Cercar en aquest blog

dimarts, 30 de setembre de 2014

Rosa Nebot ens ofereix el relat "Àvia i nét", que va escriure amb motiu de la Diada de l'11 de setembre de 2014


Per al meu nét Marçal

 

 

 

Àvia…  “Què vols, fillet”. Mira aquella carona pàl·lida i bruta, aquells ulls negres que semblen dos carbonets. “Àvia, avui no ve, tampoc , la mare?” La dona conté un sospir: “No ho sé fill, no sé si podrà” “Però és que fa tres dies que no la veig... i el pare, molts més”. L’àvia se l’apropa als genolls, asseguda com està en una cadira de palla mig esbotzada. “La mare se n’anà a les muralles a guarir ferits... n’hi ha molts, saps? Segur que no pot deixar la feina. El pare lluita a la guerra. Tal vegada l’han ferit, tal vegada... si pogués, ens vindria a veure, i potser ens portaria un bocí de pa, perquè per als soldats en fan cada dia”. “Tinc gana, àvia. Saps què? Quan es faci fosc me n’aniré a la muralla i demanaré a un soldat que em faci la mercè d’un tros de pa... i potser  aquell soldat serà el meu pare i estarà content de veure’m”. “Calla, ximplet. No t’hi podries pas apropar, la gent que corre per allí et fotria uns quants mastegots i t’enviaria casa”. “Quina casa? Si ja no en tenim...” “ La tenim esbotzada, ens en queden les parets. Hi ha nens que no tenen ni això. Ho veus? És per culpa de les bombes que ens cauen a cada moment i les torxes enceses que ens envien per a cremar el que queda. No ploris fillet. Apa, que tinc un rosegó i faré una sopa amb les herbes que he arreplegat”.

 

“Àvia, mireu què he trobat”. El menut ensenya, content, uns quants cigrons que duia a la butxaca, una patata grillada, unes llavors que no sap de què són, un tros de tomàquet... i un bon martell que duu mig amagat dins les calces que subjecta amb una corda esfilagarsada. “Oh, Queló, que bé. I on has trobat tot això?” “Per ací i per allà... ens servirà, àvia?”. “I tant que sí: podrem començar a refer el nostre hort, que ja no té ni una mala herba. Plantarem el grapadet de cigrons, les llavors, el tomàquet i la patata tallada a trossos. No em miris així,  no ens la menjarem: hem de fer que neixin patateres que ens alimentaran més endavant; d’aquesta patata tan lletja en naixeran unes quantes, ja ho veuràs. Mentrestant ja trobarem quelcom per anar tirant. I el martell, quina joia! He arreplegat uns quants fustots i  farem un cobert, perquè d’aquí no res tindrem el fred a sobre. Amb el martell treballaré més bé que a cops de pedra”. “Àvia, he vist alguns vailets que es fiquen a les cases enrunades i, de vegades, hi troben roba, o sabates. Jo també ho faré, a veure què puc portar-te”. “I si hi trobes llavors, no te les deixis. Jo demà me n’aniré de bon matí a carregar pedres en una senalla. Els castellans volen bastir una fortalesa i demanen gent perquè els porti material de les cases derruïdes. Han dit que si treballem de valent ens donaran una mica de menjar”.

Poca cosa els donaven: un tros de pa, una poma. “Val més això que res”, pensava la dona, mig esllomada. El Miqueló feia el que podia: arreplegava parracs, alguna eina mig amagada en la runa que els podria ser útil. Va veure que a prop dels palaus que ara ocupaven els borbònics, a determinades hores uns servent abocaven galledes amb restes de menjar. Havia de ser ràpid, perquè els gossos famolencs també ho havien descobert i no permetrien que el vailet els furtés el seu migrat àpat. Amb l’ajuda d’un pal apartava algunes deixalles que ficava ràpidament en el sac que s’havia engiponant amb uns quants drapots i fugia de pressa abans que els gossos s’enfurismessin de bo de veres. L’àvia en trauria profit, de tot allò, segur. Rodant per ci i per lla, en Miqueló va esbrinar que, abans de l’hora foscant, els capellans de Santa Maria del Mar repartien menjar a la quitxalla que els en demanava. Calia dur una escudella, una cassola, un pot, qualsevol estri on els abocaven menjar calent. Va córrer cap a casa i se n’emportà l’olla on l’àvia feia sopa. “Que contenta estarà!” I tant, que en va estar. Allò era una bona escudella, amb verdures, bocinets de carn i de cansalada... L’endemà hi va tornar amb la seva olla ben neta.  Plovia una mica i començava a fer fred, aquella tardor avançada. Mentre feia cua amb tots aquells vailets esparracats, va veure ben a prop, entre els pedrots de la runa, alguna cosa que es movia; li va semblar que potser era un animaló arraulit, tal vegada un gos sense amo. Encuriosit, ho va voler comprovar. “Guarda’m la tanda”, va demanar al noiet que tenia darrere. S’hi va atansar, i llavors va veure que era una criatura, embolcallada amb drapots, tota arronsadeta, que se’l va mirar amb por. “Vine amb mi, deus tenir gana”. Com que no es movia, li va agafar la maneta i l’obligà a aixecar-se. Era una nena petita, molt prima i sutzosa. Amb prou feines s’aguantava sobre els peus descalços. “Vine, vine, que aquí ens donen menjar”. Se la va endur cap a la cua sostenint-la amb cura i li va donar una figa de les que duia a la butxaca. De figueres n’hi havia moltes en els petits horts de la ciutat i cada dia n’aplegava unes quantes figues, que ara n’era el temps. La nena devorava la figa, en Miqueló va riure: “no pateixis, que en tinc més”. Aquell vespre els capellans havien estat més generosos i van emplenar l’olla fins dalt.

 

L’Àvia es va esverar una mica quan va veure la nena que en Queló havia dut a casa: “una altra boca per alimentar... com ens ho farem?”, “S’hauria mort de gana i de fred” va justificar el nen. “Bé, de moment, t’han posat més escudella; n’hi ha prou per a tots. Segurament els capellans s’han entendrit en veure’t amb la menuda”. L’àvia va poder afegir a l’àpat el pa i la fruita que s’havia guanyat traginant pedres. “Després et rentaré, que vas molt bruta. Com et dius?”. Per fi li van sentir la veu: “la mama em diu Mar, Maria del Mar...” i arrencà a plorar. “M’agrada Mar, i no ploris. Jo tampoc no en tinc, de mama”. “Ja ho veus, menuda, jo sóc l’àvia, teva i d’en Queló”, i l’abraçà fins que va deixar de plorar.

 

Havien anat endreçant la caseta esbotzada. En Miqueló era molt traçut, malgrat tenir poc més de sis anys. Havia arreglat la pota de la taula, un parell de cadires i dos tamborets. Amb les eines que havia anat trobant s’havia fet un petit taller de fuster. Entre ell, l’àvia i uns veïns havien col·locat uns quants taulons sobre les parets malmeses, a tall de sostre barroer que els protegiria més o menys de la pluja i del fred que s’apropava; “Més endavant farem el teulat”, va dir l’àvia. Tenien un cossi sempre ple de l’aigua que anaven a cercar a la font. El foc el feien a terra, entre unes quantes pedres posades en cercle. L’àvia hi escalfà una mica d’aigua i l’abocà en un gibrell per a rentar la nena, que tremolava. “No deixaré pas que te’m posis malaltona, Mar”. Després l’embolcallà amb draps nets i l’allità sobre la màrfega on dormia amb el seu nét. “Demà ja veuré com t’engipono un vestit”, i li va fer un petó.

 

Aquell primer hivern després de la guerra va ser molt dur, a la ciutat. Es passava gana, tot i que els tallers i obradors tornaven a treballar, però faltaven primeres matèries, sobretot aliments. En Miqueló, espavilat com era, treballava com a aprenent o ajudant en tallers o obradors, a canvi d’algunes monedes o un farcellet de menjar. L’àvia cosia: repassava roba de cases riques o feia vestits per a noies de famílies benestants. A ca seva es menjava prou bé, i la petita Mar, que devia tenir poc més de tres anys, creixia feliç amb la família  que l’havia adoptada.

 

“Àvia, avui he vist soldats que enganxaven bans pels carrers. Els he volgut llegir, però no els entenia: no estaven escrits en català. Un home ens ha explicat que d’ara endavant els vailets que aprenguin de lletra hauran de fer-ho en castellà; que els notaris faran tots els documents en castellà; que els jutges hauran de jutjar en castellà; que el teatre s’haurà de fer en castellà; que els sermons, a missa, els hauran de predicar en castellà; que...” “Para, fill, para. Ja fa temps que es parla d’això. No en facis gaire cas. Ja s’ho faran els jutges, els notaris, els comediants i els capellans. Nosaltres som com som: no ens faran pas canviar”. La Mar se la mirava, somrient, amb els seus ullassos negres. “Que maca s’ha fet. I en Queló, quin xicot se m’ha tornat! Aviat serà un home”.

 

“Àvia, que gran s’ha fet, la nostra ciutat!” “Sí fill, es feia tan gran que van haver d’enderrocar les muralles i així es va ajuntar amb els barris dels ravals i els poblets que havien crescut més enllà” “I la menestralia i el comerç es van expandir, oi àvia?” “Sí Miqueló. I l’artesania, i la indústria. Tot això ho van fer els teus fills, i els teus néts i besnéts...” “És clar, àvia; la població va augmentar molt. La gent treballava, creava riquesa...” “Però no per a tothom: hi ha hagut revoltes socials, una altra guerra, pitjor que la nostra, que volia acabar amb l’ànima del nostre poble i per poc que no ho aconsegueix.” “Àvia, has vist quanta gent en aquestes avingudes tan grans?” “La veig, fill. Saps? Avui fa tres-cents anys que va caure Barcelona. Tot el poble de Catalunya ha decidit que ja n’hi ha prou!”.

 

Rosa Nebot
Setembre de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada