Elena Torres s'estrena com a autora amb una novel·la que no deixarà indiferent a ningú, començant pel títol: La puta d'oros. Intriga, amor, venjança... tot un còctel de sentiments que satisfaran les delícies dels amants de la novel·la negra.
Tot i que pot sonar a tòpic, no
és difícil imaginar que darrere de cada escriptor hi ha un gran lector. I quan
dic gran, parlo d’incomptables hores dedicades a la lectura. En el meu cas, confesso
que em recordo llegint des que tinc memòria.
Amb els anys et tornes selectiu i
busques obres i autors que saps que no et decebran. De tots diré que el gènere
amb el que més gaudeixo és, sens dubte, el gènere negre. El gènere que sento
més reivindicatiu a l'hora de denunciar les xacres que pateix la nostra
realitat. I és que en el fons, cadascú de nosaltres s'apropa a la literatura buscant
acomplir uns objectius personals i del tot intransferibles. Com va dir
l’escriptor nord-americà Edmund Wilson: «No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre».
Per què escrivim? Què és això tan
intens, tan potent que ens empeny a deixar-ho tot per a consumir hores i hores
davant d'una pantalla d’ordinador o d'un full en blanc, castigats en la soledat
més absoluta? Escriure, per a mi, és un acte
tan natural com respirar i tan necessari com la parla o el gest. I com quan penses que tens coses
a dir, les dius; quan tens coses a explicar, les escrius.
La puta d’oros neix de la
voluntat de donar veu a totes aquelles persones que han patit una agressió
violenta i que, a resultes d'aquest acte atziac, deixen de ser qui són per
passar a ser «la víctima». Un substantiu terriblement impersonal.
Elena Torres durant una presentació
Els escriptors, a diferència dels
periodistes, no podem sortir al carrer buscant testimonis que sustentin la
nostra història. El nostre és un treball d'imaginació, de recerca minuciosa
destriant fils ficticis fins a trobar el que, finalment, acabarà sent el pal
del paller, l'eix vertebrador de la novel·la; en aquest cas una víctima que, per sort o per
desgràcia, sobreviu a l'agressió brutal que va patir.
No aixafo la guitarra a ningú si dic que La
puta d’oros no és una novel·la en la que el més important és saber el qui, el
com i el perquè. És clar que és important saber
qui l'odiava tant com per sacrificar-la i fer-la patir fins a donar-la
per morta. I és clar, també, que un cop sabem qui és, ens resulta
imprescindible saber per què ho va fer.
Però jo volia alguna cosa més. No
em conformava amb tan poc. Ho volia saber tot. Qui era abans no li
arrabassessin d'arrel la seva identitat; preguntar-li què representava per a
ella viure amb l'estigma de ser «una víctima»; què sentia, com treballava les
seves pors, els seus malsons i, per damunt de tot, què esperava del futur:
Oblidar? Justícia? O potser el que de debò desitjava era venjança? Preguntes delicades que a qualsevol
de nosaltres, si ens poséssim en la seva pell, se'ns farien difícils de contestar.
La puta d’oros és tot el que
explico i molt més. Perquè mai res és blanc o negre, perquè la vida està plena
de matisos i, com nosaltres, els personatges són profundament humans. I com s'encarrega de mostrar-nos cada dia, la vida no deixa de sorprendre'ns.
Després de tenir uns dies el blog parat, el reactivem per desitjar-vos un feliç any 2016 ple de bones lectures. Així doncs, avui us volem presentar una de les nostres últimes novetats, Descalça, mitjançant una entrevista al seu autor, Jordi Romeu Carol.
La Cinta, la protagonista de
la història, es descalça quan se sent feliç. El primer cop que ho recorda és
quan amb sis anys va a mercat a la Bisbal, a la primera meitat del segle XX.
Allà es troba amb un grup de nens que la conviden a jugar amb ells. Al final
del dia, tota la colla van al riu i hi mullen els peus. A partir de llavors,
cada vegada que se sent feliç, es descalça i continua fent allò que estava
fent.
Podríem
dir que es tracta d'una història de dones?
La
novel·la gira al voltant de la Cinta. De fet, està impregnada d’ella. La manera
de narrar, els detalls amb què es fixa la narració, la manera d’entendre la
vida i les emocions són un reflex de la manera de ser de la Cinta. Per tant, és
la història d’una dona, sí, de la Cinta.
Què
t'ha dut a escriure una història com aquesta?
Quan
escrius una novel·la pots partir de diferents bases. Pots primer pensar una
història i després construir els personatges adequats a aquella història o
pots, al contrari, bastir primer un personatge i desenvolupar una història a
partir d’aquí. En el cas de Descalça, el procés va ser aquest. Primer vaig
construir el personatge de la Cinta i d’ella en va sortir aquesta novel·la.
Al
llarg de la novel·la hi apareixen moltes feines i eines del camp. Has hagut de
fer una tasca de documentació important, no? Són tasques que tu no pots haver
viscut en primera persona.
Primer
de tot cal tenir en compte que les feines i les eines hi apareixen perquè
formen part de la vida quotidiana de la Cinta. No hi són perquè sí. Bona part
les conec personalment perquè les he viscudes, però moltes d’altres les conec a
través del meu pare i dels meus avis, que me n’han parlat i m’han explicat com
les feien servir. D’altres, però, he hagut de buscar-les a través de la recerca
documental. Actualment hi ha molta feina feta en aquest àmbit i, per tant, es
poden localitzar estudis molt ben treballats.
Hi ha
una intenció pedagògica amb la introducció d'aquestes tasques i eines del camp?
Tot
allò que hi surt és pertinent per la història. És a dir que serveix per fer
avançar la trama. Malgrat això, és evident que permet aprendre, que et fa
reviure una manera de viure i una manera de treballar al camp que actualment ja
s’ha perdut. Hi haurà gent que potser reconeixerà allò que havia sentit
explicar als seus pares o als seus avis i n’hi haurà que ho sentirà dir per
primera vegada. Em sembla bé que també serveixi per fer conèixer una manera de
viure ja desapareguda.
Està
inspirat en algú? Hi ha alguna part de veritat?
Evidentment
sempre parteixes d'una realitat que pots conèixer més o menys. Pots espigolar
trets d’algú proper i barrejar-los amb altres. La història i la Cinta, però,
són ficció. No són ningú en concret, tot i que de Cintes n’hi ha hagut moltes,
sobretot a l’època de la qual estem parlant. Estic segur, però, que actualment
també en podríem trobar alguna.
Jordi Romeu en una presentació de la novel·la
Què
creus que té més importància, a Descalça, la història o el personatge de la
Cinta?
Evidentment,
aquesta és la història de la Cinta. La novel·la gira al voltant d’ella i, per
tant, el personatge és essencial per entendre el perquè de la història. Malgrat
això, sense els fets concrets que li passen, no podríem construir una novel·la.
Com descriuries la
Cinta?
La
Cinta és una persona sensible, treballadora, senzilla i que avança a base
d'esforç. Podríem dir que avança pausadament sense fer escarafalls. És una dona
forta que treu el caràcter de mica en mica, que decideix fer el seu camí a
partir de cert moment, després d’haver passat per moltes vivències.
Creus que és una
novel·la de maduresa, en el sentit que veiem com evoluciona la
protagonista des dels sis anys fins la trentena?
Sí,
és una novel·la de maduresa, la Cinta és un personatge que evoluciona constantment al llarg del text.
L'estructura
temporal de la novel·la també és força especial, oi? Ens la pots explicar?
La
novel·la comença en el moment en què la Cinta va a viure al seu mas d'infantesa
al costat de la seva mare, que no es pot valdre per ella mateixa, i del seu
fill Francesc de set anys acabats de fer. En cada capítol, però, alternem
aquest present amb mirades cap al seu passat. Són com dues històries
paral·leles: la del present en què veurem com sobreviurà en aquest mas
abandonat; i la del passat, en què veurem com han arribat fins allà i per què. Aquests
són els dos conflictes principals que anem descobrint a mesura que llegim.
També
jugues amb els temps verbals, oi?
Exacte.
La vida al mas a partir que hi torna amb la seva mare i el seu fill està
escrita en present i les mirades retrospectives en passat.
Els
paisatges descrits i la Bisbal, són reals? A quina zona de Catalunya està
situada?
No,
no són reals, tot i que en podem endevinar el paisatge de la zona del Penedès,
més aviat del Baix Penedès. És una zona de planes i turons suaus amb algunes
muntanyes de fons. La Bisbal, però, no és cap Bisbal en concret sinó un poble
imaginari.
Jordi Romeu en una entrevista
Creus
que podríem definir-la com una novel·la “tranquil·la”, en el sentit que els
fets flueixen amb molta naturalitat i senzillesa?
La
novel·la és com la Cinta, com comentava abans. Avança de mica en mica, sense
sobresalts, com era la vida al camp. Les estacions i les feines de cada moment
marquen el ritme del temps.
Com
vas pensar la novel·la? De cap a cap o la vas anar construint de mica en mica?
Bé,
contravenint una mica les normes de l'escriptura, vaig escriure-la de cap a cap
i de manera cronològica. Un cop acabada, però, i després de moltes lectures i
reflexions, la vaig reestructurar fent aquests canvis verbals i reescrivint-la
per anar descobrint la història de mica en mica.
Amb comparació amb Petonets pels puestus o a la recerca de
l'amor sincer, la teva anterior novel·la publicada, quines diferències
hi veus.
És
molt diferent pel que fa al to i a la història. Petonets pels puestus era una novel·la divertida, irònica, amb
situacions histriòniques mentre que Descalça és una novel·la molt més seriosa i
profunda. Petonets la vaig escriure
després de Descalça i em va servir
per agafar aire una altra vegada després d'haver estat treballant amb Descalça, una novel·la que va ser
molt treballada.
I a partir d'ara, què?
Doncs
anar treballant i escrivint. M'agradaria fer una bona promoció de Descalça
perquè arribi a tot el públic possible i, alhora, vaig treballant en altres
projectes. No tinc pressa per escriure, però tampoc m'agrada parar.
Moltes gràcies, Jordi. Per acabar, us deixem amb el booktrailer!
Esta semana queremos hablar sobre una de nuestras últimas novedades. Una novela que salió al mercado justo hace un mes y que ya va por su segunda edición. Se trata de la trepidante La espada de Alá. Para que podáis conocer un poco mejor la obra, os dejamos con un texto de su autor, Jordi Calvet.
La espada de Alá es el resultado
de meses de investigación y ardua preparación. Tiempo en el cual realicé varios
viajes a Tailandia para investigar el escenario sobre el terreno de parte de la
novela, charlar con lugareños vinculados al ocio para adultos del país y visitar
todo tipo de antros. Ya en nuestro país, tuve varios encuentros con
representantes de diferentes cuerpos de seguridad, visitas a campos de fútbol y
largas conversaciones con musulmanes para saber su opinión sobre el terrorismo
yihadista.
Jordi Calvet en TVC
Todo esto era necesario para dotar esta obra de rigurosidad. El objetivo primigenio era plantear un atentado terrorista en nuestra casa. Para ello intenté pensar como un yihadista y decidí que el
lugar donde una acción de este tipo tendría más eco sería en un campo de
fútbol; concretamente el Camp Nou, y justamente en un clásico Barça-Madrid.
Una vez definido el qué, el dónde y el cuándo, me quedaba el quién y el porqué.
Entonces opté por un terrorista de
nacionalidad tailandesa hijo de un expatriado español y de una tailandesa
musulmana. La nacionalidad del terrorista respondía a mi intención de llamar la
atención sobre el conflicto que se está produciendo desde el año 2.004 en el
sur de Tailandia. Allí, en las tres provincias de mayoría musulmana que hacen
frontera con Malasia, hay periódicamente atentados contra profesores,
militares, policías y monjes; la mayor parte de ellos son representantes del
gobierno que, según los insurgentes, atacan a la cultura islámica y quieren
imponer la budista. Este conflicto no aparece en los medios de comunicación, ya que está bastante localizado en una zona muy concreta y no afecta a los lugares más turísticos del país. Sin embargo, 6.000 muertos en los últimos once años son
suficientemente importantes como para hablar sobre ello. En cuanto al porqué, si lo queréis saber, tendréis que leer la novela.
Entrevista en el diario AS
El terrorismo, sin duda alguna, estará presente en nuestras vidas en los próximos años. París demostró que desgraciadamente la ficción puede hacerse realidad. De la misma forma, hace pocas semanas también se produjeron unos atentados en el centro de Bangkok que pueden significar un cambio en la estrategia de los islamistas radicales del sur de Tailandia.
Independientemente de todo esto, La espada de Alá es una ficción que
pretende entretener y atrapar al lector en un universo de emociones y de acción
trepidante que no lo dejará indiferente.
Avui volem dedicar aquesta entrada al blog a la novel·la On vas, Irina? de Rosa Maria Pascual. Una novel·la que tracta la crua realitat que va patir i que encara està patint Ucraïna des de l'explosió de Txernòbil aquell 26 d'abril de 1986. Per parlar d'aquest llibre, us deixem amb el text que va fer servir el pediatre Carlos Casabona per presentar-lo a la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols.
En primer lugar quiero dar las gracias a David, como
director de la biblioteca de Sant Feliu de Guíxols que nos acoge, por confiarme
la presentación de este soberbio libro que trata de seres humanos inocentes
involucrados en las consecuencias de un terrible y conocido desastre
nuclear sucedido en Chernóbil, en el norte de Ucrania, un
desgraciado 26 de abril de 1986.
Quisiera dar, también, las gracias a la
Editorial Gregal, pero sobre todo quisiera dar las gracias a la escritora del libro,
Rosa María Pascual, porque la lectura de su libro me ha transportado a un mundo
de sensibilidades heridas, a una tierra dura pero noble; y me ha proporcionado
la oportunidad de poder compartir sufrimientos, miedos y alegrías con los protagonistas
de una novela maravillosamente narrada con un estilo admirable y
cinematográfico, que entrelaza tres tiempos diferentes. Esto no es simple ni
sencillo.
A las personas que les cuesta acercarse a un libro y pasar de sus primeras
páginas, quiero decirles que no deben de temer... ya que además de un libro, es
un excelente guión de cine en el que el dolor de sus personajes hace
mella en tu interior, y sientes el calor de la nube tóxica que estalló en la
central aquella maldita madrugada, extendiéndose rápidamente por una gran área
habitada que alcanzó finalmente a casi toda Europa.
Carlos Casabona, Rosa Maria Pascual i David Trueba durant la presentació.
Como el movimiento se demuestra andando, os leeré algunas líneas para comprobar el estilo tan visual como poético de su prosa:
“Al mig d’una plana fèrtil, entre estepes, amb el fons llunyà d’un altiplà, es troba una caseta coronada de gerberes de tots colors; aquestes margarides de mil i una fulles, que han vingut dels boscos i prats molls, treuen el nas, des del jardí, cap a la finestra de la cuina.”
Podemos encontrar por cualquier página la inspiración que rodea las descripciones de Rosa, que nos hace recordar —incluso— a Marcel Proust:
“Lentamente lo relata todo con la misma placidez con la que vuelan los copos, con la especial parsimonia de la nieve, capaz de parar el tiempo y transformar el paisaje en un sueño inexistente que va más allá de los límites geográficos y de las fronteras humanas, un decorado que oculta y borra, lo que le ha sucedido, una ilusión que la transporta a algún feliz lugar de la memoria de su infancia”
La acción se desarrolla, pues, en un gran país, Ucrania, de 45 millones de habitantes y que sólo aparece en las noticias cuando hay desastres o conflictos bélicos, a pesar de tenerlo relativamente cerca. Es muy curioso que la palabra Chernóbil signifique en ucraniano, mal negro. Rosa nos regala esta curiosa descripción en la pág. 189, y como una buena premonición habla de la escritora Svetlana Aleksievitx, recientemente galardonada con el premio Nobel de literatura. Svetlana, ucraniana de origen, que vive actualmente en Alemania.
On vas, Irina?, de Rosa Maria Pascual, i Voces de Chernóbil, d'Svetlana Alexievich
Viajaremos también a las entrañas de la corrupción del régimen ucraniano, y comprobaremos el desbarajuste y corruptelas de las entidades solidarias (no tanto en Cataluña sino sobre todo en el país de origen de los chicos que se envían).
Como profesional sanitario especializado en la atención infantil, pero también como padre de dos jóvenes que también fueron niños, claro, la lectura de este libro me ha causado una profunda impresión porque la protagonista principal es una joven adolescente que se convierte en madre empujada por unas frenéticas ganas de vivir la vida con intensidad ante un pobre, contaminado y peligroso entorno. Nuestra protagonista, Irina, lleva consigo durante buena parte de la narración, un bebé de pocos meses, y sus vicisitudes nos harán contener la respiración en muchas páginas. No quiero dejar pasar por alto, las bellas descripciones que Rosa Maria hace del alimento más natural, más completo y que mayor vínculo y acoplamiento emocional ofrece al ser humano, la leche materna:
"De seguida el bebè xucla els primers calostres i les expertes creuen que alletar la criatura li serà cosa fàcil. Frec a frec, pell sobre pell: un desig enorme de viure la felicitat fa que la jove mare no tanqui els ulls fins a la matinada”.
"La nena, com un cadellet que ensuma, s’hi enganxa de seguida i tota la colla es queda al seu davant contemplant-les".
"Com si ho entengués, la menuda, per celebrar-ho, posa la mà a l’escot de la brusa, li aparta el sostenidor, prem el mugró i xucla una calma angoixada".
¿Qué más puede desear un pediatra que encontrar por doquier referencias tan bellas de la alimentación al pecho?
En una novela donde todo parece que va a ir mal, en la que hay desgracias encadenadas por la implacable lógica de una furia nuclear desencadenada por la impericia y desidia humana, y mantenida en el tiempo por un gobierno que ocultó casi un mes la magnitud del desastre, la vida se abre camino.
En la novela encontraremos también descripciones sobre la gran diferencia que existe entre los hospitales de Ucrania en los que los propios enfermos deben aportar su ropa y material de curas, y la eficacia, recursos y equipamiento de nuestros modernos hospitales, que humanitariamente estudian los efectos de la radiación sobre los organismos de los niños que vienen en acogida a Cataluña.
Si increíble y atractiva es la historia de nuestra Irina y su hijita Lyuba, en un entorno humilde rural pero lleno de afectos y autenticidad, la sabia decisión de Rosa de entrelazar su vida con la de una pareja de novios, en Vasia y Liusia, nos conduce a episodios de profundidad dramática que no quiero desvelar aquí, pero que me hicieron estremecer no sólo durante su lectura, sino que posteriormente han ido resonando en mi mente como eco de una vivencia en la que cualquiera de nosotros o de nuestras familias podíamos haber tomado parte.
¿Qué nos ha querido Rosa comunicar? Escribir es gritar, escribir es pensar en voz alta, escribir es lanzar a los demás mensajes que nos queman en nuestro interior y necesitan ser expelidos a presión de la caldera en la que se convierte nuestra alma cuando conocemos sucesos, vidas o personas que nos impactan. Rosa no tenía otra salida, cuando tras varios veranos en su población (Cardedeu), convivió con niños ucranianos que cambiaron su vida para siempre, niños-adolescentes que dieron más de lo que recibieron (y eso que fue muchísimo, pues recibieron regalos, dinero, afecto, hospitalidad, servicios médicos...), y se vio obligada a explicar al mundo la fuerza que tiene la vida para resistir a la radiación, a las corruptelas de un gobierno opresor, a la falsa caridad de algunas familias de acogida, a la agresión moral y física de personas sin escrúpulos...
Rosa Maria Pascual, l'autora
Para acabar esta presentación, nada mejor que las
palabras que Rosa Maria escribe en la primera página de su novela:
"Estimats, perdoneu-me, però cal que –per valorar la dignitat que encara teniu– transformi la vostra vida en una novel·la. Tot el que m’heu explicat, hem viscut, sentit, interpretat i estimat no es pot perdre..."
