Recull de premsa (05-08 a 03-09)

El recull de premsa d'enguany engloba totes les notícies del mes d'agost on trobarem articles de Blanes vist de prop; L'illa, el far, el vent, de J.M. Vidal-Illanes; Tempus Fugit, de Joaquim Pijoan i Amb dits de molsa, d'Alfons Cama.

Podeu accedir al recull entrant aquí!

Reflexió de Joaquim Pijoan sobre Tempus Fugit

Tempus Fugit, records i testimoni dels anys 50

Títol: Tempus Fugit

Autor: Joaquim Pijoan

Pàgines: 264

Preu: 18,50€

Compra'l ara!

    Vaig escriure aquests records d’infantesa que conformen el Tempus Fugit pensant en el meu fill, li volia deixar escrit d’on venia, pensant que potser així l’ajudaria a saber qui era i cap a on anava. Aquest fer memòria d’aquella dècada de 1950 ha estat per a mi un dels exercicis més gratificants de tots els anys que fa que escric. No sé si per al lector també ho serà, de plaent, però aquesta ha estat la voluntat que m’ha guiat. No sóc, però, pròpiament un memorialista en el sentit professional del terme. 
El meu mètode de treball és el fluir de la consciència, deixar que els records flueixin a la meva ment amb un cert caos, una anarquia controlada. Amb aquest fer memòria em sembla haver dibuixat la vall d’Aro d’aquells anys, l’escenari físic i natural de la meva infantesa, una vall encara plenament rural, bucòlica i ancestral, que es transformaria ràpidament, amb l’arribada del turisme massiu, en tot un altre món. Descric una vall i un temps encara marcat per les penúries de la postguerra, i el record viu de la guerra civil, guerra que potser hauríem d’anomenar incivil. La dictadura franquista conforma el teló de fons polític i social d’aquells anys. 
No he fet un text sociològic, tot i que les referències a la realitat social d’aquells anys també hi són. El meu terreny de joc ha sigut el de deixar que el jo reconstrueixi aquell temps i aquella vall des d’un punt de vista personal i íntim, amb l’esperança que molts lectors s’hi trobin també personalment, ja sigui compartint, per l’edat, uns records semblants, ja sigui per conèixer la vida que es feia en aquells anys de tantes penúries i misèries, però també d’una càndida bondat que ens sortia per les butxaques. Als qui no hagin viscut aquell temps de la meva infantesa els resultarà d’interès conèixer de primera mà la vida dels qui ho hem viscut. Com em deia el meu fill, nascut a principi dels anys noranta, sembla que expliquis la vida d’un altre món. I és que aquells anys de grisor social eren, malgrat la dictadura feixista, uns anys d’una vivesa, i una intensitat existencial, certa. 

La vida tenia un tempo més pausat, tot era una lluita per les coses més elementals i bàsiques, les quals resulten ser les més essencials, i que malgrat tot, van conformar el meu temps de les cireres, i després, el lent despertar a la vida adulta. Voldria haver sabut transmetre la felicitat del nen que vaig ser al lector d’avui. Per a bé i per a mal habitualment tinc una forma d’escriptura que no pensa massa en el lector. En aquest llibre, però, la voluntat de comunicació hi és en molt alt grau. Serà el lector qui haurà de dir si he aconseguit el meu propòsit. Diuen els teòrics de la comunicació, que un llibre no s’ha acabat d’escriure del tot fins que el lector no en completa el cicle narratiu amb la seva lectura. I en certa manera tanca el cercle de l’escriptura. Si les coses són així, ara et toca a tu lector desconegut tancar el cercle dels meus records, records d’una infantesa que el temps, el gran botxí, ha engolit per sempre. Sense ser un home de grans teories, sóc un ferm convençut que els llibres, un cop escrits, ja han deixat de ser propietat del seu autor, i que pertanyen als seus lectors. I són ells qui hi han de dir la darrera paraula. Així, sotmeto al teu criteri, i en darrer terme al teu judici crític, aquest Tempus Fugit que vol ser el testimoni d’un moment concret i precís, el dels anys 50 del segle passat, en un marc físic determinat, la vall d’Aro, la vall de la meva infantesa. 

Que la lectura et sigui alada i plaent, com ho ha estat per a mi la seva escriptura.

Joaquim Pijoan

Tempus fugit, de Joaquim Pijoan

Avui us volem presentar Tempus fugit, de Joaquim Pijoan. Segons Xavier C. Ribot, Pijoan es converteix en aquesta obra en un diletant memorialista. Escrit amb la veu pròpia tan característica d’aquest autor, Tempus fugit és una crònica que s’inscriu de ple en les literatures del jo. Un soliloqui amb ell mateix que es transforma en la seva literatura personal.

Us deixem amb el text que va fer servir l’autor en la presentació que va tenir lloc el passat mes de desembre a la Biblioteca Baldiri Reixac de Santa Cristina d’Aro.

Títol: Tempus fugit
Autor: Joaquim Pijoan
Pàgines: 264
Preu: 18,50 €
Compra'l!

             Aquí mateix, en aquest casalot on avui hi ha la Biblioteca Baldiri Reixac, llavors escola municipal de nens, vaig aprendre a llegir i escriure quan hi havia de mestre el senyor Pere Juncà. Avui us hi presento els meus "records d’infantesa", i és un fet que em produeix una especial satisfacció emotiva. Aquí vaig iniciar-me en el món de les lletres i ara és com si tanqués el cercle amb la presentació d’aquests records. Han passat 65 anys, tota una vida, entre aquell inici i el dia d’avui. No us repetiré el que ja dic en el llibre, aquests records no són pròpiament unes memòries documentades, tot i que recordar és sempre fer memòria. Ni tampoc no he pretès fer una història del poble i la seva gent, no he volgut ser un notari exhaustiu dels fets, ni tampoc un registrador municipal, tot això no ha estat el meu interès ni la meva ocupació. Jo m’he abandonat al fluir dels records tal com bonament  han anat apareixent a la meva memòria. El llibre va ser escrit l’any 2005, i no hi he fet, posteriorment, cap correcció, l’he deixat intacte. Bé, tot això, els qui tingueu la paciència de llegir-lo, ja ho anireu trobant. I segur que també hi remarcareu possibles errors i mancances. La meva memòria comença a ser feble i trencadissa. Ara, del que us vull parlar, és per què escric, i de com escric.

            Jo vaig començar a escriure, per prescripció facultativa, fa 40 anys justos, arran d’un trastorn mental que vaig patir, i que un bon psiquiatre, el doctor Josep Maria Pigem, em va tractar amb encert i eficàcia. Va ser ell qui em va suggerir que portés un diari. Ho vaig fer, i des del primer moment l’efecte catàrtic de l’escriptura em va ser beneficiós i estimulant, i l’he continuat fins al dia d’avui. Escriure, doncs, ha estat una forma de conviure amb la malaltia. Ben aviat, però, a l’efecte catàrtic s’hi va afegir la vel·leïtat literària. Jo era un lector de premsa escrita i algun llibre escadusser, novel·la i poesia del moment. En tenir, durant la llarga convalescència, tot el temps del món, i haver-lo d’ocupar amb alguna cosa, vaig intensificar la dedicació a la lectura. Primer, vaig voler ser poeta. Vaig llegir les Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, i vaig veure de seguida que, de poeta, no en sabria ser mai. Tanmateix, la lectura d’aquest llibre em va portar a continuar amb més dedicació que mai el diari, i a fer els primers intents en prosa narrativa, al marge del diari. En va sortir el llibre Somni, que va guanyar el Premi Documenta i va ser la confirmació, tant dels bons consells del doctor Pigem com dels de Rilke. A partir de llavors, la vanitat de vanitats que mou el món es va imposar, i vaig compaginar l’escriptura del diari amb els intents novel·lístics.

            No sóc pròpiament un novel·lista. No en tinc l’ofici, ni m’ha interessat mai tenir-lo. El meu terreny de joc ha estat el que els teòrics anomenen literatura del jo. Diaris, dietaris, llibres de viatges, epístoles..., en fi, tot això que té el jo, i el discurs incessant que genera aquest jo, com a tema central de la meva escriptura. I el mètode que he seguit, del tot instintiu, ha estat el fluir de la consciència. No he inventat res. És tan vell com l’anar a peu. Sant Agustí, a les seves Confessions, ja el practicava. Si per a Pla la seva obra són unes vastes memòries, la meva és una permanent confessió. En els temps moderns, el fluir de la consciència, autors com James Joyce i Virginia Woolf, l’han portat al seu màxim esplendor. Avui, però, el mercat literari demana un altre tipus de relat. No he escrit mai pensant en el mercat, que com tot en aquest món té les seves lleis i condicions. La meva escriptura, per a bé i per a mal, ha buscat sempre l’efecte catàrtic. Que el resultat em porti a tenir pocs o molts lectors, o a no tenir-ne cap, no m’ha preocupat en excés. Aquest jo malalt ha trobat sempre la primera i gran compensació en l’acte en si d’escriure. Tota la resta ha estat a més a més. Aquest és, molt en síntesi, el perquè i el com escric.

Joaquim Pijoan

            I ara que els ametllers ja estan batuts, permeteu-me que acabi amb uns versos de León Felipe que m’han acompanyat al llarg d’aquests anys de vagareig literari i existencial. Els poetes són l’esperit de la literatura. La prosa que he practicat n’és només l’epidermi. Aquests versos, si se m’accepta la confessió, són també una declaració d’intencions i una manifestació de llibertat. És la mateixa sàvia intenció lliure amb què em va tractar el psiquiatre Pigem ara fa quaranta anys, quan, entre píndola i píndola, em va recomanar que escrivís un diari. És el meu Diari d’Skizo. Escoltem ara, i amb això acabo, els versos de León Felipe:

Nadie fue ayer 

ni va hoy 

ni irá mañana 

hacia Dios

por este mismo camino

que yo voy. 

Para cada hombre guarda

un rayo nuevo de luz el sol 

y un camino virgen

Dios.