Cercar en aquest blog

dimarts, 8 de setembre de 2015

Presentació de Dràcula. La novel·la i la llegenda a La Setmana del Llibre en Català

Presentació de Dràcula. La novel·la i la llegenda a La Setmana del Llibre en Català


El passat 1 de setembre vam publicar l'assaig de Clive Leatherdale, Dràcula. La novel·la i la llegenda. Ahir, dia 7 de setembre, vam fer-ne la primera presentació a La Setmana del Llibre en Català; van intervenir-hi, David Estrada, com a presentador, Jordi Albertí, com a director de Gregal, i Albert Beteta, com a traductor de l'obra. Malauradament, per problemes de salut, el doctor Leatherdale no va poder-hi assistir, tot i que va escriure un text perquè fos llegit durant l'acte.

Pels que hi vau faltar, avui volem compartir amb tots vosaltres els apunts que va fer servir David Estrada, escriptor, antropòleg i professor de Filologia Anglesa a la Universitat de Girona, per presentar el llibre.

David Estrada (presentador), Jordi Albertí (director Gregal) i Albert Beteta (traductor)




Dràcula: la novel·la i la llegenda
de Clive Leatherdale

Editorial Gregal

La Setmana del Llibre en Català, Barcelona: 07/09/2015



Qui ha llegit l’anàlisi que Bruno Bettelheim fa de la Caputxeta Vermella al seu llibre Psicoanàlisi dels contes de fades, té la sensació que ha entrat en un món de percepció nou i inabastable.  I això no només per les aportacions de psicoanàlisi a la percepció de la realitat, a la interpretació del simbolisme, sinó també per la quantitat d’informació històrica i folklòrica associada a aquest conte infantil. El llibre de Clive Leatherdale, Dràcula: la novel·la i la llegenda, ens farà la mateixa impressió.

I el llibre no només ens farà la mateixa impressió per l’anàlisi literari del personatge del vampir i el seu simbolisme, i per la quantitat d’informació associada amb aquest mite, sinó que, a més, ens durà pels camins de la recerca científica de la manera més sorprenent i encisadora. Perquè el llibre de Clive Leatherdale és una obra d’assaig, i una obra d’assaig escrita amb l’entusiasme, amb l’erudició i la fluïdesa narrativa de la millor literatura de misteri.

Clive Leatherdale (autor)


L’obra de Clive Leatherdale constitueix una aportació importantíssima a la literatura antropològica.  L’Antropologia estudia les cultures humanes des de diverses perspectives. Hi ha un interès pels aspectes històrics i folklòrics, un interès pels aspectes econòmics, un interès pels aspectes religiosos, un interès pels aspectes artístics i, fins i tot, un interès pels aspectes estrictament físics. Qualsevol disciplina del saber que permet entendre i interpretar les cultures humanes queda incorporada a la seva metodologia de la recerca. Com a disciplina d’estudi, l’Antropologia s’ha anat desenvolupant gràcies a la publicació d’obres que han esdevingut clàssics; obres com ara La branca daurada, de James Frazer, Els Nuer, d’Evans-Pritchard, Sexe i temperament en tres societats primitives, de Margaret Mead, La gent de la selva, de Turnbull, o El pensament salvatge, de Lévi-Strauss, per exemple. Són estudis el contingut dels quals potser ha estat criticat i revisat al llarg dels anys, però que han esdevingut clàssics per la seva voluntat de voler entendre i interpretar el seu objecte d’estudi.  I en aquest sentit, el llibre de Clive Leatherdale ens ofereix tots els elements perquè també considerem la seva obra com un referent clau dins de l’Antropologia tant per les informacions que aporta com per la metodologia de la recerca.

Quan comencem la lectura del llibre, Clive Leatherdale sembla estar just al nostre costat  i, amb tota la naturalitat del món, ens pregunta si sabem qui és Bram Stoker i si mai hem llegit la seva novel·la Dràcula. Una pregunta doble i doblement inesperada, que segurament preferiríem no haver de respondre. Perquè, llevat de molt honorables excepcions, tots nosaltres estem en falta: no en sabem ni mig borrall sobre l’escriptor Bram Stoker, ni hem llegit la versió original de la seva obra Dràcula, i segurament no sabem res de res sobre els vampirs més enllà de quatre llocs comuns.  Afortunadament, Clive Leatherdale ens pica l’ullet i ofereix una resposta diplomàtica: “No he llegit el llibre, però he vist la pel·lícula”. Salvats. És la resposta perfecta per introduir l’estudi i les reflexions que ha preparat l’autor. Perquè ni Bram Stoker va fer cap pel·lícula, ni les pel·lícules són fidels a la novel·la de Bram Stoker i perquè, sobretot, si Bram Stoker no hagués escrit Dràcula de la manera que ho va fer, en el moment en què ho va fer i en el país en què ho va fer, la nostra percepció del vampir i del món que l’envolta segurament seria força diferent i força més superficial. Força més superficial.

Aleshores Clive Leatherdale somriu perquè sap que ens ha fet un gol i que té el magnetisme de la narració a les seves mans, i amablement ens convida a seguir-lo en les seves explicacions. Unes explicacions que ens portaran de sorpresa en sorpresa, començant per l’afirmació que, tot i les explicacions racionals de la ciència i la invenció de la llum elèctrica per desfer les ombres més negres de la nit, textualment: “el concepte de vampir es fonamenta en dos preceptes: la creença en la vida després de la mort i el poder màgic de la sang” (pàg. 14).

El llibre està estructurat de forma que cada secció ens aporta dades sobre el personatge de Dràcula com si tot plegat fos l’acumulació de proves en una investigació de detectius que ha d’acabar amb la solució d’un cas de misteri dels de por de debò.  Després d’un estudi de l’origen del vampir i la seva presència a les diverses cultures arreu del món molt a l’estil de James Frazer, l’autor se centra en el folklore de l’Europa central. Vlad l’Empalador, el primer a ser anomenat Dràcula, és el focus de molta controvèrsia i recerca històrica, però acaba com una pista marginal en l’estudi de Clive Leatherdale. Passem a veure com, a finals de l’Edat Mitjana i principis de la Moderna, l’església catòlica romana usa la figura del vampir com a element de coacció davant la pressió de l’església ortodoxa russa i la pressió de l’expansió turca. Diu Clive Leatherdale: “Els tentacles d’aquesta lluita i la psicosi que en va resultar es van estendre per tot arreu fins que a gran part de l’est d’Europa hi bullia la paranoia del vampir. Les excomunions es van multiplicar i es va manipular la superstició popular per servir l’objectiu del pensament vertader” (pàgs. 47-48).

Tot seguit veiem com el vampir arriba al Regne Unit de la mà del Romanticisme alemany i com assoleix un gran protagonisme com a personatge literari, sobretot a les obres d’horror anomenades “gòtiques” perquè acostumaven a narrar històries situades en castells medievals. Recordem, entre d’altres, Lord Byron, Mary Shelley i la seva obra Frankenstein, Emily Brontë, Edgar Allan Poe.  És aleshores quan Clive Leatherdale passa a descriure la vida i les obres de Bram Stoker presentant un estudi documentadíssim de la construcció literària de Dràcula, novel·la que va ser publicada per primera vegada l’any 1897, i no s’ha deixat d’editar fins ara.  

Clive Leatherdale ha fet una recerca minuciosa sobre la biografia de Bram Stoker, del qual fins ara se’n sabia relativament poc perquè la documentació és escassa; de manera que les noves aportacions documentals i els referents constitueixen una contribució crucial per reconstruir el procés de creació de la novel·la Dràcula i, alhora, entendre i interpretar els referents, l’argument i la dimensió escènica de l’obra. Són les arrels irlandeses les que estimulen la imaginació del jove Bram Stoker. La tradició oral de rondalles i mites plens de criatures terribles d’altres mons i d’altres temps. I la  influència de la pròpia mare, col·leccionista de rondalles populars, i les llargues converses amb els pares d’Oscar Wilde, també estudiosos del folklore celta de les illes en un moment en què la recuperació de la identitat cultural té una finalitat nacionalista. I molt important també, encara que d’una altra manera, els anys i anys com a gerent del teatre de l’actor Henry Irving.

Bram Stoker (autor de Dràcula)


La segona part del llibre és un estudi literari dels diversos personatges que apareixen en l’obra de Bram Stoker. Clive Leatherdale en fa la descripció, fa una recerca sobre les fonts que van servir d’inspiració per a cada personatge, i en fa una anàlisi meticulosa de les relacions canviants que es van establint entre tots al llarg de la narració.  Entrem a conèixer el Comte Dràcula, un personatge que pot haver sorgit de la combinació creativa inspirada en Vlad l’Empalador i la relació d’admiració que Bram Stoker sentia envers l’actor Henry Irving, gran especialista en l’escenificació de personatges dramàtics, des de Hamlet fins a Mefistòfil. Coneixem el catedràtic Abraham Van Helsing, l’estudiós holandès que representa la lluita racional de la ciència contra les forces ocultes del més enllà.  Coneixem Jonathan Harker, l’advocat que comença el relat amb els tràmits del trasllat del Comte Dràcula a Londres, i que acaba tallant-li el coll en el desenllaç. Coneixem Renfield, el boig del manicomi que espera l’arribada del vampir per ser el seu servent i factòtum a Londres. Coneixem el doctor Seward, racional, objectiu i escèptic. Coneixem l’americà Quincey P. Morris i l’aristòcrata Arthur Holmwood, que aviat hereta el títol de Lord, i tots dos aporten diners per finançar l’expedició fins a Transsilvània per trobar el vampir fugitiu.

I coneixem les dones de la novel·la.  Unes dones que demanen un capítol apart perquè representen tota una innovació dins les convencions literàries de gènere en la novel·la victoriana. Coneixem Lucy Westenra, aristòcrata jove i preciosa, la primera víctima del vampir i, de retruc, la primera vampiressa a Londres, devoradora de criatures i adults. Coneixem Mina Harker, muller de Jonathan Harker, personatge turmentat per la seva percepció racional del procés fatal on l’ha dut el vampir; literalment, l’advocada del diable en la seva contradicció de sentiments i lleialtats. I també coneixem les tres dones del Comte Dràcula a Transsilvània, unes vampiresses que Clive Leatherdale associa amb les tres bruixes que Shakespeare introdueix per predir el futur ple de sang vessada de Macbeth. Aquí, la voracitat lasciva de les tres vampiresses davant Jonathan Harker, per exemple, fa pensar en Margaret Mead i la seva descripció del despertar sexual del jovent a Polinèsia. 

L’anàlisi de Clive Leatherdale aviat va més enllà dels personatges i el seu simbolisme, i també inclou les accions i els elements clau de la narració. És un tipus d’anàlisi interpretatiu que recorda Lévi-Strauss i la seva sèrie Mitològiques, quan els significats i els referents dels mites dels indis de les selves sud-americanes queden descrits en un sistema tancat d’oposicions binàries que explica la seva percepció del món. Tot plegat, una metodologia d’interpretació i associació tan complexa que Clive Leatherdale necessita una tercera part per filar més prim.

La tercera part del llibre recull l’estudi de diferents aspectes de la novel·la aplicant amb gran rigor paràmetres d’anàlisi diversos i de disciplines ben disperses. Elements aparentment tòpics com ara els alls, les estaques, el crucifix, o els rats-penats són descrits, analitzats i explicats de manera fascinant.  Com es pot arribar a dir tantes coses i tantes coses noves sobre allò que inicialment semblen llocs comuns o foteses?  L’erudició de Clive Leatherdale encara va més enllà. Procedeix a fer una anàlisi del vampir amb tècniques de psicoanàlisi, com ho havia fet Bruno Bettelheim amb la Caputxeta Vermella; també fa una anàlisi aplicant la metodologia marxista emmarcant el vampir en la societat victoriana industrial de l’Anglaterra de finals del segle XIX. Avalua l’aportació de Bram Stoker dins la tradició anglesa de la literatura de l’horror; diu Clive Leatherdale: “Els darrers anys del segle XIX van ser com un estiuet de Sant Martí per a la novel·la gòtica. Dr Jekyll i Mr Hyde (1886) d’Stevenson i El retrat de Dorian Gray (1891) d’Oscar Wilde són, juntament amb Dràcula, segurament els exemples més sorprenents d’aquest esclat d’energia simbòlica” (pàg. 64).

Imatge de la coberta de Dràcula. La novel·la i la llegenda


Hi ha una minuciosa comparació del personatge de Dràcula amb el Jesús bíblic per tal de presentar-lo com l’Anticrist amb arguments de teologia cristiana. El joc d’oposicions significatives és sorprenent.  Un exemple: Jesús mor i ofereix la seva sang per donar vida a la gent, però Dràcula mata i pren la sang de les víctimes per seguir viu. També hi ha una interpretació del vampir i el seu destí a través de les cartes del tarot, seguint les vint-i-dues cartes dels arcans majors, que encarnen una clau sistemàtica per accedir als misteris de l’univers; perquè Bram Stoker estava familiaritzat amb la saviesa oculta del tarot i els seus orígens en l’antic Egipte. L’estudi de Clive Leatherdale fins i tot lliga l’objectiu de la vida eterna del vampir amb la tradició literària del rei Artur i la recerca del Sant Greal. Tampoc hi falta el simbolisme generatiu associat amb les combinacions conceptuals de la sang, la llet i el semen com a fonts de vida. De fet, tota aquesta tercera part constitueix una autèntica provocació intel·lectual perquè la metodologia de la recerca i les associacions i les conclusions que proposa Clive Leatherdale van més enllà de les explicacions convencionals: semblen tan agosarades i potencialment polèmiques, que demanen una lectura objectiva i amb peus de plom per tal de seguir i apreciar la magnitud de les seves aportacions.

I si les aportacions de Clive Leatherdale fan del llibre una font inesgotable d’informació i de reptes intel·lectuals, l’estil narratiu té la fluïdesa de la millor literatura de misteri. És una prosa curosa, centrada en els fets, que segueix una estructuració argumental més pròpia de les novel·les que de les obres d’assaig. Cada paràgraf és una nova idea. No hi ha palla ni divagacions. No només relaciona una idea amb la que ve després, sinó que relaciona un capítol amb el següent creant una gran tensió dramàtica.  Per exemple, ¿qui pot tancar el llibre i deixar-ho estar quan la darrera línia que ha llegit és “Ha arribat l’hora d’examinar com va arribar a escriure Dràcula” (pàg. 98)? 

També hi ha un punt d’ironia, discreta potser, però evident en el to crític i en la tria d’exemples. La interpretació pornogràfica de les escenes de vampirisme en plena Anglaterra victoriana és fenomenal: obliga a un replantejament ben divertit de tot allò que fins ara percebíem com a mossegades d’allò més trivials. Un replantejament amb un punt de rubor. Fins i tot la xucladeta més innocent dels enamorats acaba demostrant el nostre potencial vampiresc. Literalment diu: “la pràctica del xuclet probablement prové d’un desig inconscient de devorar la parella, potser perquè fins i tot el 'sexe' i el 'menjar' es poden substituir d’alguna manera, com quan una persona s’enamora i perd la gana” (pàg. 233).

Dit tot això, si ara Clive Leatherdale fos aquí, entre nosaltres i, amb tota la naturalitat del món, ens preguntés si pensem llegir-nos el seu llibre sobre el vampir i si pensem llegir-nos l’obra original de Bram Stoker, què hauríem de respondre? 

Vull acabar agraint a l'Editorial Gregal el fet d’haver traduït aquesta obra al català i haver-la publicat en un moment en què els lectors són pocs i en què el gruix de la literatura científica roman en el seu anglès internacional. També vull agrair a l'Editorial Gregal l'edició preciosa del llibre com a objecte, i una edició del text extraordinària. La traducció té el gran mèrit de ser tan fluïda que sembla invisible.  No hi ha exhibicionisme de diccionari enciclopèdic ni sintaxi barroca, i això permet una concentració absoluta en la lectura. Aquest és l’estil perfecte que demana el llenguatge científic.

Tenim, per tant, un llibre extraordinari a les mans. Un llibre amb uns continguts potents i un estil narratiu intens. Una joia de l’Antropologia que demana que la llegim amb el mateix delit amb què faríem una xucladeta apassionada al coll més tendre.

Moltes gràcies.



David Estrada Luttikhuizen

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada