indiscutibles.  La mort del seu pare, millor l’assassinat, la lluita, la milícia tant lluny i amb tant perill, la guerra, la manca del necessari, la pèrdua d’un fill, i un final imprevist no pas desitjat, i molt menys merescut. Una cadena d’injustícies. Algun Caín havia decretat, vés a saber per què, la seva extinció. Ens vam estimar molt, encara l’estimo, però no vam tenir l’oportunitat de viure junts». 

Enllà d’això però, la novel·la ens anirà donant també importants referents cronològics i històrics de les convulsions que es van donar a Europa entre els anys 20 i els anys de la postguerra d’allí. A través del periple d’algun dels personatges de la novel·la, per exemple el de l’Edmon, o el dels industrials egarencs que tenien negocis i contactes amb Europa i més concretament amb Alemanya, la novel·la ens ofereix un altre nivell de lectura, i és que, de tant en tant, l’escriptor, ben documentat, en Domènec Jofresa, ens va proporcionant com va fer l’excepcional escriptor i cronista de l’Europa d’entreguerres Stefan Zweig, en el seu llibre El món d’ahir, o el periodista Eugeni Xammar, a L’any de la serp, els referents històrics d’aquell continent embrancat en dues guerres brutals: la primera guerra mundial i les seves conseqüències, la crisi econòmica de l’any 29, després l’ascens d’Adolf Hitler al Reichstach alemany el 30 de gener de 1933 i el que va ser ulteriorment la guerra europea entre el període de 1940-1945. 
Domènec Jofresa fa bascular, doncs, els seus personatges enmig de les incerteses de l’Europa d’aquella època i ho fa d’una manera peculiar. Alguns personatges parlen i interpreten el que s’està esdevenint a Alemanya, per exemple, des d’un punt de vista certament esbiaixat, des de Catalunya, que «el miracle de l’economia alemanya a partir de 1930, que es va veure a la seva època i en principi com una grandesa», (jo he llegit en algun article de L’Autonomista, diari republicà de Girona, algun escrit en català que curiosament però amb desconeixement del que va ser després el III Reich, s’admirava de l’avenç econòmic del Tercer Reich alemany). És evident que era el periodisme fet des d’aquí, i altres, amb un coneixement de causa més concret i realista, des de les pròpies vivències a la ciutat de Berlín, com és el cas de l’artista Edmon, personatge que sembla que acaba fent el tomb envers el feixisme. Però no, i alguns d’aquests aspectes els descobrim a través de les cartes que s’escriuen entre ells els personatges, especialment entre Edmon i l’Emília, però resultarà ser que l’Edmon en un dels moments fonamentals, crucials de la novel·la rebel·la que havia fet d’espia (p. 185), havia ajudat el Front Nacional els membres dels quals col·laboraven amb els serveis secrets Britànics. Ell mateix explica com va començar a fer d’espia. 

«No ho sé, comences fent un favor a un amic, portant un paquet, o uns papers, ‒seguia dient i atenent el meu interrogatori‒o t’adones que pots ser molt útil, o tens un xoc, com em va passar a mi en una de les meves llargues estades a Alemanya, i veus que allò pot ser bo per la teva Pàtria,  per ajudar a guanyar una guerra, com la nostra guerra civil, o per donar un cop de mà a unes famílies indefenses. I després t’hi enganxes amb il·lusió, i tal vegada amb orgull. Ves a saber».

Sigui com sigui, en el desenvolupament de la novel·la hi ha els seus punts d’enjòlit, altrament dits de «suspense»; un moment que els lectors/es esperen des dels primers capítols del text és que es desvetllin també els pecats de la burgesia egarenca, que hi són. Aquests antecedents dels secrets ben guardats d’aquesta burgesia que ens descriu Domènec Jofresa, ens fan pensar també literàriament en la magistral prosa de Josep Maria de Segarra a la seva novel·la Vida Privada, la qual ens va desvetllar els secrets i els vicis ben guardats de la burgesia barcelonina justament dels anys vint. I a Cridaré el teu nom, també arribem a un punt culminant també molt esperat pels lectors; és el moment que en Lluís, l’amic capellà, el dia de l’aniversari del seu pare confessa en el recinte del mateix cementiri on es troben casualment els dos, en Lluís i l’Emília, que els dos són germans. Si dic això, i ho rebel·lo ara és perquè en els primers capítols de la novel·la ja s’explica. S’explica «el què», però no s’explica «el quan», i aquest «quan» tan esperat pels lectors arriba ja a la segona part de la novel·la i val a dir que aquesta espera dona emoció a la novel·la:

«Avui és l’aniversari de la mort del meu pare, Lluís... ‒vaig encertar a dir, no sé si era el més adient, o havia de continuar preguntant-li coses, però no vaig poder seguir, no em va deixar, tot dient-me: 
 ‒I del meu, germana, del meu ‒va dir en Lluís, amb cara de nen entremaliat, com aquell que dispara un tret, tot jugant, havent premut el gallet sense voler. Amb tot, va seguir ‒sí, Emília, sí, també és el meu pare».

Aquest esdevé un dels moments culminants de la novel·la, secrets de la burgesia egarenca, com els secrets que es donen en totes les col·lectivitats. O és que les pedres del Palau dels papes a Avinyó –posem per cas‒ no guarden secrets?, els murs del Vaticà? o el Palau episcopal de Girona?, o  seus convents? Arreu hi ha secrets, deu ser cosa de la condició humana. 

El personatge d’Edmon, doncs, passa per ser un artista que coneix l’Europa d’abans de la guerra i que ulteriorment, per les causes que s’expliquen al text, esdevé espia i veient amb els seus propis ulls com es desenvolupà el nazisme en els carrers de Berlín va canviar la seva visió i interacciona quan veu el que els nazis feien amb els jueus:

«Bé, el tema dels jueus, volia dir. Suposo que tot va començar quan vaig veure morir a cops de culata un amic jueu, davant la seva botiga i en presència dels seus, i després, per si allò no fos prou, aquells botxins mataren els fills i dispararen a la dona al ventre, estava en estat. La gent del voltant, a més, callada i sense fer res, o sense poder fer alguna cosa, o impedir aquella barbàrie. Parats, gelats, esporuguits...».

Però entre l’Emília i l’Edmon hi haurà més sorpreses i descobriments del que podríem imaginar. Ja els anuncio, doncs, que la novel·la té uns personatges que són clau, esdevenen els veritables i grans protagonistes de la narració, llavors a la segona part de la novel·la es desenvolupa tot en color gris perquè els fets evolucionen en els anys grisos de la postguerra i en el sòrdid règim franquista.

«Doncs que després d’una guerra, i no diguem d’una guerra civil, la llibertat la marquen els guanyadors, Emília. ‒En aquelles paraules vaig descobrir que aquell vell professor vivia la impotència política, com  molts, i una tristesa profunda, potser amagada, però real. Tot seguit em vaig acomiadar».

Com he dit abans, la novel·la a més està farcida de referents històrics com en la segona part, la connivència d’un dels personatges de la novel·la, L’Eusebi, convertit en conspicu falangista, quan el factòtum d’Hitler, Heimrich Himmler va presentar-se a Catalunya i va pujar a Montserrat per tal de cercar petges del Sant Grial.

«La guerra civil, acabada feia poc temps, que tantes coses havia remogut, canviat i fet mudar, també havia sacsejat la vida d’aquells amics, tant la de les dues noies com la dels tres xicots, els quals, alguns d’ells, havien tornat després de temps de restar fora de la ciutat, en la que havien conviscut de petits».

La novel·la, doncs, té la seva intriga fins que arriba al final que, en acabar-se, observem que s’enllaça amb el començament, amb els primers capítols. Es tracta, doncs, d’una novel·la que acaba com comença; es descriu de manera realista el periple de cinc amics, cadascun amb els seus secrets, els quals viuen la seva vida i la seva ideologia segons s’esdevenen els fets de la seva història contemporània, que és la del país. Jo no he conegut el seu autor fins avui, en Domènec Jofresa, però tinc la impressió que aquests personatges que apareixen a la novel·la, Cridaré el teu nom, no són només personatges de ficció sinó personatges que l’autor, en Domènec Jofresa ha bastit segurament a imatge i semblança de personatges de la ciutat de Terrassa els quals ell ben segur ha conegut o va conèixer i aquesta visió històrica egarenca és el fil conductor de la narració. 
Així, doncs, els deixo amb una novel·la, apassionant, entenedora amb molt referents a personatges històrics i a la pròpia història, una lectura senyores i senyors que ni els decebrà ni els deixarà indiferents.

Josep Brugada
Professor i escriptor

dijous, 5 de juliol de 2018

Què és la poesia?

Gènere: Poesia
Autora: Teresa Costa-Gramunt
Pàgines: 96
Preu: 13,00€

 http://terracel.cat/gregal/fitxa_producte.asp?id_prod=174&id_cat=24

Jean Cocteau va dir que la poesia era indispensable, tot i que no sabia ben bé per a què. També es podria dir que si la vida humana pogués ser viscuda amb total plenitud no faria falta res més. No som en aquest Edèn. Per això l’escriptura, la poesia, vindrien a ser com l’or que uneix els trossos d’una peça de ceràmica: kintsugi, en diuen d’aquesta tècnica japonesa. L’esment no és balder: aquest llibre de poemes de Teresa Costa-Gramunt, Mans, còdols, el cel, com en l’estètica japonesa zen es mostra essencial a través del despullament dels mots en els quals, precisament per això, hi reverberen més nítidament símbols condensats en un vestit blau, en un còdol sense dents, en el banc de les mirades... I tot això amb un rerefons religiós, de comunió, ja sigui que parli de records, de relacions, d’iniciacions, d’aprenentatges, de viatges (que ho són cap enfora i cap endins), de reivindicacions, d’exaltacions de la imaginació en la contemplació de la natura o de l’art, de la festa de Nadal vista a través d’un museu imaginari, del diàleg entre cultures, del jo que sempre s’emmiralla en el tu, del misteri de la vida que ens va a l’encontre. La poesia potser no completa, però acosta elements diversos, busca el diàleg, el seu or ens fa més sencers.


Teresa Costa-Gramunt
Autora

dijous, 28 de juny de 2018

Entre nosaltres, de Jenni Rodà i Neus Verdaguer

Autores: Jenni Rodà i Neus Verdaguer
Pàgines: 346
Preu: 18,80€
Obra finalista del VI Premi Gregal de Novel·la


«Tota realitat és iconoclasta».
C. S. Lewis

Corria el mes de maig de l’any 2016, i un gran amic meu, professor de llengua i literatura, poeta i escriptor diletant, començà a enviar-me textos d’unes exalumnes seues, les quals li demanaven opinió sobre eixos escrits. A ell li havien semblat magnífics, però no estava segur de si podia ser objectiu, ja siga per estima, per simpatia o per deformació professional. Jo no vaig dubtar ni un instant quan ho vaig llegir: allò era molt bo, em va agradar moltíssim i, des de la meua modèstia i única experiència lectora, ho vaig qualificar de literatura. Mentre llegia encisat, el text formal em recordava obres d’autors consagrats de primer nivell ―no posaré noms per no mostrar comparacions injustes― per la facilitat amb què llegia i la profunditat natural del que contaven; alguna cosa dintre meu em deia que aquells textos eren excel·lents. Ara i ací em ratifique d’aquella sentència agosarada. No coneixia de res les autores i no soc professor, ni tinc deformació professional en aquest sentit; al contrari, del que estic cansat és de llegir obres mel·líflues, algunes de les quals no haurien ni d’haver estat editades ―i que em perdonen els editors. La lectura i el que l’envolta és la meua feina; soc bibliotecari, però sobretot soc lector, no tinc altre mèrit. Això tampoc m’avala, és cert; però sí que em dona la perspectiva de la selecció i del reconeixement, si no del gust, sí de la qualitat. El cas és que no podia creure que el text que estava llegint no fora una novel·la ja editada, reconeguda i, fins i tot, premiada, malgrat que açò últim tampoc no significa res.
Que com sé que és literatura i que aquesta obra té tanta qualitat? Com deia Agustí d’Hipona (cite de memòria): «Si ningú em pregunta què és el temps, ho sé; si he d’explicar què és, no ho sé», i el mateix em passa a mi en llegir aquesta novel·la i intentar explicar per què és tan fascinant, per què és tan encisadora i com sé que té tanta qualitat. Podria esbossar raons amb multitud d’adjectius qualificatius feliços. De fet, no he parat de fer-ho des que he començat. Però el que realment sent en llegir-la és que no necessita explicació, s’avala sola. Qualsevol lector, de qualsevol capacitat, pot entendre’m si llegeix aquesta meravellosa novel·la, la qual teixeix una història humana mitjançant e-mails que surten de la naturalitat del dia a dia, però que contenen a dintre d’ells l’univers meravellós de dues persones sensibles, complexes i bones.
Senzilla, humana, emotiva, l’obra és tan perfecta i està tan ben escrita, que no sembla un artifici literari: és la vida mateixa. Quan l’acabes, després del calfred que et recorre l’espinada per la bellesa del que has experimentat al llarg del text, et resta la convicció que aquesta narració ha estat escrita per escriptores de talent. És tan aclaparadora i tan atraient la seua lectura que no sembla que llegeixes, no requereix esforç, és tot gaudi. I això és tan difícil! Aconseguir eixa facilitat en l’expressió literària és tan complicat, que pense que està reservada a persones tocades per les muses. 
La narració respira realisme, però eixa quotidianitat existent sobre el que sembla que tracta el llibre no li resta ni una mica la màgia que l’impregna. Malgrat la versemblança estricta de la història, el rigor formal de les cartes, les descripcions minucioses, els personatges ben perfilats i l’aparent normalitat mostrada, la màgia es troba a dintre. Es troba a les paraules i el que aquestes desgranen al voltant del text, però també a les històries que ens conten, a les mateixes germanes i al món que ens mostren. És una narració tendra, dura, emotiva, on trobarem rancúnia, fredor, retrets personals, memòries de temps incerts; però també molta bellesa, delicadesa, humanitat i estima. Certament les germanes s’obren el cor una a l’altra amb confiança i sinceritat, moltes vegades no exempta de violència, per cert. Amb evocacions del passat, descripcions de l’actualitat i desigs de futur construeixen una trama de profunda humanitat que t’atrapa i t’empresona en la lectura. El registre a la literatura d’aquesta obra és, per a mi, del màxim nivell, perquè et persuadeix, et conquereix, et fascina l’escriptura, però t’enamores de la història i de les protagonistes.
L’escriptor G. K. Chesterton, a una de les definicions de la lectura més equilibrades que existeixen, diu: «La literatura és un luxe, la ficció una necessitat». Parafrasejant aquesta màxima genial del literat anglès, jo diria, donades la perfecció formal i l’emoció vital que l’obra de la Jenni Rodà i de la Neus Verdaguer transmet, que la lectura d’aquest llibre «és un luxe necessari», és un viatge apassionant carregat de molta qualitat.


Ignasi Josep Úbeda Morales
Bibliotecari de la BPM d’Ontinyent