Cercar en aquest blog

dijous, 20 de juliol de 2017

El setge del destí, per Ramon Vergés



Autora: Ramon Vergés
Pàgines: 272


La història que es desenvolupa, en el transcurs de les pàgines d'El setge del destí, ens immergirà en la baixa edat mitjana, en una Europa encara feudal, però, en la que es comencen a manifestar poders amb intenció de consolidar-se com estats potents i perdurables. Roma també vol jugar el seu paper reafirmant l'hegemonia, que creia assolida i que veu perillar, tant en el terreny espiritual com en el terrenal.


En aquest context, el rang social quedava segellat pel naixement, i les oportunitats per escalar posicions eren pràcticament inexistents. Malgrat aquesta rigidesa, d'antic és sabut que en època de canvis s'obren possibilitats que, en períodes d'estabilitat, no es poden ni tan sols sospitar.

En el temps en què els personatges d'El setge del destí pretenien trobar el seu lloc en el món, l'ordre establert per una cultura florida en les terres d'Occitània trontollava sacsejat per enfrontaments fratricides. Els poders fins aleshores dominants s'enfrontaven als que de sobte emergien amb força devastadora empesos per les ànsies d'expansió de la puixant França. A més, bo i aprofundint en la discòrdia, entre humils i nobles es van propagar amb gran acceptació unes noves idees que minaven els fonaments de la doctrina predicada per l'Església romana.

Tot plegat va proporcionar una excusa perfecta a Roma i a França per actuar en benefici propi, provant d'aturar la consolidació del poder de la corona catalanoaragonesa i els seus vassalls occitans, sense aturar-se a l'hora de vessar sang de germans en la fe. Mentrestant, la potent orde del Temple no va romandre aliena als fets que s'esdevenien, va procurar traure'n tant profit com li fos possible. Els designis vertaders que es maquinaven en les altes esferes de tots aquests poders no eren coneguts ni per la majoria dels vassalls ni, encara molt menys, pels serfs. Quan les noves es propagaven ho feien ornades de falsedats o, com a mínim, fonamentades en principis esbiaixats que tergiversaven les veritables intencions dels seus artífexs.

Els protagonistes d'aquesta història, es deixaran menar per l'atzar o combatran fins a aconseguir els propòsits que s'han jurat a ells mateixos? En el seu camí, pararan esment en el patiment que provoquen els seus afanys o deambularan per la Terra sense compadir-se del proïsme?

Ben cert que els sentiments de les persones de l'època no devien diferir gaire dels actuals, per tant, els seus actes, per terribles que ens semblin, no han de resultar-nos inversemblants. A cada període històric corresponen actuacions que defugin aspectes superficials esdevenen universals. Si procurem allunyar-nos de l'anècdota concreta, i observem les motivacions profundes dels homes en la seva generalitat, potser notarem que el pas dels segles no altera la conducta humana tant com caldria suposar.
L'atzar entrellaça les vides d'uns personatges que malden per superar els entrebancs que s'oposen als seus objectius. En aquesta novel·la hi ha violència, molta; la desesperança hi és present; també hi ha passió sexual, i no sempre induïda per l'amor; però també s'hi poden trobar espurnes de bonhomia, d'amistat, de penediment i, fins i tot, de tendresa.
Gairebé segur que tot llegint El setge del destí ens assaltaran certs dubtes: pot existir algú capaç d'actuar com ho fa Daniel? Ho justifica el fet d'estar sotmès a tals contradiccions íntimes? Les conseqüències de l'ambició despietada del Gerard, no aturarien en algun moment a qualsevol ésser amb un mínim d'humanitat? L'altruisme sacrificat de la Bilqis o la força d'esperit de la vida solitària de la Bruna, no mereixerien millor destí?

Convindria que el lector es deixi dur per les paraules que descriuen les situacions fins al final i, llavors, reflexionar: de ben segur, endevinarà el batec de les respostes, a totes aquestes preguntes, en les pàgines d'El setge del destí.

Ramon Vergés