Recull de premsa (del 24 al 30 de març de 2017)

Aquesta setmana hi trobareu notícies de La puta d'oros, d'Elena Torres; L'escultor de Déu, de Vicenç Aguado; La ciutat dels solitaris, d'Isidre Grau; La gramola de l'Edèn, de Josep Busquets, i La generació de la independència, de Francesc Marco.

El podeu llegir fent clic aquí

Jeroni Marín ressenya "La puta d'oros"

Aquest cap de setmana, els nostres autors més negres, Elena Torres i Jeroni Marín, han participat al festival de novel·la negra El vi fa sang de l'Espluga de Francolí. Aprofitant l'avinentesa, volem compartir amb tots vosaltres la ressenya que Jeroni Marín, autor de Sírius i El Maltès ha fet de la primera novel·la d'Elena Torres, La puta d'oros.

Títol: La puta d'oros

Autor: Elena Torres Girbau

Pàgines: 452

Preu: 20 €

Compra'l!

La puta d'oros és una novel·la completa. Se subscriu amb comoditat dins el gènere de la novel·la negra, però la flexibilitat d'aquesta obra ens ofereix un relat amb una sèrie de peculiaritats que aporten complexitat i riquesa. El primer element que destaca és la protagonista, la Jana Martí, una escriptora especialitzada en la creació de guies de viatges. Per començar, aquesta protagonista no té res a veure amb el que és habitual en el gènere, no es tracta de cap policia ni de cap criminal. Allò que fa especial la Jana i que dóna un to molt particular a tota l'obra és el fet que es tracta d’una víctima. És la supervivent d'una agressió brutal que es va produir l'any 1976 i que, fins l'actualitat, és portadora de cicatrius físiques i mentals en la forma d'un trauma profund que l'atenalla implacable i l'aterreix. Però, l'octubre de 2008 decideix que ha arribat el moment de deixar de fugir, d'aturar-se i de refer la seva vida tot superant aquesta por aclaparadora. I aquesta decisió valenta, que no sap si podrà mantenir, fa que es miri al mirall, tant ella com la seva vida i les persones del seu entorn: la seva mare Eugènia, l'àvia Zoë i els amics Raimon i Júlia.

Elena Torres i Jeroni Marín a El vi fa sang

La personalitat de la Jana és la d'aquelles dones que sempre seran protagonistes de la seva vida. Tots hem conegut algunes persones així i sabem que mai seran part del paisatge ni cap apèndix de ningú. Són incontenibles com una tempesta o una riuada. I així, si bé el trauma la pot fer vinclar i limitar durant dècades, la Jana autèntica s'hi enfronta per sobreposar-se, perquè ella és així i perquè aquest és l'ordre natural de l'univers. I al voltant d'aquest personatge magnètic hi trobem una colla de secundaris dotats de profunditat, de girs, d'estirabots, de tendresa, de paraules encertades, de frases fetes que els donen vida i versemblança. És impossible construir una bona història sense bons personatges. I aquests són bons en el sentit que bateguen, reaccionen, transiten pel relat sense forçar-los, amb naturalitat. I això no és fàcil d'assolir, especialment amb el nombre de personatges i d'ambients que trobem durant la lectura. Diferents maneres de ser, de pensar, de viure, d'estimar, d'odiar...

“...Qui sap si el passat no ha tornat per posar-ho tot a lloc i per acabar el que va deixar a mitges fa anys. Però, per què ara?...” pàgina 300. Per a mi, aquestes frases sintetitzen tot allò que trobo de més extraordinari de la novel·la. Són dos factors molt concrets: el pes del passat en el present i l'absoluta manca de control sobre moltes coses que s'esdevenen a la vida. Sóc un enamorat de les històries que tenen profunditat temporal, el que els anglosaxons en diuen background. I això és importantíssim per a una protagonista traumatitzada com la Jana; cal anar a l’origen del trauma per entendre la seva història. I Elena Torres ens hi porta. Em refereixo a l’origen autèntic, més enllà de l'agressió física de 1976, sinó al Llançà de la postguerra. En un dels millors capítols, ens mostra l'origen primari de la mala relació entre els avis de la Jana i els dels Tamarite, els sospitosos de l'agressió, al Llançà dels anys quaranta. La violència més o menys explícita, l'ús de la por i de la força, la intimidació, la coacció econòmica que es varen esdevenir en molts pobles catalans durant el franquisme arran de la perpetuació dels bàndols dels vencedors i dels vençuts, dels cacics locals i dels subordinats a la seva voluntat. Aquest és un paisatge inquietant que els qui hem viscut als pobles petits, d'una manera o altra, hem intuït i hem vist els seus ecos. A mesura que avancem en la lectura, tot el passat de la Jana Martí es va lligant amb la persona amb qui té més afinitat, la seva àvia Zoë, un personatge encara més impactant i dinàmic, la força vital dipositària de la valentia i de la dignitat que hereta la seva néta. Aquest rerefons temporal, tramat de manera impecable, es va desvetllant amb el ritme apropiat i just.

Elena Torres

El segon factor que deia abans: la manca de control sobre bona part de les nostres vides. Mentre llegia La puta d’oros se'm va fer evident la idea inquietant que, com passa a la Jana Martí, en realitat coses importantíssimes de la vida succeeixen sense que hi tinguem cap mena de control ni de previsió. Qüestions tan centrals com enamorar-se, simplement succeeixen i no hi podem fer res. I aquesta realitat és molt present a la novel·la i li dóna una profunditat i una versemblança de gran solidesa. Com en els millors guions de cinema de Woody Allen, hi veiem un retrat fidel de la vida i de les relacions humanes, governades per impulsos, desitjos, esperances, pors, ressentiment, enyorança, penediment. Tot plegat com un món en moviment que arrossega els personatges cap a viaranys desconeguts. I en aquesta realitat magmàtica és on viu la Jana Martí i és on decideix que la por no serà més el sentiment que regeixi la seva vida. Vol viure plenament, heroicament al costat d'aquells que estima. Però en bona mesura no som amos de les nostres vides i la Jana viurà experiències que no pot preveure. I el lector també les viurà al seu costat amb un detall extraordinari: no hi manca cap gest, cap conversa, cap detall recòndit.

Resulta sorprenent que aquesta sigui la primera novel·la d'Elena Torres. Evidentment és el fruit d'anys de feina. Però hi ha facetes de l'escriptura que només s'aprenen escrivint. I en aquesta obra es detecta un domini absolut de temes tan delicats com el ritme narratiu, digne d'una escriptora amb una obra considerable al darrere. S'ha de reconèixer la solidesa del relat, l'efectivitat del mecanisme que hi ha a l'interior de tota novel·la negra. El coratge de la Jana Martí té un mirall en la valentia d'Elena Torres per afrontar aquesta història amb la profunditat, la proximitat i el detall amb què ho ha fet. Per a qui busqui una bona novel·la negra, però també per a qui busqui una bona història de relacions humanes, aquest és el seu llibre.

Jeroni Marín Surroca

Historiador i escriptor

"La puta d'oros", d'Elena Torres

Elena Torres s'estrena com a autora amb una novel·la que no deixarà indiferent a ningú, començant pel títol: La puta d'oros. Intriga, amor, venjança... tot un còctel de sentiments que satisfaran les delícies dels amants de la novel·la negra.

Títol: La puta d'oros

Autora: Elena Torres Girbau

Pàgines: 452

Preu: 20€

Compra'l!

Tot i que pot sonar a tòpic, no és difícil imaginar que darrere de cada escriptor hi ha un gran lector. I quan dic gran, parlo d’incomptables hores dedicades a la lectura. En el meu cas, confesso que em recordo llegint des que tinc memòria.

Amb els anys et tornes selectiu i busques obres i autors que saps que no et decebran. De tots diré que el gènere amb el que més gaudeixo és, sens dubte, el gènere negre. El gènere que sento més reivindicatiu a l'hora de denunciar les xacres que pateix la nostra realitat. I és que en el fons, cadascú de nosaltres s'apropa a la literatura buscant acomplir uns objectius personals i del tot intransferibles. Com va dir l’escriptor nord-americà Edmund Wilson: «No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre».

Per què escrivim? Què és això tan intens, tan potent que ens empeny a deixar-ho tot per a consumir hores i hores davant d'una pantalla d’ordinador o d'un full en blanc, castigats en la soledat més absoluta? Escriure, per a mi, és un acte tan natural com respirar i tan necessari com la parla o el gest. I com quan penses que tens coses a dir, les dius; quan tens coses a explicar, les escrius.

La puta d’oros neix de la voluntat de donar veu a totes aquelles persones que han patit una agressió violenta i que, a resultes d'aquest acte atziac, deixen de ser qui són per passar a ser «la víctima». Un substantiu terriblement impersonal.

Elena Torres durant una presentació

Els escriptors, a diferència dels periodistes, no podem sortir al carrer buscant testimonis que sustentin la nostra història. El nostre és un treball d'imaginació, de recerca minuciosa destriant fils ficticis fins a trobar el que, finalment, acabarà sent el pal del paller, l'eix vertebrador de la novel·la; en aquest cas una víctima que, per sort o per desgràcia, sobreviu a l'agressió brutal que va patir.

No aixafo la guitarra a ningú si dic que La puta d’oros no és una novel·la en la que el més important és saber el qui, el com i el perquè. És clar que és important saber qui l'odiava tant com per sacrificar-la i fer-la patir fins a donar-la per morta. I és clar, també, que un cop sabem qui és, ens resulta imprescindible saber per què ho va fer.

Però jo volia alguna cosa més. No em conformava amb tan poc. Ho volia saber tot. Qui era abans no li arrabassessin d'arrel la seva identitat; preguntar-li què representava per a ella viure amb l'estigma de ser «una víctima»; què sentia, com treballava les seves pors, els seus malsons i, per damunt de tot, què esperava del futur: Oblidar? Justícia? O potser el que de debò desitjava era venjança? Preguntes delicades que a qualsevol de nosaltres, si ens poséssim en la seva pell, se'ns farien difícils de contestar.

La puta d’oros és tot el que explico i molt més. Perquè mai res és blanc o negre, perquè la vida està plena de matisos i, com nosaltres, els personatges són profundament humans. I com s'encarrega de mostrar-nos cada dia, la vida no deixa de sorprendre'ns.

Elena Torres Girbau

Booktrailer: