El passat 1 de febrer, Alfons Cama va presentar la seva última novel·la, Amb dits de molsa, al Centre de Lectura de Reus. En l'acte hi van intervenir també Dolors Quintana, que va llegir alguns fragments de l'obra, i l'escriptora reusenca Coia Valls. Amb aquesta entrada, volem compartir amb tots vosaltres la glossa que va fer Valls sobre la novel·la en qüestió.
Títol: Amb dits de molsa
Autor: Alfons Cama i Saballs
Pàgines: 217
Preu: 18€
Amb
dits de molsa, la darrera novel·la d'Alfons Cama,
ens presenta, in media res, un escenari que ens podria semblar inofensiu.
Molt aviat, però, mitjançant un pròleg brevíssim, se'ns descobreix que hi ha un
cadàver, que aquesta no serà una història fàcil, que l'autor no es conforma amb
escriure sobre la superfície de les coses. També ens informa del seu treball en
relació a l'estructura de l'obra, la dosificació a l'hora de donar detalls o
pistes a seguir, la perícia en què ens porta de la mà per terrenys incerts i
versemblants.
El cadàver d'aquestes primeres
línies és el d'un home del qual no sabem res, i representa una incògnita que
ens mantindrà expectants fins al desenllaç de la novel·la, on tot cobra sentit,
sense concessions, però també amb aquestes escletxes d'esperança que la vida
sempre ens permet.
Pensareu, doncs, que la novel·la
acaba bé, que potser m'he avançat, però quan un argument està ben dissenyat
tot això depèn del punt de vista del lector. L'escriptor proposa una història,
uns personatges. El lector o la lectora interpreta la seva proposta.
 |
| Coia Valls i Alfons Cama |
Després d'aquests preliminars,
l'acció s'inicia amb algú que arriba a la ciutat, una magnífica fórmula per
començar. Algú que arriba ha estat un dels temes més sovintejats en la literatura i sempre et
provoca la sensació que tot és possible, que aquest “algú” té un gran ventall
d'opcions per desenvolupar-se com a personatge, de bones i de dolentes. Tot
obert, doncs. Com a la vida!
El personatge que arriba és el
d'una dona, la Roxana,
filla del Llac de l'Inca. Tant la partença com la mateixa arribada contenen les
seves respectives dosis de dolor, d'esperit de renúncia i, també, com no pot
faltar mai en una novel·la de l'Alfons, d'esperança. La Roxana, d'altra banda,
sempre porta una maleta groga amb la qual recorre molts dels escenaris, però no
es tracta només d'això. Amb ella tragina records, fa moure la seva vida, les
seves opcions.
En la seva anterior novel·la, Cama retratava les diferències de classe, encara ben marcades durant les
darreries del franquisme, però també l'esforç dels petits revolucionaris en
aquella lluita difícil i desigual contra la dictadura. Ara, a les pàgines d'Amb dits de molsa, els temes són la
immigració, la crisi que pateix la nostra societat, els paradisos fiscals,
l'especulació urbanística, el món de la droga o la impunitat. Tots aquests són
els elements que, amb distintes gradacions, aniran empenyent els seus
protagonistes per camins imprevisibles.
Però, en aquesta història, també
s'hi donen cita l'amor, la tendresa, el desig, la sensualitat i uns dits de
molsa que ho poden tot. Si anés més enllà sobre aquest títol, us desvetllaria
aspectes de la novel·la que heu d'anar descobrint per vosaltres mateixos.
El ventall d'opcions que suposa
la proposta d'Alfons Cama en aquesta tercera novel·la està servit. L'autor ens
ho ofereix fent servir una prosa cuidada, rica en matisos i detalls. Són detalls que utilitza per
elaborar les descripcions dels llocs on transcorre l'acció: Tarragona, les
seves places, carrers i barris, el Carmel barceloní, el Priorat i la seva
extensió de vinyes, i una Lima que coneix de primera mà. Ens ho serveix des de
l'observació atenta, és com una càmera que va apropant-se per mostrar textures
i contorns, però que, també, de la mateixa manera sap allunyar-se i obrir
l'escena, inserint-la en l'ambient en què transcorre.
 |
| Imatge de la presentació al Centre de Lectura de Reus |
D'aquesta manera ens apropa a
nuclis urbans desfavorits, a ambients marginals, o ens convida a transitar pel
rovell de l'ou de la ciutat. Tots aquests escenaris conformen el nostre
paisatge, per molt que de vegades ens veiem abocats a pensar que alguns no ens
pertanyen.
D'emigrants, ho som una mica
tots. Qui, en algun moment de la vida, no s'ha sentit estranger? Estareu
d'acord amb mi que sigui d'on sigui la persona i vagi on vagi, hi ha
sentiments universals com l'amor, el record a la mare o als fills, l'enyorança
a la terra, que són comuns per tothom. Potser per això dins la novel·la hi ha
espais per l'emoció.
Alfons Cama escriu de manera
molt visual, però no per això renuncia a fer partícips de l'experiència els
altres sentits: es poden flairar olors diversos, a Amb dits de molsa, i penetrants. Així mateix, podem sentir la
humitat i la salabror que se'ns queda a la pell, o escoltar la dringadissa de
campanetes, aquella que ens anticipa l'atmosfera acollidora de les classes de
ioga.
Cama no deixa gaire espai a la
imaginació quan ens presenta els seus personatges. És tanta la minuciositat que
fa servir que gairebé podríem reconèixer-los si ens els trobéssim al davant.
L'oval de la cara, la forma dels ulls i el color del cabell, la vestimenta...
I, el que és més important, una manera de fer genuïna de moure's i de parlar.
Són personatges que evolucionen perquè els passen coses, perquè estan vius,
perquè tenen sentiments i ens fan pensar que al darrere de les paraules hi ha
éssers humans.
Per tot això, llegir Alfons
Cama és una bona experiència, un retrobament amb les bones històries.
