Reflexió de Joaquim Pijoan sobre Tempus Fugit

Tempus Fugit, records i testimoni dels anys 50

Títol: Tempus Fugit

Autor: Joaquim Pijoan

Pàgines: 264

Preu: 18,50€

Compra'l ara!

    Vaig escriure aquests records d’infantesa que conformen el Tempus Fugit pensant en el meu fill, li volia deixar escrit d’on venia, pensant que potser així l’ajudaria a saber qui era i cap a on anava. Aquest fer memòria d’aquella dècada de 1950 ha estat per a mi un dels exercicis més gratificants de tots els anys que fa que escric. No sé si per al lector també ho serà, de plaent, però aquesta ha estat la voluntat que m’ha guiat. No sóc, però, pròpiament un memorialista en el sentit professional del terme. 
El meu mètode de treball és el fluir de la consciència, deixar que els records flueixin a la meva ment amb un cert caos, una anarquia controlada. Amb aquest fer memòria em sembla haver dibuixat la vall d’Aro d’aquells anys, l’escenari físic i natural de la meva infantesa, una vall encara plenament rural, bucòlica i ancestral, que es transformaria ràpidament, amb l’arribada del turisme massiu, en tot un altre món. Descric una vall i un temps encara marcat per les penúries de la postguerra, i el record viu de la guerra civil, guerra que potser hauríem d’anomenar incivil. La dictadura franquista conforma el teló de fons polític i social d’aquells anys. 
No he fet un text sociològic, tot i que les referències a la realitat social d’aquells anys també hi són. El meu terreny de joc ha sigut el de deixar que el jo reconstrueixi aquell temps i aquella vall des d’un punt de vista personal i íntim, amb l’esperança que molts lectors s’hi trobin també personalment, ja sigui compartint, per l’edat, uns records semblants, ja sigui per conèixer la vida que es feia en aquells anys de tantes penúries i misèries, però també d’una càndida bondat que ens sortia per les butxaques. Als qui no hagin viscut aquell temps de la meva infantesa els resultarà d’interès conèixer de primera mà la vida dels qui ho hem viscut. Com em deia el meu fill, nascut a principi dels anys noranta, sembla que expliquis la vida d’un altre món. I és que aquells anys de grisor social eren, malgrat la dictadura feixista, uns anys d’una vivesa, i una intensitat existencial, certa. 

La vida tenia un tempo més pausat, tot era una lluita per les coses més elementals i bàsiques, les quals resulten ser les més essencials, i que malgrat tot, van conformar el meu temps de les cireres, i després, el lent despertar a la vida adulta. Voldria haver sabut transmetre la felicitat del nen que vaig ser al lector d’avui. Per a bé i per a mal habitualment tinc una forma d’escriptura que no pensa massa en el lector. En aquest llibre, però, la voluntat de comunicació hi és en molt alt grau. Serà el lector qui haurà de dir si he aconseguit el meu propòsit. Diuen els teòrics de la comunicació, que un llibre no s’ha acabat d’escriure del tot fins que el lector no en completa el cicle narratiu amb la seva lectura. I en certa manera tanca el cercle de l’escriptura. Si les coses són així, ara et toca a tu lector desconegut tancar el cercle dels meus records, records d’una infantesa que el temps, el gran botxí, ha engolit per sempre. Sense ser un home de grans teories, sóc un ferm convençut que els llibres, un cop escrits, ja han deixat de ser propietat del seu autor, i que pertanyen als seus lectors. I són ells qui hi han de dir la darrera paraula. Així, sotmeto al teu criteri, i en darrer terme al teu judici crític, aquest Tempus Fugit que vol ser el testimoni d’un moment concret i precís, el dels anys 50 del segle passat, en un marc físic determinat, la vall d’Aro, la vall de la meva infantesa. 

Que la lectura et sigui alada i plaent, com ho ha estat per a mi la seva escriptura.

Joaquim Pijoan

Tempus fugit, de Joaquim Pijoan

Avui us volem presentar Tempus fugit, de Joaquim Pijoan. Segons Xavier C. Ribot, Pijoan es converteix en aquesta obra en un diletant memorialista. Escrit amb la veu pròpia tan característica d’aquest autor, Tempus fugit és una crònica que s’inscriu de ple en les literatures del jo. Un soliloqui amb ell mateix que es transforma en la seva literatura personal.

Us deixem amb el text que va fer servir l’autor en la presentació que va tenir lloc el passat mes de desembre a la Biblioteca Baldiri Reixac de Santa Cristina d’Aro.

Títol: Tempus fugit
Autor: Joaquim Pijoan
Pàgines: 264
Preu: 18,50 €
Compra'l!

             Aquí mateix, en aquest casalot on avui hi ha la Biblioteca Baldiri Reixac, llavors escola municipal de nens, vaig aprendre a llegir i escriure quan hi havia de mestre el senyor Pere Juncà. Avui us hi presento els meus "records d’infantesa", i és un fet que em produeix una especial satisfacció emotiva. Aquí vaig iniciar-me en el món de les lletres i ara és com si tanqués el cercle amb la presentació d’aquests records. Han passat 65 anys, tota una vida, entre aquell inici i el dia d’avui. No us repetiré el que ja dic en el llibre, aquests records no són pròpiament unes memòries documentades, tot i que recordar és sempre fer memòria. Ni tampoc no he pretès fer una història del poble i la seva gent, no he volgut ser un notari exhaustiu dels fets, ni tampoc un registrador municipal, tot això no ha estat el meu interès ni la meva ocupació. Jo m’he abandonat al fluir dels records tal com bonament  han anat apareixent a la meva memòria. El llibre va ser escrit l’any 2005, i no hi he fet, posteriorment, cap correcció, l’he deixat intacte. Bé, tot això, els qui tingueu la paciència de llegir-lo, ja ho anireu trobant. I segur que també hi remarcareu possibles errors i mancances. La meva memòria comença a ser feble i trencadissa. Ara, del que us vull parlar, és per què escric, i de com escric.

            Jo vaig començar a escriure, per prescripció facultativa, fa 40 anys justos, arran d’un trastorn mental que vaig patir, i que un bon psiquiatre, el doctor Josep Maria Pigem, em va tractar amb encert i eficàcia. Va ser ell qui em va suggerir que portés un diari. Ho vaig fer, i des del primer moment l’efecte catàrtic de l’escriptura em va ser beneficiós i estimulant, i l’he continuat fins al dia d’avui. Escriure, doncs, ha estat una forma de conviure amb la malaltia. Ben aviat, però, a l’efecte catàrtic s’hi va afegir la vel·leïtat literària. Jo era un lector de premsa escrita i algun llibre escadusser, novel·la i poesia del moment. En tenir, durant la llarga convalescència, tot el temps del món, i haver-lo d’ocupar amb alguna cosa, vaig intensificar la dedicació a la lectura. Primer, vaig voler ser poeta. Vaig llegir les Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, i vaig veure de seguida que, de poeta, no en sabria ser mai. Tanmateix, la lectura d’aquest llibre em va portar a continuar amb més dedicació que mai el diari, i a fer els primers intents en prosa narrativa, al marge del diari. En va sortir el llibre Somni, que va guanyar el Premi Documenta i va ser la confirmació, tant dels bons consells del doctor Pigem com dels de Rilke. A partir de llavors, la vanitat de vanitats que mou el món es va imposar, i vaig compaginar l’escriptura del diari amb els intents novel·lístics.

            No sóc pròpiament un novel·lista. No en tinc l’ofici, ni m’ha interessat mai tenir-lo. El meu terreny de joc ha estat el que els teòrics anomenen literatura del jo. Diaris, dietaris, llibres de viatges, epístoles..., en fi, tot això que té el jo, i el discurs incessant que genera aquest jo, com a tema central de la meva escriptura. I el mètode que he seguit, del tot instintiu, ha estat el fluir de la consciència. No he inventat res. És tan vell com l’anar a peu. Sant Agustí, a les seves Confessions, ja el practicava. Si per a Pla la seva obra són unes vastes memòries, la meva és una permanent confessió. En els temps moderns, el fluir de la consciència, autors com James Joyce i Virginia Woolf, l’han portat al seu màxim esplendor. Avui, però, el mercat literari demana un altre tipus de relat. No he escrit mai pensant en el mercat, que com tot en aquest món té les seves lleis i condicions. La meva escriptura, per a bé i per a mal, ha buscat sempre l’efecte catàrtic. Que el resultat em porti a tenir pocs o molts lectors, o a no tenir-ne cap, no m’ha preocupat en excés. Aquest jo malalt ha trobat sempre la primera i gran compensació en l’acte en si d’escriure. Tota la resta ha estat a més a més. Aquest és, molt en síntesi, el perquè i el com escric.

Joaquim Pijoan

            I ara que els ametllers ja estan batuts, permeteu-me que acabi amb uns versos de León Felipe que m’han acompanyat al llarg d’aquests anys de vagareig literari i existencial. Els poetes són l’esperit de la literatura. La prosa que he practicat n’és només l’epidermi. Aquests versos, si se m’accepta la confessió, són també una declaració d’intencions i una manifestació de llibertat. És la mateixa sàvia intenció lliure amb què em va tractar el psiquiatre Pigem ara fa quaranta anys, quan, entre píndola i píndola, em va recomanar que escrivís un diari. És el meu Diari d’Skizo. Escoltem ara, i amb això acabo, els versos de León Felipe:

Nadie fue ayer 

ni va hoy 

ni irá mañana 

hacia Dios

por este mismo camino

que yo voy. 

Para cada hombre guarda

un rayo nuevo de luz el sol 

y un camino virgen

Dios. 

Francesc Masriera presenta Els secrets inconfessables d'un metge intern

Jordi Carbonell, nascut a Mataró el 1946, ha estat treballant a l'hospital d'aquesta ciutat durant més de 40 anys. Ara, ja jubilat, publica Els secrets inconfessables d'un metge intern, una obra testimonial en la qual explica un seguit d'experiències, algunes còmiques, altres dramàtiques, que va viure durant el primer any de metge de guàrdia en aquest hospital. 

Us deixem un text de l'escriptor Francesc Masriera sobre l'obra de Carbonell.

Títol: Els secrets inconfessables d'un metge intern
Autor: Jordi Carbonell
Pàgines: 156
Preu: 16 €
Compra'l!

Amb Jordi Carbonell ens coneixem des de fa molts anys, hi ha amistat. A causa de, per dir-ho amb tota la simplicitat del món, la coincidència d’inclinacions artístiques i culturals, com també a la disposició compartida d’un compromís vital independent molt arrelat al nostre tarannà, que no cal explicar gaire: individualista de forma i responsable de fons. Queda dit, no em vull allargar més, tot i deixar clar l’entesa que hem mantingut des dels anys que freqüentàvem l’Agrupació Científico-Excursionista i l’amistat d’ambdós amb l’artista Jordi Arenas. I si aquestes coincidències són poques, s’hi afegeix la forta inclinació per la literatura que hem anat consolidant.

Va ser a la seva primera incursió literària pública que ens vam descarar. Amb agradable sorpresa em féu el present d’una primícia d’El temporal de les faves, la seva primera novel·la. Novel·la? Discrepo, el seu contingut s’escapa d’aquesta definició, entenc jo: és un atraient retaule descriptiu que conforma una amalgama contrastada de la vida de Mataró durant el dissetè segle. El fil “argumental” és el marc on els personatges agafen força per ells mateixos. La història, ben travada, queda al servei dels caràcters personals dels protagonistes i el Mataró secular és el ric decorat escenogràfic on es mouen. Una sorpresa i una satisfacció pel detall de fer-me partícip distingit com un dels primers lectors. “L’he enquadernat jo mateix, una tirada molt curta per distribuir-lo privadament” va dir-me, com excusa per l’atreviment. No va ser així, feliçment es va publicar i ho vaig celebrar.

En Jordi és un cirurgià que ja ha penjat els hàbits. Tot i així, quan escriu, dissecciona amb la ploma com si es tractés d’un bisturí. Es nota la seva professió, cada personatge queda al descobert, sense cobertura, mitjançant l’anècdota viva, declaradament singular sense deixar de ser creïble. Així també ho va fer en la segona incursió en el món editorial. Quan cremaven les fàbriques es mou a la segona meitat del segle XIX, el de la revolució industrial. S’hi revela el Jordi Carbonell més inconformista, que dóna més valor a la gent que als estaments, que cada persona es mereix ser tinguda en compte, despullada de dogmatismes. És, el llibre, si en volem fer síntesi, una mostra sensible i delicada de la condició humana, un relat de caràcters i situacions que el fan altament suggestiu.

Els secrets inconfessables d’un metge intern, m’ha interessat encara més. El Mataró on es mou és el seu en els anys que exercia de metge intern a l’antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, un hospital benèfic que es movia amb una precarietat impensable avui. Crec que aquest llibre d’en Jordi és fruit de la necessitat, la necessitat de posar de manifest la rellevància del seu pas per aquell centre, on es covaven tantes coses a mitja veu i es produïen situacions anòmales que un jove estudiant devia viure amb una intensitat creixent. Les vivències de la professió acompanyades de l’entesa i comprensió pel pacient. De com ell entén la medicina, la cirurgia en el seu cas, per damunt de tècniques i estudis: en el fons hi ha la complexitat de la persona a tractar. El seu pas per l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, diria, va ser el traspàs de la frontera de la teoria a la realitat. On, consegüentment, es va doctorar en humanitats.

Dibuix de Jordi Carbonell

I ho fa amb estil àgil i desenfadat, amb la frescor de l’experiència passada pel sedàs del record. Jordi Carbonell sap moure’s molt bé en la narrativa descriptiva dels fets més insòlits, dels casos més estrambòtics d’uns personatges situats en anòmales situacions. Quedaria bé, ara, fer una semblança comparativa amb escriptors de renom, models de la literatura. No és això, hi ha en el darrer llibre de Carbonell ingredients autòctons que el fan difícilment catalogable: hi ha un traspàs de records i emocions que no el priven de fer descripcions magnífiques, algunes d’alta qualitat literària. Posats a escollir, em quedo amb la que fa sobre el personal religiós de l’Hospital. "Les Germanetes de la caritat" és un dels millors capítols, carregat de tendresa per la discreció que utilitza i pel fil descriptiu que engloba tantes vides tancades en el seu destí. Un deu! No desmereix de les bones pàgines literàries que guardo en la memòria. A més, el llibre, desprèn una valentia i una devoció humana per la medicina que el fa entranyablement interessant. 

Francesc Masriera

El poder de les vivències

Primer paisatge, d'Isidre Grau, és una obra que s'alimenta de les vivències viscudes per l'autor durant la seva infància; tal com ell mateix diu, "és un aplec de mirades al món de la infància d'algú que hi busca les arrels del seu gust per l'escriptura". 

Títol: Primer paisatge

Autor: Isidre Grau

Pàgines: 156

Preu: 17€

Compra'l!

Amb motiu d'aquesta publicació, Isidre Grau i l'Editorial Gregal organitzem un taller literari a càrrec de l'autor titulat De la memòria al relat, en el qual es treballaran les tècniques que serviran per passar de les vivències personals al relat literari. 

EL PODER DE LES VIVÈNCIES

N’hi ha que pensen: “La meva vida no té res d’extraordinari que mereixi ser novel·lat i, a més, escriure sobre un mateix és la forma més lamentable de narcisisme”. I d’altres que es radicalitzen per l’altre extrem: “No entenc que es pugui escriure, honestament, res que no procedeixi de l’experiència personal, i els que pretenen inventar la realitat són uns impostors”.

Si fa no fa, són dos tipus de declaracions que sovint trobem en les entrevistes a autors, consolidats o incipients. I qui està amb ganes d’iniciar-se en l’escriptura, es continua preguntant: cal parlar des de l’experiència estricta? És preferible la ficció absoluta?

Ja que a la pràctica hi ha de tot, vol dir que cadascú ha de trobar la seva resposta personal i el seu mètode de treball. En tot cas, apunto una proposta que em sembla útil per a qualsevol narrador, tant els recreadors com els inventors de vides. Parteixo de la següent convicció: a l’interior de cada vivència personal, de les que perduren a la memòria, hi ha una estructura narrativa prou poderosa per servir de base a una ficció amb validesa universal.

I quan dic vivències, no parlo de les grans trames per les que discorre la nostra vida. Parlo més aviat dels petits arguments que sobresurten, amb llum peculiar, del mapa de la nostra experiència vital. Són moments, anècdotes o situacions, potser amb una arquitectura mínima, però molt sòlida. Són petits engranatges narratius, tan consistents com un bon acudit. Per la seva naturalesa concentrada, gairebé podem assegurar que el seu millor espai literari és el conte, amb l’esquema tradicional de plantejament, nus i desenllaç.

D’alguna manera, és donar la raó a Enrique Anderson Imbert, l’autor de Teoría y técnica del cuento, quan diu que la brevetat del conte té la virtut de cenyir-se als impulsos curts amb què actua la vida. Així doncs, si aconseguim descodificar una de les moltes seqüències que duem gravades als disquets de la memòria, ens trobarem a les mans amb uns artefactes narratius que són d’eficàcia garantida.

Isidre Grau

És ben cert que no totes les vivències tenen les mateixes potencialitats. Com en les millors històries, n’hi ha d’alta envergadura i n’hi ha d’aparença modesta. El que comptarà, a efectes artístics, és treure’n el profit més adequat i aplicar-hi un tractament que li faci brillar els mèrits. Amb les vivències passa una cosa semblant, i per temptejar el seu valor no hi ha res millor que comprovar si reuneixen les tres condicions òptimes: primera, que en el seu moment ens provoquessin un impacte emocional destacable; segona, que puguem recordar el seu contingut en un sol moviment mental; i tercera, que el desenllaç tingui tanta contundència com un bon acudit.

Si el cas reuneix les tres condicions, convé fer-ne un reconeixement argumental en detall. No és gaire complicat. Només es tracta d’apuntar, de forma notarial i sense fer judicis de valor, les diverses incidències que es van produir en aquella petita història. O sigui, fer un recorregut molt sintètic per tot allò que va ser significatiu en el cas. I cal fer-lo amb una redacció directa, precisa, sense voluntat d’estil literari.

La feina no s’acaba aquí. Tot seguit, cal mirar-se aquest text, prescindir dels detalls argumentals i fer un esquema que resumeixi els conceptes més genèrics que hi ha al darrere, és a dir, la tipologia de les accions, les funcions dels personatges...

Si no hem confós el gra amb la palla, ens trobarem davant d’un esquelet lògic, perfectament susceptible de ser vestit amb elements nous, per convertir-lo en una ficció distinta, en una història que al final no té l'obligació d'assemblar‑se a l’embrió de partida.

Quins són els avantatges d’escriure per aquest procediment? N’hi trobo dos: que la creativitat de l’autor està treballant sobre un coixí d’emocions pròpies, amb la possibilitat que se li disparin ressorts més profunds i la ficció en surti beneficiada; i que parteix d’una estructura dramàtica real, d’aquelles que funcionen perfectament sense demanar-nos permís ni comptar amb un guió previ.

Si acceptem aquest tractament de les vivències, és fàcil anar a parar a l’esquema més habitual de les narracions: presentació d’un personatge, presentació del seu context, aparició d'un conflicte que altera l’ordre inicial, l’evolució del conflicte amb més o menys complicacions i la seva resolució final.

Al final del procés, potser ens semblarà que hem descobert la sopa d’all: que darrere de cada vivència hi ha la crònica d’una modificació. I en el fons, una lliçó apresa. Més o menys, la base de la literatura. La de l’experiència i la de la invenció.

Isidre Grau

"Primer paisatge", d'Isidre Grau

Isidre Grau, professor de tècniques literàries a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i escriptor de diverses novel·les, narracions i assaigs literaris, s'estrena a Gregal amb el seu llibre més personal. 

Primer paisatge és un aplec de mirades al món de la infància d'algú que hi busca les arrels del seu gust per l'escriptura. Partint de la solitud viscuda en un espai que recorda immòbil, Grau evoca els escenaris, els personatges i els moments especials que van modelar la seva personalitat i el van fer creure en el poder de les paraules. Lluny de la recreació biogràfica, l'autor transforma les seves vivències en petites històries que, defugint el costumisme, exploren significats més universals.

Avui, doncs, volem compartir amb tots vosaltres un text del propi Isidre Grau en el qual explica com va construir el llibre.

Títol: Primer paisatge

Autor: Isidre Grau

Pàgines: 156

Preu: 17 €

Compra'l!

El meu Amarcord

Isidre Grau

Primer Paisatge no és fruit de cap improvisació, ni un intent d'apuntar-se a la moda de les biografies d'infància. Ja fa més de 20 anys, en un moment de transició laboral, em vaig posar davant l'ordinador, mentre resseguia mentalment totes les cases del poble, i em vaig anotar les famílies que hi vivien. Després, tot repassant la llista, vaig destacar les persones que recordava amb una certa singularitat, a més de les situacions xocants que hi podia associar. Sota aquests estímuls, vaig imaginar una sèrie de narracions, basades en la meva experiència emocional, però transformant les circumstàncies per convertir-les en uns relats d'interès general; és a dir, en lloc de treure'n peces costumistes, buscar-hi un sentit més universal, a l'abast de tota mena de lectors sense res a veure amb el meu entorn.

Durant aquestes dues dècades, he donat forma a les diferents històries que he aplegat en tres grans blocs: els escenaris o espais bàsics de la meva infància, els personatges que els poblaven amb una certa originalitat i aquelles anècdotes o esdeveniments que recordava amb un particular accent.

Tanmateix, aquests projectes a base d'unitats breus són els que solen acabar a la cua, mentre els passen al davant les novel·les i tot tipus de llargmetratges, amb més capacitat d'absorbir-nos l'atenció. Però sempre arriba el moment que, si encara sents el projecte viu, t'hi encares i el tractes com un projecte llarg. Així, en els dos últims anys he sentit que ja era hora de tancar el meu Primer paisatge, donant-li una forma rodona com si fos una novel·la, i així és com he completat el mosaic, relacionant-lo amb l'experiència de l'escriptura i, en especial, amb els orígens dels impulsos que ens porten cap a la literatura. En el fons, no em sento gaire lluny del "io ricordo" de Fellini que va saber traduir en un raïm d'històries entranyables, unint l'emoció amb un punt d'humor.

El resultat són aquestes 27 denes d'un collar que s'obre amb la consciència de les primeres solituds i es tanca amb la perplexitat davant del món actual, després de dedicar-me més de quatre dècades a mirar d'entendre'l i expressar-lo en paraules. La millor compensació serà saber que aquestes evocacions tan manipulades desperten tota mena de records adormits en el lector i que el fan viure amb renovada intensitat.