"La mort no té perquè ser trista, o tètrica"
| Presentació de la novel·la El cementiri dels vius a Barra Llibre (27/10/2018) |
  |
Pàgines: 116
Preu: 12,00 €
....................................................................................................................................................................................
....................................................................................................................................................................................
La Noemí i jo ens vam conèixer gràcies a en Joan, el seu
marit. Amb en Joan fa temps que ens coneixem, a tots dos ens perd l’amor per la
paraula justa i ben dita i ens agrada compartir aquesta passió amb tothom. Com
que, a més, ens tenim un gran respecte i consideració professional i personal,
al llarg de la vida ens hem anat seguint en diferents aventures. I en una
d’aquestes aventures, a Vilassar, em va presentar la Noemí.
No hem tingut ocasió de veure’ns personalment gaire sovint,
però he de dir que vam connectar molt ràpidament. Gràcies a les xarxes socials
hem compartit pensaments i reflexions, ens hem indignat juntes i hem aplaudit
juntes els èxits i fracassos dels esdeveniments polítics del nostre país. He
descobert en ella una dona forta i sensible, amant de la vida i de la natura;
culta, gran lectora i amb unes enormes ganes de viure. Així que puc dir, sense
equivocar-me gaire, que la nostra relació s’assembla molt a una bona, tot i que
peculiar, amistat.
Per això em va fer molta il·lusió que em demanés de
presentar-li el seu darrer llibre, El
cementiri dels vius. Per tot això, i per altres motius que ara us
explicaré.
El primer és que, com ella, soc des de ben petita una
incansable i àvida lectora. Recordo aquells estius interminables d’infantesa i
adolescència enganxada a llibres que en alguns casos llegia i rellegia: Juli
Verne, Emilio Salgari, Mark Twain, Dickens, però també Sebastià Sorribes i el
gran, immens món del Cavall Fort, que
ens va descobrir en Benet Tallaferro, en Jan i Trencapins o els Barrufets,
entre tants i tants d’altres. Tots aquests llibres llegits de ben jove han
deixat sens dubte una gran empremta en mi, i en guardo un gran record, que he
reviscut anys més tard amb els meus fills, a qui he transmès tot aquest meu
univers i junts n’hem descobert de nous.
Ara, amb la perspectiva dels anys, penso com n’és
d’important que s’escriguin llibres pensats per als joves. Però alerta, perquè
no és gens fàcil... Cal recordar que no per joves són ignorants, o incomplets.
No se’ls ha de tractar amb condescendència, però tampoc escalfar-los el cap amb
les reflexions a vegades retorçades dels adults. I la Noemí ha aconseguit
aquest equilibri amb aquest llibre, però amb tanta gràcia que si ja no ets tan
jove i el llegeixes també t’hi enganxes. El món des dels ulls d’un nen, amb la
seva simplicitat i autenticitat, explicada amb un llenguatge molt real, gens
forçat.
Un altre motiu pel qual em fa il·lusió presentar aquest
llibre és perquè, i això ho puc dir sense desvelar-ne el contingut perquè ja
n’heu vist la coberta, els morts no són del tot morts. La meva feina ara
consisteix a buscar fosses comunes de la Guerra Civil, obrir-les, analitzar-ne
les restes i trobar els familiars d’aquella persona per retornar-li el nom i la
dignitat. I no sabeu, allà a la Direcció General de Memòria Democràtica, el que
donaríem perquè ens parlessin i ens diguessin qui són, on vivien, què els va
passar. I, a banda d’això, a quants de nosaltres no ens agradaria tornar a
abraçar aquell ésser estimat que hem perdut i tenir-hi una bona xerrada! Què
donaria jo per tornar a tenir una conversa amb el meu avi Josep, o amb l’avi
Joan! El caràcter que la Noemí ha donat als personatges «morts» fa que et
sembli tan normal que puguin parlar, ballar o riure. I ens fa, fins i tot,
envejar la Paula i l’Oriol per poder viure aquesta emocionant aventura!
Vull fer també un esment a la coberta del llibre. No sempre
hi parem esment i que en són, d’importants, les cobertes! Sovint ens ajuden a
decidir si un llibre pot ser o no interessant. I en aquest cas, reflecteix molt
bé aquest tarannà alegre amb què la Noemí ha retratat els morts. Potser no en
parlem prou, de la mort, i al capdavall forma part de la vida. La mort no té
perquè ser trista, o tètrica.
No em vull allargar més perquè, avui, és l’autora la
protagonista. Només vull recomanar-vos que llegiu (i compreu) El cementiri dels vius; estic segura que
us agradarà. I Noemí, no paris mai d’escriure. Sé que a tu et fa molt feliç,
però és que a nosaltres també! Gràcies!
Mireia Plana
Filòloga i sub-directora general de Memòria Democràtica
