Ressenya de 'No arriba la mort'

 

Ressenya de No arriba la mort de Maria Rosa Nogué

Premi Bellvei Negre, 2017

Títol: No arriba la mort
Autora: Maria Rosa Nogué
Gènere: Novel·la negra
Pàgines: 170
Preu: 17€

..................................................................................................................................................

Aquesta és una novel·la d’intriga i acció molt entretinguda. És el que es denomina com un

thriller. Es tracta d'una obra molt ben estructurada, amb la informació molt ben distribuïda i ambientada a Vilanova i la Geltrú.

El conjunt de personatges i successos, detectius, policies i criminals, la converteixen en una novel·la negra. Pel que fa a la trama, i per sota la xarxa de trames, de ritme trepidant, ben construïda i intercalada, inclou girs i sorpreses que dinamitzen la narració i fan que el lector no pugui deixar de llegir. Tot plegat està escrit amb una prosa molt límpida, clara, àgil i molt eficaç, cosa que la fa fàcil de llegir i difícil d’abandonar.

La veu i el poder de la narradora, que és omniscient en aquest cas, crea l’atmosfera que propicia la intriga, emfatitza el misteri o el drama que viuen els personatges i adopta el punt de vista de cada un quan procedeix. L’acció és fonamental per arribar a resoldre el cas.

El lector, en aquest context, seguirà les pistes -les veritables i les falses- amb l’investigador i l’acompanyarà en les seves deduccions fins al final.

Hi passen moltes coses i té una gran varietat de personatges atractius, molt ben construïts. Tots tenen les seves raons per fer el que fan i actuar com actuen. Alguns d'ells estan malmesos per la seva patologia mental, cosa que els dificulta poder trobar la seva identitat. La trama policial i la trama psicològica s’emboliquen amb els temes habituals en aquestes històries: culpa, enveges, redempció, maldat. corrupció, amor, indefensió, dol...

Tornant als personatges, hi destaquen un delinqüent veterà que vol deixar de ser-ho (Frank Sattel); una Isis turmentada pel sentiment de culpa i que pateix malsons; un pare, cocaïnòman amb pèrdua del sentit de realitat que creu que l’amulet, en el cor d’una mòmia egípcia, té poders curatius... I Valeri Palau: el dolent, el més dolent per antonomàsia; un corrupte sàdic. La psicopatologia de la crueltat del seu cap fred i pertorbat.

Sinopsi de l’argument

Frank Sattel vol deixar la seva vida de delinqüent i desaparèixer. Fa un últim treball pel seu cap, xeic àrab. Per una banda, vol desembarcar i distribuir un gran carregament d’heroïna i, per l'altra, té intencions de robar una mòmia egípcia que es troba en el museu de la localitat. Al llarg de la història, hi ha grans complicacions progressives articulades en el fons de la trama, on passen molts successos i hi apareixen molts personatges involucrats. Tot això conforma el nus de la història que tindrà un desenllaç que ho resoldrà tot i ho posarà tot a lloc.

La construcció de la trama és competent i molt hàbil. Això atorga un ritme àgil a la novel·la i que, per tant, la tensió i l’atenció sempre es mantinguin.

Per tot això, augurem a aquesta obra una estupenda llarga vida, tant comercial com literària, que interessarà a un ampli grup de lectors que desitgen passar-s’ho bé mentre llegeixen.

Rosa Maria Garcia i Santanach
Metgessa psiquiatra i filòsofa

Ressenya de La veritat no serveix de res

Josep Maria Ibarra ressenya l'obra de Ramon Breu, La veritat no serveix de res.

Títol: La veritat no serveix de res

Autor: Ramon Breu

Pàgines: 200

Preu: 17,50€

COMPRA'L ARA!

Tinc a les mans el darrer llibre de l’hospitalenc Ramon Breu, titulat La veritat no serveix de res, publicat per l’Editorial Gregal.

Ens trobem davant d’un volum editat amb els colors vermell i negre, presagi del que vindrà. És un llibre agradable al tacte, amb una tipografia que convida a endinsar-se a la lectura i amb una fotografia de portada prou suggeridora del clarobscur que trobarem dins, una història a vegades colpidora pel seu realisme, a vegades esperançadora perquè sempre destil·la la idea que el millor encara està per arribar. Tot i tenir trets de novel·la negra, en Ramon Breu trenca clarament amb els estereotips del gènere.

Primerament pels personatges. El principal, en Pere Teixidor, és un aprenent de detectiu privat, honest, maldestre, impulsiu, patidor, obstinat en conèixer la veritat i que fàcilment fa seus els problemes d’aquells que venen a l’agència de detectius “Confidencial Barna”. En Pere esdevé tot el contrari a allò que el gènere ens té acostumats. No és un tipus dur, no té una història fosca darrera, i per no tenir, no té ni on viure, perquè encara s’està amb els pares i la iaia. La seva núvia, la Roser, tampoc és la típica consort d’un detectiu. Treballadora d’una fàbrica tèxtil a canvi d’un sou miserable, porta a l’esquena un drama familiar infranquejable. O la Pilar, un altre personatge profund que, malgrat tenir un fill amb discapacitat, i guanyar-se la vida de la única manera que se li acut, res ni ningú pot esborrar-li el seu permanent encisador somriure. La llista de personatges és llarga, i és mèrit de la qualitat narrativa de l’autor que, amb unes poques paraules, les figures que acompanyen als protagonistes cobrin vida fàcilment dins la imaginació del lector.

Un altre aspecte trencador és la localització. La Barcelona de 1951 no apareix assíduament enlloc. Una ciutat humiliada i vençuda, fosca i bruta, envaïda per nous rics sense escrúpols que martellegen implacablement als seus resignats habitants, que no per impotents han perdut la memòria d’un temps millor.

L’estil de Ramon Breu és impecable i acurat. El seu domini del llenguatge és excepcional. S’intueix un esforç per copsar expressions nostrades, a estones primmirades, a vegades matusseres i fins i tot barroeres, en l’intent de transportar el lector d’un barri a un altre de la Barcelona de l’època.

Com si d’una bona simfonia es tractés, l’autor ha sabut conjugar tots els instruments per explicar una història tèrbola, dura, mesclada amb petits episodis d’investigació que tenen a veure amb el sentiment d’impotència generalitzada d’una època de la que, volem o no, som obligats hereus.

Breu descriu una sorprenent trama que amaga no pocs girs argumentals que mantenen la tensió narrativa al llarg de tot el llibre. Però el que, sota el meu judici, és el més destacable és com l’autor té l’habilitat de composar una obra que, entre peripècies i aventures, baralles i gosadies, confessions i obediències, té la inusual capacitat de reflexionar sobre la vida, sobre les aspiracions truncades amb resignació i sobre la conclusió que no tots els temps passats van ser millors.

La coherència narrativa s’albira ja des de les primeres pàgines i conformen un història que demana una continuïtat per aquest grup de personatges dotats des del primer moment, de vida pròpia.

En definitiva ens trobem d’una obra molt recomanable per a tots els amants de la bona lectura, pausada i amb contingut.

Josep Maria Ibarra

Barcelona, 6 d’abril de 2017

"La veritat no serveix de res", de Ramon Breu

Aquesta setmana us presentem La veritat no serveix de res, de Ramon Breu. El protagonista de l’obra és un jove i inexpert detectiu, fill de família obrera, que s’enfronta a fosques històries i a trames inconfessables a la Barcelona de 1951, miserable i vençuda. Us deixem amb un text de l’autor.

Títol: La veritat no serveix de res
Autor: Ramon Breu
Pàgines: 200
Preu: 17,50 €
Compra'l!

La novel·la s’emmarca en la Barcelona de 1951, una ciutat vençuda i miserable, però alhora també amb lluentors i ostentació per part d'alguns. Ens trobem a l'estiu i encara és molt viu el record de la vaga de tramvies del mes de març, el primer moviment de revolta contra el franquisme.

En Pere Teixidor és un detectiu. Un detectiu diferent, però. No té un passat secret i tenebrós, ni és un perdedor, ni està cremat per la vida, ni és un investigador experimentat, ni viu en un pis desmanegat i brut ple d’ampolles buides de whisky, ni en una casa a Vallvidrera com en Pepe Carvalho, ni es relaciona amb les dones amb suficiència i domini de la situació com un Philip Marlowe amb cara de Humphrey Bogart... No. És un noi que és tan jove que no té pràcticament passat. És un personatge transparent, senzill, ingenu, que viu encara amb els seus pares al barri de la Bordeta. Té una nòvia, la Roser, que treballa en una fàbrica tèxtil de les moltes que hi havia als barris de la perifèria de la ciutat als anys cinquanta.

Quan comença la novel·la, en Pere acaba de canviar de feina. Ha deixat el banc on treballava, amb la desesperació dels seus pares que creien que era una feina segura i per a tota la vida, i fa d’auxiliar en una agència de detectius de l’Eixample de Barcelona. La seva procedència social, allò que viu cada dia al seu barri, el fet de ser fill d’una família obrera, li dona una perspectiva diferent a l’hora d’emprendre les investigacions que li encomanen.

Un dia el seu cap l’envia a seguir una famosa cupletista, la Rocío de Castro, una rossa espectacular, protegida per un magnat i obsessionada amb la pel·lícula Lo que el viento se llevó, que veia una i altra vegada. De fet, tota la ciutat va acollir la pel·lícula amb una bogeria col·lectiva. Lo que el viento se llevó s’havia estrenat vuit mesos abans al Windsor Palace de la Diagonal, al costat de la Via Augusta. Era el cinema més glamourós i selecte de la ciutat. Disposava de 1.800 butaques que es van omplir durant 255 dies seguits. La pel·lícula s’estrenava a Barcelona onze anys després d’haver-ho fet als Estats Units i no era d’estranyar que provoqués una agitació inaudita entre el públic. L’Església espanyola havia advertit que veure la pel·lícula podria ser motiu d’excomunicació. Es tractava d’una pel·lícula que, en una ciutat deprimida i reprimida, significava una mena de detonació, una explosió d’emocions desfermades: amors, infidelitats, gelosia... I sobretot d’una esclatant Vivien Leigh.  

Aquella mateixa nit que en Pere Teixidor segueix la cantant, coneixerà la Pilar, una noia de companyia que treballa al night-club del Windsor. Un lloc de trobada i diversió de militars i falangistes que acaparen l’administració franquista, i de nous rics que han fet negocis fabulosos amb el mercat negre. La Pilar sí que és un personatge de novel·la negra, una dona seductora i turmentada, amb un passat secret i una situació familiar dramàtica.

El detectiu començarà a endurir-se amb aquest cas que no s’aclarirà fins al final de la novel·la i que tracta d’una qüestió abominable, però també amb d’altres com el de la mort d’un jove mecànic a causa de l’explosió d’una caldera de gasogen, al Poblenou. El gasogen es feia servir en els transports (autobusos, taxis, camions) i en les fàbriques durant els anys de l’autarquia, a causa de les dificultats d'abastiment de petroli que tenia el règim en el mercat mundial. El gasogen desprenia monòxid de carboni, que era mortal pels treballadors. Sovint, també, es produïen explosions en les quals morien força treballadors. Tant des de la patronal, com des del govern civil, com des dels aparells de l’Estat o la premsa, es tapaven aquests sinistres i les fàbriques seguien funcionant amb lleugeres modificacions.

Imatge de la presentació de la novel·la a la Llibreria Claret de Barcelona
D'esquerra a dreta: Josep Maria Ibarra (Gregal), Enric Calpena (ponent) i Ramon Breu (autor).

En Pere també es trobarà darrere un cas que aparentment semblava una disputa familiar, les conseqüències tràgiques de les trames que, als anys de la Segona Guerra Mundial, conduïen jueus des de França fins a Barcelona amb l’esperança de fugir dels nazis i fer el salt cap a Amèrica.

El detectiu neòfit no podrà refiar-se del cap de l’agència, el senyor Pena, però sí dels seus companys, la senyoreta Presentación, la secretària, filla de guàrdia civil, enigmàtica, molt eficaç i de cops amagats. Tot un caràcter.  I, sobretot, del seu company d’aventures, en Quimet Garcia, àlies Sagasta, veritable contrapunt del protagonista principal. Fill de la Barceloneta, té trenta pocs anys, però n’aparenta deu més. De faccions molt pronunciades, els ulls molt vius, tothom deia que s’assemblava a Errol Flynn. En Sagasta té molta mili, com es deia llavors, és un home endurit, impulsiu, a vegades violent, gran bevedor.

La novel·la està plena de la recreació de llocs, d’espais, d’ambients d’aquella Barcelona avui desapareguda devorada per l’especulació, les olimpíades i el turisme: els barris industrials del Poblenou, Sant Andreu o la Bordeta. Locals com el Gran Price, una sala amb capacitat per a 5.000 persones entre els carrers Floridablanca i Casanova, construït el 1934, on es feia ball, vetllades de boxa i mítings polítics, i on durant el franquisme els actes polítics van deixar pas a sermons multitudinaris dels sectors més integristes del nacionalcatolicisme. Avui no el busqueu perquè hi ha un lleig edifici de Núñez i Navarro.

O la Barceloneta. A poc a poc, la Barceloneta s’havia anat recuperant de la guerra. Havia tingut el trist privilegi d’haver estat el barri més bombardejat de la ciutat. Encara aquell 1951 se’n veien els estralls, amb cases mig derruïdes que convivien amb els xiringuitos, una espècie de restaurants que eren barraques estretes, totes tallades pel mateix patró excepte el Hawai, que oferia menjar mariner, preparat de forma casolana, però fresc i amb gustos avui irrecuperables.

També hi apareix el Saló Rigat, restaurant i sala de festes, a la plaça de Catalunya, on avui hi ha el Corte Inglés, Inaugurat el 1941, freqüentat per oficials nazis en els primers anys. Amb  el Saló Rigat va arribar la distinció, el refinament i l’opulència en forma de lluïment de les classes guanyadores de la guerra. La sumptuositat i el fast feien encara més flagrant la misèria de l’altra cara de Barcelona, encara no a deu minuts de la plaça de Catalunya.

L’acció de la història també visita els calabossos de la Via Laietana amb una escena de ressonàncies valleinclanesques; o el tèrbol ambient dels gimnasos de boxa d’aquella època, viver de pinxos, mafiosos i perdonavides. També hi té un lloc la clandestinitat i la resistència contra el règim. La novel·la acaba al camp del Barça, a l’antic camp de Les Corts. El lector fins i tot sentirà el brogit del públic quan Kubala marca un gol decisiu.

L’obra pretén rememorar una època i oferir una lectura amena i entretinguda, però també vol transmetre que una guerra civil tan brutal com la nostra, seguida d’una dictadura com la franquista, va fer possible la devastació moral del país. Una misèria moral i una acceptació de la corrupció que es va projectar cap al futur, és a dir, cap al nostre present. 

Però, a què ve el títol? En certa forma enllaça amb la tradició pessimista de la novel·la negra mediterrània. Quan el nostre heroi aconsegueix esbrinar les trames que hi ha al darrere dels casos que ha investigat, els malfactors li diuen clarament que la veritat no serveix de res. Als lectors us tocarà decidir si la veritat serveix o no de res. Per cert, els lectors han de saber que si volen saber què els passa en el futur als entranyables protagonistes, en Pere Teixidor, en Sagasta o la senyoreta Presentación, la segona part ja està escrita...

Quan la mort és la vida i la vida és la mort, de David Cordero

David Cordero debuta en el món literari amb una novel·la que ben segur no us deixarà indiferents, Quan la mort és la vida i la vida és la mort. 

"Durant molts anys he estat un escriptor oblidat. Ho admeto sense cap pena ni vergonya, però creieu-me quan us dic que un dia vaig arribar a tocar la glòria. He viscut sol més temps del que ho he fet acompanyat. Tan allunyat com he pogut de la meva exdona i el més a prop que he sabut de la meva filla.

Confesso que m'ha costat molt acceptar això que m'ha passat. Però per més inversemblant que pugui semblar, és com és i no ho puc canviar. Ara sé que no estic sol, que n'hi ha d'altres com jo encara que molts hagin optat per callar. Sé que faran tot el possible per ocultar aquesta veritat i fer-nos passar per bojos. Però potser si sabem jugar les nostres cartes, aquest secret ens donarà més poder del que ells hagin somniat. I és que sense pobres no hi haurà rics, sense desfavorits no hi haurà privilegiats, i potser si aquest secret veu la llum, alguns d'ells perdran part d'aquest paradís terrenal.

Ara, però, demano disculpes a tots aquells que us heu trobat aquest document. Sóc perfectament conscient que amb el seu lliurament no faig altra cosa que defugir la meva responsabilitat per fer-la caure sobre vostre.

Segurament hauríeu viscut més feliços si no l'haguéssiu trobat, però... Ho sento, només sóc un covard."

Nicolau Esnaola Segarra

Títol: Quan la mort és la vida i la vida és la mort
Autor: David Cordero Espín
Pàgines: 200
Preu: 17,50 €
Compra'l!

Quan una porta es tanca gairebé sempre se n’obre una altra. Amb aquesta frase, Nicolau Esnaola Segarra, en Nico, comença l’escriptura del que es convertirà en el seu llegat vital, la narració de l’esdeveniment que marcarà un abans i un després a la seva vida, i d’acord amb les seves pretensions i expectatives, també en la de tots aquells que ho trobin, i decideixen llegir-ho.

Com a narrador, en Nico és el protagonista principal de la història. Durant bona part d’ella, fins i tot, l’únic, però la seva personalitat i carisma es basten per omplir la carència que originaria la falta d’altres personatges que no siguin els que es troba quotidianament al bar d'en Paco. Fins que apareix la Cora. Ella per si sola aconseguirà omplir tant el buit físic com el sentimental. Fins a la seva arribada, l’alcohol i el tabac s’havien convertit en els seus únics companys, i de retruc, en els principals enemics de la seva credibilitat. Durant tota la narració ens trobem amb un personatge malhumorat, crític, que diu les coses pel seu nom i que no s’està per romanços, però amb qui, al mateix temps, no ens costa gens connectar gràcies a aquesta manera inusual d’afrontar les veritats. Fins i tot podem dir que el seu punt fort és aquesta rotunda sinceritat amb la que s’expressa i una radical coherència entre el que diu, el que fa i el que pensa.

Quan un dia la mort el troba estirat al seu llit, i tres dies més tard torna a la vida, es produeix dintre seu un sotrac, que deriva en una lluita entre l’escepticisme i la confiança en si mateix que l’empeny cap a la demència, però tot canvia quan es troba amb la Cora. A partir d’aquest moment comencen a construir una teoria; els poderosos són conscients d’aquest secret però volen evitar com sigui que la notícia arribi a la població. Pensen que, si es coneix, tot aquell que pateix, que es troba sol, que ho ha perdut tot o pateix la falta d’un ésser estimat, pot escollir tirar pel dret i sortir d’aquest món per entrar en el que ve a continuació. I sense pobres no hi ha rics, sense desfavorits no hi ha privilegiats. Tanmateix creuen que l’Església també està interessada a continuar mantenint el seu paradís a la terra.

David Cordero Espín

A través del personatge d'en Nico, la novel·la critica algunes de les imperfeccions de la nostra societat, però sobretot se centra a crear un debat sobre què faria la gent si sabés que un cop traspassem s’obre una altra porta. Un altre món que no té res a veure amb el que les religions ens han ensenyat. L’elecció entre gaudir d’aquesta vida o anar directament a l’altra, tot i que allà, com que no existeix el materialisme, tampoc no es pot gaudir de totes les coses meravelloses que ens ofereix aquest món.  

El llenguatge emprat vol reivindicar un estil que no està gaire representat a la literatura catalana, i per això se subratlla la castellanització d’algunes paraules i expressions que acostumem a trobar en el nostre dia a dia però que potser per aquest desig de protecció d’una llengua amenaçada, normalment s’intenten amagar i que, en aquest cas, l’autor ha cregut del tot imprescindibles per donar veracitat al personatge.

En tot moment es manté el suspens sobre si els protagonistes efectivament han experimentat un retorn de la mort o només es tracta de la confluència d’un munt de casualitats que així els ho ha fet creure.

Un altre punt a destacar és que la història està escrita com a un testimoni. És el propi protagonista qui en primera persona escriu la narració per tal de deixar constància del que ha viscut i en tot moment es dirigeix al lector com a destinatari d’aquest testimoni. A ell confia la decisió de donar-li veracitat i actuar en conseqüència. 

David Cordero Espín

Els bessons rere la finestra

A Gregal no parem màquines durant les festes de Nadal, i és per això que avui us volem presentar una de les nostres novetats que han sortit darrerament. Es tracta d'Els bessons rere la finestra, la primera novel·la publicada d'Esther Vila; i diem que és la primera publicada perquè en els últims anys ha anat escrivint una sèrie de novel·les d'intriga, que es desenvolupen en escenaris de les comarques gironines. Cada trama és completament independent, això no obstant, hi ha un fil de connexió donat per dos personatges: una reportera gràfica, la Mercè, i la seva col·laboradora i amiga, l'Elisa. Feta aquesta petita introducció, us deixem amb un text de la mateixa autora. 

Títol: Els bessons rere la finestra
Autora: Esther Vila
Pàgines: 210
Preu: 18 €
Compra'l!

La Mercè Juanhuix ha rebut l’encàrrec de cobrir el reportatge fotogràfic del casament d’en Sergi Masferrer, conegut membre de la societat gironina. Res no la pot fer sospitar que aquesta feina serà diferent de totes les altres fins que, en un moment determinat, l’Elisa Dorca, la seva amiga i empleada, que l’acompanya, li diu a l’orella que el nuvi ja està casat. Així comença Els bessons rere la finestra.

Més tard, les dues amigues descobriran que la principal protagonista de la celebració és una dona que no hi ha assistit ni hi ha estat convidada. Començaran aleshores una carrera contrarellotge per intentar esbrinar què s’amaga darrere el misteri de la dona desconeguda i arribaran a descobrir-ne la identitat. La troballa les deixarà torbades i confuses i les farà dubtar respecte a l’ús que n’han de fer. Finalment, decidiran no parlar-ne amb ningú, però continuaran intentant destapar què s’amaga darrere aquella hipòcrita aparença de normalitat. Se sentiran aclaparades per la trista història dels bessons i la seva germanastra, prematurament orfes de pare i mare i abocats a un futur incert, i formularan mil hipòtesis i conjectures respecte al que ha passat amb el vaixell que navega sol, però mai no coneixeran tota la veritat. Només el lector la sabrà.

Els bessons rere la finestra us farà viatjar per tres generacions de la vida d’una família benestant de Girona, els Masferrer, i, a més de pels carrers i places de la capital, us portarà a l’Escala, el mariner poble de les anxoves, i al pintoresc i tranquil Ventalló, ambdós a l’Alt Empordà, també a l’idíl·lic Positano i a la bulliciosa Gènova, a Itàlia; llocs, tots ells, on els personatges es mouen, sense adonar-se algunes vegades del terra que trepitgen, immersos com estan en la seva complicada i intensa vida interior.

Esther Vila

Amors purs, amors de conveniència, amors prohibits. Desamors adults i desencisos infantils. Odis que s’esmunyen amb traïdoria i es cuinen a foc lent. I una obsessió que va cobrant cos i es converteix en raó de vida: aconseguir la venjança tant de temps cobejada. I sempre, per sobre de tot, determinant, la incondicional lleialtat fraternal.

En el transcurs de la novel·la, i amb 24 anys de diferència, es produiran tres morts poc clares en el si de la família Masferrer. Però la roba bruta es renta a casa. Oficialment, constaran com a desafortunats accidents, en cap moment seran investigats per la policia i quedaran impunes.

I al voltant de tot això, un home que té una manera despòtica de practicar sexe però que, d’una forma inexplicable, es deixa dominar totalment per la seva dona, que l’empeny a negligir les seves responsabilitats vers els fills; una jove i ambiciosa advocada disposada a tot per aconseguir allò que vol; una noia sensible i càndida que abandona estudis, família i pàtria per seguir el seu amant i dues entranyables dones que, en canvi, en un temps ja llunyà, van haver de renunciar a l’amor.

Els bessons rere la finestra no és només una engrescadora novel·la d’intriga. És un relat ple d'emocions que remou sentiments fins al punt que el lector, sorprenentment, acaba sentint-se identificat i còmplice dels botxins, mentre que es predisposa en contra de les víctimes... 

Esther Vila

"La puta d'oros", d'Elena Torres

Elena Torres s'estrena com a autora amb una novel·la que no deixarà indiferent a ningú, començant pel títol: La puta d'oros. Intriga, amor, venjança... tot un còctel de sentiments que satisfaran les delícies dels amants de la novel·la negra.

Títol: La puta d'oros

Autora: Elena Torres Girbau

Pàgines: 452

Preu: 20€

Compra'l!

Tot i que pot sonar a tòpic, no és difícil imaginar que darrere de cada escriptor hi ha un gran lector. I quan dic gran, parlo d’incomptables hores dedicades a la lectura. En el meu cas, confesso que em recordo llegint des que tinc memòria.

Amb els anys et tornes selectiu i busques obres i autors que saps que no et decebran. De tots diré que el gènere amb el que més gaudeixo és, sens dubte, el gènere negre. El gènere que sento més reivindicatiu a l'hora de denunciar les xacres que pateix la nostra realitat. I és que en el fons, cadascú de nosaltres s'apropa a la literatura buscant acomplir uns objectius personals i del tot intransferibles. Com va dir l’escriptor nord-americà Edmund Wilson: «No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre».

Per què escrivim? Què és això tan intens, tan potent que ens empeny a deixar-ho tot per a consumir hores i hores davant d'una pantalla d’ordinador o d'un full en blanc, castigats en la soledat més absoluta? Escriure, per a mi, és un acte tan natural com respirar i tan necessari com la parla o el gest. I com quan penses que tens coses a dir, les dius; quan tens coses a explicar, les escrius.

La puta d’oros neix de la voluntat de donar veu a totes aquelles persones que han patit una agressió violenta i que, a resultes d'aquest acte atziac, deixen de ser qui són per passar a ser «la víctima». Un substantiu terriblement impersonal.

Elena Torres durant una presentació

Els escriptors, a diferència dels periodistes, no podem sortir al carrer buscant testimonis que sustentin la nostra història. El nostre és un treball d'imaginació, de recerca minuciosa destriant fils ficticis fins a trobar el que, finalment, acabarà sent el pal del paller, l'eix vertebrador de la novel·la; en aquest cas una víctima que, per sort o per desgràcia, sobreviu a l'agressió brutal que va patir.

No aixafo la guitarra a ningú si dic que La puta d’oros no és una novel·la en la que el més important és saber el qui, el com i el perquè. És clar que és important saber qui l'odiava tant com per sacrificar-la i fer-la patir fins a donar-la per morta. I és clar, també, que un cop sabem qui és, ens resulta imprescindible saber per què ho va fer.

Però jo volia alguna cosa més. No em conformava amb tan poc. Ho volia saber tot. Qui era abans no li arrabassessin d'arrel la seva identitat; preguntar-li què representava per a ella viure amb l'estigma de ser «una víctima»; què sentia, com treballava les seves pors, els seus malsons i, per damunt de tot, què esperava del futur: Oblidar? Justícia? O potser el que de debò desitjava era venjança? Preguntes delicades que a qualsevol de nosaltres, si ens poséssim en la seva pell, se'ns farien difícils de contestar.

La puta d’oros és tot el que explico i molt més. Perquè mai res és blanc o negre, perquè la vida està plena de matisos i, com nosaltres, els personatges són profundament humans. I com s'encarrega de mostrar-nos cada dia, la vida no deixa de sorprendre'ns.

Elena Torres Girbau

Booktrailer: