Cercar en aquest blog

divendres, 30 de juny del 2017


De teulades en amunt d'Isabel del Pilar Valero


Autora: Isabel del Pilar Valero Herrera
Gènere: Poesia
Pàgines: 58
Preu: 12€

COMPRA'L ARA!

....................................................................................................................................................................................

En un vaivé de mirades a l'exterior i introspectives, el pensament es desperta i es converteix en símbol quotidià. El trencament amb el racional esdevé un trànsit poètic que mostra un món que s'ensorra i es reconstrueix a si mateix, amb noves i estranyes formes. Aquestes campen amb lliure albir per sobre de les teulades -contemplació des del punt de vista espiritual, tal com ens diu la frase feta que dona nom al títol-, es projecten sobre el món que exigeix respostes, i capturen ombres que poden confondre'ns amb diferents estructures i temàtiques, però al final adopten formes líriques on la llum resplendeix. 

Els versos atrapen records i juguen amb l'imaginari, paladí d’una felicitat esquiva. Mostren vivències protagonitzades per la cara menys amable de la vida: la mort, l’avortament, el suïcidi, la violació, l’absència, el desamor, la malaltia, la por, entre d’altres. Aquests són els temes tractats, amb paraules escollides que difuminen la tragèdia.


Així es resumeix la primera part, Humides ombres voleien, que compon aquest recull de poemes que no concreten res, però representen moltes coses, meditades i dibuixades a través dels detalls.

La segona part: La mudesa dels àngels,  descriu un paisatge adormit, entre arbres ombrívols i foc sacre, que invoca la llum i furga en vivències pròpies i alienes. Una vetlla interior, ocasionada per motius diversos, que prolifera en imatges d’absència.

divendres, 23 de juny del 2017

Un segon fora del dubte, segons Jordi Margarit i Viñas





Autora: Marta Pérez i Sierra
Pàgines: 100
Preu: 14€




De la mort, se n'ha parlat i se n'ha escrit molt; com a amant de l'òpera, m'agradaria començar aquesta presentació parlant de dues òperes, Aida i La Bohème, per exemple, on la mort hi és present de manera molt concreta, i que penso que per iniciar aquesta presentació poden ser un bon punt de partida. El gran duet final d'Aida de Verdi, "O terra addio" entre Radamés i l'esclava Aida, ens explica com dues persones que s'estimen saben que moriran plegades, perquè l'amor que les ha unides no agrada a una tercera persona amb poder, Amneris, i que sota la seva poderosa mà venjativa seran condemnades a mort i seran enterrades vives. Pel que fa a La Bohème de Puccini, des de ben aviat sabem que Mimí, la protagonista femenina, morirà perquè té una malaltia mortal. Serà una altra mort tràgica, en aquest cas per sabuda i, en certa manera, esperada. Una història d'amor en què una malaltia es creua fins a portar a la mort la protagonista, Mimí, davant dels crits desesperats de qui més se l'estima, Rodolfo.

I és segurament des de la desesperació que representa la vivència de la mort d'una persona estimada, que saps que està patint malgrat les seves ganes de viure, com ens descriu el verisme de La Bohème, on es pot començar a intentar mirar de saber què ens diu i què ens explica, des de la poesia, Un segon fora del dubte de Marta Pérez i Sierra, amb l'aportació essencial de la fotografia d'Enric Maciä. 


Jordi Margarit


La primera idea que es pot plantejar és la força i la valentia per parlar de la mort, des de la reflexió poètica, que ens presenta la Marta Pérez i Sierra. Una història d'històries, on l'experiència vital i personal de l'autora, des de cada vers i cada paraula, només es pot entendre si es llegeix i s'escolta des de la mateixa vitalitat amb la qual ella ens ho presenta. La mort i el seu camí, sense més. Una experiència vital que, d'una manera o altra, tots hem conegut i haurem de conèixer. I això és el que podem llegir a Un segon fora del dubte, una obra on es palpa tot, des de la ràbia fins a la tristesa, passant per la incomprensió del que representa el gran enigma que és la mort i el sofriment que cal, a vegades, per arribar-hi.

La reflexió de la mort que podem trobar al poemari és la vivència d'una mort lenta, feixuga i, tanmateix, inesperada. I que, malgrat l'esforç de voler creure que no passarà, saps des del primer moment que és un fet inevitable "I totes les veritats són molt relatives. I una a una les mentides tenen perdó", ens diu la Marta. I com un fet inevitable no et quedarà, no ens quedarà, més remei, com també ens diu més endavant, de manera extraordinària, "deslligant una escala de llàgrimes per poder-s'hi enfilar", d'acceptar-la; i si cal plorar, per entendre millor que l'adeu, aquesta vegada, va de debò i és per sempre.


De fet, Un segon fora del dubte neix de la reflexió i de la digestió, diria jo, d'una mort. La del seu estimat amic Jordi Gamundi. Que després que li fessin dos trasplantaments, de pàncrees i de ronyó, sense èxit, finalment morí l'octubre de 1984.


És després d'aquesta llarga reflexió, qui sap si només d'un segon, que la Marta oblida els seus dubtes i que ens diu que sí, que 30 anys després és el moment de parlar, obertament, de la seva experiència amb la mort i el camí inevitable cap a ella. Camí com el que va viure des de l'amor per un amic, el qual a poc a poc va anar perdent qualitat de vida, que no ganes de seguir sent. Camí com el que fem cada dia o com el que no sabem si demà serà possible fer altra vegada, encara. La Marta ens parla del camí cap a la mort i de la lluita per sentir-se viu, amb una gran valentia i amb una duresa en el llenguatge quasi ferotge: "Em lliurà una carta. Havia escrit sobre el futur, el que se li escolava pel pàncrees florit".



Josep Partegàs i Marta Pérez

És potser una explicació més prosaica del que representa el dies irae, dies illa (dia d'ira, dia on tot s'acaba) dels rèquiems, o dels que demanen que s'aturi el món perquè la persona que més estimes et deixa i avui necessites silenci per plorar i cridar i no estàs per cap festa; per més que el calendari de sempre que et guia per no perdre't en el dia a dia et digui que avui toca somriure i ser feliç. La Marta Pérez i Sierra també ens fa aquesta reflexió amb la mateixa rudesa, si se'm permet la paraula, i cruesa: "Acomiadàrem l'any, 1983 se'n va. No t'espera, no li fa vergonya avançar-se. Dotze grams de raïm verd (cava, tu no, tu sí, que és Cap d'Any). L'últim any". Penso que no es pot dir més amb tan poc espai; amb tanta claredat i honestedat. Allò que saps que, d'una manera o altra, ja et fa mal saber-ho, ja et fa mal saber que ho sabràs i que no en podràs defugir. És la vida, és la mort. Així és i així ha de ser.

Un altre aspecte a destacar del poemari és la gran aportació de l'Enric Maciä amb les seves fotografies en blanc i negre; que es podrien definir com poesia del silenci, on les paraules encara estant per escriure. Una poesia d'imatges de bellesa tosca. Una poesia que s'escriu des de la voluntat que el lector/a necessàriament sigui ell/a qui haurà de llegir i observar la imatge per poder copsar cada enquadrament i la voluntat amb què s'ha fet. No valdrà l'ajuda de cap vers ni de cap mot. Només sabent que ara és i ha de ser ell o ella qui, cara a cara, es plantegi el perquè hi ha imatges que poden colpir. Com algunes paraules, com alguns moments ho fa la vida, com massa vegades ho fa la mort.

I una petita reflexió abans d'acabar. Qui sap si la possibilitat de preguntar-nos si hem après a viure i si sabem què vol dir viure ens pugui acostar a entendre una mica què representa la mort. Des de la sort de saber-nos vius amb les mirades i els somriures, la pell i les carícies, les imatges i les paraules o la música i el silenci. Qui sap si el secret per entendre la mort i el seu procés dolorós no rau a saber entendre la vida i el seu, també a vegades, procés dolorós.

La Marta Pérez i Sierra i l'Enric Maciä ens ho proposen a Un segon fora del dubte amb una reflexió des de la poesia i des de les imatges en blanc i negre. Gràcies Marta, gràcies Enric, per regalar-nos aquesta reflexió; i més si és per poder dubtar, més enllà d'un segon, d'un temps o uns anys.

Jordi Margarit i Viñas

divendres, 16 de juny del 2017

Ressenya d'A recer dels taurons en un sofà d'escai


El poeta, escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda ressenya la novel·la de l'Àngels Fitó, A recer dels taurons en un sofà d'escai.


Autora: Àngels Fitó
Pàgines: 312
Preu: 18,50€


La Rosa, un dels personatges més poderosos de la literatura catalana recent, està casada, té una filla i aparentment sap molt bé el que vol. La seva vida sembla plàcida, amb una quotidianitat que no presenta gaires complicacions, i navega amb una determinació sobirana. Però, de sobte, un dia descobreix que la seva germana, Violeta, pateix una terrible malaltia que la situa al llindar de la mort. Aquest fatídic esdeveniment provoca una sèrie de daltabaixos en els mecanismes del món de la protagonista, i l’obliga a plantejar-se la seva difícil relació amb tots i cadascun dels elements que configuren el retaule de l’univers. La tragèdia i la lluita per la supervivència la situaran en un territori de frontera que l’acostarà, una vegada més, a un tercer germà, Narcís, que va fer de la desaparició i de la distància un art. Finalment, quelcom terrible de l’antigor tornarà amb força monstruosa per demostrar que allò que es vol enterrar de forma traumàtica acaba ressorgint a la superfície com una maledicció destructora.

Aquesta és molt més que la història de tres germans, la Rosa, la Violeta i el Narcís. És molt més que una crònica brutal d’una lluita contra el càncer. És també molt més que una obra que investiga algunes de les situacions més crues de la nostra societat contemporània amb un pervers sentit de l’humor i una veu literària poderosa. A les mans tenim un document que, amb tendresa i fel alhora, sacseja el lector i l’obliga a descobrir que qualsevol passat és una porta oberta a un futur inclement. Res de paradisos recobrats, Àngels Fitó aconsegueix un debut colpidor, sorprenent i brutal. De fet, el que ens presenta aquesta autora novella no és fàcil: demostrar que la literatura catalana continua existint amb la seva arxiconeguda mala salut de ferro, a través d’obres com aquesta, que ens obliga a entendre, una vegada més, que encara hi ha una bella possibilitat perquè les paraules esdevinguin eines per emocionar, per compartir, per obligar a reflexionar. Si Àngels Fitó l’encerta, i ho fa de ple, és perquè ens convida a participar de la seva cosmovisió, de quina manera el seu sistema de valors, i de passions, es filtra pel sedàs dels seus mots, i com aquests van construint un relat èpic, però també fatídic, sobre l’acceptació i sobre la catàstrofe com a motor d’una nova felicitat més madura i completa.

Amb una prosa endimoniadament àgil, i una ironia que acarona el costat més macabre de l’existència, Àngels Fitó aconsegueix que la seva primera novel·la sigui una bomba contra qualsevol expectativa. Si Elizabeth Strout escrivís en català, segurament el resultat s’assemblaria molt al que ens regala Àngels Fitó a través de la seva salvatge escriptura. Indiscutiblement, un dels plats forts de la temporada.



dimarts, 13 de juny del 2017

Ressenya de La veritat no serveix de res


Josep Maria Ibarra ressenya l'obra de Ramon Breu, La veritat no serveix de res.


Autor: Ramon Breu
Pàgines: 200
Preu: 17,50€

Tinc a les mans el darrer llibre de l’hospitalenc Ramon Breu, titulat La veritat no serveix de res, publicat per l’Editorial Gregal.

Ens trobem davant d’un volum editat amb els colors vermell i negre, presagi del que vindrà. És un llibre agradable al tacte, amb una tipografia que convida a endinsar-se a la lectura i amb una fotografia de portada prou suggeridora del clarobscur que trobarem dins, una història a vegades colpidora pel seu realisme, a vegades esperançadora perquè sempre destil·la la idea que el millor encara està per arribar. Tot i tenir trets de novel·la negra, en Ramon Breu trenca clarament amb els estereotips del gènere.

Primerament pels personatges. El principal, en Pere Teixidor, és un aprenent de detectiu privat, honest, maldestre, impulsiu, patidor, obstinat en conèixer la veritat i que fàcilment fa seus els problemes d’aquells que venen a l’agència de detectius “Confidencial Barna”. En Pere esdevé tot el contrari a allò que el gènere ens té acostumats. No és un tipus dur, no té una història fosca darrera, i per no tenir, no té ni on viure, perquè encara s’està amb els pares i la iaia. La seva núvia, la Roser, tampoc és la típica consort d’un detectiu. Treballadora d’una fàbrica tèxtil a canvi d’un sou miserable, porta a l’esquena un drama familiar infranquejable. O la Pilar, un altre personatge profund que, malgrat tenir un fill amb discapacitat, i guanyar-se la vida de la única manera que se li acut, res ni ningú pot esborrar-li el seu permanent encisador somriure. La llista de personatges és llarga, i és mèrit de la qualitat narrativa de l’autor que, amb unes poques paraules, les figures que acompanyen als protagonistes cobrin vida fàcilment dins la imaginació del lector.
Un altre aspecte trencador és la localització. La Barcelona de 1951 no apareix assíduament enlloc. Una ciutat humiliada i vençuda, fosca i bruta, envaïda per nous rics sense escrúpols que martellegen implacablement als seus resignats habitants, que no per impotents han perdut la memòria d’un temps millor.

L’estil de Ramon Breu és impecable i acurat. El seu domini del llenguatge és excepcional. S’intueix un esforç per copsar expressions nostrades, a estones primmirades, a vegades matusseres i fins i tot barroeres, en l’intent de transportar el lector d’un barri a un altre de la Barcelona de l’època.
Com si d’una bona simfonia es tractés, l’autor ha sabut conjugar tots els instruments per explicar una història tèrbola, dura, mesclada amb petits episodis d’investigació que tenen a veure amb el sentiment d’impotència generalitzada d’una època de la que, volem o no, som obligats hereus.

Breu descriu una sorprenent trama que amaga no pocs girs argumentals que mantenen la tensió narrativa al llarg de tot el llibre. Però el que, sota el meu judici, és el més destacable és com l’autor té l’habilitat de composar una obra que, entre peripècies i aventures, baralles i gosadies, confessions i obediències, té la inusual capacitat de reflexionar sobre la vida, sobre les aspiracions truncades amb resignació i sobre la conclusió que no tots els temps passats van ser millors.

La coherència narrativa s’albira ja des de les primeres pàgines i conformen un història que demana una continuïtat per aquest grup de personatges dotats des del primer moment, de vida pròpia.

En definitiva ens trobem d’una obra molt recomanable per a tots els amants de la bona lectura, pausada i amb contingut.

Josep Maria Ibarra

Barcelona, 6 d’abril de 2017

Reflexió de Joaquim Pijoan sobre Tempus Fugit


Tempus Fugit, records i testimoni dels anys 50


Títol: Tempus Fugit
Autor: Joaquim Pijoan
Pàgines: 264
Preu: 18,50€

    Vaig escriure aquests records d’infantesa que conformen el Tempus Fugit pensant en el meu fill, li volia deixar escrit d’on venia, pensant que potser així l’ajudaria a saber qui era i cap a on anava. Aquest fer memòria d’aquella dècada de 1950 ha estat per a mi un dels exercicis més gratificants de tots els anys que fa que escric. No sé si per al lector també ho serà, de plaent, però aquesta ha estat la voluntat que m’ha guiat. No sóc, però, pròpiament un memorialista en el sentit professional del terme. 
El meu mètode de treball és el fluir de la consciència, deixar que els records flueixin a la meva ment amb un cert caos, una anarquia controlada. Amb aquest fer memòria em sembla haver dibuixat la vall d’Aro d’aquells anys, l’escenari físic i natural de la meva infantesa, una vall encara plenament rural, bucòlica i ancestral, que es transformaria ràpidament, amb l’arribada del turisme massiu, en tot un altre món. Descric una vall i un temps encara marcat per les penúries de la postguerra, i el record viu de la guerra civil, guerra que potser hauríem d’anomenar incivil. La dictadura franquista conforma el teló de fons polític i social d’aquells anys. 
No he fet un text sociològic, tot i que les referències a la realitat social d’aquells anys també hi són. El meu terreny de joc ha sigut el de deixar que el jo reconstrueixi aquell temps i aquella vall des d’un punt de vista personal i íntim, amb l’esperança que molts lectors s’hi trobin també personalment, ja sigui compartint, per l’edat, uns records semblants, ja sigui per conèixer la vida que es feia en aquells anys de tantes penúries i misèries, però també d’una càndida bondat que ens sortia per les butxaques. Als qui no hagin viscut aquell temps de la meva infantesa els resultarà d’interès conèixer de primera mà la vida dels qui ho hem viscut. Com em deia el meu fill, nascut a principi dels anys noranta, sembla que expliquis la vida d’un altre món. I és que aquells anys de grisor social eren, malgrat la dictadura feixista, uns anys d’una vivesa, i una intensitat existencial, certa. 

La vida tenia un tempo més pausat, tot era una lluita per les coses més elementals i bàsiques, les quals resulten ser les més essencials, i que malgrat tot, van conformar el meu temps de les cireres, i després, el lent despertar a la vida adulta. Voldria haver sabut transmetre la felicitat del nen que vaig ser al lector d’avui. Per a bé i per a mal habitualment tinc una forma d’escriptura que no pensa massa en el lector. En aquest llibre, però, la voluntat de comunicació hi és en molt alt grau. Serà el lector qui haurà de dir si he aconseguit el meu propòsit. Diuen els teòrics de la comunicació, que un llibre no s’ha acabat d’escriure del tot fins que el lector no en completa el cicle narratiu amb la seva lectura. I en certa manera tanca el cercle de l’escriptura. Si les coses són així, ara et toca a tu lector desconegut tancar el cercle dels meus records, records d’una infantesa que el temps, el gran botxí, ha engolit per sempre. Sense ser un home de grans teories, sóc un ferm convençut que els llibres, un cop escrits, ja han deixat de ser propietat del seu autor, i que pertanyen als seus lectors. I són ells qui hi han de dir la darrera paraula. Així, sotmeto al teu criteri, i en darrer terme al teu judici crític, aquest Tempus Fugit que vol ser el testimoni d’un moment concret i precís, el dels anys 50 del segle passat, en un marc físic determinat, la vall d’Aro, la vall de la meva infantesa. 

Que la lectura et sigui alada i plaent, com ho ha estat per a mi la seva escriptura.


Joaquim Pijoan

divendres, 9 de juny del 2017

El refugi de la perplexitat

Quan la ciutat canvia la convivència per l'aïllament, quan l'arquitectura passa de social a exhibicionista, quan els germans s'enfronten..., encara ens queda el refugi de la perplexitat.



Autor: Isidre Grau
Pàgines: 262
Preu: 18€

La història més complexa pot néixer d’un embrió minúscul, si és capaç d’atreure nous elements que facin créixer l’edifici narratiu. En el cas de La ciutat dels solitaris el punt zero va ser un home, amb aspecte de funcionari, que acompanyava un noi jove a un apartament per recuperar-se d’una amnèsia. Així vaig arribar al perplex Pere Perera, que als 33 anys està sortint d’un coma amb la memòria espatllada, però indagant en el seu bloqueig vaig anar a parar no tan sols als germans Perera i a les germanes Subirana (fills dels anys quaranta), sinó també a un besavi republicà, defensor de l’arquitectura racionalista, que va donar llustre a tota la descendència.
El resultat és una mirada a quatre generacions per esbrinar d’on ve la desintegració familiar actual i, en el fons, una manera d’explorar els canvis socials i individuals dels últims vuitanta anys, amb un canemàs d’idealismes i oportunismes que han conduït el protagonista a una mena de Babel que no sap ben bé com habitar.


La novel·la es mou en diversos fronts que conflueixen en tres blocs narratius i en dos escenaris en plena mutació: la Barcelona que amb les Olimpíades va donar el seu gir més cosmopolita i una Costa Brava abonada a l’especulació immobiliària. És en aquest panorama de canvis que Pere Perera s’enfrontarà al doble repte de lligar la seva memòria i reconstruir una identitat pròpia que potser no depèn estrictament d’ell, sinó de la teranyina familiar que l’ha dut al refugi d’una perplexitat d’efectes paralitzadors quan intenta trobar el seu lloc al món.

dimarts, 6 de juny del 2017

A l’ombra del temps, d’en Josep Maria Huguet


Avui us presentem A l'ombra del temps amb un petit text del mateix autor, Josep Maria Huguet.


Autor: Josep Maria Huguet
Pàgines: 265
Preu: 18,50€

Març de 1981 a una platja del Maresme. L’Oriol, estudiant d’enginyeria, rumia davant del mar. Acaba de descobrir el primer amor d’una manera fortuïta, un amor que l’acompanyarà sempre.
Així comença aquest relat sobre l’amor i l’amistat a través de la joventut i la maduresa d’un baby boomer igualadí.
Trasbalsat existencialment, el protagonista se’n surt com pot pilotant la seva vida a través de situacions diverses i encontres inesperats. L’Oriol cerca, descobreix, s’interroga, o simplement lluita per subsistir i mantenir-se dempeus.
Parlant amb una amiga l’Oriol s’esplaia vomitant el seu desfici: «Un dia ets aquí, un altre vés a saber on... Un dia rius, un altre plores, un dia mors... Això és tot. La vida s’esmuny... És com sembrar un camp per a ningú. Tot el que fem i vivim ja està caduc només començar, put a podrit; aquesta és la fotuda realitat... Potser sí que visc dins una fumarada que no em deixa sentir la vida, però he procurat no tornar-me boig cada vegada que reconec alguna cosa bonica que sé que ja no m’arribarà mai. No és una insensatesa creure que tu superes el món que t’envolta i voler anar més enllà?».
En una època de canvis vertiginosos i esdeveniments que somouen, ell ens fa evident que els néts de les guerres europees es plantegen les mateixes preguntes, tenen els mateixos somnis i topen amb les mateixes perplexitats de sempre. I tanmateix, juntament amb algunes certeses, obtenen com a resposta els mateixos dubtes de tots els temps.
«D’acord Pep. Aprenem a bastonades que no érem tan invencibles com crèiem, que el bé fracassa freqüentment i que el mal triomfa massa sovint. Però això ens dóna dret a claudicar?», li diu l’Oriol, ja madur, a un amic seu.
Transcorrent per la línia fronterera que separa una vida amarga d’una vida feliç, el relat es qüestiona si podem estar mai preparats per entomar la nostra pròpia existència,  i intenta narrar com traginar pel món duent sobre les espatlles amors absents, desesperances i solituds, fins arribar al difícil descobriment de que l’únic analgèsic possible, l’únic indici de felicitat, és fora de nosaltres mateixos.