Miquel Àngel Estradé ressenya "Sota les llambordes, la platja"

Miquel Àngel Estradé, guanyador del III Premi Gregal de Novel·la (2014) amb L'home impassible ens presenta l'obra guanyadora del IV Premi Gregal de Novel·la, Sota les llambordes, la platja, de Núria Borrut Mulet.

Títol: Sota les llambordes, la platja
Autora: Núria Borrut Mulet
Pàgines: 260
Preu: 19,50 €
Compra'l!

Sota les llambordes, encara un paviment més dur.

La Núria Borrut, ja amb una sòlida i perllongada trajectòria literària a l'esquena, s'ha proposat amb la seva novel·la oferir-nos una visió crua i sense gaires efectismes sobre el compromís que adquireixen algunes persones molt singulars amb les utopies per tal de bastir un món sense explotadors ni explotats i on la llibertat més pregona amaria la societat, per tal que els individus que la integren puguin emancipar-se integralment.

Fa tota la impressió que l'autora sabia perfectament què volia reflectir des de la primera ratlla, i des del principi sotmet els seus personatges principals, sobretot la Sissi Rodoreda, la fotògrafa revolucionària i radical, a un guió estricte i ferri amb la intenció que no tinguin la temptació de prendre's cap llicència ni crear cap situació equívoca. Ho fa, a més, amb un llenguatge auster, un estil planer i exhibint un vigor narratiu notable.  D'altra banda,  dedica tant o més temps a explicar el context històric que vol destacar que a les vivències i a les emocions del personatges. És com si volgués recordar al lector, amb voluntat pedagògica, tot de períodes convulsos en el decurs del quals un seguit de règims i de dirigents polítics reaccionaris van  esclafar les ànsies revolucionàries dels pobles que lluitaven per una societat més justa i més lliure. Dedica, tal com el títol ja prefigura, una atenció preferent al maig del 68, però també hi ha referències documentades i prolixes al conflicte del Vietnam, el moviment hippie nord-americà, el cop d'estat a Xile sota el mandat d'Allende, les matances a Cambodja d'en Pol Pot, i sobretot a la Baader-Meinhof i la RAF.

Miquel Àngel Estradé

Utilitza la Sissi, una dona compromesa, dura, radical, una mica escèptica, exigent amb els altres i amb si mateixa i que acaba combregant amb la mística revolucionària d'organitzacions disposades a tot, per relatar-nos com el "sistema" acaba engolint o triturant tot allò que es vol interposar en el seu afany de dominació i de perpetuació d'una governança cruel i injusta, que quan convé manipula, mata o subjuga sense escrúpols.

Sense emprar gaires adjectius ni gaires llicències estilístiques, malgrat que quan s'hi aventura demostra tenir-hi traça, ni voler-nos tampoc commoure, la Núria ens narra un seguit de derrotes, o potser seria millor dir que ens en narra una de sola però escalonada. És la derrota dels qui lluiten incansablement per canviar el món i se senten decebuts i traïts, perquè sempre hi ha forces poderoses i aclaparadores que acaben esclafant i arraulint els moviments populars. Malgrat això, no defalleixen mai i encara combaten més aferrissadament pels seus ideals.

La Núria no ens vol explicar, a través dels comentaris de la neboda catalana de la Sissi, que custodia el seu dietari, si la seva tia va ser gaire feliç en l'àmbit personal. És com si volgués ser molt respectuosa amb la seva intimitat i l'assumpció del seu lesbianisme, procurant  no caure en cap detallisme que pugui semblar morbós. És clar que també pot ser que, al cap i la fi, aquests aspectes els consideri irrellevants, perquè són altres coses les que importen de debò. Bé, en tot cas el lector ja jutjarà fins a quin punt els personatges tenen per a l'autora un caràcter més o menys instrumental. Tanmateix, sí que sabem que la Sissi es va desvincular completament de la seva família d'origen sense conèixer per què, malgrat que estic convençut que més d'un lector s'ho preguntarà encuriosit i li sorprendrà que no li donin gaires pistes per a què pugui deduir-ho. També sabem que no va tenir fills, malgrat que va estimar força el fill de la Chantal, la seva parella i l'altre personatge principal de la novel·la. De tota manera, intuïm que per a la Sissi la seva vida professional i el seu compromís amb els moviments revolucionaris van ser fonamentals i indestriables, possiblement per damunt de la majoria d'altres coses. És evident que va convertir la fotografia en una arma incisiva de combat que supeditava l'estètica a l'ètica.

Núria Borrut

És significatiu constatar que la Sissi, decebuda pels resultats del Maig del 68, que considera infructuosos i més aviat estèrils, i crítica amb el consum abusiu de drogues dels hippies, esdevé, amb el pas dels anys i dels fracassos acumulats, una partidària entusiasta del terrorisme violent i revolucionari d'extrema esquerra, de la RAF, i com s'enamora, gairebé místicament, de la Ulrike Meinhof. Amb els diners que guanya amb els seus reportatges fotogràfics un cop ha triomfat, finança la Baader-Meinhof. És a dir, podríem deduir de la seva trajectòria, que com que no és possible enderrocar el sistema capitalista imperant mitjançant mobilitzacions pacífiques i massives com les del Maig del 68, l'única alternativa és emprar els atemptats selectius contra els qui el dirigeixen. L'autora justifica perfectament perquè la Sissi creu que la lluita de la RAF és justa i explica com l'estat, en aquest cas l'alemany (però es pot entendre que podria ser qualsevol altre), també practica el terrorisme. Obvia, però, que la Baader-Meinhof havia teoritzat a favor de la lluita armada en el modern estat capitalista, incidint en l'alienació de les masses. És a dir, per a ells com que les masses no saben què els convé, un grapat d'ideòlegs lúcids les han de desvetllar obligant l'estat a ensenyar la seva cara més sinistra. Aquest nucli revolucionari avantatjat constitueix, és clar, el nou despotisme il·lustrat que s'atorga el dret a fer qualsevol cosa, fins i tot assassinar, per tal de combatre l'alienació col·lectiva que els envolta.

La Sissi, insatisfeta amb el Maig del 68, acaba abonant, doncs, el comportament dels qui han decidit executar els principals dirigents del capitalisme proimperialista, per tal de construir un món millor. Deduïm que com que la Sissi ho volia tot i immediatament, no va gaudir mai de tot allò que tant el Maig del 68 com altres moviments socials transformadors van aconseguir, que mirat en perspectiva va suposar avenços importants en l'àmbit dels drets individuals i col·lectius. És la paradoxa del revolucionari intransigent i irreductible, que no s'adona de la transcendència d'allò que ha ajudat a assolir, perquè volia veure-ho assolit més ràpidament i de forma completa.  La Sissi Rodoreda, com tants altres, a sota les llambordes no hi va trobar la platja, sinó un altre paviment encara més dur, i això la portà a cavar més fondo per buscar-hi un paradís, que en realitat estava empedrat de violència revolucionària que sovint acabà anorreant tràgicament els qui la van practicar i va esdevenir socialment estèril.

Miquel Àngel Estradé

"Sota les llambordes, la platja", de Núria Borrut

Aquesta setmana volem presentar-vos l'obra guanyadora del IV Premi Gregal de Novel·la, Sota les llambordes, la platja, una novel·la d'amor i passió ambientada al París del maig del 68. Creiem que la millor manera de conèixer l'obra és de la mà de la pròpia autora, Núria Borrut.

  Títol: Sota les llambordes, la platja

Autora: Núria Borrut

Pàgines: 260

Preu: 19,50 €

Compra'l!

Els últims anys de la dècada dels seixanta del segle passat són un període històric que sempre m'ha corprès i ha desvetllat, desvetlla i desvetllarà el meu interès i curiositat perquè per a mi representa el progressisme, oposat a la regressió en els camps socials i polítics que hi hagut fins a l'actualitat.A finals dels anys seixanta semblava que una part important de la joventut estudiant de la classe mitjana d'Europa i Amèrica despertava del seu somieig autocomplaent de currículums acadèmics. No tan sols volien obtenir un títol universitari sinó canviar la seva societat primer i el món sencer tot seguit. Que aquells grapats de joves fossin capaços d'enfrontar-se al poder polític establert a països tan diferents aparentment com Mèxic, Txecoslovàquia, Estats Units, Canadà, Alemanya, Itàlia i França, i iniciar i dur a terme una revolta de cara i ulls diu molt a favor seu, però va tenir conseqüències terribles en la majoria de casos. A Ciutat de Mèxic van assassinar, aquell octubre de 1968, més de mil estudiants a la Plaça de Tlatelolco en una concentració pacífica. A Alemanya es van assassinar a la presó d'alta seguretat de Stuttgart-Stammheim els membres de la RAF durant el seu judici. A Praga, els tancs soviètics acabaven amb les ànsies de democràcia i llibertat dels txecoslovacs expressades políticament per un socialisme no autoritari. Arreu hi va haver morts, les manifestacions van ser brutalment reprimides, molts van anar a parar a les presons. La Guerra del Vietnam era àmpliament rebutjada per la joventut dels EUA i d'arreu del món.Un dels factors que van contribuir a aquests moviments revolucionaris va ser que, per primera vegada a la història, amplis sectors de classe mitjana i fins i tot baixa podien accedir a fer estudis universitaris, estudis que, fins aleshores, excepte algunes excepcions, tan sols hi havien pogut accedir les elits. Avui dia molts dels països arrenglerats en el que alguns diuen el primer món han tornat a fer dels estudis superiors un privilegi a l'abast dels pocs que poden pagar-se'ls i no necessiten mantenir-se durant els quatre o cinc anys que duren. Crec que, així les coses, encara no hem aconseguit cap de les reivindicacions més bàsiques dels moviments de 1968.

El Maig del 68 francès s’inscriu en tots aquells moviments contestataris que van confluir en aquell mateix any i que van ser avortats arreu. A França no hi va haver cap canvi polític substancial al govern francès, es van neutralitzar els seus líders i es van reprimir molt violentament les manifestacions, ja he dit que a altres llocs la repressió va ser brutal i assassina. Tanmateix, les revoltes van tenir conseqüències duradores en la manera de viure i de pensar de bona part de la joventut i van impulsar el desenvolupament de moviments de caràcter civil reivindicatius d’esquerres que actuaven independentment dels partits polítics per donar sortida a les queixes de la ciutadania descontenta i que no se sentia representada per ells.

Núria Borrut i Jordi Albertí el dia de l'entrega del Premi Gregal

Jo en vaig sentir parlar per primera vegada la tardor 1976, quan estudiava, però fora de la facultat. Se’m desvetllà la curiositat i vaig llegir, entre d’altres, Albert Camus, Jean Paul Sartre, Herbert Marcuse, que era el que més m’agradava, així com tots els escrits que van caure a les meves mans publicats en revistes i diaris dels fets que van desembocar en les protestes de 1968. En aquella època de la meva joventut feia anys que la gran onada de reivindicacions havia passat, però com escriptora fascinada per les gestes dels dèbils contra els forts és lògic que més endavant tingués ganes d’escriure una història -o més d’una en el futur, qui ho sap?- que expliqués què es va coure al Maig del 68.

La narració la vaig plantejar viscuda en part en primera persona, els personatges no en podien restar al marge, i vaig crear dues dones protagonistes que participen en els esdeveniments del Maig de 1968 a París. Són membres del Moviment 22 de Març, un dels més radicals, anomenat els “Rabiosos”, estudien a la facultat de Sociologia, junt amb Dani Cohn Bendit. Elles dues es coneixen la nit del 10 de maig de 1968 mentre una fa fotografies i l'altra llença pedres a la policia des d'una barricada. Aquella nit se'n van aixecar més de seixanta al Quartier Latin, que la policia va prendre per assalt provocant centenars de ferits. Però si jo volia que la seva participació en aquells fets no quedés tan sols en el seus records d'estudiants rebels compromeses en la revolta havien de dedicar-se, posteriorment, a una activitat que les mantingués enganxades als esdeveniments polítics i socials de la seva època, havien de dedicar-se a una professió com ara el periodisme, que no les allunyaria dels esdeveniments. Així, Sissi Rodoreda és una fotògrafa de premsa i Chantal Maubeuge una reportera i comentarista de premsa. Treballaran juntes al llarg de tota la seva vida, seran parella, en part empeses per les circumstàncies que els ha tocat viure a cadascuna. Sissi Rodoreda, la fotògrafa, fuig de l'Espanya franquista; Chantal Maubeuge, la periodista, d'un marit ric, masclista i dominant controlat per una mare més dominadora encara.

Abans de morir de càncer, la tardor de 2007, Sissi Rodoreda decideix deixar constància escrita de les seves vivències des del Maig 68 fins a 1977, any de l'assassinat durant el judici contra els membres de la RAF empresonats a la presó d’alta seguretat de Stuttgart-Stammheim. Sissi veia una línia ideològica que connectava els fets de Maig del 68 i la RAF. Per què? Doncs perquè les protestes estudiantils a Alemanya, semblants a les franceses, són reprimides encara més. Sissi Rodoreda s’acosta a Ulrike Meinhof, membre de la RAF, seduïda pels articles que la periodista alemanya havia publicat, sobretot els apareguts a la revista Konkret. Admira la capacitat d'Ulrike d'escriure contra les desigualtats socials i els problemes polítics de la, aleshores, Alemanya occidental. Quan la coneix, la Sissi encara és molt jove i s'estableix entre ella i Ulrike una afinitat. De part de la Sissi és de respecte i profunda admiració, la veu com una germana gran. Per a Ulrike, a causa del seu compromís polític, la Sissi és tan sols algú que li cau bé, però no té temps de cultivar la seva amistat.

Núria Borrut i Isidre Grau presentant la novel·la a Barcelona

Ulrike Meinhof, afiliada al partit comunista d’Alemanya, aleshores en la clandestinitat, és un personatge present en tota la narració però sempre sota el prisma de la relació que vol establir la Sissi amb ella. Tanmateix, no ho aconsegueix perquè poc després d'haver-la conegut, la periodista alemanya entra a formar part de la RAF (Rote Armee Fraktion, Fracció de l’Exèrcit Roig), mal anomenada Baader-Meinhof.

A la novel·la hi ha una altra línia narrativa que lliga el passat amb el present. Poc després de la mort de Sissi, una editorial en la qual la Chantal i ella havien treballat, decideix fer-li un tribut pòstum 40 anys després, el 2008, amb l’edició d’un llibre amb les fotografies que Sissi Rodoreda va fer del Maig del 68. Això seria anecdòtic si no fos perquè un dels editors és un familiar seu, Luc Rodoreda, que ha heretat els escrits de la tia nacionalitzada francesa, rebel autoexiliada i fotògrafa compromesa. La Luc comparteix protagonisme amb la Sissi i la Chantal perquè és el personatge que lliga el passat amb el present de la història, dóna contemporaneïtat i vigència a la narració. Així, doncs, l'acció té dos temps i dos narradors: període de maig de 1968 a 1977 i període de primavera a tardor de 2008. El narrador “contemporani”, el de 2008, és un narrador omniscient que també narra en tercera persona quan i com es coneixen la Sissi i la Chantal. El narrador “del passat” són els escrits de la Sissi, narrats en primera persona i que comprenen el període de 1968 fins a 1977.

Sota les llambordes, la platja, malgrat ser una història de perdedors, és també una història d'esperança, esperança en què encara hi ha qui és capaç de revelar-se contra les injustícies i d'exigir la pròpia realització com a persones lliures, la valentia de dir no. Encara que no se'n parli als mitjans de comunicació ni a la premsa en general, n'hi ha molts més dels que alguns voldrien admetre.

Núria Borrut i Mulet