Cercar en aquest blog

divendres, 20 de desembre del 2019


Ulls per llegir: Hereus a la penombra


Autor: Paco Jiménez
Gènere: Novel·la
Pàgines: 230
Preu: 18 €

..........................................................................................................................................................................................................................................



El Iris per Eduard Riudavets

dilluns, 16 de desembre del 2019


Ressenya: Els refugis del pensament de Josep Pradas


Títol: Els refugis del pensament
Autor: Josep Pradas
Gènere: Assaig
Pàgines: 184
Preu: 17€

..................................................................................................................................................


L’assaig de Josep Pradas, Els refugis del pensament, fa ben bé honor al títol que l’encapçala: és una mostra de la diversitat en la relació amor-odi que creadors i pensadors en la història de l’art i el pensament occidental han mantingut amb el seus respectius entorns contemporanis. Aquesta transparència en la pretensió del text va a més acompanyada d’una altra virtut: la tesi que el recorre de vell antuvi és inequívoca. Així, el mateix títol ja fa explícita la idea que el pensador, el filòsof, l’artista o, ras i curt, l’intel·lectual, requereix per a la missió que té encomanada un cert retir del món en el qual, amb més o menys deliberació, es troba immers.

Pradas és taxatiu quant a la necessitat del creador d’establir un moviment de vaivé entre ‘el món’ (o el mercat, com s’hi refereix recollint la tradició filosòfica) i ‘el retir’ per tal de fer fèrtil la seva obra. Al capdavall, esgrimeix, és el món (també referit com el carrer) qui alimenta la pulsió creativa, i per tant, l’intel·lectual està obligat a conèixer-lo de primera mà. I obviem ara la qüestió de si les obres del pensament són o no veritables accions comparables a la pròpia acció política, i si compten, per tant, amb la pretensió de canviar el món.

L’argument de Pradas en favor d’aquest vaivé s’erigeix, doncs, sobre la necessitat de conèixer el món de primera mà per tal de posteriorment pensar-lo i representar-lo, d’una banda. Per l’altra banda, s’erigeix sobre la tesi que el retir sovint ha de ser efectivament un recer fortificat, idea visibilitzada en el text amb l’ús del terme militar ciutadella: un refugi on al pensador li cal fer-se fort. I de què li cal defensar-se, al creador? En primer lloc, del soroll mediàtic, que pot destorbar-li la concentració o la línia de pensament ‒i això serà força obvi per a qualsevol lector devot. I en segon lloc, i aquest factor té més pes argumentatiu, del mateix món, que tot sovint o bé no entendrà la seva producció, o bé li posarà traves a la difusió o inclús podrà molt bé procurar subvertir-ne el sentit, perseguir-la i arribar a perseguir-lo a ell personalment. Dels exemples il·lustres que recull el text ‒i n’hi ha d’infortunis diversos‒ podem concloure que Pradas s’inclina per convenir que, efectivament, els intel·lectuals, fos o no la seva intenció original, esdevenen actors en el món més que passius espectadors lliurats a la vida contemplativa.

Una de les dues cites que encapçalen el text, precisament d’un poeta, William Blake, triada perquè plasma el significat de la creació i el pensament propis per a l’intel·lectual que exerceix de facto com a tal, diu així: «Veure el món en un gra de sorra / i el cel en una flor; / Pren l’infinit al palmell de la mà. / Conquereix l’eternitat en una hora.» I aquesta és justament també la cita que la filòsofa Hannah Arendt inclogué en el darrer passatge de La vida del espíritu per il·lustrar el mateix punt: el procés de producció intel·lectual que, en els seus termes, incorpora una suspensió de la dimensió espaciotemporal i l’ingrés en una pseudoeternitat que ella denomina nunc stans. No és casualitat la coincidència entre tots dos autors: al capdavall, el text de Pradas no versa sinó sobre aquesta vida interior de l’artista i el pensador, de la vida de l’esperit en el seu sentit ample; sobre aquest món íntim que possibilita l’expressió d’una pulsió interna i que cal preservar a tota costa perquè constitueix el jo més irreductible de la persona que tot creador amaga al seu interior.

La solitud i l’estranyament ‒quan no l’ostracisme‒ en i amb el món són elements inherents a la posició de l’intel·lectual ‒suportats, això sí, amb més o menys desgrat‒: i no sols pels motius ja esmentats, sinó també per garantir la imparcialitat i independència del seu ‘bon’ judici. I com a coda d’aquestes línies, i novament de la mà d’Arendt, val la pena tenir present aquest fragment de Verdad y mentira en la política, en què la filosofa addueix, ferma i taxativa, raons de pes que, com Pradas assenyala, expliquen els atributs del pensador com a ésser solitari, incomprès i, tot sovint, extravagant. Un fragment que, a més a més, al·ludeix al contingut de l’altra cita introductòria d’Els refugis del pensament, aquest cop de la mà de Blaise Pascal: «Tots els conflictes del món són conseqüència de no saber romandre tot sol dins la pròpia cambra»:

Col·locar-se fora del terreny polític ‒fora de la comunitat [...] i sense la companyia dels nostres iguals‒ és [...] una de les diverses maneres d’estar-se tot sol. Entre les formes existencials de la veracitat sobresurten la soledat del filòsof, l’aïllament del científic i l’artista, la imparcialitat de l’historiador i el jutge, la independència de l’investigador [...] Aquesta imparcialitat [...] és inherent a la posició d’estrany que és requerida per exercir les ocupacions esmentades. Aquestes formes d’estar-se tot sol [...] són comunes a tots els humans: són formes d’existència humana. Només quan una d’aquelles s’adopta com a estil de vida ‒i inclús en aquest cas, un mai no viu la vida en soledat, independència o aïllament complets‒ és possible que entri en conflicte amb els requeriments de la política.

Crec que no cal ser més explícit per entendre per què Pradas, en les cent i escaig pàgines del seu text, ha considerat pertinent encabir-hi tot un ventall de vicissituds vitals, totes veraces i amb graus diversos de dissort, per als seus protagonistes.

Ester Astudillo

Reflexió després de la presentació a la Llibreria Vitel·la del llibre
El meu germà a les alforges


Autor: Paco Jiménez
Gènere: Testimonis
Pàgines: 206
Preu: 18,50 €

...........................................................................................................................................................................................................................................

Si la memòria no em falla, sempre que he intervingut en aquesta sala ha estat per parlar de mestres, d'exili, d'educació, d'història... Avui també parlaré d'història, però serà d'una història diferent. El meu germà a les alforges, el llibre que presentem avui escrit per en Paco Jiménez, és una història entranyable i, al mateix temps, dura sobre el seu germà Pedro, esquizofrènic.

Amb en Paco, fa molts anys que ens coneixem, de quan érem a la Universitat Autònoma a la dècada del anys vuitanta. El coneixement es va anar transformant en amistat quan va venir a viure a Girona. Recordo que em va demanar de fer-li una passejada per la ciutat; per dir-ho barroerament, de fer-li de «guia» per conèixer Girona.

A la universitat gironina hem treballat fins a la jubilació en el mateix departament, el de Pedagogia, encara que en àrees diferents. Hem tingut càrrecs de responsabilitat i hem compartit la direcció de la Facultat. Si la memòria no em falla, em va substituir en la direcció de la Facultat, en  aquells primers anys carregats d'il·lusió i de feina. Hem compartir alegries i misèries en el món universitari.

Amb el pas del temps li vaig descobrir l'afició a la bicicleta; afició que no comparteixo. A mi em van la muntanya i les passejades a Empúries. Una afició, la d'en Paco, que comparteix amb un grup potent de ciclistes que pedalen per tota la península. 

Quan va celebrar els 50 anys em va convidar, juntament amb altres amics, a celebrar-ho a casa seva. Guardo dos CD amb l'enregistrament de totes les cançons que va posar aquella vesprada sensacional. I encara els posem quan fem un viatge llarg amb la Montse. Allà vaig trobar de nou en Pedro, el seu germà, que ja coneixia d'altres vegades. Durant la festa vaig estar en contacte directe amb en Pedro. Encara el veig cantant, es considerava un cantant de categoria i no se n’amagava. «Millor que en Joselito», deia sovint. I s'ho creia. En el diari que feia hi havia escrit: «Quiero ir a bailar y cantar en el Molino de Barcelona porque es el lugar ideal para saltar a la fama».

En Pedro era esquizofrènic. El contacte amb ell, un contacte vital carregat d'energia, mai em deixava indiferent. Coneixent la seva peripècia personal d'internaments, de treball, de crisis... el contacte amb ell sempre em plantejava interrogants sobre la política sanitària, sobre l'acolliment de les persones amb necessitats especials, etc.

Quan en Paco es va jubilar, va deixar pràcticament del tot el món universitari. I va començar el camí per escriure el llibre que ara presentem. A mesura que l'escrivia, jo el seguia de lluny a través de la Montse, la seva dona, i en Pere, el seu cunyat, que trobava a la Facultat quan hi anava per seguir la pista dels mestres exiliats.

Una vegada publicat, me l'he llegit d'una tirada. Des del pròleg d'en  Guillem, el fill petit d'en Paco i la Montse, metge, fins als agraïments de les pàgines finals. Un pròleg escrit per un nebot d'en Pedro que és una excel·lent entrada a la història que seguirà. El vaig llegir amb una doble curiositat, ja que no coneixia el vessant d'escriptor d'en Paco. Volia saber què deia i com ho deia. I ara ja us puc dir que em va enganxar a la primera pàgina.

De totes maneres, el llibre no és només la història del seu germà esquizofrènic. És, també, la història de la seva família que, procedent d'un poble de Jaén, a la dècada dels cinquanta s'estableix a Sant Just Desvern. Un testimoni concret de les migracions que van viure tantes famílies del sud durant el franquisme.

Moltes vegades en Paco ha dit que ha escrit aquest llibre «perquè el lector entengui les peripècies que vam haver de passar el meu germà, la família i els nombrosos professionals que el van atendre».
  
Evidentment, el nucli del llibre gira entorn del seu germà, de la seva vida a Peal del Becerro, després a Sant Just Desvern, per seguir a Esplugues de Llobregat, Olot i Girona. Explica la seva vida, les diferents feines que fa, la mili a Canàries, els primers símptomes de la malaltia, els tractaments sanitaris, la relació amb els pares i germans, les crisis provocades per la malaltia, els ingressos al psiquiàtric de Sant Boi, les drogues, el treball a La Fageda, a Olot, la parella, etc. Nascut el 1943, els primers símptomes se li detecten a finals del 1970, quan tenia 27 anys. Tota aquesta història va acompanyada de les explicacions personals d'en Paco, de com l'acompanyava a les visites als metges, de com el controlava, etc. Una vida que en Paco explica amb detall i, sovint, amb una visió crítica de la política sanitària del moment, la dels anys franquistes i també dels de la democràcia.

El rerefons del llibre és la història del nostre país: la dictadura, les migracions, la falta de serveis públics, la sanitat...

El llibre té una originalitat que li dona més força: el seu origen. El títol ho deixa ben clar. El ciclista Paco Jiménez prepara i anota el que serà el contingut del llibre que ara presentem pedalant tot sol anant cap al seu poble. Lliure ja de la feina universitària, es va proposar anar al poble on havia nascut i havia passat els primers anys de la seva vida. A les alforges de la bicicleta, hi portava l'indispensable per anar fent camí, per anar fent les etapes fins a arribar a Peal de Becerro, a la província de Jaén. A cada pedalada, el cap de ciclista s'anava omplint d'història del germà, del germà gran a qui en Paco va fer d'assistent, de cuidador, d'assessor, de guia... però, per damunt de tot, li va fer de germà, amb una estimació que es nota en tot el llibre.

Físicament, el viatge el fa sol. Mentalment, no. A més, el contacte amb la família i la penya ciclista és diari, era el suport moral que l'animava a continuar.

L'autor del llibre no és només en Paco. Hi ha un altre autor, en Pedro, el seu germà, gràcies al diari que va anar escrivint durant força anys i del qual en podem llegir fragments. Un diari dur, d'un esquizofrènic, que llegit ara des de la llunyania em posa la pell de gallina i m'acosta més a la vida d'aquests que no són com nosaltres, que sovint toquen una partitura que no és la mateixa que la nostra.

És un llibre valent, diu les coses pel seu nom, el que va passar i el que en pensa en Paco, el que considera positiu i el que no, etc. Un llibre que vol trencar els estigmes. Ho diu en Guillem, el seu fill, en el pròleg: «Crec que el meu pare fa una reflexió molt necessària sobre com es va enfocar des d'un punt de vista terapèutic la malaltia d'en Pedro i crec que aquesta reflexió es pot extrapolar al tractament de totes les malalties, mentals o no, fins i tot en el moment actual».

El llibre és dur pel contingut: els textos del diari d'en Pedro toquen el moll de l'os i precisament per això és un llibre necessari. L'hauria de llegir molta gent, no només els professionals de la sanitat o els que tenen algun familiar esquizofrènic o amb altres situacions semblants. No. L'haurien de llegir els ciutadans d'aquest país perquè ens desvetlli els sentiments i el compromís per anar construint una societat en la qual capiguem tots i totes, vivint-hi de manera plenament humana i digna.


Us en recomano la lectura. I una vegada l'hagueu llegit, passeu-lo a una altra persona. 

Salomó Marquès Sureda
Professor emèrit de la Universitat de Girona
L'Escala,  14 desembre 2019




Les mares que ens han parit, de Maria Rosa Ribas


Títol: Les mares que ens han parit
Autora: Maria Rosa Ribas
Gènere: Cultura popular
Pàgines: 184
Preu: 18,00€

..................................................................................................................................................

Voldria que dediquéssiu uns segons a recordar el nom de la llevadora que us va ajudar a néixer...

Ja han passat. Si no us n’heu sortit és perquè mai heu sabut el nom de la persona anònima que us va donar la mà per primera vegada en la vostra estada al món. Una persona, en molts casos dona, que sabent el seu anonimat, lliura la seva vocació i el seu saber fer per donar-nos la benvinguda.

M’agradaria pensar que la meva contribució en l’existència d’aquest llibre és com la d’una llevadora en l’existència d’una persona. No en queda constància enlloc, però em queda l’enorme satisfacció d’haver ajudat la seva mare a fer-lo néixer. 

I, a pesar que és la meva feina, que bé que m’ho vaig passar fent-la al costat de la Maria Rosa.

Faig dos tipus de correccions: la més habitual i ràpida, quan un autor m’envia la seva obra per corregir-la i li retorno amb la cara neta. La més enriquidora, quan una autora com la Maria Rosa vol corregir l’obra conjuntament, decidint cada mot i consensuant cada canvi. 

Us imagineu llegint un llibre al costat de la seva autora? És brutal, és millor que llegir un original de fa segles amb les glosses i anotacions de qui el va escriure. I al costat de la Maria Rosa jo aprenia, amb ulls de nena, com les dones, al llarg dels segles, s’ho feien per quedar-se o no embarassades; o com una professió, la de la llevadora, va ser manllevada a les dones quan es va professionalitzar; per què el sexe i la sexualitat són tan importants per a tots nosaltres o l’origen d’un munt de tradicions i de conceptes relacionats amb la fecunditat. 

Aquesta dona ha estat capaç d’escriure un llibre d’història sense ser-ho, perquè la curiositat t’atrapa i passa a ser gairebé una tafaneria, i s’apropia de tu la sensació que espies totes aquestes dones i homes de totes les èpoques per descobrir els seus secrets més amagats per gaudir i estimar, o per dominar i controlar la vida de l’altre.

Quan acabes cada estona de lectura, et sents viva i afortunada de viure com vius, forta i valenta, i agraïda de veres a totes les dones de tots els segles que han parit i han lluitat perquè nosaltres puguem ser, ara, aquí. I agraïda a la Maria Rosa Ribas per il·lustrar-nos i recordar-nos-ho.

Andrea González
Correctora i professora de l’Aula Espai d’estudis




Ruta literària: L'escultor de Déu

Vicenç Aguado, autor de L'escultor de Déu, elabora una ruta literària pels escenaris que formen part de la seva novel·la.


Autor: Vicenç Aguado
Gènere: Novel·la
Pàgines: 428
Preu: 20,00 €


....................................................................................................................................................................


Quina vinculació té la novel·la L’escultor de Déu amb Tarragona?

Una part important de la novel·la L’escultor de Déu transcorre a la ciutat de Tarragona, on va treballar el protagonista, un cristià grec de Messina que va ser capturat com a esclau. És una novel·la que explica diverses històries: la superació i creixement personal d’un esclau que esdevé un dels grans escultors del gòtic català; la lluita de l’amor en front les adversitats, les diferències religioses i les barreres de l’esclavitud; les lluites de poder pel control del territori i la corrupció dels poderosos, la persecució de les minories marginades, entre d’altres. Es tracta d’una història universal, de recerca de la llibertat, de revolta contra la seva situació i de defensa dignitat davant l’opressió i els poderosos.

Sota el magisteri del seu mestre i amo, en Jaume Cascalls, l’escultor de Déu va participar en la portada de la Catedral de Tarragona, a través de les escultures dels apòstols i el timpà del judici final. A Tarragona va adquirir la ciutadania, establint el seu obrador, on van realitzar diversos encàrrecs per a les esglésies de la diòcesi. Va participar també en l’obra del panteó de Poblet on va ser nomenat pel rei mestre major de les sepultures reials. Va participar també en grans obres que es construïen a Catalunya, especialment a la zona de Tarragona i Lleida, tornant finalment a Barcelona.

Això succeeix en una època clau en la història de la ciutat on el rei Pere terç el Cerimoniós vol disputar el control de la ciutat a l’arquebisbat de Tarragona. Es tracta d’un itinerari que ressegueix les petjades de l’escultor Jordi de Déu per la ciutat de Tarragona

Per què una ruta literària?

Una ruta literària permet visualitzar la novel·la a través dels escenaris on es desenvolupa el relat. En el cas de L’escultor de Déu l’art té molta rellevància, ja que el seu protagonista és un escultor que treballa la pedra. La novel·la està ambientada a l’època de les grans construccions del gòtic a Catalunya. Ens permet veure de més a prop aquestes magnífiques obres. També ens podem fer una idea d’on es desenvolupa la trama en la qual es veuen envoltats els diversos personatges. La ruta literària és també una forma d’interacció entre l’escriptor i el lector, ja que permet aprofundir en alguns aspectes de la novel·la, conèixer quina va ser la motivació que va dur a escriure-la, la idea que l’autor va voler plasmar i quina ha estat i és la percepció que s’ha fet el lector després de llegir el llibre. També permet redescobrir espais de coneixement habitual a través d’uns altres ulls. De vegades, quan transitem pels carrers de la nostra ciutat no som plenament conscients de les històries i dels detalls que amaguen. Les ciutats han tingut transformacions al llarg del temps que han deixat una sèrie de petjades que podem interpretar. El llibre pot ser un bon pretext per a conèixer aquests racons a través d’una novel·la de ficció, però inspirada en fets reals.

Com era la Tarragona del segle XIV?

La Tarragona del segle XIV era una ciutat medieval que estava sota la jurisdicció compartida de l’Arquebisbe i del Rei. Era com un coprincipat. El rei, que era Pere el Cerimoniós, va voler quedar-se com l’únic senyor de Tarragona, però no se’n va sortir. Hi ha la llegenda de la bufetada de santa Tecla, segons la qual la patrona de la ciutat va aparèixer davant del Cerimoniós tot just abans de morir per a reclamar el que s’havia apropiat de la ciutat de Tarragona. El lloc que simbolitzava el poder del rei era la torre del pretori que formava part de les construccions romanes en època imperial i que durant l’edat mitjana fou la seu de la vegueria que era el representant del poder del rei a la ciutat i que exercia la justícia en el seu nom. L’altre lloc de poder era l’antic palau arquebisbal que estava en un lloc diferent de l’emplaçament actual. L’Arquebisbe d’aleshores es deia Pere de Clasquerí. Va ser Patriarca d’Antioquia i fou conseller del rei, però al mateix temps s’oposà a les pretensions del rei d’apropiar-se de Tarragona.

Quins punts de la ruta són els més emblemàtics?

El lloc més emblemàtic és, sens dubte, la Catedral de Tarragona. L’escultor de Déu va participar en la seva magnífica façana sota la mà del seu mestre i amo, Jaume Cascalls. A la façana va intervenir en les escultures d’apòstols i profetes, així com les obres del timpà del judici final. Per a les escultures van fer servir el cap de marbre i el cos de llisós que era una pedra més barata que s’hi assemblava. La Catedral de Tarragona és un dels escenaris rellevants de la novel·la, fins al punt que esdevé la portada del llibre i és objecte del capítol XIX. A través dels encàrrecs que rep en Jaume Cascalls, en Jordi de Déu va participar en la construcció de les figures dels apòstols i en el timpà del judici final. La figura del rei David segurament està inspirada en la del rei el Cerimoniós. En la novel·la, les escenes del judici final impactaran no solament en el mestre Cascalls sinó també en el propi rei Cerimoniós.

Un altre dels llocs emblemàtics és la plaça de la Font que és on hi havia l’antic circ romà. Aquella zona es va degradar molt i era coneguda a l’època com el Corral. Era un espai que quedava fora de les muralles i on s’instal·laven els obradors en què s’exercien oficis que eren insalubres. A la plaça, l’arquebisbe Clasquerí va fer construir un pou. De la font des de la qual sortia l’aigua es va donar nom a aquesta plaça que ara és un dels llocs rellevants de la ciutat i on hi ha l’ajuntament. Després de la mort d’en Jaume Cascalls en Jordi de Déu es va instal·lar en una casa i obrador. Es trobava entre els actuals carrer de Cos del Bou i carrer del Trinquet Nou, antics carrer dels Hostals i carrer de la Boqueria. D’això se’n parla al capítol XXV. Allà és on es duien a terme els encàrrecs que rebia l’escultor de Déu.

També trobem el Palau arquebisbal. Malgrat que l’edifici actual és del segle XIX, ocupa el lloc on hi havia l’antiga pabordia, que simbolitza la jurisdicció que exercia l’arquebisbe sobre la ciutat. L’antiga residència de l’arquebisbe estava a l’anomenat castell del Patriarca. Per oposició, l’altre edifici representatiu és el castell del Rei o torre del Pretori que simbolitzava el poder reial. La llegenda diu que santa Tecla va donar una bufetada al rei Pere terç per voler apoderar-se de la ciutat de Tarragona.

Un altre punt de la ruta és l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. El procés de documentació és fonamental en qualsevol novel·la històrica. Si bé som davant d’una obra de ficció resulta necessari fer un relat versemblant per recrear una època llunyana com el segle XIV. La novel·la ha utilitzat obres d’historiadors i transcripció de documents de l’època. En algun cas s’ha recorregut a algun dels documents originaris. En els manuals notarials dels rectors es contenen contractes i rebuts sobre obres que permeten vincular-les amb claredat amb en Jordi de Déu.

També ens referirem a les antigues muralles de la ciutat i ho farem des del carrer dels Cavallers. Aquest carrer dona a l’antic portal del Roser o dels Predicadors. Era una de les entrades principals a la ciutat emmurallada pels que venien de Ponent. És el lloc per on la novel·la situa l’entrada d’en Jaume Cascalls i els seus treballadors per després enfilar-se pel carrer Major fins a la Catedral on la veuen amb tota la seva magnificència.

Per què una novel·la històrica?

Em van captivar un personatge i la seva recerca de la llibertat. El seu protagonista és l’escultor Jordi de Déu, que va canviar el seu nom pel de Jordi Joan. Va viure entre els segles XIII i XIV, un moment fonamental de la nostra història, marcat pel llarg regnat del rei Pere terç, anomenat el Cerimoniós, i el més breu dels seus fills: Joan el Caçador o el Descurat, i Martí l’Eclesiàstic o l’Humà. En aquests moments es va crear la Generalitat de Catalunya, hi ha va haver la guerra amb Castella pel control peninsular, l’expansió per la Mediterrània, la lluita dels nobles pel control del territori, la persecució dels jueus i el canvi de dinastia reial. Aquesta època cabdal, plena d’èpica, ha marcat el nostre destí actual com a poble i com a nació.


Vicenç Aguado, autor


dijous, 1 d’agost del 2019


GÀNGSTERS, PLOMA i VAUDEVILLE de Marta Pérez


Autora: Marta Pérez i Sierra
Il·lustrador: Pere Cabret
Gènere: Poesia
Pàgines: 90
Preu: 14,80 €

....................................................................................................................................................................................

Gàngsters, ploma i vaudeville és un llibre insòlit pel que té d’excepcional. Un llibre extraordinari pel que té de desacostumat. Un llibre singular pel que té d’insòlit. Els textos, eclèctics i suggeridors, de Marta Pérez i Sierra, ironitzen amb el gènere, des de la novel·la negra fins als cabarets de segona, tots ells habitats per femmes fatales de gènere dubitatiu, però que trepitgen fort: ara decidides a assassinar sense escrúpols el gàngster que els fa xantatge, ara capaces de despullar-se sota el focus i ensenyar les seves vergonyes i veritats davant l’audiència que espera a la fosca. Totes elles, totes aquestes visions polièdriques de dona, tenen un nom com a comú denominador: Lizza Manolli, àlies artístic d’una trans novaiorquesa que després de matar a trets el gàngster que l’explotava fuig de la justícia fins a Barcelona, on s’amaga en la foscor dels cabarets tot escampant la seva ploma. En la recreació d’aquests mons, el vers lliure de l’autora troba l’aliat més adient i desvergonyit en les il·lustracions de Pere Cabaret. Així a les pàgines del llibre, una joia de per sí, es combinen en fort contrast les taques de negre i vermell. Negre, com la novel·la negra que la publicació homenatja. I vermell, com la sang vermella vessada per un tret... però també com la barra vermella que perfila violentament els llavis abans d’un petó assassí. Als dibuixos de Pere Cabaret, com sempre en ell, hi conviuen irònicament el traç en aparença innocent de la il·lustració infantil amb les temàtiques més adultes i desvergonyides. I és en aquest contrast entre traç i temàtica que esclata a les mans del lector, amb mugrons pintats de roig, i fins i tot algun la punta de vermell candents d’un gland inesperat.

Marc Rosich
Dramaturg i escriptor

divendres, 26 de juliol del 2019


Ressenya de Klauss Klugg i el misteri de la casa abandonada



Autor: Joan Oriol
Gènere: Narrativa juvenil
Pàgines: 90
Preu: 14 €


..................................................................................................................................................

La primera impressió que un infant pot rebre en veure aquesta obra és que no es tracta de cap llibre voluminós i feixuc de llegir. És un alleujament per aquells petits que, malauradament, a vegades conceben la lectura com una mena de càstig imposat.

El foment de la lectura és un dels objectius confessats de l’autor que, com a professional de l’ensenyament, ha de lluitar cada dia amb la frustració lectora.

I com diem, aquest petit llibre entra molt bé. Començant per la coberta, molt suggeridora, que dona a entendre, sense matisos, que aquell que gosi travessar aquesta reixa a mig obrir entrarà dins una aventura que no el decebrà. Les pàgines estan impreses amb una lletra còmoda de llegir, amb capítols curts que fan molt àgil la lectura. El llibre guanya sens dubte amb les il·lustracions interiors de na Carmen Vélez, que doten aquesta petita obra d’un halo de misteri. Imatges en blanc i negre que fan intuir una trama captivadora des de la primera pàgina, que com les bones històries, sap dosificar-se fins al final.

I la veritat és que la lectura és veloç, la narració està ben tramada i el ritme és trepidant. La intriga comença en dilluns i es va desenvolupant, a glopades, al llarg de només una setmana.

La narració en primera persona fa molt fàcil la identificació del lector amb en Klauss, el nen protagonista, que admet sense obsessions que vol dedicar la seva vida al món de la investigació. Quan els altres nens de l’escola pronostiquen pel seu futur oficis tradicionals, en Klauss, segur de sí mateix, considera que de gran vol ser detectiu privat. Tot i tenir només onze anys i malgrat les peculiaritats de la seva família, unida al fet de ser fill únic, de vegades, ha desenvolupat una maduresa impròpia de la seva edat.


Al llarg de la novel·la observem situacions habituals en la canalla de totes les èpoques, la solidaritat amb l’amic que és atacat, la picaresca per sortir-se de situacions compromeses, l’odi sempitern cap a l’etern abusador de la classe, que no fan més que confirmar que ens trobem davant d’una petita joia, intemporal, que segur farà gaudir tots aquells nens i nenes que s’atreveixen a travessar la reixa rovellada que dona pas al «misteri de la casa abandonada».


Josep Maria Ibarra
Escriptor

divendres, 19 de juliol del 2019


El primer piteu a La Seu d'Urgell


Títol: El primer piteu
Autor: Alfons Cama
Gènere: Novel·la
Pàgines: 314
Preu: 19,50 €

..................................................................................................................................................................................
L’Alfons i jo ens vàrem conèixer personalment perquè ell estava elaborant aquesta novel·la que presentem i jo, temps enrere, havia publicat la monografia històrica Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall sobre l’extint monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i, també, en qualitat de ser el fundador i president del Centre d’Estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles- Anserall, una petita societat cultural dedicada a la promoció del lloc i guiatge de visitants, entre altres activitats.
De la personalitat literària de l’Alfons Cama direm que el 2016 va guanyar el premi Drac de Narrativa Curta, d’Òmnium Cultural del Solsonès, amb el conte Maria Cinta, i que El primer piteu és la seva cinquena novel·la, la primera de caire històric, amb la qual ens mostra acuradament l’aventura vital del seu protagonista i la seva interacció amb el llavors important i poderós monestir benedictí de Sant Serni de Tavèrnoles, a Anserall, centre religiós i aleshores senyor territorial de moltes contrades pirinenques i també d’altres llocs molt més allunyats; probable protector de la branca del Camí de Sant Jaume de les Valls de la Valira.
Podem dividir la novel·la en tres trams: des del seu origen, el 1333 a Peitieu (Poitiers, en occità); el tram central, que correspon al desenvolupament del relat a Anserall, i el tram final a Sant Llorenç de Morunys. L’Alfons Cama ens va demanar la nostra col·laboració al tram central esmentat amb l’objecte de tenir la seguretat que no s’hi produís cap anacronisme relatiu als personatges reals que s’hi citen, atès que la resta són fruit de la inventiva de l’autor.


Hi trobareu un vocabulari ric en termes de l’època i ens aprofundirà en conèixer les tibantors intersocials d’aquells temps pretèrits i força convulsos.


Josep-Maria Nogués i Torre
President del Centre d'Estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles-Anserall

divendres, 12 de juliol del 2019


Les mares que ens han parit, de Maria Rosa Ribas


Autora: Maria Rosa Ribas
Gènere: Cultura popular
Pàgines: 184
Preu: 18 €

......................................................................................................................................................................

El llibre que avui presentem té un títol molt il·lustratiu que, com podreu intuir, ens parla de maternitat. Doncs bé, la meva relació amb aquesta obra també hi té molt a veure amb aquest concepte, ja que he estat testimoni de la seva gestació i naixement. Us ho explico...
La majoria dels que sou avui aquí sabeu que vaig tenir una llibreria a Premià de Mar durant gairebé 14 anys. Doncs va ser allà, a finals dels 90, on vaig conèixer la Maria Rosa Ribas que venia a comprar llibres, ja que és una gran lectora. De seguida vam congeniar i, al cap d’un temps, em va proposar fer la presentació a la meva llibreria del llibre que havia escrit juntament amb una altra autora, Maria Rosa Serra. L’obra es titulava S’ha acabat, amor meu, i el vam presentar l’any 2000.
Quan vaig tancar la llibreria, el 2009, feia un temps que la Maria Rosa havia anat a viure a Vilassar de Mar i durant aquest període ens vam deixar de veure. Potser van passar un parell d’anys i jo ja m’havia instal·lat a Cabrera de Mar quan, un bon dia, em vaig trobar amb la Maria Rosa. Va ser llavors quan em va comentar per primer cop el projecte d’investigació que estava fent, en base a la seva experiència, sobre la maternitat al llarg de la història. Em va semblar tan interessant que, fins i tot, vam valorar que vingués a fer una conferència a Cabrera de Mar.
Mentre el projecte anava prenent forma de llibre, la Maria Rosa i jo ens vam trobar novament. Aquest cop va ser al club de lectura de la Biblioteca Ilturo del qual fa anys que en soc membre i al qual ella es va afegir. A partir d’aquell moment, vam anar coincidint cada mes i, de tant en tant, jo li preguntava per la seva «criatura».
Així va anar passant el temps fins que, una nit d’agost, al festival de poesia Poetes sota la lluna, que se celebra a Can Vallerià de Premià de Dalt, em va donar la notícia que ja havia acabat el llibre i que es titularia Les mares que ens han parit. No sé si per la influència de la lluna, tan vinculada com sabeu a la feminitat, uns mesos més tard em va anunciar que l’Editorial Gregal l’hi publicava.  Com podreu comprendre, em va fer molta il·lusió veure que aquell projecte havia acabat fructificant; i no només per l’amistat que m’uneix a la Maria Rosa sinó, també, perquè n’havia viscut la gestació des del seu estat embrionari.
Ara que la «criatura» ja és al món, us puc dir que ha estat un veritable plaer endinsar-me en les seves pàgines. Perquè Les mares que ens han parit aconsegueix transmetre’ns les vivències maternals de les nostres avantpassades, ens situa en les diferents societats i cultures que s’han succeït al llarg dels mil·lennis. Des del paleolític fins als nostres dies, el llibre ens mostra tant les dificultats com els avenços però, sobretot, la manera de viure la reproducció humana.
I és que Les mares que ens han parit és fruit de la experiència de la Maria Rosa com a infermera del Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Mataró, on va treballar més de 30 anys. A través del llibre mostra el gran desconeixement que durant molt de temps hi ha hagut en tot allò relacionat amb la maternitat, i recull la manera com s’ha passat d’una explicació màgica i mitològica a una de científica i empírica.  Un trajecte molt llarg en què la dona ha hagut de patir greuges tan escandalosos com no poder anar a la universitat fins al segle xx.

Acabo la meva presentació fent un repàs dels principals aspectes de Les mares que ens han parit que són, a més, els grans ingredients de tota gran lectura:

1.      Història: l’ordre dels capítols és cronològic i en ells es fa un recorregut per les diferents civilitzacions i societats explicant la seva manera d’entendre la maternitat.

2.  Ciència: hi apareixen un munt de descobriments i invents. Troballes com òvuls i espermatozous, però també creacions com el DIU o els fòrceps.

3.    Personalitats: hi ha un munt de personatges històrics que es mencionen per les seves contribucions, no només a nivell mèdic sinó en altres àmbits com el polític, el filosòfic, l’educatiu i fins i tot el literari.

4.     Fantasia: malauradament, algunes llevadores, fetilleres i trementinaires van ser titllades de bruixes des de la fi de l’edat mitjana fins a inicis del Renaixement.

5.    Sexe: no podia faltar-hi, ja que forma part del procés de la maternitat. S’explica la vinculació que ha tingut al llarg dels segles en les diferents societats, i com ha evolucionat la seva percepció amb el temps.


Sílvia Tarragó.
Escriptora 
Biblioteca Ilturo.
Cabrera de Mar, 23 de maig de 2019