V Trobada d'Autors de Gregal

                      V Trobada d'Autors de Gregal (fotografia:Teresa Fargas)

..................................................................................................................................................

(...)

Hola...

...em dic Josep Manuel... i soc escriptor...

Vaig començar a caure en l’escriptura a l’adolescència... quan encara s’és massa jove per controlar els efectes de l’abús d’algunes substàncies com ara... la literatura.

Per sort, als “vint-i-pocs” ho vaig poder deixar...

Però... ja se sap... això d’escriure és com una ombra que ens persegueix tota la vida. Mai no pots dir que estàs curat del tot... mai!

Un dia, trobant-me una tarda tot sol davant un ordinador, vaig començar a teclejar unes primeres lletres que a poc a poc començaren a formar paraules, sense cap intenció... en silenci i com d’amagat... Sí, les paraules van formar unes primeres oracions que van estirar unes altres i línia a línia començaren a aparèixer paràgrafs sencers que produïen vertigen... va ser quan me’n vaig adonar... havia tornat a enfonsar-me en aquesta profunda addicció.

[...] Per aquest costat es trenca el silenci. [a la meva esquerra]

—Escriure és l’ofici més solitari del món —sento que diu Manuel de Pedrolo.

—Solitari? Però si aquí en som un munt! (faig).

—Doncs per mi escriure és com fer ganxet... sempre tinc por que s’escapi un punt! —diu algú que riu fluixet.

No ho entenen, no hi ha retorn possible, no hi ha sortida! Captivat pel llenguatge específic, la narrativa intencional... què és la literatura? Per què escrius? Per què escric...? Cric-cric-cric-cric... Sento el ressò burleta d’un grill, que sona al fons de la freda sala... potser és la consciència que truca a la porta.

—Doncs no us preocupeu —crida des del fons Antònia Vicens—, el més difícil no és escriure, el que és veritablement difícil és que et llegeixin.

I a això, Garcia Márquez respon dolçament:

—L’única cosa decent que pot fer un escriptor perquè els seus llibres es venguin és escriure’ls bé.

—L’estil, em preocupa l’estil (faig).

—No hi pensem en l’estil. Cada història exigeix el seu propi estil a partir de la veu que la narra, del tema, del conflicte, dels personatges, de la trama... —fa William Faulkner movent fent cercles la seva pipa fumejant.

—I l’èxit? On s’amaga l’èxit? (faig).

—Mireu, per a un escriptor l’èxit sempre és temporal i això ho converteix en un fracàs —diu “misteriosament” Graham Green.

Ho sé. En aquestes reunions d’addictes sempre hi ha la veu pessimista que tot ho enterboleix i l’altra que burxa la nafra sense fer-ne massa sang.

Quan vaig a parlar novament sento que algú amb veu nerviosa i mans tremoloses, torna a cridar sense forces.

—No trobo la veu! —diu.

—Em costa molt la primera pàgina! —replica un altre.

—Mireu —fa Rosa Leveroni—, a mi una pàgina em du molt de temps, quan n’escric dues penso que he tingut un bon dia, i quan en faig tres, per mi el dia ha estat esplèndid.

—És així, sí. El pensament vola, però les paraules van a peu —diu sarcàstic Julien Green—.

—En alguns casos van al rem —fa Joaquim Ruyra.

Aquest és el veritable drama de l’addicte a escriure. Que tot això és pitjor que un part.

—No ho podem deixar aquí. (faig)

El terapeuta riu, però no intervé. [seu a mà dreta]

—Acabar un llibre és com treure un infant a la llum i pegar-li un tret —clama Truman Capote A Sang Freda. I jo em giro i acoto el cap.

                  Josep Manuel Vidal-Illanes durant la seva intervenció a la
                    V Trobada d'Autors de Gregal (fotografia: Teresa Fargas)

Talent, sensibilitat... un cop enganxat no te’n pots desfer. És com una maledicció universal: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre.

—No sé si us passa, però quan jo escric —fa Pere Calders—, projecto el món a la meva mida.

—Manipulador! —se sent dir a algú que no s’identifica.

—La literatura, tota ella és manipulació —diu ara el terapeuta—. En el procés d’escriptura la imaginació i la memòria es confonen... tot és mentida.

—Jo, realment, quan escric penso que ho faig assegut damunt una capsa plena d’explosius. (faig).

—Explosius? —El terapeuta trenca novament el seu silenci i diu: —Escriure organitza les vostres vides perquè així aconseguiu fer tangibles les idees i sentiments, per això és addictiu, per això es fa incontrolable.

—Doncs jo sempre he pensat que hi ha tres motius per caure en l’escriptura. O bé hi caus perquè necessites diners, o bé perquè sents que tens quelcom a dir, o bé perquè no saps què fer les llargues tardes de diumenge —fa algú en la penombra.

—Jo escric perquè vull robar-li vida a la mort! (faig).

—Jo ho faig pel plaer que em produeix i perquè no puc deixar de fer-ho —fa algú altre.

—I tots aquells que escriuen molt bé per no dir-ne res? —diu Francisco Ayala mig rient.

—N’hi ha que disparen abans de pensar —se sent al fons la veu de Borges darrere la cortina.

—Lamento molt no haver estat jo qui va escriure Guerra i Pau. —No sé qui ho ha dit, perquè ha parlat tímidament des d’un racó fosc de la sala.

Estem perduts, o no. Potser estem salvats...

—Els escriptors fem el que fem perquè intentem compensar, com podem, les insatisfaccions o la mala sort que vivim —em corregeix Vicent Andrés Estellés.

—Crec que hauríem d’estar agraïts a la literatura, no? Moltes persones viuen o moren per la literatura (faig).

—Oblida-ho, no hi ha cura per a la literatura —torna a fer Borges.

I el terapeuta segueix rient i fa:

—Crec que ja està bé per avui. Escriviu perquè voleu recuperar amb paraules aquelles coses complexes que no podeu dir durant el dia dins converses sense gens d’interès. Hi ha coses que us desborden i necessiteu arrencar-vos-les.

—Escriure no pot ser una maledicció. No ho hauria de ser (faig).

Escrivim per a persones que potser no han nascut, escrivim sense saber que passarà pel cap dels lectors. Escriure és sempre un esforç, un sacrifici, de vegades dolorós.

Llibres i addiccions. Escrit fugaç, instantani: llampec efímer. La vida va molt ràpida i cada dia tot és més curt. Els llibres, un cop llegits, romanen adormits a prestatgeries que es van omplint de pols morta.

També arriba el dia en què escrivim i no recordem el que deixem sobre fulls en blanc.

—No importa com s’assembla escriure a un somni (faig).

—El fet és que no sabem cap a on va la literatura... i en soc addicte.

—Avui fa un bon dia, gris —fa Josep Pla.

—Mireu, el record és més proper a la imaginació que a l’observació —diu Julian Barnes sense treure’s la gavardina marró que porta sempre a sobre.

—No entenc massa bé que té tot això a veure amb el fet d’estar enganxat, de no controlar els impulsos, d’oblidar la realitat. Potser és això: escric per oblidar (faig).

Abans que el terapeuta pugui dir que la sessió ha arribat al final, se sent algú que tus per aclarir la veu:

—Mentre existeixi el pensament, les paraules seguiran vives i la literatura es convertirà en una forma de fugida; Orlando, ni home ni dona: contradicció alternada, flux, reptes mentals —tanca severament Virginia Wolf.

El terapeuta aplaudeix i algú devora meu, plora...

Em dic Josep Manuel, però podria dir-me de qualsevol altre forma... Sabeu? Si sou aquí, és que pertanyeu a un grup persones addictes que escriviu o que llegiu i això és el que hi ha... En diem lletraferits, ferits de lletra, malalts de literatura. I aquí hi sou. Per això us acollim, mentre abandoneu tota possibilitat de curar-vos, a aquesta trobada de teràpia literària.

Josep Manuel Vidal-Illanes

Maçanet de la Selva, 30 de març de 2019