Glòria Berbel presenta "Amb dits de molsa", d'Alfons Cama

El passat 26 de febrer, Alfons Cama va presentar la seva última novel·la, Amb dits de molsa, a la sala de plens de l'Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. A la presentació, hi van intervenir, a més de l'autor, un dels membres de l'Associació Frederica Montseny, Eduard Claver, i l'escriptora Glòria Berbel. Aquesta setmana, volem compartir amb tots vosaltres el text que va fer servir Berbel per presentar Amb dits de molsa. 

Títol: Amb dits de molsa

Autor: Alfons Cama

Pàgines: 217

Preu: 18 €

Compra'l!

Deia Virginia Woolf que una bona novel·la és aquella que et fa pensar o sentir. Deia que ha de posar el ganivet entre les juntes del cuir amb el que la majoria de nosaltres estem recoberts. Que ens ha de posar incòmodes i certament alerta. Deia que el sentiment que ens produeix una bona novel·la no ha de ser purament dramàtic i, per tant, propens a desaparèixer quan sabem com acaba la història. Ha de ser un sentiment durador sobre assumptes que ens importen d'una manera o una altra.

Una bona novel·la, deia Woolf, no necessita tenir trama; no necessita tenir final feliç; no necessita tractar sobre gent simpàtica o respectable, no necessita ser com la vida que coneixem. L'única manera de decidir si una novel·la és bona o dolenta, assegurava Virginia Woolf, és simplement observar les nostres pròpies sensacions en arribar a l'última pàgina. Si ens sentim vius, frescos i plens d'idees, llavors és bona; si ens quedem farts, indiferents i amb poca vitalitat, llavors és dolenta.

Amb dits de molsa arrenca amb un pròleg que ens situa al Moll de la Costa, al port de Tarragona, amb una barca carregada de gent que s'endinsa al mar per fer una sortida ornitològica i observar les diferents espècies d'aus de la zona. L'excursió acaba amb la troballa del cos d'una persona enganxat a una boia i que està sent devorat per alguns ocellots. Aquest és el començament impactant d'una novel·la que es podria etiquetar com un thriller, amb les seves intrigues, que ens fa entrar en un submón fosc, de corrupció, de delinqüència i petites màfies. O es podria etiquetar, també, com una novel·la d'amor i de passió.

Però això no ho desvetllaré, ho haureu de llegir...

L’Alfons se segueix superant. L'estructura de la novel·la és fàcil, és àgil, és lleugera i agraïda. Està dividida en quatre parts i els capítols són curts, molts d'ells amb aquell final que et convida a continuar perquè el lector es queda amb les ganes de saber què passarà, què vindrà després d'allò que ens ha posat sobre la taula però que no ens acaba de mostrar.

Alfons Cama i Glòria Berbel durant la presentació

La primera part és la que ens presenta els personatges principals: La Roxana, la immigrant peruana que deixa enrere la seva terra natal i les seves dues filles per buscar fortuna en aquesta terra promesa; l'Ignasi Torres, l'agent immobiliari carregat de duros gràcies, sobretot, a l'especulació i a algun tripijoc; i la Carlota, la noia jove i guapa que s'apunta a les classes de ioga on va l’Ignasi i de qui ell s’enamora perdudament. Així arrenca la novel·la...

Tres vides molt diferents que només tenen en comú que tots tres són fills de la immigració. En el cas de l’Ignasi, els seus pares són cordovesos, en el cas de la Carlota, el pare té orígens extremenys, tot i que va néixer al Carmel. I la Roxana, que prové de les illes flotants del gran llac Inca, al Perú, d'un món radicalment diferent al que es troba aquí. Aquests tres mons tan distants entre si convergiran en l'espai i en el temps, i d'aquest creuament en sorgirà una història plena de passions i d'intrigues. No vull donar moltes més pistes...

És una novel·la molt ben tramada, d'aquelles històries en què es té la sensació que es tanca el cercle tot i que, segurament, molts lectors desitjarien que es tanqués d'una altra manera.

M'agrada la seva utilització del llenguatge: directe en els moments en què s’ha de passar a l'acció sense miraments, suau i delicat i amb un ús de les metàfores molt ben triades quan les escenes ho han necessitat, sobretot en les escenes més calentes... Amb dits de molsa... Bonica metàfora que evoca uns dits suaus i flonjos...

L’Alfons ens passeja en la seva novel·la pels racons de Tarragona que ell tan bé coneix, també ens fa visitar el Priorat i les seves vinyes o ens porta a Lima o al Carmel. Uns paisatges plens de contrastos, com la història, on es recrea la diversitat d'emocions i sentiments que conviuen en la nostra estimada raça humana, des dels més purs als més obscurs.

Vull llegir-vos un tros de la novel·la en què la Roxana, la immigrant peruana, llegeix una carta que ha rebut de les seves filles i el sentiment que li provoca la seva lectura. Fantàstica la recreació de les expressions peruanes. Després l’autor ens haurà d'explicar quin és el treball que hi ha aquí al darrere per poder-ho reproduir tan fidelment...

“Querida mamacita:
Hemos recibido su carta con mucha alegria hace pocos días. Estamos contentas que esté bien en España. Nosotras también estamos bien. Los abuelos trabajan con turistas y nosotras ayudamos. Hacemos barcas de juguete con tallos de los totorales y las vendemos a los turistas. El abuelo pasea con ellos por el lago. Hace pocos días, vino un turista de España y le dimos un barquito para usted. Dimos la dirección que escribimos en esta carta que usted nos dio. Todavía voy a la escuela en la isla grande. Ahorita el profesor se llama Roberto. Me ayuda a escribir bien el español. Y yo ayudo a él con guagüitas. Dice que estoy progresando. Ahorita me ayuda con esta carta para usted. El abuelo deposita el dinero que nos envía en la Caja Rural de Puno y le da las gracias. La abuela compra comida buena. Ñaña dice que le gustaría que estuviera con nosotros. Yo también. La abuela pregunta si está comiendo bien. Si toma mate de coca para el espíritu. Si reza a la Virgen. La abuela tiene dolor de muelas y el doctor de Puno ya le sacó dos con el dinero de usted. Nosotras nos gustaría ir para España. En el colegio tenemos un mapa grande con el continente europeo, y el profesor Roberto ha puesto una banderita en el sitio exacto en qué usted está ahorita. 

La extrañamos harto, harto, harto.
Sus guaguas que la quieren y encomiendan a Dios.
Candela y Lorena Flores Mamami

Les llàgrimes li queien sense parar. No podia contenir l’emoció callada que li produïa aquell tros de paper escrit amb la lletra clara, grossa, cal·ligràfica, de la seva filla gran. No era capaç de discernir si era d'alegria o de pena. L'alegria de saber que les seves nenes estimades estaven bé, que menjaven bé, que aprofitaven l'escola, que s'estaven fent unes donetes. La pena de tenir-les lluny, molt lluny; massa lluny. De no saber quan les podria tornar a veure, a tocar, a petonejar-les. Encara havien de passar força dies per pensar a portar-les a Espanya amb ella. Sense comptar, a més, amb els diners que el viatge li suposaria.”

Alfons Cama en una entrevista a Ràdio Palamós

 

Amb dits de molsa, la tercera novel·la d'Alfons Cama, és una bona novel·la. Reprenent el que deia la Virginia Woolf, ni me n'he quedat farta, i ni molt menys indiferent i amb poca vitalitat, sinó tot al contrari, m'ha fet sentir viva, molt viva, sobretot quan he llegit les tòrrides escenes de sexe que es plantegen en alguns moments de la novel·la... Fantàstic l'erotisme que es desprèn en alguns passatges!

Jo només tinc una objecció a fer i és que la novel·la se m'ha fet curta. Hauria continuat llegint aquesta història de passions, d'intrigues, d'homes i dones plens de contrastos, amb les seves llums i amb moltes ombres. Aquestes històries de vides plenes d'esperança, de desitjos, de victòries i de derrotes, de sexe però, sobretot, de molt d'amor.

Felicitats, Alfons, per aconseguir que els sentiments traspassin les pàgines per instal·lar-se als cors dels lectors. Et desitjo molts, molts èxits.