Cercar en aquest blog

dijous, 3 de maig de 2018

L'ESBORRANY, de Sílvia Romero i Olea, a Sant Pere de Ribes


La valoració de l’obra
En aquesta presentació, us oferiré un exercici de comentari de text que he fet intentant recordar l’audàcia o l’atreviment del professorat de Literatura de la Facultat de Filologia Catalana a l’hora de disseccionar una obra literària.

Per començar, em va semblar bonic que el tema de la novel·la estigués inspirat en uns versos de Montserrat Abelló que qüestionen la senzillesa aparent de les nostres vides i que ara voldria tornar a llegir:

«Tot sembla ben senzill. Quatre parets
fan una casa. Un home i una dona,
un fill. Una taula, quatre cadires,
i un llit per a dormir, néixer, morir.
Tot sembla tan senzill, si fos així!».
En realitat, totes les persones seguim un mateix cicle vital: naixem, creixem, «fem coses» i ens morim. I malgrat això -i a pesar de la intranscendència de la quotidianitat particular de cadascú- les biografies humanes no són tan simples com poden semblar a primera vista. Diria que aquesta és una paret mestra sobre la qual se sustenta aquesta obra: la complexitat que s’amaga sota l’aparença de la normalitat. Només pel tema ja tenim una bona excusa per llegir aquest llibre.

Imatge de la presentació a Sant Pere de Ribes (12/04/2018)

Pel que fa a l’estructura, l’autora ha volgut construir un relat que no es limités a la linealitat d’una història explicada cronològicament. Per això, la interacció entre els dos eixos en què es reparteix la narració busca un efecte de zàping argumental entre, d’una banda, una llarga història familiar i, de l’altra, els diàlegs entre l’autora de la ficció i la seva editora. A més a més, aquest joc es reparteix en quatre parts que es corresponen a les quatre trobades en què tenen lloc les converses literàries entre dues dones unides per una mateixa afició –la literatura– però que no tenen nom, ja que ni l’autora ni l’editora tenen una identitat explícita en la novel·la. Aquesta construcció formal resulta, en certa manera, insòlita perquè el relat més dens –el de la família Soriguera- queda supeditat a unes trobades en què no hi ha acció sinó reflexió. Per tant, sembla que la Sílvia pretén mostrar un vincle de dependència de la història familiar plena de protagonistes a l’espai d’anàlisi sobre el fet literari.

Aquesta estructura doble que acabem de descriure no té, però, el mateix pes en l’obra. Des del punt de vista  de la trama,  el que ens arrossega a abocar-nos en la lectura d’una pàgina i d’una altra és, de fet, la  madeixa  de  relacions  sobre  la  vida  i miracles dels membres de la família encapçalada per l’Aurelio i l’Helena i els personatges que es van incorporant al seu univers de planetes autònoms. De fet, la narració ens informa sobre les accions que construeixen la identitat de cada membre del clan sense deixar de remarcar que la interacció entre ells és sobretot física i temporal però molt poques vegades espiritual o afectiva. L’esborrany és un text habitat per persones solitàries que viuen en un mateix espai i que conflueixen en moments i episodis determinats però que molt sovint viuen al marge les unes de les altres. Per tant, la solitud invisible o no reconeguda és també un element substancial en aquesta història.

En realitat, aquesta trama està construïda sobre fets que es van succeint al llarg de més de 60 anys i la importància d’aquests fets ve determinada per allò que fa singular cadascun dels personatges. Els membres de la família Soriguera ens exemplifiquen un ventall d’elements que ajuden a donar rellevància a l’existència humana. En aquest sentit, una mateixa trajectòria familiar és viscuda de manera diferent segons la taula de salvació a la qual s’aferra cadascú. Concretament, aquesta manera de donar sentit a la pròpia existència passa per buscar l’èxit laboral, en el cas de l’Aurelio; per refugiar-se en la religió i en l’altruisme, en el cas de l’Helena; per perseguir l’excel·lència en els estudis, en el cas de les dues filles grans, o bé per consolar-se amb una promiscuïtat crònica, en el cas de la petita Úrsula.

Pàgines: 258
Preu: 18,00 €

D’altra banda, en el desplegament del bloc argumental de la família Soriguera, hi trobarem un ritme àgil. La construcció d’aquest petit univers flueix a través d’una narració que defuig la descripció detallada d’escenaris, però que resulta igualment eficaç per mostrar l’evolució de la història. Per contra, en el bloc de la conversa entre autora i editora, ens trobem davant d’un escenari estàtic, en què –com he dit– no hi ha acció sinó reflexió, cosa que contrasta amb el ritme de la major part de les pàgines de la novel·la, dedicades als Soriguera. De fet, que la lectura sigui amena depèn en bona part del ritme del text i, en aquesta ocasió, les pàgines ens van quedant enrere sense adonar-nos-en.

Quant a l’estil literari, destacaria l’eficàcia narrativa de l’autora i la capacitat d’inventar i teixir relacions entre ells, especialment mitjançant diàlegs fluids i desimbolts.

Finalment, si hagués de resumir l’experiència lectora de L’esborrany, podria dir que ha estat com anar degustant una presa de xocolata, sense esforç i amb el plaer que proporciona recórrer un camí que ha estat construït per entretenir-nos i desconnectar- nos de la nostra quotidianitat.

L’autora
Abans d’acabar la meva intervenció, voldria imitar el que la Sílvia fa en la seva novel·la: us explicaré el que us hauria d’haver explicat al començament de tot, la nota biogràfica de l’autora real de L’esborrany.

Sílvia Romero i Olea és, a part d’escriptora, conductora de clubs de lectura i llicenciada en Filologia Catalana. El seu camp de treball més habitual és la novel·la i cal destacar que ha guanyat alguns premis tan importants com El lector de l’Odissea, Columna Jove, Sebastià Juan Arbó i Ciutat de Lleida, amb obres com Amor a sang freda, Ànima mesquina, Júlia M. i El plagi. Actualment participa en programes de ràdio sobre llibres i forma part de l’equip editor de la revista de creació literària Inèdits.

A més a més, qualsevol persona que tingui debilitat pel món de la literatura se sentirà impressionada de saber que en quinze anys la Sílvia ha publicat 10 llibres i que té pàgina pròpia al web de la Institució de les Lletres Catalanes.

I això és tot de part meva. No cal dir que ha estat un plaer fer-vos aquesta introducció a les pàgines de L’esborrany i espero que tingueu curiositat per llegir-lo ben aviat. Així doncs, dono pas a la intervenció de l’autora.

Teresa Tort Videllet
Filòloga

dimecres, 10 de gener de 2018

RUTA LITERÀRIA: L’ESCULTOR DE DÉU

Vicenç Aguado, autor de L'escultor de Déu, elabora una ruta literària pels escenaris que formen part de la seva novel·la.

Autor: Vicenç Aguado
Pàgines: 428
Preu: 20,00 €


Quina vinculació té la novel·la L’escultor de Déu amb Tarragona?

Una part important de la novel·la L’escultor de Déu transcorre a la ciutat de Tarragona, on va treballar el protagonista, un cristià grec de Messina que va ser capturat com a esclau. És una novel·la que explica diverses històries: la superació i creixement personal d’un esclau que esdevé un dels grans escultors del gòtic català; la lluita de l’amor en front les adversitats, les diferències religioses i les barreres de l’esclavitud; les lluites de poder pel control del territori i la corrupció dels poderosos, la persecució de les minories marginades, entre d’altres. Es tracta d’una història universal, de recerca de la llibertat, de revolta contra la seva situació i de defensa dignitat davant l’opressió i els poderosos.

Sota el magisteri del seu mestre i amo, en Jaume Cascalls, l’escultor de Déu va participar en la portalada de la Catedral de Tarragona, a través de les escultures dels apòstols i el timpà del judici final. A Tarragona va adquirir la ciutadania, establint el seu obrador, on van realitzar diversos encàrrecs per a les esglésies de la diòcesi. Va participar també en l’obra del panteó de Poblet on va ser nomenat pel rei mestre major de les sepultures reials. Va participar també en grans obres que es construïen a Catalunya, especialment a la zona de Tarragona i Lleida, tornant finalment a Barcelona.

Això succeeix en una època clau en la història de la ciutat on el rei Pere terç el Cerimoniós vol disputar el control de la ciutat a l’arquebisbat de Tarragona. Es tracta d’un itinerari que ressegueix les petjades de l’escultor Jordi de Déu per la ciutat de Tarragona

Per què una ruta literària?

Una ruta literària permet visualitzar la novel·la a través dels escenaris on es desenvolupa el relat. En el cas de L’escultor de Déu, l’art té molta rellevància, ja que el seu protagonista és un escultor que treballa la pedra. La novel·la està ambientada a l’època de les grans construccions del gòtic a Catalunya. Ens permet veure de més a prop aquestes magnífiques obres. També ens podem fer una idea d’on es desenvolupa la trama en la qual es veuen envoltats els diversos personatges. La ruta literària és també una forma d’interacció entre l’escriptor i el lector, ja que permet aprofundir en alguns aspectes de la novel·la, conèixer quina va ser la motivació que va dur a escriure-la, la idea que l’autor va voler plasmar i quina ha estat i és la percepció que s’ha fet el lector després de llegir el llibre. També permet redescobrir espais de coneixement habitual a través d’uns altres ulls. De vegades, quan transitem pels carrers de la nostra ciutat no som plenament conscients de les històries i dels detalls que amaguen. Les ciutats han tingut transformacions al llarg del temps que han deixat una sèrie de petjades que podem interpretar. El llibre pot ser un bon pretext per a conèixer aquests racons a través d’una novel·la de ficció, però inspirada en fets reals.

Com era la Tarragona del segle XIV?

La Tarragona del segle XIV era una ciutat medieval que estava sota la jurisdicció compartida de l’Arquebisbe i del Rei. Era com un coprincipat. El rei, que era Pere el Cerimoniós, va voler quedar-se com l’únic senyor de Tarragona, però no se’n va sortir. Hi ha la llegenda de la bufetada de santa Tecla, segons la qual la patrona de la ciutat va aparèixer davant del Cerimoniós tot just abans de morir per a reclamar el que s’havia apropiat de la ciutat de Tarragona. El lloc que simbolitzava el poder del rei era la torre del pretori que formava part de les construccions romanes en època imperial i que durant l’edat mitjana fou la seu de la vegueria que era el representant del poder del rei a la ciutat i que exercia la justícia en el seu nom. L’altre lloc de poder era l’antic palau arquebisbal que estava en un lloc diferent de l’emplaçament actual. L’arquebisbe d’aleshores es deia Pere de Clasquerí. Va ser Patriarca d’Antioquia i fou conseller del rei, però al mateix temps s’oposà a les pretensions del rei d’apropiar-se de Tarragona.

Quins punts de la ruta són els més emblemàtics?

El lloc més emblemàtic és, sens dubte, la Catedral de Tarragona. L’escultor de Déu va participar en la seva magnífica façana sota la mà del seu mestre i amo, Jaume Cascalls. A la façana va intervenir en les escultures d’apòstols i profetes, així com les obres del timpà del judici final. Per a les escultures van fer servir el cap de marbre i el cos de llisós que era una pedra més barata que s’hi assemblava. La Catedral de Tarragona és un dels escenaris rellevants de la novel·la, fins al punt que esdevé la coberta del llibre i és objecte del capítol XIX. A través dels encàrrecs que rep en Jaume Cascalls, en Jordi de Déu va participar en la construcció de les figures dels apòstols i en el timpà del judici final. La figura del rei David segurament està inspirada en la del rei Pere el Cerimoniós. En la novel·la, les escenes del judici final impactaran no solament en el mestre Cascalls sinó també en el propi rei Cerimoniós.

Un altre dels llocs emblemàtics és la plaça de la Font, que és on hi havia l’antic circ romà. Aquella zona es va degradar molt i a l'època era coneguda com el Corral. Era un espai que quedava fora de les muralles i on s’instal·laven els obradors i s'hi exercien oficis que eren insalubres. A la plaça, l’arquebisbe Clasquerí va fer construir un pou. De la font des de la qual sortia l’aigua es va donar nom a aquesta plaça que ara és un dels llocs rellevants de la ciutat i on hi ha l’ajuntament. Després de la mort d’en Jaume Cascalls, en Jordi de Déu es va instal·lar en una casa i obrador. Es trobava entre els actuals carrer de Cos del Bou i carrer del Trinquet Nou, antics carrer dels Hostals i carrer de la Boqueria. D’això se’n parla al capítol XXV. Allà és on es duien a terme els encàrrecs que rebia l’escultor de Déu.

També hi ha el Palau Arquebisbal. Malgrat que l’edifici actual és del segle XIX, ocupa el lloc on hi havia l’antiga pabordia, que simbolitza la jurisdicció que exercia l’arquebisbe sobre la ciutat. L’antiga residència de l’arquebisbe estava a l’anomenat castell del Patriarca. Per oposició, l’altre edifici representatiu és el castell del Rei o torre del Pretori que simbolitzava el poder reial. La llegenda diu que santa Tecla va donar una bufetada al rei Pere terç per voler apoderar-se de la ciutat de Tarragona.

Un altre punt de la ruta és l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. El procés de documentació és fonamental en qualsevol novel·la històrica. Si bé som davant d’una obra de ficció, resulta necessari fer un relat versemblant per recrear una època llunyana com el segle XIV. La novel·la ha utilitzat obres d’historiadors i transcripció de documents de l’època. En algun cas s’ha recorregut a algun dels documents originaris. En els manuals notarials dels rectors es contenen contractes i rebuts sobre obres que permeten vincular-les amb claredat amb en Jordi de Déu.

També ens referirem a les antigues muralles de la ciutat i ho farem des del carrer dels Cavallers. Aquest carrer dona a l’antic portal del Roser o dels Predicadors. Era una de les entrades principals a la ciutat emmurallada pels que venien de Ponent. És el lloc per on la novel·la situa l’entrada d’en Jaume Cascalls i els seus treballadors per després enfilar-se pel carrer Major fins a la Catedral on la veuen amb tota la seva magnificència.

Per què una novel·la històrica?

Em van captivar un personatge i la seva recerca de la llibertat. El seu protagonista és l’escultor Jordi de Déu, que va canviar el seu nom pel de Jordi Joan. Va viure entre els segles XIII i XIV, un moment fonamental de la nostra història, marcat pel llarg regnat del rei Pere terç, anomenat el Cerimoniós, i el més breu dels seus fills: Joan el Caçador o el Descurat, i Martí l’Eclesiàstic o l’Humà. En aquests moments es va crear la Generalitat de Catalunya, hi ha va haver la guerra amb Castella pel control peninsular, l’expansió per la Mediterrània, la lluita dels nobles pel control del territori, la persecució dels jueus i el canvi de dinastia reial. Aquesta època cabdal, plena d’èpica, ha marcat el nostre destí actual com a poble i com a nació.

dilluns, 4 de setembre de 2017

dimecres, 30 d’agost de 2017

L'indià i l'ocell del bec daurat, de Joan Manuel Rius

L'escriptor Josep Maria Ibarra, autor de L'enigma del vaixell Mary Celeste i El gran Moghul, ressenya l'última novel·la de Joan Manuel Rius, L'indià i l'ocell del bec daurat.




Autor: Joan Manuel Rius
Pàgines: 314
Preu: 18€



Tinc a les mans el llibre del barceloní Joan Manuel Rius, L'Indià i l'ocell del bec daurat. Es tracta d'un volum agradable al tacte, amb tons verds i tipografia que convida a endinsar-se en una història sorprenent, que com una bona recepta compta amb els ingredients necessaris calibrats en justa mesura: una bona dosi d'aventura, un grapat d'exuberància, un xic de romanticisme, un bri d'ambició desmesurada, un pessic de sensualitat, un bocí de cobdícia, unes engrunes de concupiscència i un esquitx de luxúria, tot embolcallat amb espurnes de suspens amb un reguitzell de lleialtats i traïcions, dins un relat cronològic que narra la vida de l'Esteve Salvany, un català obligat a embarcar-se cap a Amèrica als 14 anys, i les peripècies que viu endinsat en el món comercial que nodreix Santiago de Cuba a mitjan segle XIX.

El seu apogeu sense límits es va forjant a mesura que aprofita totes i cadascuna de les possibilitats que la societat cubana de l’època li va oferint. La seva prosperitat corre paral·lela a la seva manca d’escrúpols, que ens transporta a una època en la qual fer negocis era sinònim de valer-se de qualsevol mitjà per fer diners, sense importar si es tractava de cabotatge de contraban, compravenda d’éssers humans o tràfic d’opi.
L’estil d’en Rius és impecable i acurat. El seu domini del llenguatge és excepcional. Jugant amb les paraules de manera corprenedora, té la capacitat de traslladar al lector a l’Amèrica colonial, que tal com és descrita, palesa una exhaustiva documentació prèvia, que descriu amb tot detall Santiago, l’Havana i finalment Catalunya. Aquesta passió de Joan Manuel Rius per la Cuba espanyola i la seva època transpira abastiment a la narració.

La sorprenent trama amaga no pocs girs argumentals que mantenen la tensió al llarg de tot el llibre, sota l’advertiment permanent d’una profecia que amenaça en tot moment l’esdevenir de la història. Cadascun dels personatges que es relacionen amb l’Esteve, ja siguin amics i companys d’inversió, amos i patrons, rivals, esclaus o les omnipresents dones que envolten la seva vida, marquen un perfil propi que deixa al lector àvid de conèixer cada cop més elements de les seves vides. Rius no ens proporciona cap personatge pla, al contrari, tots els protagonistes de la novel·la, per breu que sigui la seva intervenció, estan dotats d’una personalitat pròpia, enriquida per les meticuloses descripcions de tot allò que els envolta.
Però l’element central del llibre, allò que minuciosament marca la narració és el destí. El fat, que tossudament manté el seu rumb per molt que els imprevistos semblin jugar a la contra.

Rius posseeix l’habilitat de compondre un llibre que, entre tantes peripècies reté la inusual capacitat de reflexionar sobre la vida, sobre les aspiracions truncades i sobre els somnis albirats que, un cop convertits en realitat, plantegen insospitats pensaments al voltant de si el que realment ambicionem és el que veritablement ens satisfà. En aquest llibre es fa certa l’afirmació “vigila amb el que somnies, no sigui que esdevingui realitat”.

La coherència narrativa s’intueix ja des de les primeres pàgines i conformen una història d’aventures, traïcions, desafiaments, negocis arriscats, i sobretot avidesa de poder, mesclat amb un afany de riqueses i una inabastable ànsia de poder. Les escasses 300 pàgines es fan curtes.

En definitiva es tracta d’una lectura molt i molt recomanable per tots aquells que vulguin endinsar-se en una història que gira entorn del món colonial, sovint prou desconegut per la nostra contemporaneïtat i que ens mostra que, potser, no tots els temps passats van ser millors.


Josep Maria Ibarra