Tempus Fugit, records i testimoni dels anys 50
Títol: Tempus Fugit
Autor: Joaquim Pijoan
Pàgines: 264
Preu: 18,50€
Vaig escriure aquests records
d’infantesa que conformen el Tempus Fugit
pensant en el meu fill, li volia deixar escrit d’on venia, pensant que potser
així l’ajudaria a saber qui era i cap a on anava. Aquest fer memòria d’aquella
dècada de 1950 ha estat per a mi un dels exercicis més gratificants de tots els
anys que fa que escric. No sé si per al lector també ho serà, de plaent, però
aquesta ha estat la voluntat que m’ha guiat. No sóc, però, pròpiament un
memorialista en el sentit professional del terme.
El meu mètode de treball és el fluir de la consciència, deixar que els records flueixin a la meva ment amb un cert caos, una anarquia controlada. Amb aquest fer memòria em sembla haver dibuixat la vall d’Aro d’aquells anys, l’escenari físic i natural de la meva infantesa, una vall encara plenament rural, bucòlica i ancestral, que es transformaria ràpidament, amb l’arribada del turisme massiu, en tot un altre món. Descric una vall i un temps encara marcat per les penúries de la postguerra, i el record viu de la guerra civil, guerra que potser hauríem d’anomenar incivil. La dictadura franquista conforma el teló de fons polític i social d’aquells anys.
No he fet un text sociològic, tot i que les referències a la realitat social d’aquells anys també hi són. El meu terreny de joc ha sigut el de deixar que el jo reconstrueixi aquell temps i aquella vall des d’un punt de vista personal i íntim, amb l’esperança que molts lectors s’hi trobin també personalment, ja sigui compartint, per l’edat, uns records semblants, ja sigui per conèixer la vida que es feia en aquells anys de tantes penúries i misèries, però també d’una càndida bondat que ens sortia per les butxaques. Als qui no hagin viscut aquell temps de la meva infantesa els resultarà d’interès conèixer de primera mà la vida dels qui ho hem viscut. Com em deia el meu fill, nascut a principi dels anys noranta, sembla que expliquis la vida d’un altre món. I és que aquells anys de grisor social eren, malgrat la dictadura feixista, uns anys d’una vivesa, i una intensitat existencial, certa.
La vida tenia un tempo més pausat, tot era una lluita per les coses més elementals i bàsiques, les quals resulten ser les més essencials, i que malgrat tot, van conformar el meu temps de les cireres, i després, el lent despertar a la vida adulta. Voldria haver sabut transmetre la felicitat del nen que vaig ser al lector d’avui. Per a bé i per a mal habitualment tinc una forma d’escriptura que no pensa massa en el lector. En aquest llibre, però, la voluntat de comunicació hi és en molt alt grau. Serà el lector qui haurà de dir si he aconseguit el meu propòsit. Diuen els teòrics de la comunicació, que un llibre no s’ha acabat d’escriure del tot fins que el lector no en completa el cicle narratiu amb la seva lectura. I en certa manera tanca el cercle de l’escriptura. Si les coses són així, ara et toca a tu lector desconegut tancar el cercle dels meus records, records d’una infantesa que el temps, el gran botxí, ha engolit per sempre. Sense ser un home de grans teories, sóc un ferm convençut que els llibres, un cop escrits, ja han deixat de ser propietat del seu autor, i que pertanyen als seus lectors. I són ells qui hi han de dir la darrera paraula. Així, sotmeto al teu criteri, i en darrer terme al teu judici crític, aquest Tempus Fugit que vol ser el testimoni d’un moment concret i precís, el dels anys 50 del segle passat, en un marc físic determinat, la vall d’Aro, la vall de la meva infantesa.
Que la lectura et sigui alada i plaent, com ho ha estat per a mi la seva escriptura.
El meu mètode de treball és el fluir de la consciència, deixar que els records flueixin a la meva ment amb un cert caos, una anarquia controlada. Amb aquest fer memòria em sembla haver dibuixat la vall d’Aro d’aquells anys, l’escenari físic i natural de la meva infantesa, una vall encara plenament rural, bucòlica i ancestral, que es transformaria ràpidament, amb l’arribada del turisme massiu, en tot un altre món. Descric una vall i un temps encara marcat per les penúries de la postguerra, i el record viu de la guerra civil, guerra que potser hauríem d’anomenar incivil. La dictadura franquista conforma el teló de fons polític i social d’aquells anys.
No he fet un text sociològic, tot i que les referències a la realitat social d’aquells anys també hi són. El meu terreny de joc ha sigut el de deixar que el jo reconstrueixi aquell temps i aquella vall des d’un punt de vista personal i íntim, amb l’esperança que molts lectors s’hi trobin també personalment, ja sigui compartint, per l’edat, uns records semblants, ja sigui per conèixer la vida que es feia en aquells anys de tantes penúries i misèries, però també d’una càndida bondat que ens sortia per les butxaques. Als qui no hagin viscut aquell temps de la meva infantesa els resultarà d’interès conèixer de primera mà la vida dels qui ho hem viscut. Com em deia el meu fill, nascut a principi dels anys noranta, sembla que expliquis la vida d’un altre món. I és que aquells anys de grisor social eren, malgrat la dictadura feixista, uns anys d’una vivesa, i una intensitat existencial, certa.
La vida tenia un tempo més pausat, tot era una lluita per les coses més elementals i bàsiques, les quals resulten ser les més essencials, i que malgrat tot, van conformar el meu temps de les cireres, i després, el lent despertar a la vida adulta. Voldria haver sabut transmetre la felicitat del nen que vaig ser al lector d’avui. Per a bé i per a mal habitualment tinc una forma d’escriptura que no pensa massa en el lector. En aquest llibre, però, la voluntat de comunicació hi és en molt alt grau. Serà el lector qui haurà de dir si he aconseguit el meu propòsit. Diuen els teòrics de la comunicació, que un llibre no s’ha acabat d’escriure del tot fins que el lector no en completa el cicle narratiu amb la seva lectura. I en certa manera tanca el cercle de l’escriptura. Si les coses són així, ara et toca a tu lector desconegut tancar el cercle dels meus records, records d’una infantesa que el temps, el gran botxí, ha engolit per sempre. Sense ser un home de grans teories, sóc un ferm convençut que els llibres, un cop escrits, ja han deixat de ser propietat del seu autor, i que pertanyen als seus lectors. I són ells qui hi han de dir la darrera paraula. Així, sotmeto al teu criteri, i en darrer terme al teu judici crític, aquest Tempus Fugit que vol ser el testimoni d’un moment concret i precís, el dels anys 50 del segle passat, en un marc físic determinat, la vall d’Aro, la vall de la meva infantesa.
Que la lectura et sigui alada i plaent, com ho ha estat per a mi la seva escriptura.
Joaquim
Pijoan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada