Cercar en aquest blog

divendres, 26 de juliol de 2019

RESSENYA KLAUS KLUGG I EL MISTERI DE LA CASA ABANDONADA


Gènere: Narrativa juvenil
Autor: Joan Oriol
Pàgines: 90
Preu: 14 €




La primera impressió que un infant pot rebre en veure aquesta obra és que no es tracta de cap llibre voluminós i feixuc de llegir. És un alleujament per aquells petits que, malauradament, a vegades conceben la lectura com una mena de càstig imposat.

El foment de la lectura és un dels objectius confessats de l’autor que, com a professional de l’ensenyament, ha de lluitar cada dia amb la frustració lectora.

I com diem, aquest petit llibre entra molt bé. Començant per la coberta, molt suggeridora, que dona a entendre, sense matisos, que aquell que gosi travessar aquesta reixa a mig obrir entrarà dins una aventura que no el decebrà. Les pàgines estan impreses amb una lletra còmoda de llegir, amb capítols curts que fan molt àgil la lectura. El llibre guanya sens dubte amb les il·lustracions interiors de na Carmen Vélez, que doten aquesta petita obra d’un halo de misteri. Imatges en blanc i negre que fan intuir una trama captivadora des de la primera pàgina, que com les bones històries, sap dosificar-se fins al final.

I la veritat és que la lectura és veloç, la narració està ben tramada i el ritme és trepidant. La intriga comença en dilluns i es va desenvolupant, a glopades, al llarg de només una setmana.

La narració en primera persona fa molt fàcil la identificació del lector amb en Klauss, el nen protagonista, que admet sense obsessions que vol dedicar la seva vida al món de la investigació. Quan els altres nens de l’escola pronostiquen pel seu futur oficis tradicionals, en Klauss, segur de sí mateix, considera que de gran vol ser detectiu privat. Tot i tenir només onze anys i malgrat les peculiaritats de la seva família, unida al fet de ser fill únic, de vegades, ha desenvolupat una maduresa impròpia de la seva edat.

Al llarg de la novel·la observem situacions habituals en la canalla de totes les èpoques, la solidaritat amb l’amic que és atacat, la picaresca per sortir-se de situacions compromeses, l’odi sempitern cap a l’etern abusador de la classe, que no fan més que confirmar que ens trobem davant d’una petita joia, intemporal, que segur farà gaudir tots aquells nens i nenes que s’atreveixen a travessar la reixa rovellada que dona pas al «misteri de la casa abandonada».



Josep Maria Ibarra,
escriptor

divendres, 19 de juliol de 2019

El primer piteu a la Seu d’Urgell

Títol: El primer piteu
Gènere: Novel·la històrica
Autor: Alfons Cama
Pàgines: 314
Preu: 19,50 €



L’Alfons i jo ens vàrem conèixer personalment perquè ell estava elaborant aquesta novel·la que presentem i jo, temps enrere, havia publicat la monografia històrica Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall sobre l’extint monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i, també, en qualitat de ser el fundador i president del Centre d’Estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles- Anserall, una petita societat cultural dedicada a la promoció del lloc i guiatge de visitants, entre altres activitats.
De la personalitat literària de l’Alfons Cama direm que el 2016 va guanyar el premi Drac de Narrativa Curta, d’Òmnium Cultural del Solsonès, amb el conte Maria Cinta, i que El primer piteu és la seva cinquena novel·la, la primera de caire històric, amb la qual ens mostra acuradament l’aventura vital del seu protagonista i la seva interacció amb el llavors important i poderós monestir benedictí de Sant Serni de Tavèrnoles, a Anserall, centre religiós i aleshores senyor territorial de moltes contrades pirinenques i també d’altres llocs molt més allunyats; probable protector de la branca del Camí de Sant Jaume de les Valls de la Valira.
Podem dividir la novel·la en tres trams: des del seu origen, el 1333 a Peitieu (Poitiers, en occità); el tram central, que correspon al desenvolupament del relat a Anserall, i el tram final a Sant Llorenç de Morunys. L’Alfons Cama ens va demanar la nostra col·laboració al tram central esmentat amb l’objecte de tenir la seguretat que no s’hi produís cap anacronisme relatiu als personatges reals que s’hi citen, atès que la resta són fruit de la inventiva de l’autor.


Hi trobareu un vocabulari ric en termes de l’època i ens aprofundirà en conèixer les tibantors intersocials d’aquells temps pretèrits i força convulsos.


Josep-Maria Nogués i Torre,
president del Centre d'Estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles-Anserall

divendres, 12 de juliol de 2019

Les mares que ens han parit, de Maria Rosa Ribas


Gènere: Cultura popular
Autor: Maria Rosa Ribas
Pàgines: 184
Preu: 18 €




El llibre que avui presentem té un títol molt il·lustratiu que, com podreu intuir, ens parla de maternitat. Doncs bé, la meva relació amb aquesta obra també hi té molt a veure amb aquest concepte, ja que he estat testimoni de la seva gestació i naixement. Us ho explico...
La majoria dels que sou avui aquí sabeu que vaig tenir una llibreria a Premià de Mar durant gairebé 14 anys. Doncs va ser allà, a finals dels 90, on vaig conèixer la Maria Rosa Ribas que venia a comprar llibres, ja que és una gran lectora. De seguida vam congeniar i, al cap d’un temps, em va proposar fer la presentació a la meva llibreria del llibre que havia escrit juntament amb una altra autora, Maria Rosa Serra. L’obra es titulava S’ha acabat, amor meu, i el vam presentar l’any 2000.
Quan vaig tancar la llibreria, el 2009, feia un temps que la Maria Rosa havia anat a viure a Vilassar de Mar i durant aquest període ens vam deixar de veure. Potser van passar un parell d’anys i jo ja m’havia instal·lat a Cabrera de Mar quan, un bon dia, em vaig trobar amb la Maria Rosa. Va ser llavors quan em va comentar per primer cop el projecte d’investigació que estava fent, en base a la seva experiència, sobre la maternitat al llarg de la història. Em va semblar tan interessant que, fins i tot, vam valorar que vingués a fer una conferència a Cabrera de Mar.
Mentre el projecte anava prenent forma de llibre, la Maria Rosa i jo ens vam trobar novament. Aquest cop va ser al club de lectura de la Biblioteca Ilturo del qual fa anys que en soc membre i al qual ella es va afegir. A partir d’aquell moment, vam anar coincidint cada mes i, de tant en tant, jo li preguntava per la seva «criatura».
Així va anar passant el temps fins que, una nit d’agost, al festival de poesia Poetes sota la lluna, que se celebra a Can Vallerià de Premià de Dalt, em va donar la notícia que ja havia acabat el llibre i que es titularia Les mares que ens han parit. No sé si per la influència de la lluna, tan vinculada com sabeu a la feminitat, uns mesos més tard em va anunciar que l’Editorial Gregal l’hi publicava.  Com podreu comprendre, em va fer molta il·lusió veure que aquell projecte havia acabat fructificant; i no només per l’amistat que m’uneix a la Maria Rosa sinó, també, perquè n’havia viscut la gestació des del seu estat embrionari.
Ara que la «criatura» ja és al món, us puc dir que ha estat un veritable plaer endinsar-me en les seves pàgines. Perquè Les mares que ens han parit aconsegueix transmetre’ns les vivències maternals de les nostres avantpassades, ens situa en les diferents societats i cultures que s’han succeït al llarg dels mil·lennis. Des del paleolític fins als nostres dies, el llibre ens mostra tant les dificultats com els avenços però, sobretot, la manera de viure la reproducció humana.
I és que Les mares que ens han parit és fruit de la experiència de la Maria Rosa com a infermera del Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Mataró, on va treballar més de 30 anys. A través del llibre mostra el gran desconeixement que durant molt de temps hi ha hagut en tot allò relacionat amb la maternitat, i recull la manera com s’ha passat d’una explicació màgica i mitològica a una de científica i empírica.  Un trajecte molt llarg en què la dona ha hagut de patir greuges tan escandalosos com no poder anar a la universitat fins al segle xx.

Acabo la meva presentació fent un repàs dels principals aspectes de Les mares que ens han parit que són, a més, els grans ingredients de tota gran lectura:

1.      Història: l’ordre dels capítols és cronològic i en ells es fa un recorregut per les diferents civilitzacions i societats explicant la seva manera d’entendre la maternitat.

2.  Ciència: hi apareixen un munt de descobriments i invents. Troballes com òvuls i espermatozous, però també creacions com el DIU o els fòrceps.

3.    Personalitats: hi ha un munt de personatges històrics que es mencionen per les seves contribucions, no només a nivell mèdic sinó en altres àmbits com el polític, el filosòfic, l’educatiu i fins i tot el literari.

4.     Fantasia: malauradament, algunes llevadores, fetilleres i trementinaires van ser titllades de bruixes des de la fi de l’edat mitjana fins a inicis del Renaixement.

5.    Sexe: no podia faltar-hi, ja que forma part del procés de la maternitat. S’explica la vinculació que ha tingut al llarg dels segles en les diferents societats, i com ha evolucionat la seva percepció amb el temps.


Sílvia Tarragó, escriptora
Biblioteca Ilturo. Cabrera de Mar, 23 de maig de 2019

dijous, 4 de juliol de 2019

La sivella, de Josep Viñas

Títol: La sivella
Gènere: novel·la 
Autor:  Josep Viñas
Pàgines: 184
Preu: 17 €




Tenim a les mans el llibre i, abans d’obrir-lo per iniciar-ne la lectura, ens fixem un
instant en la coberta: què ens suggereix, malgrat que el breu sintagma tan explícit i la
foto tan evident ja ens condicionen envers una interpretació quasi exclusiva? Doncs, a la
idea de subjecció, compressió i potser dolor que sens dubte se’n desprèn, s’hi entreveu
que aquesta sivella està relacionada amb la força i la duresa: la mà masculina tancada
amb fermesa, tensa, al voltant del cinturó, insinua un ús que neguiteja més que no pas
deixa indiferent.
La història que es desplega en aquesta novel·la és estructurada com un mena de mosaic
que es va completant –no vull dir trencaclosques, perquè en cap moment hi ha peces
difícils de col·locar, o de trobar– i ben aviat copsem que hi ha un leitmotiv o fil
conductor, insistent i reiteratiu –com una obsessió deliberada–: la sivella del títol (que,
de fet, és la metonímia d’un concepte més abstracte i profund: la violència). Aquest
objecte, en cinturons sobretot i, menys sovint, en sabates i en bosses, esdevé una
presència ineludible, persistent, com un amulet o, més ben dit, un fetitxe amb què els
personatges avancen o recorden, dubten o amenacen, es redrecen o agafen coratge. Són
sivelles lluents, daurades, o blaves, o d’un altre color, més grans o més petites,
omnipresents, reincidents... que configuren un tret que l’autor ha treballat a consciència,
per incidir en la intenció del seu relat.
Amb el recurs del narrador omniscient, Josep Viñas s’ho permet tot; així el lector sap el
que els passa als personatges i s’apropa als seus neguits més interns i als seus desitjos
més íntims; no hi ha secrets per a aquest lector, que, d’alguna manera, esdevé
còmplice –més que no pas confident– dels seus actes, intencions i pensaments, tant, que
en determinades ocasions pot tenir la sensació que està fent de voyeur. Són, en conjunt,
personatges força ben caracteritzats, amb les seves fílies i amb les seves fòbies, descrits
ocasionalment però no en excés, més des del vessant de la prosopografia que no pas del
de l’etopeia; i no podem parlar d’un personatge principal exclusiu, perquè n’hi ha quatre
de prou relleu, encara que un destaca i aglutina la focalització de la història.
A partir d’un entorn quotidià i rutinari (els dinars de diumenges a cals sogres, els
problemes a la feina, els partits de bàsquet dels fills, l’escassa comunicació entre la
parella...), se’ns revelen aviat dos temes que s’entrellacen i es complementen: la
violència –en una àmplia gamma– i el sexe –també en manifestacions ben diverses. Si no es troben sempre vinculats, sí que en més d’una i de dues ocasions l’un porta a l’altra
o a la inversa. Les escenes sexuals despleguen un ventall bigarrat –fetitxisme,
homosexualitat, onanisme, sadomasoquisme, trios...–, de vegades ufanós, de vegades
decebedor, sempre directe, sense circumloquis ni gaires eufemismes. I, encara, de
manera subjacent, un altre tema: la vellesa. Una vellesa que tant és objecte d’un humor
sense concessions com és presentada amb una mescla de tendresa i de resignació.
El registre lingüístic emprat per l’autor tendeix més a la informalitat col·loquial que no
pas a les filigranes literàries, perquè el que pretén és fer creïbles les situacions i els
personatges, per això en els diàlegs recorre a expressions familiars –i vulgars i barroeres
quan s’escau–, cosa que no priva que hi trobem, com uns esquitxos premeditats,
expressions carregades de lirisme.
La narració evoluciona amb un ritme prou dinàmic, contrapuntat en la ja esmentada
estructura de mosaic, que permet crear un cert to d’intriga, de ganes de saber qui és qui
i com es resoldrà el conflicte. L’alternança de narració i diàleg, falcada per
descripcions puntuals i no gaire extenses, ajuden a marcar aquesta agilitat narrativa.
També cal observar que els capítols no són llargs, cosa que ajuda el lector a avançar
amb diligència.
En definitiva, la lectura de La sivella resulta amena i manté les expectatives que es
creen en els primers capítols, malgrat l’ineludible regust amarg que ens deixa l’evolució
de la història, amb frases que ens deixen intuir amb subtilesa el desenllaç –«de vegades
calia sacrificar algun alfil per poder salvar la reina»– i, a l’ensems, ens conviden a
reflexionar: «la por fa molt més mal que el dolor».



Fina Masdéu
Dra. en Filologia Catalana
Coordinadora del col·lectiu Reusenques de Lletres