Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amb dits de mola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amb dits de mola. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de setembre del 2017



Recull de premsa (05-08 a 03-09)



El recull de premsa d'enguany engloba totes les notícies del mes d'agost on trobarem articles de Blanes vist de prop; L'illa, el far, el vent, de J.M. Vidal-Illanes; Tempus Fugit, de Joaquim Pijoan i Amb dits de molsa, d'Alfons Cama.

Podeu accedir al recull entrant aquí!

dilluns, 18 d’abril del 2016

Glòria Berbel presenta "Amb dits de molsa", d'Alfons Cama

El passat 26 de febrer, Alfons Cama va presentar la seva última novel·la, Amb dits de molsa, a la sala de plens de l'Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. A la presentació, hi van intervenir, a més de l'autor, un dels membres de l'Associació Frederica Montseny, Eduard Claver, i l'escriptora Glòria Berbel. Aquesta setmana, volem compartir amb tots vosaltres el text que va fer servir Berbel per presentar Amb dits de molsa. 


Títol: Amb dits de molsa
Autor: Alfons Cama
Pàgines: 217
Preu: 18 €


Deia Virginia Woolf que una bona novel·la és aquella que et fa pensar o sentir. Deia que ha de posar el ganivet entre les juntes del cuir amb el que la majoria de nosaltres estem recoberts. Que ens ha de posar incòmodes i certament alerta. Deia que el sentiment que ens produeix una bona novel·la no ha de ser purament dramàtic i, per tant, propens a desaparèixer quan sabem com acaba la història. Ha de ser un sentiment durador sobre assumptes que ens importen d'una manera o una altra.

Una bona novel·la, deia Woolf, no necessita tenir trama; no necessita tenir final feliç; no necessita tractar sobre gent simpàtica o respectable, no necessita ser com la vida que coneixem. L'única manera de decidir si una novel·la és bona o dolenta, assegurava Virginia Woolf, és simplement observar les nostres pròpies sensacions en arribar a l'última pàgina. Si ens sentim vius, frescos i plens d'idees, llavors és bona; si ens quedem farts, indiferents i amb poca vitalitat, llavors és dolenta.

Amb dits de molsa arrenca amb un pròleg que ens situa al Moll de la Costa, al port de Tarragona, amb una barca carregada de gent que s'endinsa al mar per fer una sortida ornitològica i observar les diferents espècies d'aus de la zona. L'excursió acaba amb la troballa del cos d'una persona enganxat a una boia i que està sent devorat per alguns ocellots. Aquest és el començament impactant d'una novel·la que es podria etiquetar com un thriller, amb les seves intrigues, que ens fa entrar en un submón fosc, de corrupció, de delinqüència i petites màfies. O es podria etiquetar, també, com una novel·la d'amor i de passió.

Però això no ho desvetllaré, ho haureu de llegir...

L’Alfons se segueix superant. L'estructura de la novel·la és fàcil, és àgil, és lleugera i agraïda. Està dividida en quatre parts i els capítols són curts, molts d'ells amb aquell final que et convida a continuar perquè el lector es queda amb les ganes de saber què passarà, què vindrà després d'allò que ens ha posat sobre la taula però que no ens acaba de mostrar.

Alfons Cama i Glòria Berbel durant la presentació

La primera part és la que ens presenta els personatges principals: La Roxana, la immigrant peruana que deixa enrere la seva terra natal i les seves dues filles per buscar fortuna en aquesta terra promesa; l'Ignasi Torres, l'agent immobiliari carregat de duros gràcies, sobretot, a l'especulació i a algun tripijoc; i la Carlota, la noia jove i guapa que s'apunta a les classes de ioga on va l’Ignasi i de qui ell s’enamora perdudament. Així arrenca la novel·la...

Tres vides molt diferents que només tenen en comú que tots tres són fills de la immigració. En el cas de l’Ignasi, els seus pares són cordovesos, en el cas de la Carlota, el pare té orígens extremenys, tot i que va néixer al Carmel. I la Roxana, que prové de les illes flotants del gran llac Inca, al Perú, d'un món radicalment diferent al que es troba aquí. Aquests tres mons tan distants entre si convergiran en l'espai i en el temps, i d'aquest creuament en sorgirà una història plena de passions i d'intrigues. No vull donar moltes més pistes...

És una novel·la molt ben tramada, d'aquelles històries en què es té la sensació que es tanca el cercle tot i que, segurament, molts lectors desitjarien que es tanqués d'una altra manera.

M'agrada la seva utilització del llenguatge: directe en els moments en què s’ha de passar a l'acció sense miraments, suau i delicat i amb un ús de les metàfores molt ben triades quan les escenes ho han necessitat, sobretot en les escenes més calentes... Amb dits de molsa... Bonica metàfora que evoca uns dits suaus i flonjos...

L’Alfons ens passeja en la seva novel·la pels racons de Tarragona que ell tan bé coneix, també ens fa visitar el Priorat i les seves vinyes o ens porta a Lima o al Carmel. Uns paisatges plens de contrastos, com la història, on es recrea la diversitat d'emocions i sentiments que conviuen en la nostra estimada raça humana, des dels més purs als més obscurs.

Vull llegir-vos un tros de la novel·la en què la Roxana, la immigrant peruana, llegeix una carta que ha rebut de les seves filles i el sentiment que li provoca la seva lectura. Fantàstica la recreació de les expressions peruanes. Després l’autor ens haurà d'explicar quin és el treball que hi ha aquí al darrere per poder-ho reproduir tan fidelment...

“Querida mamacita:
Hemos recibido su carta con mucha alegria hace pocos días. Estamos contentas que esté bien en España. Nosotras también estamos bien. Los abuelos trabajan con turistas y nosotras ayudamos. Hacemos barcas de juguete con tallos de los totorales y las vendemos a los turistas. El abuelo pasea con ellos por el lago. Hace pocos días, vino un turista de España y le dimos un barquito para usted. Dimos la dirección que escribimos en esta carta que usted nos dio. Todavía voy a la escuela en la isla grande. Ahorita el profesor se llama Roberto. Me ayuda a escribir bien el español. Y yo ayudo a él con guagüitas. Dice que estoy progresando. Ahorita me ayuda con esta carta para usted. El abuelo deposita el dinero que nos envía en la Caja Rural de Puno y le da las gracias. La abuela compra comida buena. Ñaña dice que le gustaría que estuviera con nosotros. Yo también. La abuela pregunta si está comiendo bien. Si toma mate de coca para el espíritu. Si reza a la Virgen. La abuela tiene dolor de muelas y el doctor de Puno ya le sacó dos con el dinero de usted. Nosotras nos gustaría ir para España. En el colegio tenemos un mapa grande con el continente europeo, y el profesor Roberto ha puesto una banderita en el sitio exacto en qué usted está ahorita. 
La extrañamos harto, harto, harto.
Sus guaguas que la quieren y encomiendan a Dios.
Candela y Lorena Flores Mamami
Les llàgrimes li queien sense parar. No podia contenir l’emoció callada que li produïa aquell tros de paper escrit amb la lletra clara, grossa, cal·ligràfica, de la seva filla gran. No era capaç de discernir si era d'alegria o de pena. L'alegria de saber que les seves nenes estimades estaven bé, que menjaven bé, que aprofitaven l'escola, que s'estaven fent unes donetes. La pena de tenir-les lluny, molt lluny; massa lluny. De no saber quan les podria tornar a veure, a tocar, a petonejar-les. Encara havien de passar força dies per pensar a portar-les a Espanya amb ella. Sense comptar, a més, amb els diners que el viatge li suposaria.”

Alfons Cama en una entrevista a Ràdio Palamós
 
Amb dits de molsa, la tercera novel·la d'Alfons Cama, és una bona novel·la. Reprenent el que deia la Virginia Woolf, ni me n'he quedat farta, i ni molt menys indiferent i amb poca vitalitat, sinó tot al contrari, m'ha fet sentir viva, molt viva, sobretot quan he llegit les tòrrides escenes de sexe que es plantegen en alguns moments de la novel·la... Fantàstic l'erotisme que es desprèn en alguns passatges!

Jo només tinc una objecció a fer i és que la novel·la se m'ha fet curta. Hauria continuat llegint aquesta història de passions, d'intrigues, d'homes i dones plens de contrastos, amb les seves llums i amb moltes ombres. Aquestes històries de vides plenes d'esperança, de desitjos, de victòries i de derrotes, de sexe però, sobretot, de molt d'amor.


Felicitats, Alfons, per aconseguir que els sentiments traspassin les pàgines per instal·lar-se als cors dels lectors. Et desitjo molts, molts èxits.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Coia Valls presenta "Amb dits de molsa"

El passat 1 de febrer, Alfons Cama va presentar la seva última novel·la, Amb dits de molsa, al Centre de Lectura de Reus. En l'acte hi van intervenir també Dolors Quintana, que va llegir alguns fragments de l'obra, i l'escriptora reusenca Coia Valls. Amb aquesta entrada, volem compartir amb tots vosaltres la glossa que va fer Valls sobre la novel·la en qüestió.

Títol: Amb dits de molsa
Autor: Alfons Cama i Saballs
Pàgines: 217
Preu: 18€ 


Amb dits de molsa, la darrera novel·la d'Alfons Cama, ens presenta, in media res, un escenari que ens podria semblar inofensiu. Molt aviat, però, mitjançant un pròleg brevíssim, se'ns descobreix que hi ha un cadàver, que aquesta no serà una història fàcil, que l'autor no es conforma amb escriure sobre la superfície de les coses. També ens informa del seu treball en relació a l'estructura de l'obra, la dosificació a l'hora de donar detalls o pistes a seguir, la perícia en què ens porta de la mà per terrenys incerts i versemblants.

El cadàver d'aquestes primeres línies és el d'un home del qual no sabem res, i representa una incògnita que ens mantindrà expectants fins al desenllaç de la novel·la, on tot cobra sentit, sense concessions, però també amb aquestes escletxes d'esperança que la vida sempre ens permet.

Pensareu, doncs, que la novel·la acaba bé, que potser m'he avançat, però quan un argument està ben dissenyat tot això depèn del punt de vista del lector. L'escriptor proposa una història, uns personatges. El lector o la lectora interpreta la seva proposta.

Coia Valls i Alfons Cama

Després d'aquests preliminars, l'acció s'inicia amb algú que arriba a la ciutat, una magnífica fórmula per començar. Algú que arriba ha estat un dels temes més sovintejats en la literatura i sempre et provoca la sensació que tot és possible, que aquest “algú” té un gran ventall d'opcions per desenvolupar-se com a personatge, de bones i de dolentes. Tot obert, doncs. Com a la vida!

El personatge que arriba és el d'una dona, la Roxana, filla del Llac de l'Inca. Tant la partença com la mateixa arribada contenen les seves respectives dosis de dolor, d'esperit de renúncia i, també, com no pot faltar mai en una novel·la de l'Alfons, d'esperança. La Roxana, d'altra banda, sempre porta una maleta groga amb la qual recorre molts dels escenaris, però no es tracta només d'això. Amb ella tragina records, fa moure la seva vida, les seves opcions.

En la seva anterior novel·la, Cama retratava les diferències de classe, encara ben marcades durant les darreries del franquisme, però també l'esforç dels petits revolucionaris en aquella lluita difícil i desigual contra la dictadura. Ara, a les pàgines d'Amb dits de molsa, els temes són la immigració, la crisi que pateix la nostra societat, els paradisos fiscals, l'especulació urbanística, el món de la droga o la impunitat. Tots aquests són els elements que, amb distintes gradacions, aniran empenyent els seus protagonistes per camins imprevisibles.

Però, en aquesta història, també s'hi donen cita l'amor, la tendresa, el desig, la sensualitat i uns dits de molsa que ho poden tot. Si anés més enllà sobre aquest títol, us desvetllaria aspectes de la novel·la que heu d'anar descobrint per vosaltres mateixos.

El ventall d'opcions que suposa la proposta d'Alfons Cama en aquesta tercera novel·la està servit. L'autor ens ho ofereix fent servir una prosa cuidada, rica en matisos i detalls. Són detalls que utilitza per elaborar les descripcions dels llocs on transcorre l'acció: Tarragona, les seves places, carrers i barris, el Carmel barceloní, el Priorat i la seva extensió de vinyes, i una Lima que coneix de primera mà. Ens ho serveix des de l'observació atenta, és com una càmera que va apropant-se per mostrar textures i contorns, però que, també, de la mateixa manera sap allunyar-se i obrir l'escena, inserint-la en l'ambient en què transcorre.

Imatge de la presentació al Centre de Lectura de Reus

D'aquesta manera ens apropa a nuclis urbans desfavorits, a ambients marginals, o ens convida a transitar pel rovell de l'ou de la ciutat. Tots aquests escenaris conformen el nostre paisatge, per molt que de vegades ens veiem abocats a pensar que alguns no ens pertanyen.

D'emigrants, ho som una mica tots. Qui, en algun moment de la vida, no s'ha sentit estranger? Estareu d'acord amb mi que sigui d'on sigui la persona i vagi on vagi, hi ha sentiments universals com l'amor, el record a la mare o als fills, l'enyorança a la terra, que són comuns per tothom. Potser per això dins la novel·la hi ha espais per l'emoció.

Alfons Cama escriu de manera molt visual, però no per això renuncia a fer partícips de l'experiència els altres sentits: es poden flairar olors diversos, a Amb dits de molsa, i penetrants. Així mateix, podem sentir la humitat i la salabror que se'ns queda a la pell, o escoltar la dringadissa de campanetes, aquella que ens anticipa l'atmosfera acollidora de les classes de ioga.

Cama no deixa gaire espai a la imaginació quan ens presenta els seus personatges. És tanta la minuciositat que fa servir que gairebé podríem reconèixer-los si ens els trobéssim al davant. L'oval de la cara, la forma dels ulls i el color del cabell, la vestimenta... I, el que és més important, una manera de fer genuïna de moure's i de parlar. Són personatges que evolucionen perquè els passen coses, perquè estan vius, perquè tenen sentiments i ens fan pensar que al darrere de les paraules hi ha éssers humans.

Per tot això, llegir Alfons Cama és una bona experiència, un retrobament amb les bones històries.

dilluns, 9 de novembre del 2015

"Amb dits de molsa", ressenya de Jordi Serra

L'entrada d'avui la volem dedicar a una de les nostres últimes novetats, que ens arriba de la mà de l'escriptor calongí, però establert a Tarragona, Alfons Cama Saballs. Cama va començar el seu camí com a escriptor el març de 2013 i aquesta que presentem avui, Amb dits de molsa, ja és la seva tercera novel·la. 

Jordi Serra i Garrido, autor del recull de relats La cantonada i del llibre de poesia Desig de llum i d'ombra, n'ha fet una excel·lent ressenya. Us la reproduïm a continuació.


Títol: Amb dits de molsa
Autor: Alfons Cama Saballs
Pàgines: 217
Preu: 18€



Bombolla d'intrigues i carícies de molsa

Jordi Serra
Els humans ens entestem a atribuir a l’amor una capacitat redemptora il·limitada. Abans no assolim aquesta mena de salvació, però, ens deixem arrossegar un i altre cop pel sexe i la cobejança. I tan aviat ens penedim de no haver sabut endreçar aquestes pulsions, com de no haver-nos reduït a la simplicitat d’una conducta instintiva. Dir que la dicotomia sexe-amor és un dels motors narratius més poderosos d’ençà que existeix l’art de lligar paraules no ve gens de nou; poder dir, però, que t’ha caigut a les mans un llibre que resol la dicotomia per camins sorprenents o, si més no, poc fressats, és un goig.

Amb dits de molsa, la tercera novel·la del calongí Alfons Cama i Saballs, combina sàviament algunes pinzellades del gènere negre, tan en voga ara mateix, amb la sensibilitat que caracteritza l’autor a l’hora de relatar històries amoroses poc usuals, com ja va demostrar a Un pessic a l’ànima. Tot i que inicialment sembla apuntar cap a una història de temàtica ecològica, el pròleg etziba un gir que es grava a la memòria del lector i que el tindrà amb l’ai al cor una colla de capítols: cenyit a l’exigència d’un relat d’intriga, el llibre formula la canònica retrospecció que manté viu l’enjòlit ben bé fins al desenllaç.

En els primers capítols, la trama juga la carta del plantejament múltiple, oferint diversos fils argumentals que no trigaran gaire a confluir de forma inesperada. És en aquest punt que Cama demostra una gran habilitat per lligar uns tipus humans concebuts en biosferes tan dispars com la Tarragona dels especuladors immobiliaris i els altiplans del Perú. Les intrigues immobiliàries responen a una inquietud social que encara avui en dia és ben vigent i punyent, i l'autor sap posar aquest ganxo al servei d'una història que s'abandera, com a element més remarcable, de la construcció d'uns personatges que es fan creïbles i entranyables per la seva normalitat.

L'argument amorós, doncs, es va trenant subtilment a cavall de la trama que el vehicula, i acaba significant-se en el llibre per damunt d'aquesta. L'elogi més gran que es pot dedicar a les escenes amoroses és el de destacar-ne l'escaiença, tant pel fet que es deuen a la història, no a l'inrevés, com pel servei que fan a la definició dels retrats. S'alimenten, a més, d'una tendresa que no busca edulcorar els detalls –detalls que, en unes mans menys sensibles, podrien resultar escabrosos o fins i tot barroers–, sinó de fer els protagonistes més propers i versemblants.

Alfons Cama, l'autor
No ens estem de plantejar un petit però: es troba a faltar una mica més de prolixitat en el retrat d'alguns personatges, els antagonistes, i especialment els col·laboradors d'aquests, que amb prou feines queden dibuixats a través d'un parell de retrospeccions, ben encastades, això sí, en el conjunt de l'obra, però que es revelen escasses. Aquests personatges semblen prou atractius com per fer-ne un dibuix més aprofundit.

Pel que fa a l'ambientació, sòlida i ajustada sempre als propòsits de la història, no hi trobem descripcions allargassades innecessàriament, sinó petites postals que acoloreixen un i altre racó del relat. Estil econòmic i precís, marca distintiva de l'autor, així com un rerefons ben documentat que dóna consistència a la trama.

També caracteritza l’autor el seu excel·lent gust pels títols suggerents. Com en el seu llibre anterior, a Amb dits de molsa Cama reserva la revelació del sentit del títol per a un moment clau en la definició dels protagonistes, la màgia del qual no tinc dret a trencar, perquè és un dels moments de la lectura del llibre que cal esperar com qui espera una petita perla i que t'enlluerna un instant, de tal manera que portes aquesta espurna fins a la fi del llibre, i encara un temps després de finalitzar-ne la lectura. Sí que em permetré, però, jugar-hi discretament, tornant al que dèiem al principi: tot el plaer buit de sentit i tota la riquesa acumulada, tot ho donaríem pel conhort d’una carícia feta amb dits de molsa.