Cercar en aquest blog

dilluns, 26 de gener de 2015

L'escriptora Imma Cabré, Premi Gregal 2013, parla de Quadres d’una exposició, d’Anna Crusafont



Quan vaig tenir el llibre entre les mans, en el primer que em vaig fixar és en la foto de la portada. És un lloc agradable, un paisatge de tardor, un banc davant d'un llac on es reflecteix una arbrada verda, que sembla una invitació a asseure's a llegir un bon llibre. Però quan comences a llegir aquesta història t'adones que aquest banc està pensat per a una altra cosa: serveix perquè l'autora et digui: "Vine, vine, seu que t'explicaré uns quants secrets". Secrets de família. I ja us avanço que no hi trobareu tanta pau com la que sembla despendre aquest paisatge.

La segona cosa que et crida l'atenció, si gires pàgina, és la solapa on apareix la foto i la biografia de l'Anna. Sobretot si et fixes en la data de naixement en plena Guerra Civil, i veus tot el que ha estudiat i ha fet. Em sembla que ha fet moltes coses durant uns anys en els quals les dones tenien certes dificultats per fer moltes coses. Però me l'imagino una dona inquieta, valenta, capaç d'anar contracorrent.

L'Anna Crusafont ens explica uns quants secrets de família, uns quants. Ens exposa les protagonistes, - la Soledat, la Maria, la Lluïsa i l'Anna - com si fossin quadres en una exposició. Són persones que s'obren i que expressen tots els seus pensaments, tots els seus sentiments llargament retinguts. Aquest llibre és una conversa, una gran conversa al llarg de la qual, a mesura que es van verbalitzant els secrets, el lector va descobrint les històries familiars. I no només el lector, sinó les protagonistes mateixes.



Apareixen quatre dones de la família, de quatre generacions que, més que guardar secrets, el que han fet tota la vida és no parlar d'algunes coses que els havien succeït, negar-ne el record, no tant per vergonya o per pudor, més aviat per no fer mal a les persones que estimen. Fins que arriba el dia que pensen que mereixen saber-ho i es decideixen a explicar-ho.

Hi ha molt diàleg, però també molt monòleg interior. Les dones de la família s'enfronten en algun moment o altre amb elles mateixes i aquest enfrontament no és només metafòric. En moments puntuals es troben cara a cara amb elles mateixes i l'autora ho força amb elements que reflecteixen la seva imatge com un mirall, el llac o el vidre d'un aparador. Són instruments que al llarg de la novel·la van apareixent i que forcen que les dones s'hagin de parar, no poden passar de llarg com si no es veiessin. És aquella sensació de mirar-se habitualment fins que arriba un moment que no només et mires, sinó que et veus.


Es parla d'un passat que sembla que les dones de les famílies hagin heretat, tot i no ser-ne coneixedores. Les històries es lliguen de generació en generació, no perquè es vegin obligades a pagar els pecats dels seus avantpassats, sinó perquè dóna la sensació que cada nova generació pren testimoni invisible de l'anterior i aconsegueix fer un pas més cap a la llibertat. Es diu: "Les dones de la teva família materna sempre han necessitat algú. No han triat, potser no han pogut. En la seva condició s'accepta el que ve i llestos". Però això que sembla que una mateixa accepta amb resignació, no es vol en canvi per la filla. Hi ha un moment en què una de les dones afirma que no vol que la filla hereti la misèria moral que ha viscut ella i que es dedicarà a fer-la feliç.

L'estructura narrativa de la novel·la és complexa i quan som testimonis d'una conversa sabem el que diuen els personatges, però també el que pensen d'allò que estant explicant i el que pensen que pot estar pensant qui està escoltant. Tot això, anant i tornant del passat. Tot plegat és com si un cop a dins de l'exposició miréssim un mateix quadre des de diferents angles. 


El paisatge també és molt important al llarg de tota la novel·la. Hi ha dos tipus de paisatge: l'exterior (el llac, la tardor, el bosc) i l'interior (les cases que, d'alguna manera, també són protagonistes). L'Anna té una gran habilitat a l'hora de descriure l'ambient d'una casa d'aquelles de tota la vida. Hi ha moments que tens la sensació que, més que estar llegint un llibre, trobes que t'han convidat a entrar al menjador de casa i que estàs asseguda al sofà escoltant la conversa.

Sobre la casa del llac, on les protagonistes s'estimen especialment, diu: "Quantes vetllades per al record. Quantes rialles. Quants esmorzars de diumenge a la taula de fora. Bones converses. Tràfecs al jardí. Rams de flors damunt la taula alta. Canvis de cortines. Olor de roba blanca. Perfum de lilàs. Tardes manses al llac. Nits de lluna". 

En contraposició a aquest paisatge idíl·lic també n'apareix un de més avorrit, el d'una ciutat petita, de la qual no es diu el nom però que l'autora i jo compartim i per tant, per mi, ha estat fàcilment identificable:Sabadell.

En definitiva, crec que aquest és un llibre tendre i íntim, femení, una novel·la ideal per llegir amb una manta a les cames i una tassa calenta de cafè amb llet. 

Benvinguda de l'escriptora Imma Cabré a la presentació del llibre Quadres d'una exposició, d'Anna Crusafont, a la Llibreria Alibri.

Barcelona, 18 de desembre de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada