Un hexàgon visionari

Títol: Els nous bàrbars

Autor: Rossend Domènech
Gènere: assaig

Pàgines: 224

Preu: 19 €

.......................................................................................................................................................................

La meva intervenció, per parlar d’aquest llibre i més concretament del primer assaig «El bàrbar que salvà la Sixtina», serà breu i l’he dividida en dos moments. Un primer, de caire tàctic: coses concretes, característiques del text i un segon moment, de consideració estratègica: què s’hi amaga darrere els textos o millor què hi albirem.

A nivell tàctic m’escau de dir, en primer lloc l’aspecte formal, estructural de l’assaig. Una sèrie de 51 capítols, per ésser més precisos, d’articles explicatius, fins i tot amb un caire didàctic gens pretensiós, més aviat irònic i murri, ple de dades, on es comenten i precisen les «barbaritats» que poden produir les noves tecnologies, la realitat virtual, la intel·ligència artificial, la robòtica i una munió d’activitats i situacions «noves i desconegudes». Per part de les societats democràtiques caldrà oblidar-se de les actituds de «consumidors passius» per esdevenir uns «consumidors actius», que conreïn una actitud crítica i d’anàlisi.  Caldrà fomentar els raonaments i la participació col·lectiva a l’hora de prendre les decisions: caldrà la recuperació de l’exercici del ple sentit democràtic, cívic i ciutadà.

També cal esmentar l’aspecte metodològic: una presentació binària de les coses que es fan (malament) i que es podrien fer molt millor ( o quasi); binari del qual participen els conceptes de tradició /modernitat (no són oposats sinó complementaris, pensem en els versos d’en J. V. Foix: «m’exalta el nou i m’enamora el vell»); la realitat real i la realitat virtual (per no esmentar les realitats onírica, simbòlica, imaginada, psicològica, etc).

Mirem l’únic dibuix (p. 18, es tracta d’un «centre comercial»). És la figura d’un òval (elíptic) que representa el centre comercial on hi ha tots els gadgets i estris tecnològics i ens recorda- si deixem volar la imaginació-  el lingam (omphalos)[un ou encerclat per una serp] i que no només es tracta del signe masculí del fal·lus, sinó dels dos sexes integrats. Simbolitza el poder generador de l’univers. Una mica com l’empenta que ens volen facilitar els assaigs d’en Rossend D.

Són 51 capítols, cadascun dels quals presenta, al capdavant, un títol, una mena d’epifonema que pretén captar (i ho aconsegueix) l’atenció del lector. A més a més, cada capítol presenta unes «paraules d’ordre», o mots-rima com s’anomenen dins de la composició poètica de la sextina (tan preuades pels trobadors o pel nostre Joan Brossa o per qui això escriu). Mots-rima, que a la sextina són sis, aquí de vegades més d’un, que expliciten i comenten la idea (o les idees) que s’amaguen darrere el títol epifonemàtic.

Per cloure aquests fets concrets, tàctics, veiem com 51, 5 més 1 esdevé 6 (sis). Sis, també, serà el nombre total  dels assaigs. Des del punt de vista simbòlic (Diccionario de Símbolos de Cirlot, dixit) el 6 és l’ambivalència i l’equilibri. També és el signe de l’ànima humana; era l’hermafrodita pels grecs. Número de la prova i de l’esforç. Tot el que vol representar quest llibre.

A nivell estratègic, tot parlant del primer assaig com una sinècdoque del conjunt del llibre (Els nous bàrbars) i del proper llibre amb els tres altres  assaigs (pobresa, llibertat i sexe), voldria comentar els dos camps semàntics en els quals es poden arrelar tots els textos. Un de filosòfic i un de poètic.

Filosòficament, després de tant d’anys a Itàlia, i més concretament a Roma, l’autor coneix prou bé l’Antonio Gramsci. I sap que una de les consideracions més originals del pensador sard era voler conjuminar, harmònicament, el binari «raó-voluntat». Per aquest motiu afirmava que de vegades cal actuar «amb el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat». Aquest és un llibre deliberadament racional (les fonts, els documents, la veritat, la lectura de base, els matisos..); alhora, però, és el resultat d’un gran esforç de la voluntat del seu autor: ho confirmen la seva configuració i la pròpia estructura. Sembla, només sembla, un llibre planer, mentre ha estat bastit amb materials i elements fruit d’una rigorosa, pregona i meditada elaboració. Aquesta aparent i fictícia «lleugeresa» esdevé la seva força de cara a la recepció i l’acolliment dels lectors.

Poèticament mereix una resposta, que arribarà al final. Ara només vull dir que semblen tan evidents i carregades de veritat les consideracions i reflexions que fa l’autor que, de vegades, llegint-les pensem si no estem pas, per casualitat, enmig d’un somni o mig adormits. Pensant que tal vegada somniava, em va venir al cap el poeta persa medieval  Saadi, el qual deia: «com vols que l’adormit desperti els qui estan adormits?» (Tots nosaltres: bàrbars o barbaritzats o a punt de ser-ho!).

L’autor, gat vell, sap que a Itàlia, país del simulacre i més concretament a Roma, escenari de les obres més inimaginables, una de les expressions més sovints és: fare finta! (fer veure...). Fare finta di essere il più bravo, fare finta di capire tutto, fare finta di essere addormentato (fer veure que hom està adormit).

Això és el que ha fet en Rossend: fer veure que estava adormit (mentre treballava, estudiava, viatjava i llegia com un boix) i anar preparant uns textos (assaigs en forma de llibre) que puguin despertar  totes aquelles persones que de moment, estem mig adormits (n’hi ha adormits del tot!). Dic: de moment, perquè els criteris d’orientació —que enumera  l’autor— o més aviat les «pre-visions», afegeixo jo, que ens suggereix, tal vegada esdevindran, chi  lo sa, unes realitats d’allò més sostenibles, socialment justes i solidàries. Si fins ara en Rossend Domènech feia de periodista amb els seus «ulls d’escriptor», amb aquests textos crec, sincerament,  amb «ulls de periodista» (seriós, de recerca i d’investigació)  ha esdevingut un original escriptor.

Acabo les meves paraules amb un sonet, tal com vaig prometre a en Rossend, quan em va dir si volia presentar el seu text. Parla de les pre-visions:

                                              pre-visió

                                                                     Todos los tiempos fueron oscuros.

                                                                 José Luis Giménez-Frontín,

Los días que hemos visto

Quan veus morir la gent sense adonar-te’n

quan veus morir els amics sense esperar-ho

quan veus morir els parents sense voler-ho

quan veus morir-te tu sense saber-ho

aprens a  viure sol amb senzillesa

aprens a riure sempre que no plores

aprens a veure el cel damunt l’obaga

aprens a cloure el cor quan tot t’ofega.

Tot d’una has capit que sols vivim

malgrat que tots plegats patim la vida,

tot d’una has comprès que la tristesa

ens acompanya arreu per més que el riure

conreï tants moments del nostre viure

que s’esmunyen, del cert, com degotim.

Valentí Gómez Oliver

Escriptor i poeta