Un segon fora del dubte, segons Jordi Margarit i Viñas

Títol: Un segon fora del dubte

Autora: Marta Pérez i Sierra

Pàgines: 100

Preu: 14€

COMPRA'L ARA!

De la mort, se n'ha parlat i se n'ha escrit molt; com a amant de l'òpera, m'agradaria començar aquesta presentació parlant de dues òperes, Aida i La Bohème, per exemple, on la mort hi és present de manera molt concreta, i que penso que per iniciar aquesta presentació poden ser un bon punt de partida. El gran duet final d'Aida de Verdi, "O terra addio" entre Radamés i l'esclava Aida, ens explica com dues persones que s'estimen saben que moriran plegades, perquè l'amor que les ha unides no agrada a una tercera persona amb poder, Amneris, i que sota la seva poderosa mà venjativa seran condemnades a mort i seran enterrades vives. Pel que fa a La Bohème de Puccini, des de ben aviat sabem que Mimí, la protagonista femenina, morirà perquè té una malaltia mortal. Serà una altra mort tràgica, en aquest cas per sabuda i, en certa manera, esperada. Una història d'amor en què una malaltia es creua fins a portar a la mort la protagonista, Mimí, davant dels crits desesperats de qui més se l'estima, Rodolfo.

I és segurament des de la desesperació que representa la vivència de la mort d'una persona estimada, que saps que està patint malgrat les seves ganes de viure, com ens descriu el verisme de La Bohème, on es pot començar a intentar mirar de saber què ens diu i què ens explica, des de la poesia, Un segon fora del dubte de Marta Pérez i Sierra, amb l'aportació essencial de la fotografia d'Enric Maciä. 

Jordi Margarit

La primera idea que es pot plantejar és la força i la valentia per parlar de la mort, des de la reflexió poètica, que ens presenta la Marta Pérez i Sierra. Una història d'històries, on l'experiència vital i personal de l'autora, des de cada vers i cada paraula, només es pot entendre si es llegeix i s'escolta des de la mateixa vitalitat amb la qual ella ens ho presenta. La mort i el seu camí, sense més. Una experiència vital que, d'una manera o altra, tots hem conegut i haurem de conèixer. I això és el que podem llegir a Un segon fora del dubte, una obra on es palpa tot, des de la ràbia fins a la tristesa, passant per la incomprensió del que representa el gran enigma que és la mort i el sofriment que cal, a vegades, per arribar-hi.

La reflexió de la mort que podem trobar al poemari és la vivència d'una mort lenta, feixuga i, tanmateix, inesperada. I que, malgrat l'esforç de voler creure que no passarà, saps des del primer moment que és un fet inevitable "I totes les veritats són molt relatives. I una a una les mentides tenen perdó", ens diu la Marta. I com un fet inevitable no et quedarà, no ens quedarà, més remei, com també ens diu més endavant, de manera extraordinària, "deslligant una escala de llàgrimes per poder-s'hi enfilar", d'acceptar-la; i si cal plorar, per entendre millor que l'adeu, aquesta vegada, va de debò i és per sempre.

De fet, Un segon fora del dubte neix de la reflexió i de la digestió, diria jo, d'una mort. La del seu estimat amic Jordi Gamundi. Que després que li fessin dos trasplantaments, de pàncrees i de ronyó, sense èxit, finalment morí l'octubre de 1984.

És després d'aquesta llarga reflexió, qui sap si només d'un segon, que la Marta oblida els seus dubtes i que ens diu que sí, que 30 anys després és el moment de parlar, obertament, de la seva experiència amb la mort i el camí inevitable cap a ella. Camí com el que va viure des de l'amor per un amic, el qual a poc a poc va anar perdent qualitat de vida, que no ganes de seguir sent. Camí com el que fem cada dia o com el que no sabem si demà serà possible fer altra vegada, encara. La Marta ens parla del camí cap a la mort i de la lluita per sentir-se viu, amb una gran valentia i amb una duresa en el llenguatge quasi ferotge: "Em lliurà una carta. Havia escrit sobre el futur, el que se li escolava pel pàncrees florit".

Josep Partegàs i Marta Pérez

És potser una explicació més prosaica del que representa el dies irae, dies illa (dia d'ira, dia on tot s'acaba) dels rèquiems, o dels que demanen que s'aturi el món perquè la persona que més estimes et deixa i avui necessites silenci per plorar i cridar i no estàs per cap festa; per més que el calendari de sempre que et guia per no perdre't en el dia a dia et digui que avui toca somriure i ser feliç. La Marta Pérez i Sierra també ens fa aquesta reflexió amb la mateixa rudesa, si se'm permet la paraula, i cruesa: "Acomiadàrem l'any, 1983 se'n va. No t'espera, no li fa vergonya avançar-se. Dotze grams de raïm verd (cava, tu no, tu sí, que és Cap d'Any). L'últim any". Penso que no es pot dir més amb tan poc espai; amb tanta claredat i honestedat. Allò que saps que, d'una manera o altra, ja et fa mal saber-ho, ja et fa mal saber que ho sabràs i que no en podràs defugir. És la vida, és la mort. Així és i així ha de ser.

Un altre aspecte a destacar del poemari és la gran aportació de l'Enric Maciä amb les seves fotografies en blanc i negre; que es podrien definir com poesia del silenci, on les paraules encara estant per escriure. Una poesia d'imatges de bellesa tosca. Una poesia que s'escriu des de la voluntat que el lector/a necessàriament sigui ell/a qui haurà de llegir i observar la imatge per poder copsar cada enquadrament i la voluntat amb què s'ha fet. No valdrà l'ajuda de cap vers ni de cap mot. Només sabent que ara és i ha de ser ell o ella qui, cara a cara, es plantegi el perquè hi ha imatges que poden colpir. Com algunes paraules, com alguns moments ho fa la vida, com massa vegades ho fa la mort.

I una petita reflexió abans d'acabar. Qui sap si la possibilitat de preguntar-nos si hem après a viure i si sabem què vol dir viure ens pugui acostar a entendre una mica què representa la mort. Des de la sort de saber-nos vius amb les mirades i els somriures, la pell i les carícies, les imatges i les paraules o la música i el silenci. Qui sap si el secret per entendre la mort i el seu procés dolorós no rau a saber entendre la vida i el seu, també a vegades, procés dolorós.

La Marta Pérez i Sierra i l'Enric Maciä ens ho proposen a Un segon fora del dubte amb una reflexió des de la poesia i des de les imatges en blanc i negre. Gràcies Marta, gràcies Enric, per regalar-nos aquesta reflexió; i més si és per poder dubtar, més enllà d'un segon, d'un temps o uns anys.

Jordi Margarit i Viñas