Cercar en aquest blog

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Lluís Llort ens ofereix una crítica de "A l'ombra del Decameró. Catorze relats eròtics"



Gregal ofereix A l’ombra del Decameró. Catorze relats eròtics que, tenint en compte l’epíleg, potser no serà l’últim que publiquin. 

Els autors, per ordre d’aparició, han estat Anna Pascual, Ramon Erra. Jordi Puig, Montserrat Grau, Oriol Guilera, Neus Ors, Sònia Boj, Montse Rubinat, Isabel Domingo, Tuli Márquez, Carme Ripoll, Pilar Blasco, Susagna Aluja i Quim Calvo.

Segons les notes biogràfiques, el més gran va néixer el 1945 i el més jove el 1985 i la majoria s’han format en tallers d’escriptura, si bé alguns ja tenen obra publicada, com Ramon Erra, Carme Ripoll, Pilar Blasco i Tuli Márquez.

El primer que sorprèn --mínimament, i si se’m permet la broma-- és que hi ha nou dones i cinc homes, si fem cas de l’acudit que diu que les dones esperen al final de les pel·lícules pornogràfiques per saber si al final es casen. Però és que erotisme, no pornografia.

La majoria dels relats estan impregnats d’humor, i s’agraeix, perquè són els que funcionen millor. Com en tot recull, n’hi ha de millors i de pitjors, en aquest cas analitzant-los tècnicament però també pel que transmeten. Un relat eròtic ha d’estar ben escrit com qualsevol, però ha d’estimular la imaginació cap a una direcció concreta i la majoria ho aconsegueixen.


Destacaré algunes de les narracions d’aquest recull prou recomanable que es beneficia de la varietat d’estils davant un repte com és escriure un relat curt i eròtic sense caure en tòpics, cosa que la majoria eviten. A “De quatre grapes”, Quim Calvo fa una paròdia punyeta i molt divertida del periodista Pedro J. Ramírez. “Nena, no t’ho perdis”, de Carme Ripoll, és un visió fresca del “tupper sex”, la viduïtat i les presumptes inhibicions de les dones madures. A “Sopa freda”, Isabel Domingo fa un joc impecable en què relaciona la preparació d’una recepta amb el desig sexual per una professora de tango. De fet, les imatges que relacionen sexe amb productes alimentaris són força comuns a tot el recull, com ara al divertidíssim, efectiu i sorprenent “Fricandó de cinc i una patata bullida”, de Sònia Boj. 

El cert és que, en diferent grau, tots tenen algun o molts detalls lloables, però acabaré amb “Qui la té, la T”, de Ramon Erra, un dels més estimulants tot i que, en això de l’excitació i els estils literaris, tot són gustos i millor ben variats perquè cadascú triï el que més li agradi. 

Un recull ben trempat. N’esperem més.

Lluís Llort
Escriptor i periodista

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada