Trobada d'autors i col·laboradors 2017

Aquest passat dissabte 1 d'abril vam celebrar al Teatre de la Societat de Maçanet de la Selva la tercera trobada d'autors i col·laboradors de l'Editorial Gregal, amb l'objectiu de compartir i debatre aspectes relacionats amb l'ofici d'escriure i amb els projectes de l'editorial.

Us deixem amb la salutació que va fer un dels escriptors de la casa, Alfons Cama.

Bon dia companys. Bon dia gent de Gregal. Bon dia a tothom.

Gràcies, Jordi, per haver-me fet l’honor de proposar-me per aquesta “salutació literària d’obertura” –crec que en deies– i que, francament, no sé si en sóc el més mereixedor en veure les cares de tota la “gregalada” que per tercera vegada s’aplega en aquest teatre.

M’heu de permetre la llicència que, abans de res, us parli d’aquesta forta ventada que des del nord-est bufa amb força i que no és, ni més ni menys, que la de l’editorial de Maçanet.

Jo no us parlaré de poesia com ho van fer els companys que em van precedir en la feina que ara m’ocupa. Jo no sóc poeta com els altres dos Jordis: en Serra, el palamosí, i en Roig, el palmarenc. No! Jo us parlaré –si me’n surto– només de narrativa; de ficció; de novel·la.

Us parlaré des del punt de vista d’una persona que es va posar a escriure amb una seixantena a sobre. Una persona educada en les ensenyances del franquisme que va arribar a l’edat madura sense saber un borrall de català escrit. Una persona amb ganes de vomitar interioritats, de contar històries viscudes, històries explicades, històries amagades. Transformant-les, falsejant-les... inventant-les quan calia. Volent emular –pobre ingenu– les millors plomes de la  literatura catalana. I per més glòria de Déu, amb una formació estrictament científica, tècnica.

No us recordaré les dificultats que, sense padrins, sense premis, sense difusió mediàtica tenim els autors novells àvids de mostrar les nostres dèries, les nostres farses, les nostres trames, posant-les sobre fulls de paper en blanc. D’això, de les dificultats, ja us en parlen els editors, els agents literaris, els distribuïdors, els llibreters...

Jo us parlaré de la il·lusió d’escriure. Millor dit, de narrar. Perquè escriure i narrar no és el mateix. Escriu el periodista, l’articulista, l’assagista, el dramaturg, el poeta... Però, només narra qui té una història per explicar. Falsa, mig falsa o vertadera. Curta o llarga. Posada en el present, en el passat o en el futur. Realista, surrealista o fantàstica. Des de l’interior més amagat del protagonista o des de l’omnisciència d’un Déu totpoderós.

Us parlaré de facetes de l’escriptura que, barrejades amb sentit, tenen l’objectiu de crear una obra d’art.

Alfons Cama

I us en parlaré des del meu aprenentatge d’escriptor:

Quan m’hi vaig posar tan sols tenia una obsessió. Comprovar si era capaç d’utilitzar el llenguatge –la meva llengua, la que havia après a escriure de gran– tal com ho feien els autors que llegia. Sí: la llengua, el llenguatge. El llenguatge literari, és clar. Sabia que no podia crear un relat decent si no dominava l’escriptura. D’aquí va sorgir un primer llibre, que –ara– no m’atreveixo a dir-ne novel·la. Flaixos de la vida d’un personatge amb una trama senzilla, però amb un català que jo pretenia acurat... Un llibre autoeditat, per descomptat.

No per molt repetit, no ho vull deixar de dir: «Escriure és un ofici». Apassionant, íntim, solitari... Però, un ofici. I jo, amb aquell llibre, hi vaig iniciar el meu autoaprenentatge.

Quan em vaig endinsar en el meu segon relat, tocat per aquella il·lusió de què us parlava, ja portava dins una història per explicar, una sensació que –n'estic ben segur– molts coneixeu. Llavors encara pensava que un novel·lista havia de ser aquell Déu omniscient que ho sap tot de tots els seus personatges: el que fan, el que diuen, el que pensen... I per això el relator, sense més, fou algú que s’ho mirava tot des de fora.

Que difícil se’m va fer poder-me separar d’aquell narrador! Allunyar-me –jo, l’autor– de la «veu anònima» que ens havia d’explicar aquella història; una història que, en part, era la meva.

Amb aquell llibre, l’aprenentatge de l’ofici anava donant els seus fruits. L’argument i la trama –la manera de conformar la narració– semblaven aconseguits. Però, i els personatges? Havia entrar prou endins, dels personatge? Parlaven prou? Els feia pensar? Els havia donat la veu adequada?

A la segona novel·la –la darrera publicada, una història d’immigració–, em vaig voler apartar des del principi d’"aquella figura irreal” que m’havia de fer de mitjancer amb el lector. Una veu narrativa que també ens va explicar la història des de fora. Tanmateix, però, no vaig voler perdre de vista la veu dels personatges. Fins i tot, trencant cànons idiomàtics i entrant –en algun dels diàlegs– en les parles castellanoperuanes de la protagonista amb les seves filles... El llenguatge! Altra vegada la llengua!

«Fíjese que ando bien enamorada del muchacho, Julito, que le vengo contando en mis cartas, mamita».

Veus d’unes gents de l’altiplà andí, que, fins i tot, m’havia revisat un col·lega peruà.

Llenguatge, personatges, trama, veus mimètiques... i el temps? Com havia organitzat el temps de la narració?

«Qui domina el temps domina el relat!», m’havia dit algú.

En cap de les dues novel·les publicades he fet una escriptura lineal en el temps. Una,comença amb la primera visita del fill i seva xicota a casa dels pares; una jove que farà obrir el bagul dels records al futur sogre. L’altra, amb un cadàver flotant al port de Tarragona, la identitat del qual ens portarà de corcoll durant mitja novel·la. Sempre, doncs, generant expectatives al lector. Però intentant que, a la vegada, no es perdi entre l’entramat temporal.

Xavier Sala

Cada història –ja ho sabem– té mil maneres d’explicar-se. La perícia de l’autor en organitzar la trama farà despertar més o menys l’interès del lector. Cal evitar, amb la millor estratègia, que no deixi la lectura a les primeres pàgines.

He parlat de l’autor, del narrador i dels personatges. Deixeu-me que us parli, ara, doncs, del lector, la figura que ha de tancar el cercle del recorregut del nostre relat; “novel·la”, si l’entitat del text s’ho mereix.

Hi ha qui diu que escriu per a ell mateix. Jo no hi he cregut mai, en aquesta manera de veure l’escriptura en narrativa. Jo escric per al lector. Per als lectors, i com més, millor. Així que quan m’hi poso “intento” no defraudar-lo. Fer-li la lectura comprensiva, que es trobi immers en els llocs on passen els fets, no deixar que es perdi enmig d’una trama enteranyinada, no donar-li informació que no li interessa, pensar que és una persona intel·ligent, fer que tot li sigui versemblant, generar-li expectatives, deixar que ell mateix tanqui històries inacabades...

Això sí, també escric perquè, com a primer lector, el text, m’agradi a mi. El llegeixo i el rellegeixo fins a trobar-li la millor forma que sóc capaç, els mots adequats, els adjectius  adients... amputant paraules, texts, informació sobrera.

A més, hem de pensar que, d’un mateix text, cada lector en llegeix una història diferent. Tot depèn de les seves experiències vitals, del seu pòsit cultural. N’hem de ser conscients. De cada novel·la he rebut comentaris ben diversos. Doncs, a cada lector li han interessat aspectes diferents. Estic segur que els que escriviu també sabeu de què parlo.

En aquest meu recorregut d’aprenentatge, un nou text corre pels calaixos de l’editor. Segons m’ha dit, amb bones expectatives.

En aquest nou relat, m’he volgut endinsar a la pell del protagonista: li faig explicar la seva pròpia història, des de dins. Ell només sap el que ha viscut, el que veu, el que sent. Ell no coneix res del que pensen els altres. Res del que no percep amb els seus propis ulls. Res del que el seu recorregut vital no li ha proporcionat. Com a autor, us he de confessar que aquest penques de narrador encara m’ho ha posat una mica més difícil.

Quant a l'organització de la trama, deixeu-me que us llegeixi el que tinc pensat posar a la introducció del llibre:

«No esperis trobar un ordre evident en la lectura d’aquesta història.

Com no la té el pensament del protagonista: ara adult, ara nen, ara jove...»

Ja ho veieu: pretenc que el temps de la narració hi torni a jugar un paper important. En tot cas, els lectors diran si me n’he sortit, o no.

«Escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no-res –o del dubte– amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules»

Aquestes últimes són sentències del mestre Cabré. Penso que, almenys en aquestes, tots hi podem estar d’acord.

Carme Fenoll

Al principi parlava de la il·lusió en aquest meu aprenentatge de l’ofici d’escriptor. Il·lusió –i goig– per poder “crear” vides. Traficar amb les vides d’altres persones. Fer-les néixer, créixer o morir. Vides que conviuen amb nosaltres. ¿O no és veritat que cadascun dels que som aquí, els que escrivim, vivim amb els nostres personatges? Amb els que ara portem dins, i que més endavant voldríem que visquessin en la consciència de moltes més persones?

Ficció? Realitat? Quina importància té? Qui pot pensar que el Quixot no es va passejar pels camps de la Manxa? Que l’Emma Bovary no es va mal casar amb un metge de poble? Que la Colometa no era una de les dones que van viure, guerra i postguerra dura, al barri de Gràcia?

Deixeu-me que, per acabar, incideixi en el procés creatiu de qualsevol obra narrativa i us llegeixi una reflexió d'Umberto Eco, inclosa a la “postil·la” d’El nom de la rosa:

«Quan l’autor ens diu que ha treballat endut pel rapte de la inspiració, menteix».

I a continuació hi afegeix una sentència atribuïda, també, al Nobel del realisme màgic:

«El “geni” és 20% inspiració i 80% transpiració».

Doncs, ja ho veieu: ofici, dedicació i treball, amb tan sols una espurna d’il·luminació divina! Transpiració –suor!–, ens apunta l’autor d’aquella magnífica novel·la en què un “personatge testimoni” ens narra com ell i el seu mestre es mouen entre les hores canòniques de la vida d’uns monjos durant una setmana d’intrigues.

Altre cop el narrador; altre cop els personatges; altre cop el temps narratiu. L’estil, aquella manera d’escriure que caracteritza cada autor, que li posi cadascú.

                                                                      

I permeteu-me que, lligant-ho amb aquest “tret literari” que ens diferencia als autors –l’estil– i després d’aquesta petita explicació sobre la meva experiència literària, acabi amb una reflexió del mateix gran autor.  Un toc d’atenció per a la reflexió, un contrapunt.

“Explicar com has escrit no vol dir que hagis escrit bé” 

I no vull acabar sense manifestant-vos el goig i l’honor que sento de ser aquí davant representant-vos a tots vosaltres, els autors de la nostra editorial. Com diria el de Palafrugell: la “gregalada” de què us havia parlat al principi.

Jordi Albertí

I agrair –penso que també ho puc fer en nom vostre– a en Jordi Albertí i a tots els components de l’Editorial Gregal la tasca que fan en aquest difícil món de la cultura, de la cultura catalana; dels llibres.

Agrair-los la confiança que depositen en autors com jo mateix –i com molts dels que estem aquí– que difícilment podríem publicar si no fos per aquesta refiança, aquesta valoració positiva, valenta, de la qualitat literària del que escrivim.

I per a tots: salut, sort i èxits!   

Moltes gràcies.

Alfons Cama i Saballs

Discurs de Jordi Roig a la trobada d'autors de Gregal

El passat dissabte 9 d'abril, el teatre la Societat de Maçanet de la Selva va ser l'escenari de la segona trobada d'autors i col·laboradors de Gregal. Més de quaranta autors van participar en aquest acte per reflexionar sobre l'ofici d'escriure i el panorama literari actual, amb intervencions de Jordi Roig, Rafel Nadal, Guillem Terribas i Jordi Serra. Aquesta setmana, volem compartir amb tots vosaltres, el discurs d'inauguració de Jordi Roig, autor d'Un segon després de Praga.

Foto de grup

Bon dia. Gràcies per la vostra assistència, gràcies a Gregal per convidar-me i, sobretot, a Jordi Albertí per la confiança que ha dipositat en mi per obrir aquest acte. Una mica inconscient deu ser...

Jo us voldria parlar de l'art d'escriure des de la meva petita experiència. Com sabeu, i, si no, us ho dic jo, sóc bàsicament poeta o, millor dit, estic en el camí de ser poeta perquè crec que poeta no s'acaba mai de ser-ho; però també val a dir que he fet una petita incursió en el món de la narrativa i he pogut publicar un parell de novel·les, una Un segon després de Praga, l'any 2014 a Editorial Gregal, a qui sempre estaré agraït. Una novel·la en què tot el que passa és ficció, però en la qual també hi ha molta part de mi; una història d'intriga a l'emblemàtica ciutat de Praga i uns personatges que, a mesura que transcorre la història, pateixen canvis, tot amanit amb força detalls poètics. Us la recomano. 

En l’àmbit de la poesia he tingut la sort de poder publicar sis poemaris, alguns d'ells amb premi sota el braç. L'últim, el novembre passat, Cada dilluns que es perd.

Lligant amb el que deia abans, faig meves unes paraules de Miquel Martí i Pol que diuen: «Jo mai he decidit fer-me poeta. En tot cas, en sóc per no sé quin estrany privilegi, qui sap si immerescut». Crec que aquesta afirmació se la poden fer seva molts escriptors, molts artistes, molta gent que d'alguna manera té la necessitat d'expressar el que sent i fer-ho conèixer als altres. És probable que algú no hi estigui d'acord, que de petit tenia clar que volia ser artista... Aquests són un cas a banda que s'allunya bastant del meu i del de Miquel Martí i Pol. I ja que esmento un dels meus poetes més estimats i que, desgraciadament, les noves generacions no llegeixen ni valoren com cal, em remetré al que deia sobre la poesia: «la poesia és l'expressió literària que converteix la paraula en art.»

L’art. Si mirem la definició que el diccionari fa de la paraula «art», diu: «L’art és l’habilitat, la destresa a fer certes coses adquirides amb l'estudi, l'experiència o l'abnegació». Tots coneixem les paraules «estudi», «experiència», però tot i que sabem què vol dir «abnegació», és una paraula que no solem fer servir tan sovint, doncs l'abnegació és el sacrifici voluntari d'un mateix amb finalitat altruista. Els diccionaris serveixen per aclarir conceptes que a vegades no tenim clars, jo sempre els utilitzo.

A mi m'agradaria afegir que l'escriptura és un exercici solitari, molt solitari. Els escriptors que sou aquí, segur que hi esteu totalment d'acord. I, si parlem de poesia, la solitud s'enfila a graus superlatius. De totes maneres, diria que aquest no és un factor negatiu, la soledat i l'angoixa són trets necessaris per escriure, com el llapis i el paper, o millor dit, com el teclat i la pantalla. Escriure fins i tot pot donar plaer, i en dóna, però que tampoc em treguin el patiment. A mi particularment m'agrada patir escrivint; és aquell dolor que cura, aquelles ferides que cicatritzen, aquelles llàgrimes que mullen el poema. Em permetreu que us llegeixi una estrofa d'un poema del meu últim llibre:

Cada dilluns que es perd

és com obrir l’aixeta

per observar l’aigua que fuig

sense mullar el poema.

En aquest darrer poemari he volgut donar un tomb tant a la meva vida com a la poesia, donar una mica de llum a tot plegat, per això el títol: Cada dilluns que es perd. Penso que cada dilluns que es perd és un dilluns desaprofitat, un dilluns que ja no tornarem a tenir, un dilluns que farà que la resta de la setmana duguis un botó descordat. Mullar el poema vol dir deixar petjada, fer alguna cosa de profit, sigui petita o gran. Aquesta era la meva intenció, donar un toc d'optimisme a tot plegat, però crec que no me n'he sortit gaire bé.

Què és la poesia? Quanta gent ha buscat la definició de poesia i quantes definicions corren pel món, no vull fer un acte de pedanteria donant-vos una definició exacte de poesia, Déu me'n guard! Només em remetré a la meva primera professora de poesia a l'Ateneu Barcelonès, la Laura López, que deia que per ser poeta s'ha de viure com a poeta i que un poema no s'acaba mai fins que un altre no el llegeix. He de reconèixer que em va costar molt assimilar tant una cosa com l'altra, però amb els anys he descobert que tenia tota la raó del món. No obstant això, també amb els anys he descobert que cada vegada costa més ser poeta i viure com a poeta. Hi ha massa de tot: massa canals de tele, massa sèries, massa diaris, massa partits de futbol, massa supermercats, massa cotxes, massa whatsapps, massa presses, massa corrupció... però això serien figues d'un altre paner.

Jordi Roig

Quan estic immers en un poemari, l'esforç que he de fer per esprémer, per concentrar-me, per escriure amb un mínim de dignitat és doble. La recerca del silenci –aquesta paraula que tan fem servir els poetes–, no és tan fàcil. I solitud no és sinònim de silenci. Una altra cosa que s'ha de tenir en compte a l'hora d'escriure poesia, bé, i segurament qualsevol altra forma d'escriptura és que no val esperar que vinguin les musses, que no n'hi ha prou amb la inspiració ni de tenir els sentiments a flor de pell ,per escriure d'una manera endreçada s'hi ha de posar els colzes, molts colzes, i reescriure i reescriure fins trobar la clau. Penseu que en un poema cada paraula val el seu pes en or, cada paraula és la més important, no podem deixar cap mot a la improvisació, si no, el poema anirà coix tota la vida i el lector, que és qui tanca el poema, no està per orgues, no està per fer de crossa, el lector ha de gaudir, plorar, somriure o donar un cop de puny sobre la taula, però mai fer d'infermer d'un poema malalt. No hi ha res més maldestre que un poema coix.

Per què escrivim poesia? Jo escric poesia per una necessitat vital, però també perquè és una de les millors teràpies. La poesia ha estat, per a mi, un refugi, literalment, un lloc on amagar-me, on plorar i patir en soledat, un lloc on puc ser el que realment sóc, sense haver de dissimular ni fer cares d'alegria quan no toca. La poesia és com un recipient elàstic i resistent on cap tot, on pots aplegar tots els trossos de la teva vida; i és concisa, t'obliga a comprimir, a deixar de banda les coses fútils i a concentrar-te en el moll de l'os. També m'agrada que la poesia sigui crua –el text ho aguanta–, que punxi, que el lector se senti sacsejat, ofès, enrabiat, alegre o trist, que es faci seus els meus poemes; al cap i a la fi no som pas éssers d'altres constel·lacions, el jo poètic forma part del jo col·lectiu.

Per què serveix la poesia? Hi ha hagut molts poetes que han intentat explicar-ho, però és que potser la poesia en si mateixa no té una explicació racional. Rimbaud va dir que «la poesia és el coneixement del teu propi interior». Aquesta és una de les definicions que més m'agrada. Però n'hi ha moltes més i totes tenen raó. Per a cada poeta la poesia és particular, per això, a més, hi ha tantes maneres diferents d'escriure poesia i totes són la mar de vàlides. De collita pròpia, jo sempre dic que llegir poesia purifica i neteja l'ànima. La poesia dóna pau, et fa pensar, fa aturar el rellotge. Després de llegir un bon poema has de notar que alguna cosa ha canviat en el teu interior. Tornant a grans poetes, Foix deia: «Cada cop que dic jo, vull dir nosaltres.» Tornem al jo col·lectiu que deia abans.

I el reconeixement i l'èxit, on queden? D'alguna manera, tots els qui escrivim busquem una porció d'èxit, de reconeixement públic. Algú em va dir que l'èxit s'aconsegueix amb treball, talent i sort. Però no cal que siguin totes tres, només amb la combinació de dues n'hi ha prou. Per trist que sembli, crec que el percentatge de sort influeix més que el de treball i talent. Sempre m'he preguntat des de quin punt de mira algú decideix que una cosa és bona o és bella o tot el contrari; pel talent de l'autor, per les hores de feina, per si és innovador i modernista, per si surt del quotidià o per altres factors aliens a l'escriptura? Qui traça la línia vermella que separa una bona obra d'un pitafi? Crec sincerament que la sort hi té molta part de culpa; la sort, els contactes, els mitjans, que s'alineïn els astres, etc. Amb això no vull dir, ni de bon tros, que grans escriptors no tinguin èxit només per la seva manera d'escriure, per la seva vàlua, que n'hi ha molts i molt bons. Malgrat tot, i queda molt bé dir-ho, els poetes busquem el reconeixement interior i la satisfacció de les coses ben fetes, no?

Una amiga meva escriptora diu que els escriptors som gent idealista, que treballem hores i hores sabent que, majoritàriament, no en traurem ni un duro. Que els nostres amics i familiars no entenen que ens passem dies i dies buscant una sola paraula, aquella paraula justa. Que a vegades estem de mal humor a casa o a la feina o amb els amics i en realitat no ho estem, només estem buscant la peça que ens falta per assolir la bellesa, sort que, quan la trobem, llavors el plaer i el goig es multipliquen. Al cap i a la fi tots busquem la bellesa. L'art i la bellesa han de confluir en una sola cosa. Han de viure en harmonia i naturalitat. No hi ha art sense fam de bellesa.

Fa uns dies vaig llegir un llibre fantàstic d'Oscar Wilde que em va regalar un amic: La decadència de la mentida, un manifest polèmic que debat sobre el valor de l'Art. Un llibre que hores d'ara és ple de paràgrafs subratllats amb llapis. Tot el llibre remena temes com la bellesa, la mentida, la natura i l'art, és clar. Com que sóc del parer que escriure és fer art, us llegeixo un dels paràgrafs que més m'ha fet pensar: «L'Art troba la perfecció dins, i no fora, d'ell mateix. Més que un mirall, és un vel. Té flors de les quals cap bosc no ha sentit parlar mai i ocells que no posseeix cap arbreda. L'Art fa i desfà infinitat de mons i pot fer caure la lluna del cel amb un fil escarlata». Més endavant diu: «Quan s'exigeix a l'Art que renunciï a la bellesa per assolir la veritat, se sacrifica una de les capacitats més extraordinàries de l'ésser humà: la de transformar la realitat». Val la pena donar-hi quatre voltes.

Per acabar, m'agradaria reconèixer la gran tasca que duu a terme una editorial com Gregal, una tasca vital en aquest petit món de la cultura catalana. Cultura, un altre terme que hauríem de cuidar més entre tots. Gregal és una editorial que s'arrisca, que publica bones novel·les, bona poesia, etc, i, a sobre, d'autors poc coneguts –bons, però poc coneguts–. És una editorial valenta i decidida, que té molt clar d'on ve i cap a on va. La llàstima és que per tal que et posin a l'aparador o perquè algú et faci una crítica al diari, o publiques en una editorial amb pedigrí o estàs fotut.

Bé, ja no em queixo més, avui és un dia per celebrar i d'aquí a pocs dies Sant Jordi, que també serà un dia a celebrar, i encara més aquest any que cau en dissabte. Doncs, res, molts ànims als escriptors, no tingueu por d'escriure, ni de reescriure, no doneu mai per enllestit un text encara que l'editor us posi una espasa al coll.

Voldria acabar, però, amb uns versos d'un gran poeta que avui ens acompanya i que admiro moltíssim. Algú ha definit els seus versos com la novel·la musicada de les seves vivències, és Ricard Mirabete i en el seu últim i celebrat llibre, Nuclear, diu:

La fageda era el seu món i cada arbre nascut

era una peça irrepetible de la celebració.

La música dels astres és aquí un bes sonor

i el sol, de nou, és l’abraçada del futur.

Moltes gràcies pel vostre temps.

Jordi.