El poeta, escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda ressenya la novel·la de l'Àngels Fitó, A recer dels taurons en un sofà d'escai.
Autora: Àngels Fitó
Pàgines: 312
Preu: 18,50€
La Rosa,
un dels personatges més poderosos de la literatura catalana recent, està
casada, té una filla i aparentment sap molt bé el que vol. La seva vida sembla
plàcida, amb una quotidianitat que no presenta gaires complicacions, i navega
amb una determinació sobirana. Però, de sobte, un dia descobreix que la seva
germana, Violeta, pateix una terrible malaltia que la situa al llindar de la
mort. Aquest fatídic esdeveniment provoca una sèrie de daltabaixos en els
mecanismes del món de la protagonista, i l’obliga a plantejar-se la seva
difícil relació amb tots i cadascun dels elements que configuren el retaule de
l’univers. La tragèdia i la lluita per la supervivència la situaran en un
territori de frontera que l’acostarà, una vegada més, a un tercer germà, Narcís,
que va fer de la desaparició i de la distància un art. Finalment, quelcom
terrible de l’antigor tornarà amb força monstruosa per demostrar que allò que
es vol enterrar de forma traumàtica acaba ressorgint a la superfície com una
maledicció destructora.
Aquesta
és molt més que la història de tres germans, la Rosa, la Violeta i el Narcís.
És molt més que una crònica brutal d’una lluita contra el càncer. És també molt
més que una obra que investiga algunes de les situacions més crues de la nostra
societat contemporània amb un pervers sentit de l’humor i una veu literària
poderosa. A les mans tenim un document que, amb tendresa i fel alhora, sacseja
el lector i l’obliga a descobrir que qualsevol passat és una porta oberta a un
futur inclement. Res de paradisos recobrats, Àngels Fitó aconsegueix un debut
colpidor, sorprenent i brutal. De fet, el que ens presenta aquesta autora
novella no és fàcil: demostrar que la literatura catalana continua existint amb
la seva arxiconeguda mala salut de ferro, a través d’obres com aquesta, que ens
obliga a entendre, una vegada més, que encara hi ha una bella possibilitat
perquè les paraules esdevinguin eines per emocionar, per compartir, per obligar
a reflexionar. Si Àngels Fitó l’encerta, i ho fa de ple, és perquè ens convida
a participar de la seva cosmovisió, de quina manera el seu sistema de valors, i
de passions, es filtra pel sedàs dels seus mots, i com aquests van construint
un relat èpic, però també fatídic, sobre l’acceptació i sobre la catàstrofe com
a motor d’una nova felicitat més madura i completa.
Amb una
prosa endimoniadament àgil, i una ironia que acarona el costat més macabre de
l’existència, Àngels Fitó aconsegueix que la seva primera novel·la sigui una
bomba contra qualsevol expectativa. Si Elizabeth Strout escrivís en català,
segurament el resultat s’assemblaria molt al que ens regala Àngels Fitó a
través de la seva salvatge escriptura. Indiscutiblement, un dels plats forts de
la temporada.
