Cercar en aquest blog

dilluns, 23 de novembre de 2015

Jordi Dorca presenta "Cendra viva", de Maria Vilanova

Ara que sembla que ja ha arribat el fred, no hi ha res millor que quedar-se a casa asseguts al sofà, a la vora del foc o amb una manta, i començar a llegir un d'aquells llibres que no pots parar de llegir-lo fins que l'has acabat. Això és el que passa amb Cendra viva, de Maria Vilanova. Us deixem amb el text que va fer servir el filòleg Jordi Dorca per presentar la novel·la.



Títol: Cendra viva
Autora: Maria Vilanova i Vila-Abadal
Pàgines: 202
Preu: 18,50€


Cendra viva, de Maria Vilanova i Vila-Abadal

Va ser amb motiu de la presentació, a Vic, del llibre El món per un forat, i precisament després d’haver llegit el llibre London is London, quan al meu cap es va anar conformant la idea –la necessitat, gairebé–  d’una novel·la de la Maria de mena introspectiva, molt psicològica. Vaig pensar: li has de dir. Era ben bé la mena de novel·la que jo volia llegir escrita amb les seves paraules i com a continuació lògica de la seva obra literària.
     
Dit i fet. Sortint d’aquella presentació a la Biblioteca Joan Triadú no em vaig poder estar de dir-li-ho. Maria, ho veig ben clar, hauries de fer una novel·la de mena psicològica. Me la imagino intensa, punyent, amb molta grapa, atapeïda de sentiments. Ho tenia clar com una il·luminació. L'has de fer, Maria, li vaig. L’has de fer. La seva resposta va ser contundent. Ja la tinc, em va dir. Ja la té l'editorial, crec que em va dir. Sortirà a Gregal. I vet aquí que el llibre ja és entre nosaltres.

Cendra viva és, segons el meu parer, una novel·la psicològica. Però ho és amb matisos. És costumista, tal com diu la Carme Parets en una ressenya publicada al bloc Quadern de mots, sols en el sentit que reprodueix les pautes de conducta, les pautes socials. Ràpida, diàfana, i rica com el llenguatge genuí que ella sempre fa servir. En algun moment –ho  confesso– em recorda la polidesa de Zola, del naturalisme francès, pel fet que els sentiments, les passions es destrien bé, amb claredat científica.

Maria Vilanova, l'autora, i Jordi Dorca durant la presentació a Vic

Però no és solament això que m’impressiona. L’ús de la primera persona del present d’indicatiu, tan audaç tècnicament, ens atansa a la veritat de la protagonista, a la seva voluntat de viure una vida pròpia, lliurement triada.  

El text es llegeix vertiginosament. Hi ajuda –segur que sí– l'ús d'aquesta primera persona. Cendra viva és, en efecte, una novel·la psicològica. Però plena d'acció, de voluntat d'acció, sobretot, i d'un desig de viure que topa amb les constriccions socials que fan al cas. El resultat és, doncs, una novel·la d'acció psicològica, com diria Helena Bonals, col·lega escriptora. 

Cendra viva és, a més, la història d’un setge. Més que feminista, és una novel·la humana, humanista.  La Josefina, dona nascuda al segle XIX, viu en solitud: una solitud en companyia, com ho són totes les solituds que el sistema imposa. Un sistema que es va carregant i recarregant. Varia l'èmfasi. Hi ha modificacions, però el pes de la història es nota. Les formes de relació social canvien. Però mentrestant, a escala humana –com diu l'autora– , ens toca viure el que ens toca viure. 

Hi ha una mamà (la sogra, una dona horrible, però real) que exerceix el paper dominant, i ho fa gairebé a distància. Tanmateix, sempre hi ha un fil d'esperança. La protagonista lluita, podríem dir que encara lluita. Dona anònima, nascuda el 1895, que lluita pel sentit de la vida.

La cendra viva és això. Això i moltes coses més. També aquesta lluita pel sentit de la  vida. Aquesta porta que convida a més primavera. Allò no dit. La paraula no dita, allò que no gosem dir, allò que no gosem fer.  

Hi ha, és veritat, uns mossens que se surten de la norma: antisavis, com diu la Maria. Aire, més aire per anar surant. La sensació arriba al lector. I una minyona, la Cisqueta, alta i grossa, confident o quasi confident, sobre la qual rebota el pes de la norma, de la interdicció, de les prohibicions socials.
Hi ha, en fi, el marit bon vivant, el marit d’aquesta dona jove, atrapada des del segle XIX.
 
De les seves calaverades a ciutat no en sabem gairebé res. O tot. La Maria Vilanova ho escriu magistralment, això. Ho sabem tot, el que fa aquest home. Però resta en silenci.   

I la mamà, tornem-hi, la mamà dominant, mamà de ferro. Fa contrast amb el papà, home sensible, amb característiques femenines, autèntic pol femení. “Passa’m la sal, Josefina”, diu la mamà. Autoritària, braç executor del sistema masclista imperant.  No sabem si estima o no...  No ho sabem.   
Però el final –no el dic–  convida a imaginar més llibres. I tal vegada a una continuació d’aquest mateix.  No ho sé. En qualsevol cas, el futur ha de ser lliure, de llum en la vida. Que no digui i que no calgui escriure “passa’m la sal, Josefina”.

Jordi Dorca, filòleg


                                 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada