Cercar en aquest blog

divendres, 16 d’agost de 2013

La inutilitat de la literatura


Per Jordi Serra i Garrido, autor de La cantonada i altres històries

El meu estimat amic Joan, de Calonge de les Gavarres, es va pelar els colzes estudiant de valent set o vuit anys per obtenir no una sinó dues llicenciatures de Filologia –castellana primer, catalana més tard a través de convalidacions, un curs pont i el segon cicle–, passejant els seus llibres, la seva maleta i la seva densa humanitat per alguns dels pisos de lloguer més tronats de Cerdanyola del Vallès. En aquells anys em va descobrir els Kortatu, els Barón Rojo, en Joaquín Sabina i en Raimon (sense aconseguir de fer-me estimar cap d’ells especialment, val a dir-ho), la cervesa, el tabac i el cigaló de rom Pujol, va intentar ensenyar-me a jugar a la «buti» (res, tampoc), va demostrar tossudament que amb una llauna buida de Coca-Cola es pot suplir la pota trencada d’un llit (si bé algun dia a les tres de la matinada es va sentir algun renec després d’un barrabum), i entre moltes altres coses em va fer veure que l’èxtasi estètica es pot amagar darrere l’aparent simplicitat d’una llonza de dos dits de gruix, d’una botifarra de perol o d’uns peus de porc minuciosament escurats. Ah, sí, una altra cosa que em va ensenyar (res, una fotesa) juntament amb un altre Joan que vivia amb nosaltres: el valor de l’autèntica amistat. En Joan –el primer– es va pagar la carrera amb la suor que li xopava la camisa, durant la setmana a la biblioteca de la facultat, i els caps de setmana i les vacances al tros, juntament amb els seus pares, deixant-hi el llom entre bledes, trumfes, estafanòries i altres delicadeses terranes. I un cop doblement llicenciat, va decidir d’establir-se a Barcelona, va buscar pis amb la xicota, va trobar feina en un centre d’FP del barri de Sant Andreu, si no recordo malament, i endavant, que comença la resta de la teva vida! No sé si va aguantar-hi dos, tres o quatre cursos, però sí que recordo l’amargor de la seva sornegueria baix-empordanesa quan m’explicava les batusses, poesia en mà, amb carnissers, lampistes i mecànics en potència… Davant la literatura, no cal dir que la reacció de la majoria d’aquests nois, que de ben segur es devien conduir, d’acord amb les seves expectatives de futur, amb el pragmatisme més exquisit i respectable, era tan ajustada al tòpic com suposeu: «I tot això, a nosaltres, de què ens serveix?» En Joan va respondre amb un gest: tornem-nos-en cap al tros, que a casa faig falta. Si bé em queda l’angúnia de saber que allà es va perdre un gran professor, encara ara li aplaudeixo el determini amb què va abocar-se al seu particular retorn a les arrels i les essències.

No poques vegades hi penso, en aquesta petita història. Com podria no pensar-hi, si sovint m’hi veig retratat. També jo he fet la travessa pel desert dels ulls de peix d’alguns alumnes. Llull, March? Uf! Verdaguer, Maragall? Uix! Carner, Papasseit, Sagarra, Arderiu, Riba? Bah! Oliver, Espriu, Ferrater, Marçal, Estellés, Martí i Pol… Mètrica? Eeeecs, la mètrica! Però si ara es fan uns tallers que estan molt bé perquè ensenyen als alumnes a recitar “deslliurant la poesia del formalisme de la mètrica”, perquè la mètrica és una cotilla tronada i carrinclona! I els programes oficials? Oh, el currículum! Una hora setmanal de literatura a tercer i a quart, menys que això a primer de Bat, i quatre horetes –el meu oasi!– a segon. Només quatre cursos per fer-los entendre que la literatura és una de les coses més inútils que s’han empescat dones i homes. Així mateix, cal que ho sentin dir clar i fort per boca del professor, cal que aquest els ho reconegui, abans fins i tot que ells es prenguin la molèstia de formular-ho en veu alta. I, ja posats, ajudem-los a fer algunes extrapolacions: que infereixin, a partir de l’esterilitat de la literatura, la que es pugui atribuir a d’altres àrees. Recompte sil·làbic dels versos?: Mates! Inútil. Posició ètica de l’autor?: Filosofia! Inútil. Ritme i rima?: Música! Inútil. Temàtica amorosa?: Química! (i Física!) Inútil. Història, llegenda?: Socials! Inútil. Experiments avantguardistes?: Tecno! Inútil. Déu i l’ànima i el cel i l’infern?: Religió! Inútil. I l’Anglès i la Informàtica? Val més deixar-ho córrer, que trobant-hi el lligam amb la literatura potser també les hauríem d’etiquetar com a «poc útils» i potser se’ns titllaria de políticament incorrectes, que els nens ens han de sortir tots ben trilingüísTICS.
No esquitxem, però, els companys d’altres àrees, que prou feina i pena tenen, i tornem al tema. Vull dir-ho un cop més, que se senti bé: LA LITERATURA ÉS AB-SO-LU-TA-MENT INÚTIL. I que consti que no faig broma, ni vull ser tremendista, ni fer bullir l’olla perquè sí. Ho crec fermament, ho dic i ho mantinc: allò per què sóc capaç de perdre hores de son, allò que m’esgarrifa i m’emociona, allò que em fa riure i plorar, allò que dóna més sentit a la meva feina (i un bon xic a la meva vida), l’espurneta perduda enmig de mars de paperassa, allò, dic, no serveix per a res, no és pràctic, no se’n deriven beneficis materials, no comptabilitza ni quantifica.
Prou d’estirabots. Creieu-me si us dic que només he aconseguit de fer que els nanos s’interessin i fins s’apassionin amb la literatura quan els he convençut de la seva inutilitat, i encara d’una altra cosa: que per aprendre a gaudir-ne primer cal aprendre a avorrir-s’hi. Qui pot entendre de debò Carner si abans no ha entès la decadència i la Renaixença, L’Avenç i Fabra, el Modernisme i Maragall i l’Escola Mallorquina i D’Ors i el Noucentisme i la Mancomunitat i els alexandrins i la Grècia clàssica i… tot? La literatura és el gran, el grandiós, el grandiloqüent i inútil compendi de TOT.
Tanmateix, sempre hi ha algun repatani que, amarrat al seu sentit comú, es resisteix a aquesta mena de raonaments. Però encara no n’he trobat cap que em qüestioni un últim argument que abandera el fet literari. Cal fer que els nois i noies es plantegin molt seriosament això: de tot el que és estrictament tangible i útil, és a dir, menjar, beure, dormir, procrear, vetllar per la pròpia integritat física i per la del ramat, què hi ha que no ens deixi ben bé a l’alçada de les bèsties? Res. Fins i tot el desig immoderat de consumir béns tecnològics amb els quals ens disfressem d’éssers superiors dissimula la por malaltissa a les agressions del medi: hem passat d’amagar-nos dels llamps en una cova a aixoplugar-nos del contacte amb els nostres semblants darrere de monitors, webcams i mòbils 4G. Següent pregunta: què ens fa veritablement humans? No pas una sola cosa, és clar, però per damunt de tot hi ha el llenguatge, i això tots ho troben indiscutible. «Abans hi ha la racionalitat!», que salta algun, i se li explica el significat d’enRAONAR; «Però el llenguatge sí que és útil!», que fa l’altre, i se li fa veure que això és cert quan el missatge és «allà hi trobaràs la teca», però no quan les paraules s’eleven purament per abastar la bellesa, que és una altra cosa ben in-útil. «N’hi ha molts que no escriuen pas per la bellesa, sinó per la pasta: mira El codi Da Vinci!» Premi! L’argument final servit en safata de plata: si no persegueix la bellesa, no és art, i si no és art no és literatura (ni pintura, ni música, ni escultura…). És pur i simple mercadeig. Però no cal fer-hi escarafalls: més val això que no res. Això sí, cal fomentar-los un esperit ben crític, mostrar-los el ventall, guiar-los en la tria sense condicionaments… i recordar-los que si aquell avorriment necessari que dèiem s’allarga indefinidament en la lectura, molt més enllà de les primeres pàgines, no cal entestar-s’hi: tot lector té el dret que certes literatures no li agradin, però cal tastar-ne tantes com es pugui, perquè tastant literatura es tasta la mateixa essència de la condició humana.
I per cert, parlant d’essències… Un dia d’aquests haig de reprendre el contacte amb el meu estimadíssim Joan de Calonge de les Gavarres (massa atrafegats!) per tornar-hi a parlar de coses inútils tot fent un cigaló al bar mentre uns altaveus tronats n’escupen alguna dels últims vuitanta. Com li envejo la sort de tenir, ara, una feina que el manté en contacte amb la terra mateixa, enfangat entremig de la mètrica perfecta de les regueres de l’hort. Però no li ho canviaria pas, no. Jo també tinc alguns trossets per llaurar…




1 comentari:

  1. Molt bo, aquest article, tot i que vessa pessimisme. Mai no hi havia caigut que la literatura fos tan inútil -i, és clar, la pintura, l'escultura, la música, l'arquitectura... Però si admetent-ho aconsegueixes que els alumnes s'hi interessin, això és la corona de llorer per a tu.
    Rosa Nebot

    ResponElimina