Josep Maria Ibarra ressenya l'obra de Ramon Breu, La veritat no serveix de res.
Títol: La veritat no serveix de res
Autor: Ramon Breu
Pàgines: 200
Preu: 17,50€
Tinc a les mans el darrer llibre de l’hospitalenc Ramon Breu, titulat La veritat no serveix de res, publicat per l’Editorial Gregal.
Ens trobem davant d’un volum editat amb els colors vermell i negre, presagi del que vindrà. És un llibre agradable al tacte, amb una tipografia que convida a endinsar-se a la lectura i amb una fotografia de portada prou suggeridora del clarobscur que trobarem dins, una història a vegades colpidora pel seu realisme, a vegades esperançadora perquè sempre destil·la la idea que el millor encara està per arribar. Tot i tenir trets de novel·la negra, en Ramon Breu trenca clarament amb els estereotips del gènere.
Primerament pels personatges. El principal, en Pere Teixidor, és un aprenent de detectiu privat, honest, maldestre, impulsiu, patidor, obstinat en conèixer la veritat i que fàcilment fa seus els problemes d’aquells que venen a l’agència de detectius “Confidencial Barna”. En Pere esdevé tot el contrari a allò que el gènere ens té acostumats. No és un tipus dur, no té una història fosca darrera, i per no tenir, no té ni on viure, perquè encara s’està amb els pares i la iaia. La seva núvia, la Roser, tampoc és la típica consort d’un detectiu. Treballadora d’una fàbrica tèxtil a canvi d’un sou miserable, porta a l’esquena un drama familiar infranquejable. O la Pilar, un altre personatge profund que, malgrat tenir un fill amb discapacitat, i guanyar-se la vida de la única manera que se li acut, res ni ningú pot esborrar-li el seu permanent encisador somriure. La llista de personatges és llarga, i és mèrit de la qualitat narrativa de l’autor que, amb unes poques paraules, les figures que acompanyen als protagonistes cobrin vida fàcilment dins la imaginació del lector.
Un altre aspecte trencador és la localització. La Barcelona de 1951 no apareix assíduament enlloc. Una ciutat humiliada i vençuda, fosca i bruta, envaïda per nous rics sense escrúpols que martellegen implacablement als seus resignats habitants, que no per impotents han perdut la memòria d’un temps millor.
L’estil de Ramon Breu és impecable i acurat. El seu domini del llenguatge és excepcional. S’intueix un esforç per copsar expressions nostrades, a estones primmirades, a vegades matusseres i fins i tot barroeres, en l’intent de transportar el lector d’un barri a un altre de la Barcelona de l’època.
Com si d’una bona simfonia es tractés, l’autor ha sabut conjugar tots els instruments per explicar una història tèrbola, dura, mesclada amb petits episodis d’investigació que tenen a veure amb el sentiment d’impotència generalitzada d’una època de la que, volem o no, som obligats hereus.
Breu descriu una sorprenent trama que amaga no pocs girs argumentals que mantenen la tensió narrativa al llarg de tot el llibre. Però el que, sota el meu judici, és el més destacable és com l’autor té l’habilitat de composar una obra que, entre peripècies i aventures, baralles i gosadies, confessions i obediències, té la inusual capacitat de reflexionar sobre la vida, sobre les aspiracions truncades amb resignació i sobre la conclusió que no tots els temps passats van ser millors.
La coherència narrativa s’albira ja des de les primeres pàgines i conformen un història que demana una continuïtat per aquest grup de personatges dotats des del primer moment, de vida pròpia.
En definitiva ens trobem d’una obra molt recomanable per a tots els amants de la bona lectura, pausada i amb contingut.
Josep Maria Ibarra
Barcelona, 6 d’abril de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada