Cercar en aquest blog

dijous, 18 d’abril de 2019





"Un clam contra els silencis imposats per la societat"


Autora: Maria Amèlia Pedrerol
Gènere: novel·la
Pàgines: 240
Preu: 18 €

....................................................................................................................................................................................


El brogit del silenci és el títol d’una novel·la que parla al lector del drama dels més indefensos que, quan se senten en perill, busquen la protecció dels adults, però només reben la incomprensió de l’entorn més proper, que els imposa un silenci poruc que sigil·losament tenallarà el seu futur i els enfonsarà en la inseguretat i la desorientació.
El coneixement profund de les emocions i sentiments que mouen els personatges es fa ben palesa en tota aquesta novel·la escrita per Maria Amèlia Pedrerol, psicòloga i psicoanalista, que en l’exercici de la seva professió ha atès i escoltat durant gairebé quaranta anys el patiment d’infants i adults que cerquen ajuda i orientació en la consulta dels professionals.
El brogit del silenci és una alerta, un clam contra els silencis imposats per la societat, el grup, la família i fins i tot els autoimposats pel mateix individu que els pateix. El lector reconeixerà en la ficció fets, actituds, fragments de vida, que no són rars en la nostra quotidianitat. L’autora dona forma a un tema que ens interpel·la i ens commou creant una trama que obre pas a la intriga a partir d'un ritme narratiu que combina amb precisió l’acceleració i l’alentiment. El llenguatge, element essencial de transmissió, és viu, àgil, ric, potent, però també poètic i simbòlic, especialment en les descripcions del paisatge marí.
La Clara és una dona jove, mestra d’educació especial, entregada a la seva professió, que malviu des de fa un any amb la seva parella. També en la relació amb la mare i el germà sovintegen des de sempre les friccions.
El patiment i la culpa que sent pel nou fracàs amorós quan la seva parella l’abandona en el moment més inesperat i la intensificació de les tensions familiars conformen una conjunció de situacions que la trasbalsaran. Però el retrobament i la invitació a Llançà de l’Olga, una vella amiga, i la Tanit, la filla d’onze anys amb qui sempre ha tingut empatia, enceten uns dies d’il·lusió: les confidències entre amigues durant un sopar especial, els alegres banys al mar en companyia de la Tanit, les bones estones transcorregudes a la casa  s’estroncaran poc després de l’arribada per sorpresa d’en Paul, la nova parella de l’Olga. La Clara se’n torna a Barcelona amb un cert malestar que augmentarà amb la notícia d’un incident tràgic a l’escola on treballa. Malgrat tot, poques setmanes després accepta a contracor anar de nou a Llançà per la Tanit. Allà trobarà les relacions mare-filla molt deteriorades; amb tot, aconseguirà petites converses amb la Tanit que li provocaran un efecte inesperat i inquietant que anirà prenent forma gradualment fins a esclatar més endavant en el desenllaç de la novel·la.
Els fets narrats transcorren en menys de tres mesos, cosa que no impedeix l’autora aprofundir en el comportament humà fent ús tant del domini del temps entre el moviment narratiu i la reflexió, com de les descripcions sovint impregnades de simbolisme. El mar, descrit meravellosament, esdevé un testimoni que embolcalla els sentiments confusos de la Clara i la Tanit que, en els moments de més tensió, troben refugi en la contemplació de la immensitat profunda del mar, com si esperessin que hi surés la resposta a la seva angoixa. Els viatges que fa la Clara en tren entre Barcelona i Llançà, amb l’aparició del Ventura, un personatge estrafolari, són també elements amb càrrega simbòlica d’una novel·la que parla del viatge retrospectiu a l’interior d’un mateix.
La confluència entre la vigència del tema de què parla la novel·la; les magnífiques descripcions, mai gratuïtes sinó en plena complementarietat amb el contingut; l’ús dels símbols que presenten imatges que permeten anar més enllà del que s’explicita en paraules; el llenguatge àgil i precís, l’estil planer i a la vegada acurat de la Maria Amèlia Pedrerol fan que El brogit del silenci capti l’atenció des de les primeres pàgines i es llegeixi amb una avidesa paral·lela al ritme intern de la narració per  deixar el lector, quan ja s’han desfet tots els interrogants, immers en la reflexió.

Montserrat Combalia 
Professora de lengua i literatura castellanes

Cap comentari:

Publica un comentari