Maria Vilanova ressenya "Descalça", de Jordi Romeu

Maria Vilanova i Vila-Abadal, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Filologia, autora de la casa amb la novel·la Cendra viva, ha ressenyat la segona novel·la de l'escriptor riudebitllenc Jordi Romeu i Carol, Descalça, que va sortir al mercat el passat mes de novembre. Descalça és un retrat viu del món rural a mitjans segle XX i un homenatge a la dona treballadora del camp català durant massa temps silenciada per la història.

Títol: Descalça 

Autor: Jordi Romeu Carol

Pàgines: 304

Preu: 18 €

Compra'l!

Maria Vilanova

Descalça: dos llibres en un. Sí, Descalça és una novel·la, però és també un llibre de consulta, de referència del món de la pagesia, d'una realitat que els que venim de ciutat desconeixem, per vergonya nostra. Sortosament, però, Jordi Romeu Carol ens obre els ulls i ens hi acompanya, agafats de la mà, per fer un recorregut per uns quants anys de la vida de la Cinta, la protagonista, una nena que es fa adulta al transcurs de les pàgines d'aquest llibre. 

Alternant present i passat, l'autor descabdella, pausadament, el camí que la Cinta ha de fer fins a reconèixer el que la pot fer feliç, el que la identifica com a persona, el que li permet anar descalça, per tal que pugui trobar i trepitjar el seu lloc, el lloc que li pertoca, el lloc on la seva vida serà seva i de ningú més. I l'autor així ens ho fa saber en la darrera pàgina del llibre: “Només posar els peus damunt la terra, ja ha notat la lleugera escalfor que el sol hi ha amagat, l'agradable tacte de l'argila humida i temperada l'uneix més que mai a aquella casa”.

Les feines del camp marquen el ritme de la història. A pagès, ni es pot córrer ni es pot fer salat. Tot té el seu temps i en Jordi Romeu ho sap, tan bé com els seus personatges. Amb gran meticulositat i un extens vocabulari ens descriu cadascuna de les feines de la terra. Aquesta precisió en l'ús de les paraules i en les descripcions de les tasques del camp fan recelar del que es diu a la solapa del llibre: que a l'autor li ha estat relativament fàcil, perquè viu en un poble on l'activitat agrícola sempre ha tingut una presència constant. Es fa difícil de creure que darrere de les explicacions detallades de la sembra i de la collita —per posar només un parell d'exemples—, no hi hagi dies, setmanes, mesos i, tal vegada, anys, de recerca i documentació sobre el que tan hàbilment ens explica. I dic “hàbilment”, perquè saber molt sobre un tema, no necessàriament significa, saber-ho transmetre. I en Jordi Romeu demostra que no només sap de què parla, sinó que sap, també, fer que els lectors entenguem i puguem seguir, fil per randa, cada acció que els personatges executen en l'entorn rural que els envolta i que els ha de donar tot el que els cal per viure.

Jordi Romeu, l'autor

La protagonista és la Cinta, ben cert, però jo crec que tant o més protagonista és l'espai on es desenvolupen els fets. El món rural, sí, però també la ciutat. Els contrastos, els arrelaments i els desarrelaments i, sobretot, les contradiccions que viu en tots dos àmbits, esculpeixen el caràcter de la jove, forta i fràgil, alhora. És en un pis de l'Eixample de Barcelona on aprèn que, sovint, els silencis diuen més que les paraules. Per a la Cinta, la seva vida té sentit a pagès, perquè a ciutat “els morts s’apilaven en nínxols, en cementiris, que més semblaven colomars que no pas llocs on reposar. Els de ciutat eren sepultats com vivien, uns damunt dels altres”. I a ella li cal poder contemplar un horitzó lliure de cases, de terrats amb jardins artificials; li cal respirar el “seu” aire, el del seu tros, el de casa seva, enmig de camps i boscos.

I, paradoxalment, qui li facilita que, finalment, pugui retrobar-se amb el seu “paradís perdut”, no és aquell que li ha promès l'oro i el moro i que diu que l'estima, però que mai no li ha preguntat què necessita; aquell que l'ha de dur de dret a la felicitat, però que no li ha interessat mai saber on rau, per a ella, aquesta felicitat. No, el camí cap a la llibertat i la felicitat anhelades, la Cinta el troba de la mà de persones alienes, llunyanes del seu entorn familiar, persones, però, que creuen en la seva força, en la seva determinació; que confien, de veres, en ella.

Descalça és una lectura que ens mostra i ens fa recórrer un tapís molt ben teixit, amb varietat de fils i de textures. Un tapís que fa de molt bon contemplar. Un llibre, en definitiva, molt recomanable per a tothom; per als que coneixen el món de la pagesia i per als que no en sabem ni un borrall. Gràcies, doncs, Jordis; un per haver-lo escrit; l'altre per haver-lo publicat!