Entre nosaltres, de Jenni Rodà i Neus Verdaguer

Entre nosaltres, de Jenni Rodà i Neus Verdaguer

Obra finalista del VI Premi Gregal de Novel·la

Títol: Entre nosaltres

Autores: Jenni Rodà i Neus Verdaguer
Gènere: Novel·la

Pàgines: 346

Preu: 18,80€

....................................................................................................................................................................................

«Tota realitat és iconoclasta».

C. S. Lewis

Corria el mes de maig de l’any 2016, i un gran amic meu, professor de llengua i literatura, poeta i escriptor diletant, començà a enviar-me textos d’unes exalumnes seues, les quals li demanaven opinió sobre eixos escrits. A ell li havien semblat magnífics, però no estava segur de si podia ser objectiu, ja siga per estima, per simpatia o per deformació professional. Jo no vaig dubtar ni un instant quan ho vaig llegir: allò era molt bo, em va agradar moltíssim i, des de la meua modèstia i única experiència lectora, ho vaig qualificar de literatura. Mentre llegia encisat, el text formal em recordava obres d’autors consagrats de primer nivell ―no posaré noms per no mostrar comparacions injustes― per la facilitat amb què llegia i la profunditat natural del que contaven; alguna cosa dintre meu em deia que aquells textos eren excel·lents. Ara i ací em ratifique d’aquella sentència agosarada. No coneixia de res les autores i no soc professor, ni tinc deformació professional en aquest sentit; al contrari, del que estic cansat és de llegir obres mel·líflues, algunes de les quals no haurien ni d’haver estat editades ―i que em perdonen els editors. La lectura i el que l’envolta és la meua feina; soc bibliotecari, però sobretot soc lector, no tinc altre mèrit. Això tampoc m’avala, és cert; però sí que em dona la perspectiva de la selecció i del reconeixement, si no del gust, sí de la qualitat. El cas és que no podia creure que el text que estava llegint no fora una novel·la ja editada, reconeguda i, fins i tot, premiada, malgrat que açò últim tampoc no significa res.

Que com sé que és literatura i que aquesta obra té tanta qualitat? Com deia Agustí d’Hipona (cite de memòria): «Si ningú em pregunta què és el temps, ho sé; si he d’explicar què és, no ho sé», i el mateix em passa a mi en llegir aquesta novel·la i intentar explicar per què és tan fascinant, per què és tan encisadora i com sé que té tanta qualitat. Podria esbossar raons amb multitud d’adjectius qualificatius feliços. De fet, no he parat de fer-ho des que he començat. Però el que realment sent en llegir-la és que no necessita explicació, s’avala sola. Qualsevol lector, de qualsevol capacitat, pot entendre’m si llegeix aquesta meravellosa novel·la, la qual teixeix una història humana mitjançant e-mails que surten de la naturalitat del dia a dia, però que contenen a dintre d’ells l’univers meravellós de dues persones sensibles, complexes i bones.

Senzilla, humana, emotiva, l’obra és tan perfecta i està tan ben escrita, que no sembla un artifici literari: és la vida mateixa. Quan l’acabes, després del calfred que et recorre l’espinada per la bellesa del que has experimentat al llarg del text, et resta la convicció que aquesta narració ha estat escrita per escriptores de talent. És tan aclaparadora i tan atraient la seua lectura que no sembla que llegeixes, no requereix esforç, és tot gaudi. I això és tan difícil! Aconseguir eixa facilitat en l’expressió literària és tan complicat, que pense que està reservada a persones tocades per les muses. 

La narració respira realisme, però eixa quotidianitat existent sobre el que sembla que tracta el llibre no li resta ni una mica la màgia que l’impregna. Malgrat la versemblança estricta de la història, el rigor formal de les cartes, les descripcions minucioses, els personatges ben perfilats i l’aparent normalitat mostrada, la màgia es troba a dintre. Es troba a les paraules i el que aquestes desgranen al voltant del text, però també a les històries que ens conten, a les mateixes germanes i al món que ens mostren. És una narració tendra, dura, emotiva, on trobarem rancúnia, fredor, retrets personals, memòries de temps incerts; però també molta bellesa, delicadesa, humanitat i estima. Certament les germanes s’obren el cor una a l’altra amb confiança i sinceritat, moltes vegades no exempta de violència, per cert. Amb evocacions del passat, descripcions de l’actualitat i desigs de futur construeixen una trama de profunda humanitat que t’atrapa i t’empresona en la lectura. El registre a la literatura d’aquesta obra és, per a mi, del màxim nivell, perquè et persuadeix, et conquereix, et fascina l’escriptura, però t’enamores de la història i de les protagonistes.

L’escriptor G. K. Chesterton, a una de les definicions de la lectura més equilibrades que existeixen, diu: «La literatura és un luxe, la ficció una necessitat». Parafrasejant aquesta màxima genial del literat anglès, jo diria, donades la perfecció formal i l’emoció vital que l’obra de la Jenni Rodà i de la Neus Verdaguer transmet, que la lectura d’aquest llibre «és un luxe necessari», és un viatge apassionant carregat de molta qualitat.

Ignasi Josep Úbeda Morales

Bibliotecari de la BPM d’Ontinyent

La gramola de l'Edèn, de Josep Busquets

Títol: La gramola de l'Edèn

Autor: Josep Busquets
Gènere: Novel·la

Pàgines: 524

Preu: 20,00 €

....................................................................................................................................................................................

La gramola de l’Edèn centra la seva trama en un temps on el jazz comença la seva història a Catalunya, fent èmfasi especial en la vida dels músics d’una Barcelona inquieta durant els anys trenta, principalment a l’època de la Guerra Civil. A través d’aquests músics, les  històries  reflecteixen  una forma de vida i un ofici, avui absolutament transformat.

Un moment on la importància dels jazz clubs va ser molt influent, els socis i afeccionats s’agrupaven per escoltar els discos dels millors músics americans, publicaven revistes divulgadores i organitzaven concerts. El Hot Club de Barcelona es creà el maig de 1935 i al bar Edèn, al carrer Nou de la Rambla, s’hi va instal·lar una gramola que sobreviuria fins alguns anys després de la Guerra Civil. La seva tasca divulgadora va ser primordial i els músics barcelonins van poder escoltar les millors orquestres i solistes d’Amèrica, cosa que difícilment haurien pogut fer pels seus propis mitjans.

La novel·la s’inicia l’any 1946 amb la trobada dels músics Marcel Agulló i Modest Bertran i l’obra comença a plantejar-se a partir dels records entre els dos amics. Motivats per la incertesa, necessiten conèixer la sort que van córrer la resta de membres de l’Orquestra Dominó Jazz desapareguts després de la guerra. Les preguntes comencen a sorgir quan casualment troben un dels saxofonistes, en Simó, tancat al manicomi des que va acabar la guerra. A partir d’aquí, un flashback que retrotrau la narració, ens situa en un context històric de canvis polítics en una Barcelona agitada pels esdeveniments i la inevitable arribada de Guerra Civil.

La narració avança mitjançant la trajectòria personal d’en Marcel a qui el destí uneix a la Bàrbara Rius, filla menor d’una destacada família burgesa de Barcelona que s’enamora d’ell, un amor impossible a causa de la diferencia de classes, una circumstància alimentada obstinadament per la mare de la jove i que serveix de bastida estructural de la novel·la a partir de la qual es narren les històries encreuades dels seus protagonistes, els membres de l’Orquestra Dominó Jazz, la família Rius i tot un reguitzell de personatges variats que formen part de la quotidianitat de l’argument.

La trama combina l’aparició dels protagonistes ficticis amb personatges històrics reals de l’època creant una entremescla on no és estrany que Jimmie Adams o Claude Dunson, de la gran orquestra de Benny Carter, participin en un concert improvisat amb alguns personatges de la novel·la, que l’Escombreta, encarregat de la programació de la gramola del bar Edèn, fos amic dels protagonistes, trobar-nos en mig del tumult excitat de gent per acollir Valentín González, «El Campesino», o trobar-nos en mig del tiroteig de les forces franquistes, sota el comandament de Yagüe al moment de travessar el riu Llobregat.

La llista d’obres que han tractat la temàtica de la Guerra Civil és extensa. Aquesta s’entén des de l’apreciació dels personatges on  la guerra es creua d’una manera fortuïta al seu camí, que sens dubte transforma i canvia de manera tràgica les seves vides, però a partir del punt de vista d’aquells que estaven per sobre de la imposició d’ideologies i doctrines polítiques i que van haver de patir les venjances, la repressió i l’autarquia del règim que van limitar absolutament la vida del jazz. Tot i assenyalar les atrocitats que cometeren les tropes franquistes no deixa  de reportar retrets a determinades accions de la República, com l’ambient de sofriment i violència del principi del conflicte o la d’enviar a una mort segura a milers de joves a la batalla de l’Ebre.

Al marge de la temàtica i els continguts sobre la guerra i el jazz, La gramola de l’Edèn ens porta a conèixer les dificultats que els personatges experimenten per superar els obstacles i contrarietats, no és una novel·la de guerra ni de dos de bàndols, tampoc és un retrat de la Barcelona dels anys trenta, tot això és el rerefons, per damunt de tot es la història d’en Marcel, un home compromès, enamorat, que volia viure, que tenia somnis i que les circumstancies històriques van esmicolar totalment.

Si es coneix Barcelona, no resulta difícil situar-se als llocs descrits i descobrir els indrets on havien existit sales i locals de referència musical.

Josep Busquets

V Premi Gregal de Novel·la

"El llibre de paraules no dites"

Comentari de L'esborrany, de Sílvia Romero

Títol: L'esborrany

Autora: Sílvia Romero

Gènere: Novel·la

Pàgines: 258

Preu: 18€

....................................................................................................................................................................................

Sota l’atenta mirada d’un públic entregat, la Sílvia i jo tenim la missió d’explicar que L’esborrany explica moltes coses. Hem d’explicar que és una novel·la que reflexiona sobre ella mateixa a través de dos personatges que són mirall i ànima de la mateixa autora, dos personatges que, com ella i jo, i com el públic que ens escolta, ens estimem la literatura. Hem de parlar de la història de la família Soriguera, i el reguitzell variadíssim de personatges que la conformen. Uns personatges que, malgrat el vincle de sang, van teixint com aranyes els fils d’una densa incomunicació, palpable a cada plana de la novel·la, creixent entre les lletres, fent-se lloc entre les paraules. Hem d’explicar a aquell públic que és un llibre de paraules no dites, de persones que callen i de silencis que parlen. I hem de recitar Montserrat Abelló, embrió de l’obra, i dir que «tot sembla tan senzill», perquè després la Sílvia ens digui a cada pàgina que no, que res és senzill, que entre les quatre parets d’una casa hi creixen, com males herbes les rancúnies, les nostàlgies i els secrets. I parlarem de la tècnica narrativa, i del món editorial, i de l’Església, i del desig, i de la por, i de l’amor. I de la vida.

Xavier Mas Craviotto i Sílvia Romero (Parcir Llibres. Manresa, 21/05/2018)

I quan acabarem, esclatarem a aplaudir. Tots. El públic i nosaltres, tot u. Com qui treu el cap a la superfície per agafar aire, respirarem. I el públic, amb la mirada encesa, semblarà tenir ganes d’endinsar-se a la família Soriguera, de deixar-se embolicar a la teranyina, de deixar-se devorar per l’aranya silenciosa que els aguaita.

I la Sílvia i jo ens mirarem i ens entendrem la mirada. I llavors mirarem els lectors, amb el somriure irònic de qui sap què els espera, i amb l’enveja sana de qui voldria llegir un llibre i reviure’l com la primera vegada.

Xavier Mas Craviotto
Filòleg