Cercar en aquest blog

dilluns, 16 de novembre de 2015

Jordi Rubió parla de "L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus"

Aquesta setmana descobrim l'últim llibre d'història que hem publicat: L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus. Aquesta obra ens arriba de la mà de Jordi Rubió i Coromina, doctor en Història per la Universitat de Girona; títol aconseguit precisament presentant en la seva tesi doctoral aquest estudi sobre els orígens, el desenvolupament i les repercussions de l'exili de 1936 durant la Guerra Civil Espanyola.

Títol: L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus
Autor: Jordi Rubió i Coromina
Pàgines: 388
Preu: 22€


A continuació us reproduïm l'entrevista que la Librería de Cazarabet ha fet a Jordi Rubió Coromina:

Jordi, per què un llibre dedicat a l’èxode català del 36? què et fa triar aquest any per a la teva tesi i després per editar aquesta síntesi que és el llibre de Gregal que tenim entre les nostres mans?
Jordi Rubió, l'autor
La Retirada de 1939 ha captat l'atenció de bona part dels historiadors durant els darrers 40 anys, des dels treballs de José Luís Abellán i Javier Rubio als tot recents de Pelai Pagès. En canvi, l’estudi de l’èxode català de 1936 ha evolucionat molt poc des que Albert Manent reclamava a finals de la dècada de 1980 profunditzar en el tema. L’any 2003 es publica la primera monografia específica, Els catalans de Gènova, de Rubèn Doll-Petit, que aborda la fugida marítima a través del port de Barcelona, però l’èxode a través dels Pirineus és un tema que quedava pendent.
Qualsevol que esculli un tema d’investigació ha de fer-ho amb un interès especial, una curiositat que ha d’impulsar el treball. Jo vaig escollir l’èxode català de 1936 perquè volia entendre el perquè d’aquest desplaçament de població; perquè milers de catalans decideixen fugir de Catalunya clandestinament per lluitar amb les tropes franquistes i quines conseqüències té aquesta presa de posicions en la conformació de les estructures polítiques i socials del primer franquisme.
Ho anomenes “èxode”. Per què no exili?
No defujo el terme “exili”, però vull marcar certes diferències. El 1939 la població es veu forçada a marxar fora del seu país per motius polítics i a residir a l’estranger mentre la situació no canviï; per tant, s’exilia. El 1936, en canvi, es produeix un desplaçament de desenes de milers de catalans cap a França i Itàlia. En la seva majoria, però, ho fan per entrar de nou a Espanya pel territori ocupat per les tropes franquistes. Una part d’aquests catalans decideix exiliar-se mentre duri la guerra, tanmateix emprar el terme “exili” pel conjunt no em sembla del tot apropiat. En canvi, “èxode”, com a emigració sense més adjectius, pot convenir al conjunt de desplaçats.
No tots els que van marxar en aquest èxode eren o van formar part dels vençuts al cap de tres anys…
Ben al contrari, els que integren aquest èxode són (seran) els vencedors. Els motius de la fugida són diversos, però la gran majoria acabarà la guerra al costat dels nacionals i això els valdrà el respecte de la Dictadura, que els atribuirà nombrosos beneficis dins de la societat. El règim franquista reconeix a excombatents i excaptius el dret preferent a les places de concurs públic de l’administració i de l’empresa privada, l’accés als comandaments dels òrgans de Falange i de l’administració local i provincial, a més de l’exercici del poder moral damunt d’una societat esberlada entre vencedors i vençuts.
Els vençuts es troben en alguns grups minoritaris que he pogut identificar dins d’aquests desplaçament de població. Entre els homes en edat militar que escapen a la mobilització, els catalans d’ordre i els religiosos que fugen de la repressió republicana hi ha, per exemple, membres del POUM o membres del govern de la Generalitat amenaçats dins mateix de l’ordre republicà. Els vençuts són també aquells grups a qui les males condicions de vida que ocasiona la guerra fan marxar cercant més una millora de la seva situació econòmica que no pas cap altra cosa. Aquest fenomen afecta també diversos grups de gitanos.
N’hi havia que no volien saber res de les guerres, de les confrontacions… fins i tot entre la família i els amics. Molts d’aquests que van marxar el 36 devien pensar que estarien fora de les fronteres només un breu temps i així fou en alguns casos, no?
Efectivament, no tothom es posiciona clarament a favor d’uns o dels altres. Existeix un rebuig a l’esforç militar, ja sigui al costat dels republicans o dels nacionals. Fugir per esquivar la mobilització al front és una reacció humana que trobem a totes les guerres. Ara bé, els pròfugs que fugen durant la Guerra Civil acabaran, gairebé tots, de grat o per força, lluitant en un dels dos bàndols. Un grapat dels refugiats de 1936 tornarà a Catalunya per acollir-se a les amnisties del govern de la República i la gran majoria anirà a l’Espanya de Burgos engruixint les tropes franquistes. Als que aconsegueixen evitar la mobilització militar, de retorn a Espanya acabada la guerra, Franco els imposarà tres anys de servei militar obligatori.
Molts dels refugiats de 1936 es dirigeixen a França amb l’única intensió de retornar a Espanya per Irun, porta d’entrada al territori ocupat pels rebels. Per aquests, la fugida, el sojorn a l’estranger, no és més que un tràmit d’uns pocs dies. Tot i així, aquests homes no se senten tant a casa com lluitant per arribar-hi. Per a ells, l’objectiu és l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, que representa el moment en què podran tornar als seus pobles i ciutats d’origen i retrobar-se amb els seus familiars.

Rubió presentant el llibre a la llibreria La impossible de Barcelona

Però gent de la ciència, intel·lectuals que fins i tot signaven documents a favor de la República també van marxar, per què?
Sí, entre els refugiats de 1936 hi ha reconeguts científics i intel·lectuals. Potser el cas més significatiu és el de José Ortega y Gasset, que tot i haver signat un document de suport al règim republicà va prendre el camí de l’exili l’any 1936. Segurament aquí hauríem de saber dissociar l’adhesió a un govern o fins i tot el refús al cop d’estat davant dels actes revolucionaris perpetrats dins del territori republicà. La violència revolucionaria exercida dins de l’Espanya republicana té una incidència clara en l’actitud dels republicans més moderats i, per suposat, entre els sectors més conservadors.
De Catalunya marxa gent tan important com Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, Josep Maria Espanya, conseller de Governació, Ventura Gassol, conseller de Cultura, Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya o Santiago Gubern, president del Tribunal de Cassació. Estaven amenaçats i corrien risc de mort per haver facilitat la sortida de Catalunya a molts perseguits.
Hi havia gent que va marxar i que ho va fer per por a certes repercussions. Aquests se'n van anar a territori neutral per intentar buscar una entrada, altra vegada, a l'Estat espanyol i a territori conquistat pels rebels franquistes… Com ho feien escapant des de Catalunya i el Pirineu?
La fugida a través dels Pirineus és una fugida clandestina, que es fa de nit i per passos fronterers poc concorreguts. Senders de muls, colls i ports de muntanya són els indrets preferits pels guies que condueixen les expedicions de fugitius. Un cop a França, tots els refugiats són identificats per les autoritats gales, que els ofereixen la possibilitat de residir a França, en centres o camps d’acollida, o bé el trànsit cap a Irun. Naturalment, també poden refer el camí cap a Catalunya encara que són ben pocs els que ho fan (o que declaren voler fer-ho). A partir de l’octubre de 1937, França no deixarà elecció als refugiats, als quals els donaran 48 hores perquè surtin de França cap a una de les dues Espanyes en guerra.
Què ens pots dir, breument, dels altres èxodes: el de la frontera portuguesa, el del Pirineu Navarrès i Basc, el marítim…?
Portugal és la via de fugida de diversos generals, militars i civils involucrats amb el cop d’estat del 18 de juliol. Al Pirineu de Navarra hi conflueixen diferents desplaçaments de població, el dels republicans que fugen d’un territori dominat des del juliol de 1936 per les forces rebels i el dels catalans que han sortit de Catalunya entre finals de juliol i primers de setembre de 1936. És per la frontera navarresa que arriba a Pamplona Josep Maria Conill Postius, el cap del requetè català.
La frontera basca viu diferents onades de l’exili republicà, primer amb la caiguda d’Irun el setembre de 1936 i després amb la presa de Bilbao l’estiu de 1937.
L’exili marítim, tal com l’ha demostrat Rubèn Doll-Petit, és molt quantiós i alhora constitueix l’exili més genuïnament burgès dels que s’esdevenen durant la Guerra Civil.
Por a les represàlies o, com dèiem, gent que escapava del conflicte, tant d’aquestes columnes un xic descontrolades com d’altres. Tanmateix, n’hi havia que van escapar perquè tenien verdadera por al conflicte en si, a la guerra i a tot el que comportava i perquè, tot i ser de tarannà republicà i d’esquerres, veien que allò estava perdut, ja que els rebels, des d’un principi, comptaven amb els suports del poder monetari, del món burgés, de la “gent d’ordre”, de l’església, de la majoria dels militars i, fins i tot, de la gent que, com ells, fugien del conflicte i no podien plantar cara, però que tenien la necessitat de fugir i d’escapar del conflicte per l’angoixa que tot  això els podia suposar.
L’arbitrarietat i l’aprofitament de la guerra per arranjar querelles personals van existir dins de les dues Espanyes. Així, la por a represàlies només toca a la gent que senten un perill per la seva vida, car fugir implicava, de facto, la imposició de represàlies als familiars que es quedaven. Per tant, si es feia, havia de ser per una bona raó.
Molts dels que van iniciar aquest èxode eren persones de dretes i d’església que, després, van reiniciar el viatge de tornada…què ens en pots dir?
Sí, és clar, els homes d’església i d’ideologia dretana ocupen un espai important entre els refugiats catalans de 1936 i la seva tornada a Catalunya la viuen com a conqueridors de la pàtria. Molts d’ells tornen tan bon punt els seus pobles són ocupats pels rebels; alguns causen estralls denunciant tots aquells que havien tingut simpaties amb els republicans.
Quins trets fonamentals compartien els que van emprendre l’èxode del 36?
-El catolicisme. La fe cristiana sembla l’element més transversal entre els refugiats de 1936 encara que no sigui del tot generalitzable. Més enllà d’aquest element, cal dir que es tracta significativament d’una migració de gent d’ordre i de “quintos”, d’homes en edat militar.
De quins llocs del territori de Catalunya venien aquests primers homes i dones que van iniciar l’èxode? I, passant pels Pirineus, cap a on anaven?
Hi ha refugiats de totes les comarques catalanes, però les comarques frontereres de Lleida i Girona estan especialment ben representades, així com les àrees més poblades dels voltants de Barcelona. A la Catalunya nova, els percentatges de població que fuig pels Pirineus són molt inferiors.
Rubió durant la presentació del llibre a la Fira Liberisliber de Besalú

Podem equiparar alguns trets o factors que van desencadenar l’èxode del 36 comparant-los amb tot allò que es va desencadenar quan es va proclamar la Segona República, el 1931?
Quan es proclama la II República, el 14 de juliol de 1931, pràcticament l’únic que marxa és el Rei. Més tard, algunes accions violentes contra l’Església causen el desplaçament de religiosos a França, però aquests fenòmens són constants en la història contemporània d’Espanya i es fa difícil comparar-los amb els esdeveniments de 1936, quan la repressió contra sacerdots i religiosos és brutal i sistemàtica.
Ostres, sempre m’ha cridat l’atenció, però en aquest llibre tot  agafa més forma quan veig que documentes que algunes persones de dretes, vinculades o simpatitzants amb els rebels. ja havien agafat l’èxode com a prevenció. A molts, el Cop d’Estat els va agafar a la frontera o a l’altra banda….Sembla que tot ja estava més que dibuixat?
No sé si podem dir que tot estigués dibuixat, però el cert és que hi ha coses que poden semblar casuals i que no ho són. Desencadenar un cop d’estat en ple període estival pot afavorir que les classes benestants estiguin fora del país i també que els membres del govern estiguin disgregats, la qual cosa pot ajudar l’èxit de la revolta.
Com va ser el procés de documentació, amic Jordi, per aquest llibre i la metodologia de treball?  Treballar, tenint al darrere l’Àngel Duarte Montserrat i el Jordi Canal Morell, ha de ser tot un estímul i, a la vegada, un repte. I la col·laboració amb Gregal com ha anat?
Documentar la fugida de tants catalans entre 1936 i 1938 ha estat la tasca més difícil, ja que en els arxius catalans hi ha molt poques traces d’aquest desplaçament de població. És gràcies als arxius francesos i als arxius de l’espionatge franquista que he pogut identificar i quantificar aquest èxode.
El treball amb els meus directors de tesi ha estat molt gratificant. El més important per mi ha estat que hagin cregut i defensat l’interès històric de la meva recerca doctoral.
Per a mi ha estat un goig poder treballar amb una editorial jove i independent com Gregal, que inverteix en l’edició de llibres de difusió històrica.
En què estàs treballant ara?
Ara mateix no treballo en cap recerca específica. La situació de crisi permanent que viuen les Humanitats des de fa anys no ajuda gens les persones que, com jo, procurem fer recerca als llims del sistema universitari català. La producció científica haurà de passar per altres viaranys o no passarà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada