Cercar en aquest blog

dijous, 19 de març de 2015

L'escriptora Rosa Nebot parla de Quadres d’una exposició, d’Anna Crusafont



L’autora d’aquesta novel·la ja n’ha publicat dues més i diversos treballs de narrativa, com es pot veure a la solapa del llibre. Des de molt jove, el seu desig era ser escriptora; Escriptora de novel·les, en majúscula. Ara ja ho és. Li ha costat anys, arribar-hi; anys i molta voluntat, perquè el fet d’escriure, i fer-ho bé, exigeix dedicació i constància. L’Anna Crusafont ha aconseguit una cosa tan difícil com és dibuixar personatges diversos d’una gran complexitat i descriure’n l’ànima, fins a arribar a fer-nos comprendre el perquè d’uns comportaments que, d’antuvi, ens poden semblar absurds, potser molestos. Cal llegir aquest llibre per adonar-nos de la gran qualitat literària que ha assolit. Una qualitat que em remet, pel contingut psicològic, a algunes pàgines de Fiódor Dostoievski; o al dramatisme de Lleó Tolstoi; o a les delicades descripcions de Virgínia Woolf; o la sensibilitat de Prudenci Bertrana; o la frescor espontània de Mercè Rodoreda...


Ara, tanmateix, vull destacar determinades característiques de l’obra que us presentem, precisament aquelles que més m’han colpit. Vull remarcar que els personatges principals d’aquesta novel·la són dones, i no és que els homes que hi apareixen no siguin importants, que sí que ho són, fins i tot determinants. Però és a través de les dones que descobrim les vivències a cops felices, sovint dramàtiques, que enllacen i relacionen les seves històries. I l’autora ens les fa descobrir amb la seva acurada i minuciosa descripció dels personatges, no pas ni tan sols del seu aspecte físic, que també hi és. Els sentiments, les cabòries, les sensacions... tot està descrit de tal manera que el lector hi penetra i va descobrint tot allò que conforma la manera de ser i sentir de cada personatge, l’ànima que he esmentat abans. Igualment la delicadesa amb què remarca l’espai on s’esdevenen els fets, que sembla talment una pinzellada  dels “quadres” que l’autora evoca. Fixeu-vos:

«El senyal de la seva vinguda fou un trepig damunt la fullaraca del caminal seguit del xerric del portaló. El so rovellat no la va alertar, no li va predir que aquella tarda no seria una de tantes.»

O una ferida pregona:
«Com si la causa del dolor que va haver d’engolir a còpia de nits sense dormir mai no hagués existit.»

L’eloqüència sense mots:
«Més silenci. El silenci d’una nit distinta. Les restes d’un sopar mal assaborit que semblaven tenir ulls i orelles. Calia escurçar el mal tràngol.»

El cop atordidor:
«La visió aterridora i la música miserable vocalitzada sense canvis de to li van seccionar la pubertat que tot just acabava d’estrenar.»

Una joventut malmesa:
«Aquells anys de la meva vida van ser tan estèrils com els camps en un hivern glaçat quan, per lògica, havien de ser els millors. A dins i a fora meu, tot cridava vida, però jo la vivia dins d’una casa morta, d’una família trossejada.»

Inconsciència:
«Hauria fugit amb ell si no l’hagués enganyat. Ell fou l’ombra que cobrí el món sencer, que esborrà l’antiga vida i l’amor de mare i... fins s’endugués la consciència del bé i del mal.»

Desesper:
«Sense la pietat dels estels, la nit era una onada negra gegantina que ja avançava cap a ella i iniciava l’espiral mortífera. El cel, negre; la mar, negra; l’avenir, negre.»

Record preciós:
«Damunt del joc de taula brodat de margarides, la seva mare havia posat dos d’aquells plats de porcellana que guardava a la vitrina del menjador, i dues culleretes de postres. Les set espelmes ensorrades dins la molla d’un pa de pessic minúscul fet amb un parell de grapats de farina, una mica de llet i un ou...»

Joia de la joventut:
«El seu cos li agradava. El gust era tan pertorbador, tan intens, que es veia forçada a repetir aquell pecat en solitari, una i altra vegada, mentre somniava els petons dels xicots, i com devien ser de sucosos.»

Passió:
«El xerric de la porta de ferro i el feix de llum que es projectà al terra cimentat els hauria d’haver alertat, però l’abraçada arribava al punt on els mortals creiem assolir la condició de deïtat i, naturalment, tota futilesa humana es volatilitza.»

Serenor:
«Asseguda, amb els colzes reposant damunt dels genolls i les mans a les galtes, la seva ment retornava al passat, tot i que els seus ulls continuessin fixos en el triangle d’aigua i de cel, de cel i d’aigua, i els narius aspiressin aquella inefable sentor de terra humida amb golosia.»

L’inici a la joventut:
«Res del meu voltant no m’agradava. Les noies es delien pel sexe i jo trobava patètic tot el que m’explicaven. Més que espavilades, les veia sotmeses. Com les besàvies que les casaven als divuit anys. O sia, que tot el que ambicionaven era allò? Agradar al mascle? Què havíem guanyat? Em sentia malament dins la meva pell i no trobava la manera d’escapar.»

Dolçor benvinguda:
«Ell va arribar, es va oferir tal com era, les circumstàncies en van quedar fora. Una illa florida enmig de l’oceà. Més tard, el vaixell de la vida els va recollir i cadascú va continuar el rumb establert.»

Una escena deliciosa:

«Va obrir la capsa, n’aspirà l’aroma i en pessigà una porció de mixtura que embotí fins al fons de la pipa. De l’estoig de pell tragué un estri d’alumini, un eix rematat amb un peu rodó, que utilitzà per prémer el tabac. Un cop premut, hi va afegir un segon pessic de barreja i es va acabar el procés. Satisfet, es posà la pipa a la boca i, servint-se d’un llumí de fusta, la va començar a encendre i la va aspirar a batzegades fins que la combustió li va plaure. En acabar el ritual minuciós, es recolzà al respatller, estirà el cos i les cames i es disposà a gaudir de la pipa amb el front alçat per contemplar millor l’espiral de fum que, en elevar-se, s’anava esfilagarsant.»


Benvinguda de l'escriptora Rosa Nebot a la presentació del llibre Quadres d'una exposició, d'Anna Crusafont, a la Llibreria Central del Raval.


Barcelona, 25 de febrer de 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada