Presentació de Dràcula. La novel·la i la llegenda a La Setmana del Llibre en Català
El passat 1 de setembre vam publicar l'assaig de Clive Leatherdale, Dràcula. La novel·la i la llegenda. Ahir, dia 7 de setembre, vam fer-ne la primera presentació a La Setmana del Llibre en Català; van intervenir-hi, David Estrada, com a presentador, Jordi Albertí, com a director de Gregal, i Albert Beteta, com a traductor de l'obra. Malauradament, per problemes de salut, el doctor Leatherdale no va poder-hi assistir, tot i que va escriure un text perquè fos llegit durant l'acte.
Pels que hi vau faltar, avui volem compartir amb tots vosaltres els apunts que va fer servir David Estrada, escriptor, antropòleg i professor de Filologia Anglesa a la Universitat de Girona, per presentar el llibre.
 |
| David Estrada (presentador), Jordi Albertí (director Gregal) i Albert Beteta (traductor) |
Dràcula: la novel·la
i la llegenda
de Clive Leatherdale
Editorial Gregal
La Setmana del Llibre en Català, Barcelona: 07/09/2015
Qui ha llegit l’anàlisi que Bruno Bettelheim fa de la Caputxeta Vermella
I el llibre no només ens farà la mateixa impressió per
l’anàlisi literari del personatge del vampir i el seu simbolisme, i per la
quantitat d’informació associada amb aquest mite, sinó que, a més, ens durà
pels camins de la recerca científica de la manera més sorprenent i encisadora. Perquè el llibre de Clive Leatherdale és una
obra d’assaig, i una obra d’assaig escrita amb l’entusiasme, amb l’erudició i
la fluïdesa narrativa de la millor literatura de misteri.
 |
| Clive Leatherdale (autor) |
L’obra de Clive Leatherdale constitueix una aportació
importantíssima a la literatura antropològica.
L’Antropologia estudia les cultures humanes des de diverses perspectives. Hi ha un interès pels aspectes històrics i
folklòrics, un interès pels aspectes econòmics, un interès pels aspectes
religiosos, un interès pels aspectes artístics i, fins i tot, un interès pels
aspectes estrictament físics. Qualsevol
disciplina del saber que permet entendre i interpretar les cultures humanes
queda incorporada a la seva metodologia de la recerca. Com a disciplina d’estudi, l’Antropologia
s’ha anat desenvolupant gràcies a la publicació d’obres que han esdevingut
clàssics; obres com ara La branca daurada,
de James Frazer, Els Nuer,
d’Evans-Pritchard, Sexe i temperament en
tres societats primitives, de Margaret Mead, La gent de la selva, de Turnbull, o El pensament salvatge, de Lévi-Strauss, per exemple. Són estudis el
contingut dels quals potser ha estat criticat i revisat al llarg dels anys,
però que han esdevingut clàssics per la seva voluntat de voler entendre i
interpretar el seu objecte d’estudi. I
en aquest sentit, el llibre de Clive Leatherdale ens ofereix tots els elements
perquè també considerem la seva obra com un referent clau dins de
l’Antropologia tant per les informacions que aporta com per la metodologia de
la recerca.
Quan comencem la lectura del llibre, Clive Leatherdale
sembla estar just al nostre costat i,
amb tota la naturalitat del món, ens pregunta si sabem qui és Bram Stoker i si mai
hem llegit la seva novel·la
Dràcula. Una pregunta doble i
doblement inesperada, que segurament preferiríem no haver de respondre. Perquè, llevat de molt honorables excepcions,
tots nosaltres estem en falta: no en sabem ni mig borrall sobre l’escriptor Bram
Stoker, ni hem llegit la versió original de la seva obra Dràcula, i segurament no sabem res de res sobre els vampirs més
enllà de quatre llocs comuns.
Afortunadament, Clive Leatherdale ens pica l’ullet i ofereix una
resposta diplomàtica: “No he llegit el llibre, però he vist la pel·lícula”. Salvats. És la resposta perfecta per introduir l’estudi i les reflexions que ha
preparat l’autor. Perquè ni Bram Stoker
va fer cap pel·lícula, ni les pel·lícules són fidels a la novel·la de Bram Stoker
i perquè, sobretot, si Bram Stoker no hagués escrit Dràcula de la manera que ho va fer, en el moment en què ho va fer i
en el país en què ho va fer, la nostra percepció del vampir i del món que
l’envolta segurament seria força diferent i força més superficial. Força més superficial.
Aleshores Clive Leatherdale somriu perquè sap que ens ha fet
un gol i que té el magnetisme de la narració a les seves mans, i amablement ens
convida a seguir-lo en les seves explicacions. Unes explicacions que ens portaran de sorpresa en sorpresa, començant
per l’afirmació que, tot i les explicacions racionals de la ciència i la
invenció de la llum elèctrica per desfer les ombres més negres de la nit, textualment:
“el concepte de vampir es fonamenta en dos preceptes: la creença en la vida
després de la mort i el poder màgic de la sang” (pàg. 14).
El llibre està estructurat de forma que cada secció ens
aporta dades sobre el personatge de Dràcula com si tot plegat fos l’acumulació
de proves en una investigació de detectius que ha d’acabar amb la solució d’un
cas de misteri dels de por de debò.
Després d’un estudi de l’origen del vampir i la seva presència a les
diverses cultures arreu del món molt a l’estil de James Frazer, l’autor se centra en el folklore de l’Europa central. Vlad l’Empalador, el primer a ser anomenat Dràcula, és el focus de molta
controvèrsia i recerca històrica, però acaba com una pista marginal en l’estudi
de Clive Leatherdale. Passem a veure com,
a finals de l’Edat Mitjana i principis de la Moderna, l’església catòlica romana
usa la figura del vampir com a element de coacció davant la pressió de
l’església ortodoxa russa i la pressió de l’expansió turca. Diu Clive Leatherdale: “Els tentacles d’aquesta lluita i la psicosi
que en va resultar es van estendre per tot arreu fins que a gran part de l’est
d’Europa hi bullia la paranoia del vampir. Les excomunions es van multiplicar i es va manipular la superstició
popular per servir l’objectiu del pensament vertader” (pàgs. 47-48).
Tot seguit veiem com el vampir arriba al Regne Unit de la mà
del Romanticisme alemany i com assoleix un gran protagonisme com a personatge
literari, sobretot a les obres d’horror anomenades “gòtiques” perquè
acostumaven a narrar històries situades en castells medievals. Recordem, entre d’altres, Lord Byron, Mary
Shelley i la seva obra Frankenstein, Emily
Brontë, Edgar Allan Poe. És aleshores
quan Clive Leatherdale passa a descriure la vida i les obres de Bram Stoker presentant
un estudi documentadíssim de la construcció literària de Dràcula, novel·la que va ser publicada per primera vegada l’any
1897, i no s’ha deixat d’editar fins ara.
Clive Leatherdale ha fet una recerca minuciosa sobre la
biografia de Bram Stoker, del qual fins ara se’n sabia relativament poc perquè
la documentació és escassa; de manera que les noves aportacions documentals i
els referents constitueixen una contribució crucial per reconstruir el procés
de creació de la novel·la Dràcula i, alhora,
entendre i interpretar els referents, l’argument i la dimensió escènica de
l’obra. Són les arrels irlandeses les
que estimulen la imaginació del jove Bram Stoker. La tradició oral de rondalles i mites plens
de criatures terribles d’altres mons i d’altres temps. I la
influència de la pròpia mare, col·leccionista de rondalles populars, i
les llargues converses amb els pares d’Oscar Wilde, també estudiosos del
folklore celta de les illes en un moment en què la recuperació de la identitat
cultural té una finalitat nacionalista. I molt important també, encara que
d’una altra manera, els anys i anys com a gerent del teatre de l’actor Henry
Irving.
 |
| Bram Stoker (autor de Dràcula) |
La segona part del llibre és un estudi literari dels
diversos personatges que apareixen en l’obra de Bram Stoker. Clive Leatherdale en fa la descripció, fa una
recerca sobre les fonts que van servir d’inspiració per a cada personatge, i en
fa una anàlisi meticulosa de les relacions canviants que es van establint entre
tots al llarg de la narració. Entrem a
conèixer el Comte Dràcula, un personatge que pot haver sorgit de la combinació
creativa inspirada en Vlad l’Empalador i la relació d’admiració que Bram Stoker
sentia envers l’actor Henry Irving, gran especialista en l’escenificació de
personatges dramàtics, des de Hamlet fins a Mefistòfil. Coneixem el catedràtic Abraham Van Helsing,
l’estudiós holandès que representa la lluita racional de la ciència contra les
forces ocultes del més enllà. Coneixem Jonathan
Harker, l’advocat que comença el relat amb els tràmits del trasllat del Comte
Dràcula a Londres, i que acaba tallant-li el coll en el desenllaç. Coneixem Renfield, el boig del manicomi que
espera l’arribada del vampir per ser el seu servent i factòtum a Londres. Coneixem el doctor Seward, racional, objectiu
i escèptic. Coneixem l’americà Quincey
P. Morris i l’aristòcrata Arthur Holmwood, que aviat hereta el títol de Lord, i
tots dos aporten diners per finançar l’expedició fins a Transsilvània per trobar
el vampir fugitiu.
I coneixem les dones de la novel·la. Unes dones que demanen un capítol apart
perquè representen tota una innovació dins les convencions literàries de gènere
en la novel·la victoriana. Coneixem Lucy
Westenra, aristòcrata jove i preciosa, la primera víctima del vampir i, de
retruc, la primera vampiressa a Londres, devoradora de criatures i adults. Coneixem Mina Harker, muller de Jonathan
Harker, personatge turmentat per la seva percepció racional del procés fatal on
l’ha dut el vampir; literalment, l’advocada del diable en la seva contradicció
de sentiments i lleialtats. I també
coneixem les tres dones del Comte Dràcula a Transsilvània, unes vampiresses que
Clive Leatherdale associa amb les tres bruixes que Shakespeare introdueix per
predir el futur ple de sang vessada de Macbeth. Aquí, la voracitat lasciva de les tres vampiresses davant Jonathan
Harker, per exemple, fa pensar en Margaret Mead i la seva descripció del
despertar sexual del jovent a Polinèsia.
L’anàlisi de Clive Leatherdale aviat va més enllà dels
personatges i el seu simbolisme, i també inclou les accions i els elements clau
de la narració. És un tipus d’anàlisi
interpretatiu que recorda Lévi-Strauss i la seva sèrie Mitològiques, quan els significats i els referents dels mites dels
indis de les selves sud-americanes queden descrits en un sistema tancat
d’oposicions binàries que explica la seva percepció del món. Tot plegat, una metodologia d’interpretació i
associació tan complexa que Clive Leatherdale necessita una tercera part per
filar més prim.
La tercera part del llibre recull l’estudi de diferents
aspectes de la novel·la aplicant amb gran rigor paràmetres d’anàlisi diversos i
de disciplines ben disperses. Elements
aparentment tòpics com ara els alls, les estaques, el crucifix, o els rats-penats
són descrits, analitzats i explicats de manera fascinant. Com es pot arribar a dir tantes coses i
tantes coses noves sobre allò que inicialment semblen llocs comuns o foteses? L’erudició de Clive Leatherdale encara va més
enllà. Procedeix a fer una anàlisi del
vampir amb tècniques de psicoanàlisi, com ho havia fet Bruno Bettelheim amb la Caputxeta Vermella
 |
| Imatge de la coberta de Dràcula. La novel·la i la llegenda |
Hi ha una minuciosa comparació del personatge de Dràcula amb
el Jesús bíblic per tal de presentar-lo com l’Anticrist amb arguments de teologia
cristiana. El joc d’oposicions
significatives és sorprenent. Un
exemple: Jesús mor i ofereix la seva sang per donar vida a la gent, però
Dràcula mata i pren la sang de les víctimes per seguir viu. També hi ha una interpretació del vampir i el
seu destí a través de les cartes del tarot, seguint les vint-i-dues cartes dels
arcans majors, que encarnen una clau sistemàtica per accedir als misteris de
l’univers; perquè Bram Stoker estava familiaritzat amb la saviesa oculta del
tarot i els seus orígens en l’antic Egipte. L’estudi de Clive Leatherdale fins i tot lliga
l’objectiu de la vida eterna del vampir amb la tradició literària del rei Artur
i la recerca del Sant Greal. Tampoc hi
falta el simbolisme generatiu associat amb les combinacions conceptuals de la
sang, la llet i el semen com a fonts de vida. De fet, tota aquesta tercera part constitueix una autèntica provocació
intel·lectual perquè la metodologia de la recerca i les associacions i les
conclusions que proposa Clive Leatherdale van més enllà de les explicacions
convencionals: semblen tan agosarades i potencialment polèmiques, que demanen
una lectura objectiva i amb peus de plom per tal de seguir i apreciar la
magnitud de les seves aportacions.
I si les aportacions de Clive Leatherdale fan del llibre una
font inesgotable d’informació i de reptes intel·lectuals, l’estil narratiu té la
fluïdesa de la millor literatura de misteri. És una prosa curosa, centrada en els fets, que segueix una estructuració
argumental més pròpia de les novel·les que de les obres d’assaig. Cada paràgraf és una nova idea. No hi ha palla ni divagacions. No només relaciona una idea amb la que ve
després, sinó que relaciona un capítol amb el següent creant una gran tensió
dramàtica. Per exemple, ¿qui pot tancar
el llibre i deixar-ho estar quan la darrera línia que ha llegit és “Ha arribat
l’hora d’examinar com va arribar a escriure Dràcula” (pàg. 98)?
També hi ha un punt d’ironia, discreta potser, però evident
en el to crític i en la tria d’exemples. La interpretació pornogràfica de les escenes de vampirisme en plena
Anglaterra victoriana és fenomenal: obliga a un replantejament ben divertit de
tot allò que fins ara percebíem com a mossegades d’allò més trivials. Un replantejament amb un punt de rubor. Fins i tot la xucladeta més innocent dels
enamorats acaba demostrant el nostre potencial vampiresc. Literalment diu: “la pràctica del xuclet
probablement prové d’un desig inconscient de devorar la parella, potser perquè
fins i tot el 'sexe' i el 'menjar' es poden substituir d’alguna manera, com
quan una persona s’enamora i perd la gana” (pàg. 233).
Dit tot això, si ara Clive Leatherdale fos aquí, entre
nosaltres i, amb tota la naturalitat del món, ens preguntés si pensem
llegir-nos el seu llibre sobre el vampir i si pensem llegir-nos l’obra original de Bram Stoker, què hauríem de respondre?
Vull acabar agraint a l'Editorial Gregal el fet d’haver traduït aquesta
obra al català i haver-la publicat en un moment en què els lectors són pocs i
en què el gruix de la literatura científica roman en el seu anglès
internacional. També vull agrair a l'Editorial Gregal l'edició preciosa del llibre com a objecte, i una edició
del text extraordinària. La traducció té
el gran mèrit de ser tan fluïda que sembla invisible. No hi ha exhibicionisme de diccionari
enciclopèdic ni sintaxi barroca, i això permet una concentració absoluta en la
lectura. Aquest és l’estil perfecte que
demana el llenguatge científic.
Tenim, per tant, un llibre extraordinari a les mans. Un llibre amb uns continguts potents i un
estil narratiu intens. Una joia de
l’Antropologia que demana que la llegim amb el mateix delit amb què faríem una
xucladeta apassionada al coll més tendre.
Moltes gràcies.
David Estrada Luttikhuizen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada