Cercar en aquest blog

divendres, 20 de desembre de 2019


Ulls per llegir: Hereus a la penombra


Autor: Paco Jiménez
Gènere: Novel·la
Pàgines: 230
Preu: 18 €

..........................................................................................................................................................................................................................................



El Iris per Eduard Riudavets

dilluns, 16 de desembre de 2019


Ressenya: Els refugis del pensament de Josep Pradas


Títol: Els refugis del pensament
Autor: Josep Pradas
Gènere: Assaig
Pàgines: 184
Preu: 17€

..................................................................................................................................................


L’assaig de Josep Pradas, Els refugis del pensament, fa ben bé honor al títol que l’encapçala: és una mostra de la diversitat en la relació amor-odi que creadors i pensadors en la història de l’art i el pensament occidental han mantingut amb el seus respectius entorns contemporanis. Aquesta transparència en la pretensió del text va a més acompanyada d’una altra virtut: la tesi que el recorre de vell antuvi és inequívoca. Així, el mateix títol ja fa explícita la idea que el pensador, el filòsof, l’artista o, ras i curt, l’intel·lectual, requereix per a la missió que té encomanada un cert retir del món en el qual, amb més o menys deliberació, es troba immers.

Pradas és taxatiu quant a la necessitat del creador d’establir un moviment de vaivé entre ‘el món’ (o el mercat, com s’hi refereix recollint la tradició filosòfica) i ‘el retir’ per tal de fer fèrtil la seva obra. Al capdavall, esgrimeix, és el món (també referit com el carrer) qui alimenta la pulsió creativa, i per tant, l’intel·lectual està obligat a conèixer-lo de primera mà. I obviem ara la qüestió de si les obres del pensament són o no veritables accions comparables a la pròpia acció política, i si compten, per tant, amb la pretensió de canviar el món.

L’argument de Pradas en favor d’aquest vaivé s’erigeix, doncs, sobre la necessitat de conèixer el món de primera mà per tal de posteriorment pensar-lo i representar-lo, d’una banda. Per l’altra banda, s’erigeix sobre la tesi que el retir sovint ha de ser efectivament un recer fortificat, idea visibilitzada en el text amb l’ús del terme militar ciutadella: un refugi on al pensador li cal fer-se fort. I de què li cal defensar-se, al creador? En primer lloc, del soroll mediàtic, que pot destorbar-li la concentració o la línia de pensament ‒i això serà força obvi per a qualsevol lector devot. I en segon lloc, i aquest factor té més pes argumentatiu, del mateix món, que tot sovint o bé no entendrà la seva producció, o bé li posarà traves a la difusió o inclús podrà molt bé procurar subvertir-ne el sentit, perseguir-la i arribar a perseguir-lo a ell personalment. Dels exemples il·lustres que recull el text ‒i n’hi ha d’infortunis diversos‒ podem concloure que Pradas s’inclina per convenir que, efectivament, els intel·lectuals, fos o no la seva intenció original, esdevenen actors en el món més que passius espectadors lliurats a la vida contemplativa.

Una de les dues cites que encapçalen el text, precisament d’un poeta, William Blake, triada perquè plasma el significat de la creació i el pensament propis per a l’intel·lectual que exerceix de facto com a tal, diu així: «Veure el món en un gra de sorra / i el cel en una flor; / Pren l’infinit al palmell de la mà. / Conquereix l’eternitat en una hora.» I aquesta és justament també la cita que la filòsofa Hannah Arendt inclogué en el darrer passatge de La vida del espíritu per il·lustrar el mateix punt: el procés de producció intel·lectual que, en els seus termes, incorpora una suspensió de la dimensió espaciotemporal i l’ingrés en una pseudoeternitat que ella denomina nunc stans. No és casualitat la coincidència entre tots dos autors: al capdavall, el text de Pradas no versa sinó sobre aquesta vida interior de l’artista i el pensador, de la vida de l’esperit en el seu sentit ample; sobre aquest món íntim que possibilita l’expressió d’una pulsió interna i que cal preservar a tota costa perquè constitueix el jo més irreductible de la persona que tot creador amaga al seu interior.

La solitud i l’estranyament ‒quan no l’ostracisme‒ en i amb el món són elements inherents a la posició de l’intel·lectual ‒suportats, això sí, amb més o menys desgrat‒: i no sols pels motius ja esmentats, sinó també per garantir la imparcialitat i independència del seu ‘bon’ judici. I com a coda d’aquestes línies, i novament de la mà d’Arendt, val la pena tenir present aquest fragment de Verdad y mentira en la política, en què la filosofa addueix, ferma i taxativa, raons de pes que, com Pradas assenyala, expliquen els atributs del pensador com a ésser solitari, incomprès i, tot sovint, extravagant. Un fragment que, a més a més, al·ludeix al contingut de l’altra cita introductòria d’Els refugis del pensament, aquest cop de la mà de Blaise Pascal: «Tots els conflictes del món són conseqüència de no saber romandre tot sol dins la pròpia cambra»:

Col·locar-se fora del terreny polític ‒fora de la comunitat [...] i sense la companyia dels nostres iguals‒ és [...] una de les diverses maneres d’estar-se tot sol. Entre les formes existencials de la veracitat sobresurten la soledat del filòsof, l’aïllament del científic i l’artista, la imparcialitat de l’historiador i el jutge, la independència de l’investigador [...] Aquesta imparcialitat [...] és inherent a la posició d’estrany que és requerida per exercir les ocupacions esmentades. Aquestes formes d’estar-se tot sol [...] són comunes a tots els humans: són formes d’existència humana. Només quan una d’aquelles s’adopta com a estil de vida ‒i inclús en aquest cas, un mai no viu la vida en soledat, independència o aïllament complets‒ és possible que entri en conflicte amb els requeriments de la política.

Crec que no cal ser més explícit per entendre per què Pradas, en les cent i escaig pàgines del seu text, ha considerat pertinent encabir-hi tot un ventall de vicissituds vitals, totes veraces i amb graus diversos de dissort, per als seus protagonistes.

Ester Astudillo

Reflexió després de la presentació a la Llibreria Vitel·la del llibre
El meu germà a les alforges


Autor: Paco Jiménez
Gènere: Testimonis
Pàgines: 206
Preu: 18,50 €

...........................................................................................................................................................................................................................................

Si la memòria no em falla, sempre que he intervingut en aquesta sala ha estat per parlar de mestres, d'exili, d'educació, d'història... Avui també parlaré d'història, però serà d'una història diferent. El meu germà a les alforges, el llibre que presentem avui escrit per en Paco Jiménez, és una història entranyable i, al mateix temps, dura sobre el seu germà Pedro, esquizofrènic.

Amb en Paco, fa molts anys que ens coneixem, de quan érem a la Universitat Autònoma a la dècada del anys vuitanta. El coneixement es va anar transformant en amistat quan va venir a viure a Girona. Recordo que em va demanar de fer-li una passejada per la ciutat; per dir-ho barroerament, de fer-li de «guia» per conèixer Girona.

A la universitat gironina hem treballat fins a la jubilació en el mateix departament, el de Pedagogia, encara que en àrees diferents. Hem tingut càrrecs de responsabilitat i hem compartit la direcció de la Facultat. Si la memòria no em falla, em va substituir en la direcció de la Facultat, en  aquells primers anys carregats d'il·lusió i de feina. Hem compartir alegries i misèries en el món universitari.

Amb el pas del temps li vaig descobrir l'afició a la bicicleta; afició que no comparteixo. A mi em van la muntanya i les passejades a Empúries. Una afició, la d'en Paco, que comparteix amb un grup potent de ciclistes que pedalen per tota la península. 

Quan va celebrar els 50 anys em va convidar, juntament amb altres amics, a celebrar-ho a casa seva. Guardo dos CD amb l'enregistrament de totes les cançons que va posar aquella vesprada sensacional. I encara els posem quan fem un viatge llarg amb la Montse. Allà vaig trobar de nou en Pedro, el seu germà, que ja coneixia d'altres vegades. Durant la festa vaig estar en contacte directe amb en Pedro. Encara el veig cantant, es considerava un cantant de categoria i no se n’amagava. «Millor que en Joselito», deia sovint. I s'ho creia. En el diari que feia hi havia escrit: «Quiero ir a bailar y cantar en el Molino de Barcelona porque es el lugar ideal para saltar a la fama».

En Pedro era esquizofrènic. El contacte amb ell, un contacte vital carregat d'energia, mai em deixava indiferent. Coneixent la seva peripècia personal d'internaments, de treball, de crisis... el contacte amb ell sempre em plantejava interrogants sobre la política sanitària, sobre l'acolliment de les persones amb necessitats especials, etc.

Quan en Paco es va jubilar, va deixar pràcticament del tot el món universitari. I va començar el camí per escriure el llibre que ara presentem. A mesura que l'escrivia, jo el seguia de lluny a través de la Montse, la seva dona, i en Pere, el seu cunyat, que trobava a la Facultat quan hi anava per seguir la pista dels mestres exiliats.

Una vegada publicat, me l'he llegit d'una tirada. Des del pròleg d'en  Guillem, el fill petit d'en Paco i la Montse, metge, fins als agraïments de les pàgines finals. Un pròleg escrit per un nebot d'en Pedro que és una excel·lent entrada a la història que seguirà. El vaig llegir amb una doble curiositat, ja que no coneixia el vessant d'escriptor d'en Paco. Volia saber què deia i com ho deia. I ara ja us puc dir que em va enganxar a la primera pàgina.

De totes maneres, el llibre no és només la història del seu germà esquizofrènic. És, també, la història de la seva família que, procedent d'un poble de Jaén, a la dècada dels cinquanta s'estableix a Sant Just Desvern. Un testimoni concret de les migracions que van viure tantes famílies del sud durant el franquisme.

Moltes vegades en Paco ha dit que ha escrit aquest llibre «perquè el lector entengui les peripècies que vam haver de passar el meu germà, la família i els nombrosos professionals que el van atendre».
  
Evidentment, el nucli del llibre gira entorn del seu germà, de la seva vida a Peal del Becerro, després a Sant Just Desvern, per seguir a Esplugues de Llobregat, Olot i Girona. Explica la seva vida, les diferents feines que fa, la mili a Canàries, els primers símptomes de la malaltia, els tractaments sanitaris, la relació amb els pares i germans, les crisis provocades per la malaltia, els ingressos al psiquiàtric de Sant Boi, les drogues, el treball a La Fageda, a Olot, la parella, etc. Nascut el 1943, els primers símptomes se li detecten a finals del 1970, quan tenia 27 anys. Tota aquesta història va acompanyada de les explicacions personals d'en Paco, de com l'acompanyava a les visites als metges, de com el controlava, etc. Una vida que en Paco explica amb detall i, sovint, amb una visió crítica de la política sanitària del moment, la dels anys franquistes i també dels de la democràcia.

El rerefons del llibre és la història del nostre país: la dictadura, les migracions, la falta de serveis públics, la sanitat...

El llibre té una originalitat que li dona més força: el seu origen. El títol ho deixa ben clar. El ciclista Paco Jiménez prepara i anota el que serà el contingut del llibre que ara presentem pedalant tot sol anant cap al seu poble. Lliure ja de la feina universitària, es va proposar anar al poble on havia nascut i havia passat els primers anys de la seva vida. A les alforges de la bicicleta, hi portava l'indispensable per anar fent camí, per anar fent les etapes fins a arribar a Peal de Becerro, a la província de Jaén. A cada pedalada, el cap de ciclista s'anava omplint d'història del germà, del germà gran a qui en Paco va fer d'assistent, de cuidador, d'assessor, de guia... però, per damunt de tot, li va fer de germà, amb una estimació que es nota en tot el llibre.

Físicament, el viatge el fa sol. Mentalment, no. A més, el contacte amb la família i la penya ciclista és diari, era el suport moral que l'animava a continuar.

L'autor del llibre no és només en Paco. Hi ha un altre autor, en Pedro, el seu germà, gràcies al diari que va anar escrivint durant força anys i del qual en podem llegir fragments. Un diari dur, d'un esquizofrènic, que llegit ara des de la llunyania em posa la pell de gallina i m'acosta més a la vida d'aquests que no són com nosaltres, que sovint toquen una partitura que no és la mateixa que la nostra.

És un llibre valent, diu les coses pel seu nom, el que va passar i el que en pensa en Paco, el que considera positiu i el que no, etc. Un llibre que vol trencar els estigmes. Ho diu en Guillem, el seu fill, en el pròleg: «Crec que el meu pare fa una reflexió molt necessària sobre com es va enfocar des d'un punt de vista terapèutic la malaltia d'en Pedro i crec que aquesta reflexió es pot extrapolar al tractament de totes les malalties, mentals o no, fins i tot en el moment actual».

El llibre és dur pel contingut: els textos del diari d'en Pedro toquen el moll de l'os i precisament per això és un llibre necessari. L'hauria de llegir molta gent, no només els professionals de la sanitat o els que tenen algun familiar esquizofrènic o amb altres situacions semblants. No. L'haurien de llegir els ciutadans d'aquest país perquè ens desvetlli els sentiments i el compromís per anar construint una societat en la qual capiguem tots i totes, vivint-hi de manera plenament humana i digna.


Us en recomano la lectura. I una vegada l'hagueu llegit, passeu-lo a una altra persona. 

Salomó Marquès Sureda
Professor emèrit de la Universitat de Girona
L'Escala,  14 desembre 2019




Les mares que ens han parit, de Maria Rosa Ribas


Títol: Les mares que ens han parit
Autora: Maria Rosa Ribas
Gènere: Cultura popular
Pàgines: 184
Preu: 18,00€

..................................................................................................................................................

Voldria que dediquéssiu uns segons a recordar el nom de la llevadora que us va ajudar a néixer...

Ja han passat. Si no us n’heu sortit és perquè mai heu sabut el nom de la persona anònima que us va donar la mà per primera vegada en la vostra estada al món. Una persona, en molts casos dona, que sabent el seu anonimat, lliura la seva vocació i el seu saber fer per donar-nos la benvinguda.

M’agradaria pensar que la meva contribució en l’existència d’aquest llibre és com la d’una llevadora en l’existència d’una persona. No en queda constància enlloc, però em queda l’enorme satisfacció d’haver ajudat la seva mare a fer-lo néixer. 

I, a pesar que és la meva feina, que bé que m’ho vaig passar fent-la al costat de la Maria Rosa.

Faig dos tipus de correccions: la més habitual i ràpida, quan un autor m’envia la seva obra per corregir-la i li retorno amb la cara neta. La més enriquidora, quan una autora com la Maria Rosa vol corregir l’obra conjuntament, decidint cada mot i consensuant cada canvi. 

Us imagineu llegint un llibre al costat de la seva autora? És brutal, és millor que llegir un original de fa segles amb les glosses i anotacions de qui el va escriure. I al costat de la Maria Rosa jo aprenia, amb ulls de nena, com les dones, al llarg dels segles, s’ho feien per quedar-se o no embarassades; o com una professió, la de la llevadora, va ser manllevada a les dones quan es va professionalitzar; per què el sexe i la sexualitat són tan importants per a tots nosaltres o l’origen d’un munt de tradicions i de conceptes relacionats amb la fecunditat. 

Aquesta dona ha estat capaç d’escriure un llibre d’història sense ser-ho, perquè la curiositat t’atrapa i passa a ser gairebé una tafaneria, i s’apropia de tu la sensació que espies totes aquestes dones i homes de totes les èpoques per descobrir els seus secrets més amagats per gaudir i estimar, o per dominar i controlar la vida de l’altre.

Quan acabes cada estona de lectura, et sents viva i afortunada de viure com vius, forta i valenta, i agraïda de veres a totes les dones de tots els segles que han parit i han lluitat perquè nosaltres puguem ser, ara, aquí. I agraïda a la Maria Rosa Ribas per il·lustrar-nos i recordar-nos-ho.

Andrea González
Correctora i professora de l’Aula Espai d’estudis