Aquesta setmana, volem compartir amb tots vosaltres la ressenya que va fer Anna Ruiz Mestres, ara fa tres mesos, de la segona novel·la de Jordi Romeu Carol, Descalça. Mestres és llicenciada en Filologia Catalana i Filologia Francesa, i exerceix de crítica literària en diversos mitjans.
Descalça suposa un salt espectacular respecte de la primera
novel·la de Jordi Romeu. El nivell narratiu i l'agilitat en la tècnica en fan, per a mi, un
text molt superior. Però sembla, coses de la vida, que aquesta va ser escrita
abans de Petonets pels puestus... No
saps mai com anirà en el món dels premis i del reconeixement, la tasca
silenciosa que fa l'escriptor en el dia a dia!
La proximitat del dia 8 de març, dia de la dona
treballadora, fa que sigui
imprescindible llegir-la en aquestes dates, perquè, entre d’altres coses, és un
homenatge a la força i al coratge d'una dona treballadora que vol reconstruir-se,
i des d'aquí és un homenatge a les dones del camp silenciades i poc o gens
reconegudes.
La protagonista atrapa el lector des de les primeres
pàgines. Tornarà al mas on va néixer amb la mare gran i el fill de 7 anys i
intentarà aixecar-lo i recuperar les terres que porten més d'una dècada
abandonades. Aquesta fugida endavant de la protagonista ve marcada per un
passat que el lector descobrirà a partir dels capítols que actuen com un gran
flashback i que es barregen amb
l'actualitat. Aquesta tècnica narrativa de jugar amb la brevetat dels capítols
i amb el present / passat fa amè i àvid el text, que el lector no pot
abandonar.
A l’obra, hi descobrireu un Romeu que coneix el món rural que hi descriu. La precisió lèxica i
el domini de les feines del camp esdevenen un exercici impactant de vocabulari, com
ho és J.Ruyra en els ormeigs del mar.
El personatge principal hi és descrit amb minuciosa subtilesa,
en canvi la resta estan al servei de mostrar el seu coratge: el fill, la mare, la
mestressa, la tieta. En general, les dones esdevenen benefactores en aquest
viatge vital; potser la sogra, seguint l'arquetipus, és la pedra a la sabata
per al seu creixement. Els personatges masculins són antagònics: el marit és la
causa de la seva desgràcia i el Vicent el suport per al canvi, tots dos, però, en un segon pla, molt "rodoredià" aquest rol.
El mas de la Cinta
El mas i la terra esdevenen personatges actants, superant
el marc on passa l'acció. Tot és al servei de transformar aquesta dona prudent,
senzilla, humil i treballadora en la dona forta que tanca la narració.
És, doncs, un cant a la silenciada força femenina, però
també un homenatge a la terra de la qual les dones van tenir cura. Una molt bona novel·la per
tenir present qui som i d'on venim.
Maria Vilanova i Vila-Abadal, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Filologia, autora de la casa amb la novel·la Cendra viva, ha ressenyat la segona novel·la de l'escriptor riudebitllenc Jordi Romeu i Carol, Descalça, que va sortir al mercat el passat mes de novembre. Descalça és un retrat viu del món rural a mitjans segle XX i un homenatge a la dona treballadora del camp català durant massa temps silenciada per la història.
Descalça:
dos llibres en un. Sí, Descalça és
una novel·la, però és també un llibre de consulta, de referència del món de la
pagesia, d'una realitat que els que venim de ciutat desconeixem, per vergonya
nostra. Sortosament, però, Jordi Romeu Carol ens obre els ulls i ens hi
acompanya, agafats de la mà, per fer un recorregut per uns quants anys de la
vida de la Cinta, la protagonista, una nena que es fa adulta al transcurs de
les pàgines d'aquest llibre.
Alternant present i passat, l'autor descabdella,
pausadament, el camí que la Cinta ha de fer fins a reconèixer el que la pot fer
feliç, el que la identifica com a persona, el que li permet anar descalça, per
tal que pugui trobar i trepitjar el seu lloc, el lloc que li pertoca, el lloc
on la seva vida serà seva i de ningú més. I l'autor així ens ho fa saber en la
darrera pàgina del llibre: “Només posar els peus damunt la terra, ja ha notat
la lleugera escalfor que el sol hi ha amagat, l'agradable tacte de l'argila
humida i temperada l'uneix més que mai a aquella casa”.
Les feines del camp marquen el ritme de la
història. A pagès, ni es pot córrer ni es pot fer salat. Tot té el seu temps i
en Jordi Romeu ho sap, tan bé com els seus personatges. Amb gran meticulositat
i un extens vocabulari ens descriu cadascuna de les feines de la terra. Aquesta
precisió en l'ús de les paraules i en les descripcions de les tasques del camp
fan recelar del que es diu a la solapa del llibre: que a l'autor li ha estat
relativament fàcil, perquè viu en un poble on l'activitat agrícola sempre ha
tingut una presència constant. Es fa difícil de creure que darrere de les
explicacions detallades de la sembra i de la collita —per posar només un parell
d'exemples—, no hi hagi dies, setmanes, mesos i, tal vegada, anys, de recerca i
documentació sobre el que tan hàbilment ens explica. I dic “hàbilment”, perquè
saber molt sobre un tema, no necessàriament significa, saber-ho transmetre. I
en Jordi Romeu demostra que no només sap de què parla, sinó que sap, també, fer
que els lectors entenguem i puguem seguir, fil per randa, cada acció que els
personatges executen en l'entorn rural que els envolta i que els ha de donar
tot el que els cal per viure.
Jordi Romeu, l'autor
La protagonista és la Cinta, ben cert, però jo
crec que tant o més protagonista és l'espai on es desenvolupen els fets. El món
rural, sí, però també la ciutat. Els contrastos, els arrelaments i els
desarrelaments i, sobretot, les contradiccions que viu en tots dos àmbits,
esculpeixen el caràcter de la jove, forta i fràgil, alhora. És en un pis de
l'Eixample de Barcelona on aprèn que, sovint, els silencis diuen més que les
paraules. Per a la Cinta, la seva vida té sentit a pagès, perquè a ciutat “els
morts s’apilaven en nínxols, en cementiris, que més semblaven colomars que no pas llocs on reposar. Els de ciutat
eren sepultats com vivien, uns damunt dels altres”. I a ella li cal poder
contemplar un horitzó lliure de cases, de terrats amb jardins artificials; li
cal respirar el “seu” aire, el del seu tros, el de casa seva, enmig de camps i
boscos.
I, paradoxalment, qui li facilita que, finalment,
pugui retrobar-se amb el seu “paradís perdut”, no és aquell que li ha promès
l'oro i el moro i que diu que l'estima, però que mai no li ha preguntat què
necessita; aquell que l'ha de dur de dret a la felicitat, però que no li ha
interessat mai saber on rau, per a ella, aquesta felicitat. No, el camí cap a
la llibertat i la felicitat anhelades, la Cinta el troba de la mà de persones
alienes, llunyanes del seu entorn familiar, persones, però, que creuen en la
seva força, en la seva determinació; que confien, de veres, en ella.
Descalça
és
una lectura que ens mostra i ens fa recórrer un tapís molt ben teixit, amb
varietat de fils i de textures. Un tapís que fa de molt bon contemplar. Un
llibre, en definitiva, molt recomanable per a tothom; per als que coneixen el
món de la pagesia i per als que no en sabem ni un borrall. Gràcies, doncs,
Jordis; un per haver-lo escrit; l'altre per haver-lo publicat!
Després de tenir uns dies el blog parat, el reactivem per desitjar-vos un feliç any 2016 ple de bones lectures. Així doncs, avui us volem presentar una de les nostres últimes novetats, Descalça, mitjançant una entrevista al seu autor, Jordi Romeu Carol.
La Cinta, la protagonista de
la història, es descalça quan se sent feliç. El primer cop que ho recorda és
quan amb sis anys va a mercat a la Bisbal, a la primera meitat del segle XX.
Allà es troba amb un grup de nens que la conviden a jugar amb ells. Al final
del dia, tota la colla van al riu i hi mullen els peus. A partir de llavors,
cada vegada que se sent feliç, es descalça i continua fent allò que estava
fent.
Podríem
dir que es tracta d'una història de dones?
La
novel·la gira al voltant de la Cinta. De fet, està impregnada d’ella. La manera
de narrar, els detalls amb què es fixa la narració, la manera d’entendre la
vida i les emocions són un reflex de la manera de ser de la Cinta. Per tant, és
la història d’una dona, sí, de la Cinta.
Què
t'ha dut a escriure una història com aquesta?
Quan
escrius una novel·la pots partir de diferents bases. Pots primer pensar una
història i després construir els personatges adequats a aquella història o
pots, al contrari, bastir primer un personatge i desenvolupar una història a
partir d’aquí. En el cas de Descalça, el procés va ser aquest. Primer vaig
construir el personatge de la Cinta i d’ella en va sortir aquesta novel·la.
Al
llarg de la novel·la hi apareixen moltes feines i eines del camp. Has hagut de
fer una tasca de documentació important, no? Són tasques que tu no pots haver
viscut en primera persona.
Primer
de tot cal tenir en compte que les feines i les eines hi apareixen perquè
formen part de la vida quotidiana de la Cinta. No hi són perquè sí. Bona part
les conec personalment perquè les he viscudes, però moltes d’altres les conec a
través del meu pare i dels meus avis, que me n’han parlat i m’han explicat com
les feien servir. D’altres, però, he hagut de buscar-les a través de la recerca
documental. Actualment hi ha molta feina feta en aquest àmbit i, per tant, es
poden localitzar estudis molt ben treballats.
Hi ha
una intenció pedagògica amb la introducció d'aquestes tasques i eines del camp?
Tot
allò que hi surt és pertinent per la història. És a dir que serveix per fer
avançar la trama. Malgrat això, és evident que permet aprendre, que et fa
reviure una manera de viure i una manera de treballar al camp que actualment ja
s’ha perdut. Hi haurà gent que potser reconeixerà allò que havia sentit
explicar als seus pares o als seus avis i n’hi haurà que ho sentirà dir per
primera vegada. Em sembla bé que també serveixi per fer conèixer una manera de
viure ja desapareguda.
Està
inspirat en algú? Hi ha alguna part de veritat?
Evidentment
sempre parteixes d'una realitat que pots conèixer més o menys. Pots espigolar
trets d’algú proper i barrejar-los amb altres. La història i la Cinta, però,
són ficció. No són ningú en concret, tot i que de Cintes n’hi ha hagut moltes,
sobretot a l’època de la qual estem parlant. Estic segur, però, que actualment
també en podríem trobar alguna.
Jordi Romeu en una presentació de la novel·la
Què
creus que té més importància, a Descalça, la història o el personatge de la
Cinta?
Evidentment,
aquesta és la història de la Cinta. La novel·la gira al voltant d’ella i, per
tant, el personatge és essencial per entendre el perquè de la història. Malgrat
això, sense els fets concrets que li passen, no podríem construir una novel·la.
Com descriuries la
Cinta?
La
Cinta és una persona sensible, treballadora, senzilla i que avança a base
d'esforç. Podríem dir que avança pausadament sense fer escarafalls. És una dona
forta que treu el caràcter de mica en mica, que decideix fer el seu camí a
partir de cert moment, després d’haver passat per moltes vivències.
Creus que és una
novel·la de maduresa, en el sentit que veiem com evoluciona la
protagonista des dels sis anys fins la trentena?
Sí,
és una novel·la de maduresa, la Cinta és un personatge que evoluciona constantment al llarg del text.
L'estructura
temporal de la novel·la també és força especial, oi? Ens la pots explicar?
La
novel·la comença en el moment en què la Cinta va a viure al seu mas d'infantesa
al costat de la seva mare, que no es pot valdre per ella mateixa, i del seu
fill Francesc de set anys acabats de fer. En cada capítol, però, alternem
aquest present amb mirades cap al seu passat. Són com dues històries
paral·leles: la del present en què veurem com sobreviurà en aquest mas
abandonat; i la del passat, en què veurem com han arribat fins allà i per què. Aquests
són els dos conflictes principals que anem descobrint a mesura que llegim.
També
jugues amb els temps verbals, oi?
Exacte.
La vida al mas a partir que hi torna amb la seva mare i el seu fill està
escrita en present i les mirades retrospectives en passat.
Els
paisatges descrits i la Bisbal, són reals? A quina zona de Catalunya està
situada?
No,
no són reals, tot i que en podem endevinar el paisatge de la zona del Penedès,
més aviat del Baix Penedès. És una zona de planes i turons suaus amb algunes
muntanyes de fons. La Bisbal, però, no és cap Bisbal en concret sinó un poble
imaginari.
Jordi Romeu en una entrevista
Creus
que podríem definir-la com una novel·la “tranquil·la”, en el sentit que els
fets flueixen amb molta naturalitat i senzillesa?
La
novel·la és com la Cinta, com comentava abans. Avança de mica en mica, sense
sobresalts, com era la vida al camp. Les estacions i les feines de cada moment
marquen el ritme del temps.
Com
vas pensar la novel·la? De cap a cap o la vas anar construint de mica en mica?
Bé,
contravenint una mica les normes de l'escriptura, vaig escriure-la de cap a cap
i de manera cronològica. Un cop acabada, però, i després de moltes lectures i
reflexions, la vaig reestructurar fent aquests canvis verbals i reescrivint-la
per anar descobrint la història de mica en mica.
Amb comparació amb Petonets pels puestus o a la recerca de
l'amor sincer, la teva anterior novel·la publicada, quines diferències
hi veus.
És
molt diferent pel que fa al to i a la història. Petonets pels puestus era una novel·la divertida, irònica, amb
situacions histriòniques mentre que Descalça és una novel·la molt més seriosa i
profunda. Petonets la vaig escriure
després de Descalça i em va servir
per agafar aire una altra vegada després d'haver estat treballant amb Descalça, una novel·la que va ser
molt treballada.
I a partir d'ara, què?
Doncs
anar treballant i escrivint. M'agradaria fer una bona promoció de Descalça
perquè arribi a tot el públic possible i, alhora, vaig treballant en altres
projectes. No tinc pressa per escriure, però tampoc m'agrada parar.
Moltes gràcies, Jordi. Per acabar, us deixem amb el booktrailer!
