Què és la poesia?

Títol: Mans, còdols, el cel

Autora: Teresa Costa-Gramunt
Gènere: Poesia

Pàgines: 96

Preu: 13,00€

....................................................................................................................................................................................

Jean Cocteau va dir que la poesia era indispensable, tot i que no sabia ben bé per a què. També es podria dir que si la vida humana pogués ser viscuda amb total plenitud no faria falta res més. No som en aquest Edèn. Per això l’escriptura, la poesia, vindrien a ser com l’or que uneix els trossos d’una peça de ceràmica: kintsugi, en diuen d’aquesta tècnica japonesa. L’esment no és balder: aquest llibre de poemes de Teresa Costa-Gramunt, Mans, còdols, el cel, com en l’estètica japonesa zen es mostra essencial a través del despullament dels mots en els quals, precisament per això, hi reverberen més nítidament símbols condensats en un vestit blau, en un còdol sense dents, en el banc de les mirades... I tot això amb un rerefons religiós, de comunió, ja sigui que parli de records, de relacions, d’iniciacions, d’aprenentatges, de viatges (que ho són cap enfora i cap endins), de reivindicacions, d’exaltacions de la imaginació en la contemplació de la natura o de l’art, de la festa de Nadal vista a través d’un museu imaginari, del diàleg entre cultures, del jo que sempre s’emmiralla en el tu, del misteri de la vida que ens va a l’encontre. La poesia potser no completa, però acosta elements diversos, busca el diàleg, el seu or ens fa més sencers.

Teresa Costa-Gramunt

Autora

De teulades en amunt d'Isabel del Pilar Valero

Títol: De teulades en amunt

Autora: Isabel del Pilar Valero Herrera
Gènere: Poesia

Pàgines: 58

Preu: 12€

COMPRA'L ARA!

....................................................................................................................................................................................

En un vaivé de mirades a l'exterior i introspectives, el pensament es desperta i es converteix en símbol quotidià. El trencament amb el racional esdevé un trànsit poètic que mostra un món que s'ensorra i es reconstrueix a si mateix, amb noves i estranyes formes. Aquestes campen amb lliure albir per sobre de les teulades -contemplació des del punt de vista espiritual, tal com ens diu la frase feta que dona nom al títol-, es projecten sobre el món que exigeix respostes, i capturen ombres que poden confondre'ns amb diferents estructures i temàtiques, però al final adopten formes líriques on la llum resplendeix. 

Els versos atrapen records i juguen amb l'imaginari, paladí d’una felicitat esquiva. Mostren vivències protagonitzades per la cara menys amable de la vida: la mort, l’avortament, el suïcidi, la violació, l’absència, el desamor, la malaltia, la por, entre d’altres. Aquests són els temes tractats, amb paraules escollides que difuminen la tragèdia.

Així es resumeix la primera part, Humides ombres voleien, que compon aquest recull de poemes que no concreten res, però representen moltes coses, meditades i dibuixades a través dels detalls.

La segona part: La mudesa dels àngels,  descriu un paisatge adormit, entre arbres ombrívols i foc sacre, que invoca la llum i furga en vivències pròpies i alienes. Una vetlla interior, ocasionada per motius diversos, que prolifera en imatges d’absència.

Un segon fora del dubte, segons Jordi Margarit i Viñas

Títol: Un segon fora del dubte

Autora: Marta Pérez i Sierra

Pàgines: 100

Preu: 14€

COMPRA'L ARA!

De la mort, se n'ha parlat i se n'ha escrit molt; com a amant de l'òpera, m'agradaria començar aquesta presentació parlant de dues òperes, Aida i La Bohème, per exemple, on la mort hi és present de manera molt concreta, i que penso que per iniciar aquesta presentació poden ser un bon punt de partida. El gran duet final d'Aida de Verdi, "O terra addio" entre Radamés i l'esclava Aida, ens explica com dues persones que s'estimen saben que moriran plegades, perquè l'amor que les ha unides no agrada a una tercera persona amb poder, Amneris, i que sota la seva poderosa mà venjativa seran condemnades a mort i seran enterrades vives. Pel que fa a La Bohème de Puccini, des de ben aviat sabem que Mimí, la protagonista femenina, morirà perquè té una malaltia mortal. Serà una altra mort tràgica, en aquest cas per sabuda i, en certa manera, esperada. Una història d'amor en què una malaltia es creua fins a portar a la mort la protagonista, Mimí, davant dels crits desesperats de qui més se l'estima, Rodolfo.

I és segurament des de la desesperació que representa la vivència de la mort d'una persona estimada, que saps que està patint malgrat les seves ganes de viure, com ens descriu el verisme de La Bohème, on es pot començar a intentar mirar de saber què ens diu i què ens explica, des de la poesia, Un segon fora del dubte de Marta Pérez i Sierra, amb l'aportació essencial de la fotografia d'Enric Maciä. 

Jordi Margarit

La primera idea que es pot plantejar és la força i la valentia per parlar de la mort, des de la reflexió poètica, que ens presenta la Marta Pérez i Sierra. Una història d'històries, on l'experiència vital i personal de l'autora, des de cada vers i cada paraula, només es pot entendre si es llegeix i s'escolta des de la mateixa vitalitat amb la qual ella ens ho presenta. La mort i el seu camí, sense més. Una experiència vital que, d'una manera o altra, tots hem conegut i haurem de conèixer. I això és el que podem llegir a Un segon fora del dubte, una obra on es palpa tot, des de la ràbia fins a la tristesa, passant per la incomprensió del que representa el gran enigma que és la mort i el sofriment que cal, a vegades, per arribar-hi.

La reflexió de la mort que podem trobar al poemari és la vivència d'una mort lenta, feixuga i, tanmateix, inesperada. I que, malgrat l'esforç de voler creure que no passarà, saps des del primer moment que és un fet inevitable "I totes les veritats són molt relatives. I una a una les mentides tenen perdó", ens diu la Marta. I com un fet inevitable no et quedarà, no ens quedarà, més remei, com també ens diu més endavant, de manera extraordinària, "deslligant una escala de llàgrimes per poder-s'hi enfilar", d'acceptar-la; i si cal plorar, per entendre millor que l'adeu, aquesta vegada, va de debò i és per sempre.

De fet, Un segon fora del dubte neix de la reflexió i de la digestió, diria jo, d'una mort. La del seu estimat amic Jordi Gamundi. Que després que li fessin dos trasplantaments, de pàncrees i de ronyó, sense èxit, finalment morí l'octubre de 1984.

És després d'aquesta llarga reflexió, qui sap si només d'un segon, que la Marta oblida els seus dubtes i que ens diu que sí, que 30 anys després és el moment de parlar, obertament, de la seva experiència amb la mort i el camí inevitable cap a ella. Camí com el que va viure des de l'amor per un amic, el qual a poc a poc va anar perdent qualitat de vida, que no ganes de seguir sent. Camí com el que fem cada dia o com el que no sabem si demà serà possible fer altra vegada, encara. La Marta ens parla del camí cap a la mort i de la lluita per sentir-se viu, amb una gran valentia i amb una duresa en el llenguatge quasi ferotge: "Em lliurà una carta. Havia escrit sobre el futur, el que se li escolava pel pàncrees florit".

Josep Partegàs i Marta Pérez

És potser una explicació més prosaica del que representa el dies irae, dies illa (dia d'ira, dia on tot s'acaba) dels rèquiems, o dels que demanen que s'aturi el món perquè la persona que més estimes et deixa i avui necessites silenci per plorar i cridar i no estàs per cap festa; per més que el calendari de sempre que et guia per no perdre't en el dia a dia et digui que avui toca somriure i ser feliç. La Marta Pérez i Sierra també ens fa aquesta reflexió amb la mateixa rudesa, si se'm permet la paraula, i cruesa: "Acomiadàrem l'any, 1983 se'n va. No t'espera, no li fa vergonya avançar-se. Dotze grams de raïm verd (cava, tu no, tu sí, que és Cap d'Any). L'últim any". Penso que no es pot dir més amb tan poc espai; amb tanta claredat i honestedat. Allò que saps que, d'una manera o altra, ja et fa mal saber-ho, ja et fa mal saber que ho sabràs i que no en podràs defugir. És la vida, és la mort. Així és i així ha de ser.

Un altre aspecte a destacar del poemari és la gran aportació de l'Enric Maciä amb les seves fotografies en blanc i negre; que es podrien definir com poesia del silenci, on les paraules encara estant per escriure. Una poesia d'imatges de bellesa tosca. Una poesia que s'escriu des de la voluntat que el lector/a necessàriament sigui ell/a qui haurà de llegir i observar la imatge per poder copsar cada enquadrament i la voluntat amb què s'ha fet. No valdrà l'ajuda de cap vers ni de cap mot. Només sabent que ara és i ha de ser ell o ella qui, cara a cara, es plantegi el perquè hi ha imatges que poden colpir. Com algunes paraules, com alguns moments ho fa la vida, com massa vegades ho fa la mort.

I una petita reflexió abans d'acabar. Qui sap si la possibilitat de preguntar-nos si hem après a viure i si sabem què vol dir viure ens pugui acostar a entendre una mica què representa la mort. Des de la sort de saber-nos vius amb les mirades i els somriures, la pell i les carícies, les imatges i les paraules o la música i el silenci. Qui sap si el secret per entendre la mort i el seu procés dolorós no rau a saber entendre la vida i el seu, també a vegades, procés dolorós.

La Marta Pérez i Sierra i l'Enric Maciä ens ho proposen a Un segon fora del dubte amb una reflexió des de la poesia i des de les imatges en blanc i negre. Gràcies Marta, gràcies Enric, per regalar-nos aquesta reflexió; i més si és per poder dubtar, més enllà d'un segon, d'un temps o uns anys.

Jordi Margarit i Viñas

Jordi Roig presenta "Cel estàtic d'elevadors", de Ricard Mirabete

Avui volem compartir amb tots vosaltres, estimats lectors, el text que Jordi Roig, autor d'Un segon després de Praga, va fer servir per presentar el poemari de Ricard Mirabete, Cel estàtic d'elevadors, el passat 30 de gener al Taller d'Escriptura de Cardedeu (Tec-ca).

Títol: Cel estàtic d'elevadors
Autor: Ricard Mirabete
Pàgines: 68
Preu: 13 €
Compra'l!

Parlem de l’últim llibre de Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors. Fem memòria. El seu primer llibre de poemes va ser Última ronda publicat l’any 1999 que va ser premi de poesia Amadeu Oller. Després n’han vingut 5 o 6 més, tant en solitari com en col·laboracions, fins a arribar a tocar el cel, el Cel estàtic d’elevadors. També ha fet de crític literari a diversos mitjans de comunicació i col·labora sovint al diari digital de cultura Núvol.

Pel que fa al llibre que ens ocupa em permetreu que comenci amb uns versos del poema Tot allò racional és real que diuen: «tot és una mena de passat / si no m’escrius el nom a les nits». No és que aquests versos defineixin el sentit del llibre, però són un versos que m’han dut al cel. Al meu cel. Perquè tots creiem que tenim el nostre cel, però el cel és el mateix per a tothom. El cel d’en Mirabete no és un cel especial, no hi ha un cel per ell només, el que mira l’autor és la metàfora d’un lloc que és i no és, un lloc inabastable, allò que en podríem dir un altre món. Un «no-lloc» al seu imaginari més íntim.

El cel es belluga? O és la terra, la que es mou? El cel és una cosa indeterminada? Quan mirem el cel veiem una cosa concreta? Entre el concret i l’abstracte es mou el llibre que tenim entre mans. Algú podria dir que els poemes del Ricard són abstractes i d’alguna manera sí que ho són, però aquesta abstracció descriu les coses més concretes. Abans ens deia que allò que és racional és real i allò que és real és tot. Al meu parer el que ens vol explicar l’autor és l’aparença d’una cosa estàtica que es mou. Bàsicament una contradicció com Déu mana. Una d’aquelles contradiccions que duen els poetes a l’ADN. Aquest conflicte real també és un conflicte a la vida. Els elevadors, les grues, els edificis, les escales o els somnis, les esperances, l’amor, la solitud tot plegat són elevadors de la terra que s’enfilen d’alguna manera cap al cel, cap a un paradís físic o metafísic. Sovint diem: «Estar amb tu és com estar al cel». I això ho diem quan som feliços i quan el cel és perfecte, blau i ens il·lumina. 

Una altra matèria real que es belluga pel llibre és l’aigua. L’aigua no és estàtica, sempre es mou i per on passa deixa rastre. Diu la Teresa Costa-Gramunt, en referència aquest poemari: «L’element líquid de l’aigua, l’embolcall del centre o de l’esperit de l’aigua, passa. Roman, però, l’essència de l’aigua com la vida de què som fets, la nostra mare i el nostre pare natura que es manifesten en l’aigua, en nosaltres, en el corrent de la vida». I ell, com si fos una resposta, escriu en un bell poema titulat Spirit on the water, una cançó de Bob Dylan: «Si som l’aigua que passa / per què aturar-s’hi? Sóc jo». 

D'esquerra a dreta: Jordi Roig (Un segon després de Praga), Marta Pérez (Un segon fora del dubte), Ricard Mirabete (Cel estàtic d'elevadors) i Rosa Maria Pascual (On vas, Irina?)

A mi m’ha resultat un llibre inquietant. D’aquells que has de llegir dues vegades com a mínim, si poden ser tres molt millor, per assaborir el llenguatge, les metàfores, les imatges, l’estil, la cruesa i la bellesa, l’habilitat a l’hora de desgranar moments de controvèrsia i moments de pau, les creences, els dubtes, la realitat al cap i a la fi. A la contraportada, hi diu: «L’obra vol agermanar avantguarda i classicisme». Trobo que aquesta frase descriu a la perfecció d’on beu i d’on ha begut en Ricard Mirabete. 

El llibre consta de tres parts. La primera, titulada Parade amoureuse, està composta per 10 poemes ben construïts, de mètrica acurada i rima treballada. Aquesta part és potser la més clàssica en la forma. La repetició com una màquina que fa moure el poeta cap al cel. El cel com a sinònim de paradís, de felicitat, d’amor etern. En aquests poemes ens parla d’una estimada, d’un ideal de bellesa. Diu: «I m’és secret el sotabosc del cim / mentre tu et pintes en sànscrit les ungles / enjogassada i rossa, com un mim».

Que se m’alça a la sang, és el títol de la segona part. Aquests dotze poemes s’allunyen de la manera clàssica, deixa de banda les majúscules i les puntuacions, com si no volgués que res ni ningú li fes la traveta, vol ser lliure. Potser creu que l’ordre el lliga al discurs i el fa sentir incòmode. M’ha fet la impressió que volia obrir portes i finestres a sentir, a experimentar, que res no el destorbi, sigui el dolor o la passió. «M’empenyia cap als estrats inferiors del ser / el fibló de poesia de la teva ofensa».

La part més llarga és la tercera, que encapçala amb el títol Tot ressonava cec. Per mi és la part en què ell ha gaudit més escrivint. Aquesta part és la que em recorda el Mirabete de tota la vida, però un esglaó més amunt. Unes imatges eficaces, un lèxic brillant, un joc de paraules –i a vegades de lletres– que demostra l’habilitat que té per fer poemes i la importància que dóna a la paraula. Aquests poemes són l’elevador que el duu a fer el camí entre el que és i el que vol ser, entre la terra i el cel, el possible i l’impossible. Com en un riu, els poemes baixen en silenci i l’aigua deixa petjada als nostres ulls i a poc a poc al nostre cor. Personalment és la part en què he gaudit més, sense desmerèixer les dues anteriors. Si és la darrera, no és per culpa de l’atzar, el poeta ha sabut triar la manera de fer-nos sentir, de fer-nos anar cap on ell volia, cap a una imatge aturada, cap a la fi. Que podria ser la mort també. «I lentament passo la mà pel teu coll / i s’atura: la vida».

Vull remarcar que aquest poemari porta una sèrie de fotografies en blanc i negre col·locades estratègicament entre les parts i que val la pena llegir encara que no duguin paraules. Són de Carles Mercader. 

No em queda res més a dir, ara us toca a vosaltres endinsar-vos en aquest llibre perquè en Mirabete ens obre una porta cap a l’imprevist de la poesia i no podem defugir la invitació, perquè és un autor que s’ha de llegir, per la seva exigència, pel seu recorregut i pels seus somnis d’arribar al cel amb tots els seus elevadors a l’ànima. 

Moltes gràcies.

Jordi Roig

Cardedeu, 30 de gener de 2017

"Un segon fora del dubte", el nou poemari de Marta Pérez i Sierra

Aquest poemari neix de l'experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte, ni que sigui un segon. Aconseguir l'èxtasi total és un moment màgic, és arribar a un punt de no retorn, "la petita mort" l'anomenen alguns. Un segon fora del dubte és aquell moment de pau infinita que et dóna un orgasme, que et dóna la mort. Com sempre, mort i amor són molt a prop. 

Títol: Un segon fora del dubte

Autora: Marta Pérez i Sierra

Pàgines: 100

Preu: 14 €

Compra'l!

Un segon fora del dubte és una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort poques hores després del trasplantament de pàncrees i ronyó que li van fer a Barcelona, l'any 1984.

Ell, en Jordi, sabia que moriria, ho sabia del cert, i abocat a la seva última esperança va dir que sí al trasplantament. En els seus últims mesos de vida, diabètic, cec, amb diàlisi i un llarg etcètera de patiments, desitjava més que mai gaudir de la vida. 

Aquest poemari neix de l'experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte ni que sigui un segon. 

Marta Pérez i Sierra

El poemari pres en la memòria fràgil fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d'amor primer. Tot neix d'una pura complaença, que un destí injust i esquerp negarà. Història, doncs, real i commovedora, que alliçona el lector a estimar-se encara més la vida. Que l'ajuda a entendre com el temps devasta l'avui amb urgència i que, davant la tragèdia, la mort enruna i abat la plenitud del despertar a les passions més generoses. Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l'amor límpid és possible. 

                                                                     Josep-Ramon Bach, poeta, narrador i dramaturg

Per dir la mort, posar nom a la vida. Al plaer, a l’amor, a aquell instant fora del dubte en què no hi ha dolor, ni por, ni incertesa; aquell instant en què s’és, simplement, plenament. Un poemari que diu la vida, el desig i l’amor perquè la mort no s’endugui totes les paraules. Un poemari que diu la mort, el dolor i l’absència per posar encara més en relleu la vida.

                                                                                      Sònia Moll Gamboa, poeta i filòloga

"Cel estàtic d'elevadors", de Ricard Mirabete

Avui volem presentar-vos una altra de les novetats que hem tret de cara a aquesta "reentré" de setembre. Es tracta del llibre de poesia Cel estàtic d'elevadors, de Ricard Mirabete. Per presentar-vos-el, us deixem amb un text del mateix Mirabete. 

Títol: Cel estàtic d'elevadors
Autor: Ricard Mirabete
Pàgines: 68
Preu: 13 €
Compra'l!

"Mirabete és un dels poetes més destacats de la seva generació. El sentim proper i abastable, sense que per això deixi de fer-nos partícips de la seva recerca dels límits, que és, al capdavall, la millor proposta que ens pot fer la poesia."

Xulio Ricardo Trigo, Serra d'Or

Cel estàtic d’elevadors és un llibre de poemes que situa el lector en unes coordenades d’espai i temps ben concretes però, tanmateix, ben obertes. El llibre vol agermanar avantguarda i classicisme, per mitjà d’un vers –rimat o no– que pretén fer evident el que és permanent en el que és dinàmic, que muda, que es transforma irremeiablement en cada nova lectura. És una porta d’entrada a l’imprevist.

El lligam entre la poesia i l’art pictòric és ben estret i, per això, al llarg de l’art del segle XX algunes tècniques artístiques han assajat el collage i els cal·ligrames, per exemple. Ens referim sobretot a les avantguardes i a poetes com ara Guillaume Apollinare. També cal afegir-hi Francis Picabia, en la seva doble condició de pintor i de poeta. Tanmateix, la nostra intenció és una altra. Cel estàtic d’elevadors proposa al lector que també sigui un espectador, és a dir, que llegeixi el poema com el quadre subjacent que observa llegint els textos: la poesia és eminentment visual encara que parteixi del signe lingüístic, de les paraules. En aquests poemes hi podrem relacionar un paisatge amb un concepte, una imatge poètica amb un sentiment, una imatge pictòrica amb un estat d’ànim. Som –com fa cent anys– a l’era de l’art multidisciplinari per excel·lència. La literatura beu de l’art i recrea el cinema; la paraula (el missatge escrit) combina amb la fotografia. El so i la melodia de la paraula conjuga amb la música. Aquestes disciplines artístiques s’interrelacionen i qui en surt guanyant –en bona mesura i en bellesa– és la paraula poètica, que és eminentment creadora i evocadora.

Ricard Mirabete

El primer poema del llibre, “Parade amoureuse”, planteja el vincle poètic i artístic d’una manera clara: el títol remet al quadre homònim de Francis Picabia, que és de 1917. Un segle després, el poema reinterpreta el motiu del quadre amb l’únic mitjà de la paraula. Ambdues creacions no són indissociables, sinó complementàries; l’una i l’altra no són imprescindibles, però aporten novetat i significació, l’una a l’altra. També el vincle dels poemes amb la fotografia és ben declarat i assumit. El fotògraf Carles Mercader col·labora artísticament al llibre amb vuit fotografies d’un blanc i negre rotund i suggerent, impactant. La seva motivació estètica sempre ha estat eminentment poètica i la nostra col·laboració i amistat ha donat fruit en d’altres llibres de poesia que he publicat.

Ara és quan els poemes han de parlar i l’autor desapareix de les pàgines del llibre. Gaudiu del repte i de la lectura oberta que us oferim des de Gregal.