Títol: El dia i la nit
Autor: Pau Faner
Gènere: Narrativa juvenil
Pàgines: 261
Preu: 18,00 €
....................................................................................................................................................................................
....................................................................................................................................................................................
Pau Faner és
l’escriptor menorquí més prolífic, el més premiat i el més publicat que mai no
hi ha hagut en tota la història de Menorca. Pau Faner ha assolit una gran
rellevància en el panorama de la literatura catalana actual feta, en gran
mesura, des de la singularitat dels seus textos i des particularitat de l’illa
de Menorca.
Una novel·la
és una història amb una trama i aleshores resulta difícil parlar d’una novel·la
sense parlar d’allò que n’és la part més essencial d’una novel·la. És com si a
un cirurgià bisturí en mà li demanessin que operi sense obrir. Perquè realment
quan una persona ha llegit una novel·la o ha vist una pel·lícula i ens la vol
recomanar, quina és la primera pregunta que fem? La pregunta bàsica és «de què
va?», «tracta d’un fill bord d’un noble ric a la Menorca del s. XVIII que se’n
va de viatge...». Per tant, és la pregunta que demana sobre l’argument i la
trama, sobre la història que s’hi explica. Si responem fem açò que avui
s’anomena spoiler. Mercè Rodoreda va
dir que una novel·la són paraules. Ben cert però no només. Tota presentació
hauria de parlar doncs de les paraules i de tot allò que envolta el discurs
literari: gènere, estructura, estil, o sigui, els aspectes probablement més
avorrits, però també són els que donen la talla de la qualitat.
No es poden anticipar
aquelles informacions que devaluarien un dels ingredients substanciosos de l’obra:
la sorpresa, les giragonses que fa el protagonista i els enamoraments i els
morts, que n’hi ha uns quants. No faré la malcriança de filtrar informació clau
per xalar de la lectura. Una solució seria que només es permetés l’entrada a
qui ja hagi llegit el text i, per tant, això es convertiria en un seminari.
Si abans Pau
Faner escrivia molt i portava un ritme de publicació d’obres considerable, en
aquests darrers anys la producció s’ha accelerat a quasi una obra cada any, a
part de les traduccions a d’altres idiomes d’obres escrites en català. El seu
currículum literari ja acumula més de 40 llibres de contes i novel·les. D’ençà
del primer llibre publicat, els ja mítics Contes
menorquins a l’Editorial Moll l’any 1972, han passat 46 anys d’una carrera
literària fecunda, coronada per molts i prestigiosos premis. Tot plegat ha fet
que l’any passat l’IME i la UIB dediquessin a Pau Faner un col·loqui
internacional[1] en el
qual es va analitzar el conjunt de la seva obra literària i pictòrica, que va
donar molt de si.
La narrativa
de Faner en la seva globalitat es mou entre realitat i fantasia. En gairebé
totes les seves obres l’element màgic hi té una presència en graus diferents.
Tracti el gènere narratiu que tracti (narracions d’aire costumista, relats més
o manco fantasiosos, novel·la històrica i d’aventures, contes de recreació de
la memòria personal, etc.) en tots els casos s’hi produeix un fet, una escena,
un personatge, una ubicació que participa de la meravella o del prodigi. S’ha
qualificat l’estil de Faner de maneres diverses, potser el més habitual és el
de realisme màgic. Tal com ha dit en Joan López Casasnovas[2] «la
fantasia és el mitjà creador: Faner l’assumeix amb tota la profunditat de les
seves conseqüències». I les conseqüències últimes a què pot arribar Pau Faner
en les seves fabulacions poden ser tan radicals que alguns lectors les perceben
com a extremes i de difícil acceptació. Poden arribar fins a l’absurd, fins a
l’al·lucinació i fins a la paradoxa. Perquè el fil narratiu ens mena cap a
viaranys surrealistes, a vegades incomprensibles i, per tant, de digestió
difícil si no s’accepta d’antuvi que la llei que comanda en el món de la ficció
de Pau Faner no és la versemblança, ni la coherència racional, ni la raó intel·lectual
ni l’esdeveniment possible de la història sinó la fascinació, el somni i a
vegades el deliri. Si tot açò es contextualitza en uns referents històrics
coneguts i ubicats en uns espais ben concrets com succeeix en la novel·la El dia i la nit, aleshores produeix un
xoc en el lectors que només s’explica per la capacitat fabuladora de l’home de
crear una realitat de paraules fora de la realitat. Si no s’assumeix aquesta
premissa, el lector de Pau Faner va venut.
En Pau Faner
creu al peu de la lletra aquell vers de Shakespeare:
[La vida] és un conte explicat
per un dement,
ple de soroll i fúria, i sense
cap sentit
paraules de Macbeth, obra que com
també a la novel·la de Pau Faner apareixen bruixes que interactuen amb els
personatges.
I aleshores
tot és possible i el lector, si vol xalar, ha d’acceptar-ho. Uns lectors que
des dels temps remots que es van avesar a escoltar històries inventades sempre
han acceptat la ficció i tot els graus de mentides per creure i recrear. L’èxit
de les rondalles meravelloses que perduren al llarg de mil·lennis,
l’extraordinària rebuda de la literatura d’aventures tan grata a Pau Faner de
la mà de Defoe, Stevenson, Kipling, Salgari, o la popularitat de lectures com El senyor dels anells o Harry Potter, i també tot el món de la
ciència-ficció, les novel·les gòtiques i de terror, etc., tots es regeixen per la mateixa atracció del
prodigi i la meravella. I tanmateix, encara que ens sembli una contradicció,
aquestes mentides assumides, aquests «disbarats» literaris que només són
producte de la incontinència verbal i imaginativa que permet la paraula creada,
tot aquestes quimeres i falòrnies, tots aquests enganys ens ajuden a entendre
el món, a comprendre les persones i a eixamplar la vida. Ens obren a
l’experiència de la vida. És una paradoxa que funciona. És el que Harari a Sàpiens explica com el progrés de la
humanitat: és possible gràcies a la nostra capacitat de creure en els relats
(religiosos, polítics...).
La novel·la El dia i la nit és un clar exponent del
Pau Faner que coneixem, aquell que mescla sense cap prejudici la realitat i la
ficció, la llegenda i la història, la veritat i la il·lusió. Sempre ha estat
així l’art de la paraula: des de l’Odissea on Ulisses sent el cant de les
sirenes fins ara i aquí on el protagonista Florià escolta la mussa Azhar. És
justament aquest personatge, la musa Azhar, la porta que obre la fantasia. La
musa intervé en els moments més delicats i compromesos del protagonista Florià,
quan la seva ajuda màgica resulta imprescindible per sortir del mal pas en què
es troba. Aquesta ajuda es presenta com la força de la bellesa i de la seducció
perquè les persones canviïn de parer, ens estovin el caràcter i així el curs de
la història afavoreixi el desig i el bé. Més endavant, altres personatges que
han mort en mans del mal esdevenen també fantasmes que es trasmuden en la
consciència del protagonista, que apareixen en somnis i en deliris tot formant
part de la trama, de manera que la «solució màgica» forma part natural de la
realitat que viuen els personatges, tal com passa amb les rondalles. El nom de
la musa Azhar pot llegir-se, crec, com una metàfora de l’atzar, allò que
succeeix sense causes conegudes. També els noms de Florià i Severià no són
convencionals, responen a la manera de ser de cadascun.
D’altra banda El dia i la nit incorpora elements
propis de la novel·la històrica, com ha fet en altres obres Pau Faner amb molt
bons resultats, com Flor de sal, obra
que també recrea la Menorca del s. XVIII al llarg de les diverses dominacions
anglesa, francesa i espanyola. Incorpora també pinzellades de la situació
política i cultural d’Europa: l’expansió colonial de l’Imperi Britànic, la
Il·lustració, la Revolució Francesa, la Guerra de Successió, etc. Són
pinzellades breus just per emmarcar l’acció dels personatges en el seu lloc i temps.
En aquest sentit Flor de sal i El dia i la nit comparteixen la mateixa
concepció novel·lesca i tenen ambdues obres molts aspectes comuns. En concret,
la novel·la abasta des del 1757 amb Menorca sota dominació francesa fins al
1818 poc després de la revolta dels menorquins contra la dominació espanyola. Són
una seixantena d’anys en una Menorca i una Europa en plena ebullició cap a la
modernitat. Els continus viatges del protagonista el porten a París, Montpeller,
Londres, Dublín, Lisboa, Amsterdam, Milà, Roma, Nàpols i fins a l’Índia. Déu
n’hi do. Es tracta, per tant, d’una estructura cronològica del seguiment dels
viatges del protagonista.
Joan Mas i
Vives en un article de diari on ressenyava el recull de narracions Amb la mort al darrera publicat el 1980
parla d’autobiografia al·lucinada en detectar en aquell llibre de Pau Faner
referències explícites al mateix autor. Diria que una cosa similar passa a El dia i la nit ja que el protagonista
de la novel·la podria interpretar-se com un Pau Faner absolutament fantasiós:
viatger, escriptor internacional de reconegut prestigi, bondadós fins a la
innocència, carregat d’experiències i ens mans de les dones més precioses de la
terra, amb l’ajuda inestimable de la musa inspiradora de la vida imaginada... és
com si Pau Faner projectés els seus ideals de vida sobre el protagonista. Com
si diguéssim, «mirau, si jo fos fet de paraules sobre un paper seria en
Florià...». Pensem que l’obra escrita pel protagonista Florià és qualificada
per alguns intel·lectuals d’aleshores –enciclopedistes revolucionari‒ com un «símbol
de la llibertat d’imaginació i fantasia». Es refereixen a la segona obra
publicada per Florià titulada Les ombres
de la place du Dam. No sembla parlar de l’obra de Pau Faner? És justament
allò que diríem de l’estil de Pau Faner, amb obres plenes de la llibertat de la
imaginació i de la fantasia.
El to dominant
de la novel·la és l’aventura. És, de fet, una novel·la d’aventures i tanmateix
també podríem qualificar alguns dels capítols com de novel·la eròtica, a
estones com de novel·la fantàstica, o com de novel·la d’amor, millor dit
d’amors i, si estiram el fil també la qualificaríem de novel·la popular per
tots els ingredients propis de best-sellers. Que sigui sobretot una novel·la
d’aventures ens ho demostra el fet que les parts descriptives i les dialogades
es redueixen al mínim. Predomina la narració dels fets. Els personatges i els
espais són descrits de forma ràpida, com si Faner ens volgués estalviar als
lectors tant com pot allò que podríem anomenar reble, o el que els alumnes en
diuen palla. Fins al punt que moltes vegades el diàleg entre personatges és
encastat dins la narració, tot seguit. L’aventura del protagonista al llarg de
la vida i a l’ample de tot Europa fa que les pàgines siguin una successió
contínua de fets i d’accions. La novel·la d’aventures, amb un heroi que va
superant amb el seu bon caràcter les mil trampes i putades del seu adversari,
el seu germanastre, amb viatges continus i en contacte directe amb els
esdeveniments més rellevants de la història, es fonamenta en el desig humà de
viure altres vides interessants, és la il·lusió de la virtualitat.
Pau Faner estima
les novel·les d’aventures, de ritme ràpid, gosaria a dir que accelerat. Les
accions s’encadenen una rere l’altra: una pura narració talment fan els gèneres
populars de la tradició oral (rondalles, llegendes) però també com fan molts
dels gèneres moderns que s’han fet populars com la novel·la negra, la
policíaca, el western, i per suposat la novel·la d’aventures. Alguns d’aquests
gèneres han patit una certa desacreditació per part de la crítica més o menys
intel·lectualoide, amb certs prejudicis, com si fossin formes degradades de
l’alta literatura culta. És igual: el deure de tot novel·lista és fer-se llegir
i jo crec que en Pau Faner té, en aquest sentit, una dèria ben fonda: ell
escriu per tenir milions de lectors.
El títol El dia i la nit es refereix al caràcter
diametralment oposats entre protagonista i antagonista, entre els dos germans
amb dues sensibilitats inverses, contràries però ambdues extremes i molt
capacitades. Per sota de les diverses aventures de la novel·la, n’hi ha una de
latent que és la lluita entre la bondat i la maldat personificats en els dos
germans. La nit i el dia es van succeint com se succeeixen la serietat i la
comicitat, les alegries i les tragèdies, les tendreses i les crueltats. Aquest
tema de fons em fa pensar que el motiu de la novel·la és la persistència del
mal. L’exploració d’aquets extrems és un
dels filons de la literatura, com ho va ser a El mal de la guerra: fins a quin punt l’home és capaç de...
La
novel·la és plena d’ironies i sarcasmes amb algunes escenes com a paròdies. Per
exemple, el protagonista quan és estudiant de medicina necessita cadàvers per
fer les pràctiques d’anatomia i aleshores cerquen «un mort prou sofert com per
deixar-se estudiar minuciosament». N’hi ha molts d’altres exemples de
situacions còmiques.
La narrativa
de Faner és molt sui generis, és un cas
especial dins la narrativa catalana contemporània, com ho han fet notar alguns
crítics. La de Pau Faner es resisteix a ser encofrada en una etiqueta. No n’hi
cap que li faci prou justícia perquè és una obra expansiva, desmesurada,
incontinent, que no hi cap en un contenidor que és una etiqueta. I en aquest
sentit són obres difícils de qualificar. Pau Faner és un artista de la
hibridació de gèneres diversos: una mixtura de novel·la històrica, fantàstica,
eròtica, d’aventures, d’amor, i d’elements de la literatura popular i
tradicional. Potser, amb permís seu, gosaria d’anomenar-la «rondalla d’autor».
Així com hi ha una cuina d’autor que partint de l’herència culinària d’un país
en reinventa les receptes, Pau Faner reinventa amb una enorme dosi de creativitat
els plats de cada dia. A diferència de la rondalla tradicional, aquí en canvi
tenim un llenguatge elaborat, una producció personal, ubicada en un espai i un
temps moderns ben concrets i un aprofundiment en la trama i en els personatges.
I els ingredients comuns entre la rondalla i l’obra de Faner són primer els
recursos meravellosos com alguns personatges fantàstics, les formes
lingüístiques col·loquials i les fórmules màgiques, la fixació de personatges
amb funcions ben clares i diferenciades, l’estructura del viatge...
Jo crec que el
conjunt de la narrativa de Pau Faner bascula entre dues memòries: la memòria
personal i la memòria col·lectiva (històrica). De la primera memòria crea
textos com els Contes menorquins que
inaugura tot un seguit de narracions i novel·les com El cant de l’alosa, Lady Valentine, La núvia del vent, Per una mica
d’amor, i un dels darrers Com
s’assembla la vida als somnis. De la segona memòria hi trobam obres
emmarcades en períodes històrics diferents com Flor de sal, Moro de rei, L’amor del capità Gavina, Les bodes del
diable i aquesta última El dia i la
nit.
Aquesta
novel·la té tots els ingredients de les últimes obres de Pau Faner. El món de
Menorca lligada a Europa per un costat, l’amor com a motor de la narració, les
accions trepidants d’aventures, la gran varietat de registres lingüístics, que
va del lirisme al col·loquialisme, l’estil fabulador ple de sorpreses de
caràcter meravellós, una imaginació fantasiosa. I aquesta llibertat creativa d’escriure
sense traves ni prejudicis que té Pau Faner, que és una de les seves marques
d’identitat.
Deixau-me
acabar amb una cita d’un crític literari de gran prestigi, Víctor Manual
Aguilar e Silva[3], diu una
cosa molt interessant: «És molt reveladora l’oposició que es dona entre Balzac,
el gran mestre de la novel·la tradicional, i Stendhal, el genial eixarmador de molts
camins de la novel·la moderna: el primer creia en l’eficàcia d’una “poètica de
la novel·la”, en l’art de presentar amb mètode els personatges i els esdeveniments,
i de construir una trama rigorosament ordenada; el segon confessava que mai no
havia pensat en l’art de fer una novel·la, i, en les seves obres, els personatges
apareixen i desapareixen, les aventures s’acumulen, domina el gust de la
improvisació i de la sorpresa. Doncs bé, la novel·la moderna deu molt a
Stendhal, i no a Balzac».
Pau Faner
s’alinea amb la concepció stendhaliana de la novel·la: més atenta a la
intuïció, a la improvisació, a la sorpresa i a l’aventura. Perquè allò que és
rellevant en una novel·la no és que sigui creïble perquè les accions, els fets,
les situacions i els personatges siguin versemblants, sinó perquè fa el lector
crèdul. No és igual. Pot ser increïble com a ciutadà però creïble com a lector.
Seduir el lector amb les mentides més meravelloses és la principal feina de
l’escriptor.
[1] Les ponències i comunicacions són en vies
de publicació a IME
[2] LÓPEZ
CASASNOVAS, J. Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora. Ed. IEB. Palma. 2009
[3] Víctor Manual Aguilar e Silva. Teoria de la literatura (Ed. Gredos, pàg.217)
